Viles i Gents

S’estén per tot arreu el moviment de recuperació de la memòria històrica, un corrent que intenta averiguar la peripècia, les raons i fins i tot el lloc d’enterrament de molts militars i civils del bàndol perdedor de la Guerra Civil, que, durant els quaranta anys del franquisme, van ser despreciats i tractats com a vulgars delinqüents que no tenien altre objectiu que destruir el país i esclavitzar-lo sota les directrius de jueus, maçons i bolxevics. Des del final de la guerra fins a la reinstauració de la democràcia van transcorrer quatre dècades de pedra que marquen la gran diferència entre el sofriment de franquistes i republicans. Més que la propia guerra, on les arbitrarietats i els crims van caure dels dos bàndols. Però després no, després només hi va haber un bàndol, monopolitzador del poder i repressor de la resta. Els perdedors van passar a ser els “rojos”, una mena de pàries occidentals. Mentre els guanyadors tenien el dret i l’ajuda del Govern per a recuperar els cadàvers dels seus parents morts a la guerra, rebien pensions pels seus sacrificis i exhibien orgullosos la documentació que els acreditava com a “caballeros mutilados”, els republicans havien de resignar-se a ignorar el destí dels seus parents desapareguts, havien d’obrir-se camí sense l’ajuda de pares, fills o hòmens morts als camps de batalla o a la reraguarda i havien de buscar-se la vida –mutilats inclosos– sense l’ajut de l’Administració, per a la que no comptaven. Per això cal recomanar als revisionistes del franquisme que no es posin nerviosos, que per molt que es faci en nom de la memòria històrica –llei estatal inclosa– mai es podrà qüestionar el desequilibri entre el patiment de franquistes i antifranquistes. Si de cas, es podrà intuir la infinita desigualtat entre els dos plats de la balança.