Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’octubre del 2006)

La llengua i la literatura occitanes durant tres segles, del XI al XIII, van tenir una influència cabdal, especialment per la lírica dels trobadors, sobre totes les llengües i literatures de l’Europa Occidental, des d’Anglaterra fins a Sicília, i de retruc a la resta del continent. Tots som hereus de l’estil i l’ideari que ells van crear en literatura. I sobretot a Catalunya i a l’Aragó, per més que no falte qui vulga ignorar-la, trobem per tot arreu la influència de la llengua i la cultura occitanes. Molts aragonesos i catalans van escriure en occità, des dels “Establimentz” de Jaca fins als versos del mateix Alfons II, reis d’Aragon com l’anomenaven els occitans. Les nostres llengües van farcides d’occitanismes, i no per fallit hem d’oblidar que la Corona d’Aragó tenia si fa no fa els mateixos territoris al nord com al sud dels Pirineus. I per tot això, per tant d’esplendorós passat comú, i per damunt del difícil present, crec que val la pena insistir que des de no fa gaire -l’any 2005- disposem de dos llibres que ens poden ajudar molt per a poder entrar en el món de la llengua i la literatura occitanes. Es tracta del primer “Diccionari català-occità/occitan-catalan” de Claudi Balaguer i Patrici Pojada, editat a Barcelona per Llibres de l’Índex -abans només hi havia alguns vocabularis- amb unes 35.000 entrades, amb transcripció fonètica, moltes dades gramaticals, refranys i fraseologia. L’accés a la lectura directa de l’occità és força fàcil per a qui parla aragonès o català, tanmateix de tant en tant cal consultar el diccionari, cosa que fins ara només era possible passant pels diccionaris occità-francès. El segon llibre és “A cau d’orella”. Narrativa breu occitana del segle XX” de Jaume Figueras, antologia bilingüe occità-català, també dels Llibres de l’Índex, grácies a la qual el lector podrà conèixer directament, acompanyat de les introduccions de l’antòleg, escriptors occitans tan esplèndids, a més del ben conegut Mistral, com poden ser Joan Bodon, Max i Ives Roqueta, Robert Lafont o Bernat Manciet, per citar-ne només uns quants. Si us hi poseu, en voldreu saber més, us ho asseguro.
Artur Quintana

Als que podem –i volem– veure TV3, aquesta frase no els sonarà italià, sinò a la sèrie que acaba de guanyar el premi Ondas al millor programa “local” (poso “local” entre moltes cometes perquè aquesta catalogació, en programes d’àmbit autonòmic, és incorrecta. Un altre efecte del centralisme mental del “Madrid y provincias”). En parlo perquè és el típic producte ben fet. Es nota en els guions, en la realització, en el dibuix dels personatges, en el treball de tots els actors. S’aparta de les multitudinàries sèries d’humor gruixut, líders d’audiència, hereves directes d’en Pajares i l’Esteso.
Un altre dels guardons ha estat per la pel·lícula “Salvador”. L’he vista fa poc a Vall-de-roures i, la veritat, és que em va sorprendre en el mateix sentit: un producte molt ben fet. Un guió que manté l’interès des del principi, una ambientació impecable, uns actors excel·lents… No sé quin ressò tindrà en el rànquing de recaptació, però és encoratjador comprovar que es poden fer productes de qualitat basats en la nostra història més recent.
Una altra notícia televisiva, aquesta dolenta, és la desaparició de la graella d’Aragón Televisión de la millor sèrie de tots els temps: “Doctor en Alaska”. Retrobar les peripècies del doctor Joel Fleischman i de tots els habitants de la vila de Cicely va ser un goig que, pel que pareix, s’ha acabat. Haurem de tornar a enyorar la intrèpida Maggy O’Connell, l’irascible Maurice Winnifield, l’ingenu cinèfil Ed Chigliak, la Shelley i en Holling… i aquells paisatges tan impressionants.
Però la resta, tret d’algunes coses de la 2 i del 33, desert total.
No tinc gaire temps de mirar la tele, però sóc un hàbil programador del vídeo. Sempre hi ha el cap de setmana o aquells moments de relax que, de tant en tant em puc regalar. La caixa tonta no sempre ho és, de tonta.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’octubre del 2006)

