Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’octubre del 2006)

Vingui Fraga, parli Carod-Rovira; vagi Piqué, Acebes o HB.
Presumeixi de ser del Barça, periquito o culé.
Resi a Crist, es lamenti davant Alà, adori Olodumare, temi les meigas o li manqui fe.
No importa que visqui a palau, en un apartament de vint metres quadrats, sota d’un pont o en una mansió oKupada.
Estimi la diversitat o aposti per globalitzar. Ni tan sols li serveix ser nacionalista de barri, de regió o d’Estat; apàtrida interessat o universal descol·locat; encara que s’autoproclami monàrquic, anarquista o vell republicà.
Ni que tingui malsons amb terroristes i amb desafiadors líders iranesos i coreans; o que somiï amb Bush, nit darrere nit, ja sigui amb anhel o amb desesperada al·lucinació.
Cap de nosaltres posseeix la veritat absoluta ni branda una espasa justiciera.
Ningú no té dret a anar més enllà dels moviments del seu propi pensament, de suport o de disconformitat; ni més lluny de les paraules de grat o desaprovació.
I malgrat tot, quelcom mou cada cop més gent a mostrar intransigència: a proferir crits irats, aixecar amenaçadors la mà o a negar la validesa de qualsevol iniciativa del contrincant.
És vergonyós observar aquestes postures intolerants una vegada i una altra, com si la llibertat d’expressió, fins i tot el lliure pensament, haguessin de censurar-se simplement perquè algú no et cau bé, es mou o pensa diferent de tu. És penós veure persones assenyades i intel·ligents emborratxades d’apassionament en contra d’altres idees, d’altres persones, de diferents formes de veure la vida; donant tombs descontrolats, perdent fins i tot part de la seva dignitat, per menysprear, fins i tot agredir, als altres.
Potser explicarà aquesta agressivitat la por que alguns puguin sentir que triomfin les idees d’altres, el temor a versi absorbit per creences alienes, o simplement es tracti d’una manifesta incapacitat per conviure entre desiguals. ¿Potser som tan insignificants i impersonals que deixaríem de ser nosaltres mateixos si ens arrabassen o simplement canviéssim aquelles coses en què creiem a ulls clucs?
No, no ho crec. Ça com lla, dissortadament, en matèria de color, allò que a cadascú li agrada és el millor.

Silvestre Hernàndez i Carnè

Lluitar
Fa alguns anys que per les nostres comarques naveguen uns jóvens que proposen esta reflexió: “No me digas que no hay por qué luchar”. La porten gravada a les samarretes, i és l’expressió del pensament que va inspirar la cançó «Por qué luchar» del grup “AZERO” de la Condonyera: «Puede que a ti no te importe que ordenen y manden/ unos cuantos integrantes del banco mundial.// Ahora bien, si vienen inmigrantes/ sí que te mosquea y eso es ilegal.// Y dejar que se mueran de hambre es algo normal.// No me digas que no hay por qué luchar.// Puede que a ti te la sude que sean millones/ los indios en condiciones de precariedad.// Puede que te toque los cojones/ y vuelvas la espalda a la realidad.// Puede que no esté en tus oraciones tener dignidad.// Puede que a ti te la sude que mueran las selvas/ y se agoten las reservas de la humanidad.// Pero esto aunque tú no lo sepas/ se va a la mierda y no hacemos na.// Si queremos cerrar nuestra celda lo mismo te da.» No es tracte solament de la manifestació de la rebel·lia d’uns jóvens contra les injustícies del món globalitzat. És una crítica directa i encesa a la indiferència, el conformisme i la passivitat que carateritzen la societat actual i que són l’origen de bona part dels mals que afligixen la humanitat. Per això, malament los qui perdem l’esperit crític. Crític, en primer lloc, amb natres mateixos. Malament los qui, com l’avestruç, amaguem lo cap per a ignorar la realitat. Malament los qui ja no trobem cap causa col·lectiva per la que treballar. Malament los qui, per les dreceres de la vida, anem dixant les il·lusions i la capacitat de lluitar per la simple raó de qué l’existència és més fàcil si mos ho donen tot mastegat. Per això, avui més que mai, és necessari que els jóvens, que mantenen intacta la capacitat de censurar allò que consideren injust, remoguen les consciències amb quatre verdats.
J. A. Carrégalo