Vingui Fraga, parli Carod-Rovira; vagi Piqué, Acebes o HB.
Presumeixi de ser del Barça, periquito o culé.
Resi a Crist, es lamenti davant Alà, adori Olodumare, temi les meigas o li manqui fe.
No importa que visqui a palau, en un apartament de vint metres quadrats, sota d’un pont o en una mansió oKupada.
Estimi la diversitat o aposti per globalitzar. Ni tan sols li serveix ser nacionalista de barri, de regió o d’Estat; apàtrida interessat o universal descol·locat; encara que s’autoproclami monàrquic, anarquista o vell republicà.
Ni que tingui malsons amb terroristes i amb desafiadors líders iranesos i coreans; o que somiï amb Bush, nit darrere nit, ja sigui amb anhel o amb desesperada al·lucinació.
Cap de nosaltres posseeix la veritat absoluta ni branda una espasa justiciera.
Ningú no té dret a anar més enllà dels moviments del seu propi pensament, de suport o de disconformitat; ni més lluny de les paraules de grat o desaprovació.
I malgrat tot, quelcom mou cada cop més gent a mostrar intransigència: a proferir crits irats, aixecar amenaçadors la mà o a negar la validesa de qualsevol iniciativa del contrincant.
És vergonyós observar aquestes postures intolerants una vegada i una altra, com si la llibertat d’expressió, fins i tot el lliure pensament, haguessin de censurar-se simplement perquè algú no et cau bé, es mou o pensa diferent de tu. És penós veure persones assenyades i intel·ligents emborratxades d’apassionament en contra d’altres idees, d’altres persones, de diferents formes de veure la vida; donant tombs descontrolats, perdent fins i tot part de la seva dignitat, per menysprear, fins i tot agredir, als altres.
Potser explicarà aquesta agressivitat la por que alguns puguin sentir que triomfin les idees d’altres, el temor a versi absorbit per creences alienes, o simplement es tracti d’una manifesta incapacitat per conviure entre desiguals. ¿Potser som tan insignificants i impersonals que deixaríem de ser nosaltres mateixos si ens arrabassen o simplement canviéssim aquelles coses en què creiem a ulls clucs?
No, no ho crec. Ça com lla, dissortadament, en matèria de color, allò que a cadascú li agrada és el millor.

Silvestre Hernàndez i Carnè

Lluitar
Fa alguns anys que per les nostres comarques naveguen uns jóvens que proposen esta reflexió: “No me digas que no hay por qué luchar”. La porten gravada a les samarretes, i és l’expressió del pensament que va inspirar la cançó «Por qué luchar» del grup “AZERO” de la Condonyera: «Puede que a ti no te importe que ordenen y manden/ unos cuantos integrantes del banco mundial.// Ahora bien, si vienen inmigrantes/ sí que te mosquea y eso es ilegal.// Y dejar que se mueran de hambre es algo normal.// No me digas que no hay por qué luchar.// Puede que a ti te la sude que sean millones/ los indios en condiciones de precariedad.// Puede que te toque los cojones/ y vuelvas la espalda a la realidad.// Puede que no esté en tus oraciones tener dignidad.// Puede que a ti te la sude que mueran las selvas/ y se agoten las reservas de la humanidad.// Pero esto aunque tú no lo sepas/ se va a la mierda y no hacemos na.// Si queremos cerrar nuestra celda lo mismo te da.» No es tracte solament de la manifestació de la rebel·lia d’uns jóvens contra les injustícies del món globalitzat. És una crítica directa i encesa a la indiferència, el conformisme i la passivitat que carateritzen la societat actual i que són l’origen de bona part dels mals que afligixen la humanitat. Per això, malament los qui perdem l’esperit crític. Crític, en primer lloc, amb natres mateixos. Malament los qui, com l’avestruç, amaguem lo cap per a ignorar la realitat. Malament los qui ja no trobem cap causa col·lectiva per la que treballar. Malament los qui, per les dreceres de la vida, anem dixant les il·lusions i la capacitat de lluitar per la simple raó de qué l’existència és més fàcil si mos ho donen tot mastegat. Per això, avui més que mai, és necessari que els jóvens, que mantenen intacta la capacitat de censurar allò que consideren injust, remoguen les consciències amb quatre verdats.
J. A. Carrégalo

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 d’octubre de 2006)

Sempre que vaig a Alcanyís des de la Codonyera —passant per la Torrocella—, en una de les poques rectes, quasi un quilòmetre abans de trobar-me amb la carretera general de Castelló-Morella a Saragossa i en la partida anomenada Sanxernar, veig un vell maset de grans blocs de pedra tallada, de planta rectangular, majestuós i d’aparença força sòlida. La cantonada que està fregant la carretera té una mena de gran nafra, arranjada amb pedres noves, més petites i mal tallades i rejuntades amb morter de ciment, no fa gaires anys. Cada volta que retrobo des de lluny la silueta del maset me’n recordo del dia que li vaig veure la mossegada quasi sagnant i sense arranjar. Pensava que havia estat produïda per la xocada d’algun cotxe o camió, tenint en compte la proximitat de la carretera. Una persona de la Torrocella que coneixia bé els fets em va dir:
—No ho creguis això, encara que ho sembli. La veritat és que una nit, potser a la matinada, algú o alguns li van robar al maset mitja cantonada a ran de terra, utilitzant algun tipus de maquinària pesant. No massa temps desprès els propietaris li van curar la ferida, en témer una possible ensulsida. No trobarien pedres com les robades y, per això, el van restaurar com van poder. Fer-ne de noves, semblants a les velles, els hagués costar un ull de la cara, y com el maset no protestaria… .
Quan passo per davant, amb cotxe, sempre em faig les mateixes preguntes: qui portaria a terme aquell robatori tan estrany i tan punyent? Com s’ho farien? Arrancarien les pedres amb un tractor o retroexcavadora? Per què no va caure la resta de la cantonada? On hi seran ara les pedres? A prop o lluny?
Tal vegada, quan viatgi per terres allunyades, si veig alguna cantonada, restaurada amb velles pedres o una casa de recent factura, però amb pedres d’aparença antiga, sentiré desigs de preguntar a aquelles pedres cantoneres… . I ho faré: —¿Falta mucho para llegar a Alcañiz? Si em contesten que uns quatre o cinc quilòmetres, ja sabré on són les pedres del vell maset de Sanxernar.

Van arrencar quatre pedres
del cantó del vell maset.
Que sentirie lo lladre
si li arrancaren les dents?

José Miguel Gràcia

La recent recuperació de l’església de Sant Miquel o del Roser, d’estil gòtic i que durant el segle XVIII encara estava oberta al culte –segons escrivia Desideri Lombarte en “600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja”– ha donat un nou espai públic a l’ajuntament de la vila que aprofitarà per situar dins del temple un centre d’interpretació del gòtic al Matarranya ja que, a més de Sant Miquel, el municipi compta amb el magnífic conjunt arquitectònic del Santuari de la Mare de Déu de la Font, un dels testimonis més impressionants i espectaculars de l’art gòtic matarranyenc. En aquest centre el consistori té previst que els plafons informatius siguen bilingües: en català i en castellà, com ja passa en el museu etnològic Lo Masmut a la mateixa vila. Des d’aquí felicitem la iniciativa de l’ajuntament, un dels municipis que mostra una actitud positiva en la promoció de la nostra llengua. Ja és hora que aquesta estiga ben present, a més del carrer, en els espais museístics de les nostres viles perquè aquests no distorsionen la realitat lingüística de les nostres terres. No podem ni devem d’amagar en els espais culturals una part essencial de la nostra identitat col·lectiva.
Alguns guies d’aquests museus i centres d’interpretació que no tenen texts bilingües tenen la deferència de fer la visita guiada en català si comproven que els visitants parlen majoritàriament la llengua de la vila, com a nosaltres ens ha passat ben recentment a l’Inhóspitak a la mateixa Pena-roja o al museu Joan Cabré a Calaceit. Ara que està previst posar en marxa la Ruta dels Ibers al Baix Aragó amb centres de visitants a la comarca del Matarranya a la Vall del Tormo, Massalió, Calaceit i Queretes esperem que els promotors tinguen la sensibilitat d’incorporar també la nostra llengua en els nous espais museístics, seguint l’exemple de Pena-roja.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 d’octubre de 2006)

La recollida del préssec tardà, melocotón de Calanda, segons diu la denominació d’origen, tanca una llarga temporada que regala amb fruites de tots los colors, formes i sabors l’horta del Matarranya i del Baix Aragó. Terra, aigua i clima, més la dedicació professional d’una bona part de la població, donen com a resultat uns productes de molta qualitat que des de la nostra zona, en camions frigorífics, s’encaminen a les fruiteries d’altres ciutats o pobles, a les taules de cases llunyanes, que podran, d’esta manera, assaborir dolços bocins de la nostra terra.
A l’hora d’acabar la campanya toca fer balanç entre les il·lusions, esforços i inversions inicials i els resultats després de les inclemències del temps (l’aigua que no arriba, la pedra que fa malbé…) i de la dura llei del mercat. Diuen que el llaurador se queixa perquè li paguen barat. Per un costat, hi ha complicats paràmetres que fan pujar o baixar preus al nostre món global; per un altre s’observa un canvi en los hàbits alimentaris que perjudica el sector agrícola. Està la fruita de moda? Ho estan les verdures? Los especialistes en nutrició diuen que no, i les estadístiques ho confirmen, dibuixant un primer món obès però mal nodrit mentre al tercer creix la desnutrició. Los hàbits alimentaris han canviat tant que moltes escoles infantils dediquen determinats dies de la setmana a portar una fruita –“lo dia de la pera”, per posar un exemple—, amb la intenció d’ensenyar als xiquets bons costums dietètics; de la mateixa manera que el Govern ha impulsat mesures per eliminar màquines de refrescs i pastes industrials de les escoles. Ningú podrà impedir, no obstant, que als restaurants siga preferit un pastís a una mançana, ni que cada u a casa seua sobrevisca amb aliments precuinats, plens de conservants.
Diversos factors personals i socials han conduït a un resultat paradoxal. Fa uns quants anys ser gord era sinònim de ser ric, i ara, època d’estètiques primes i gimnasos, ho és de tindre un baix nivell econòmic i cultural. Jo animaria a tots a menjar la nostra fruita del temps, a tornar a la rica dieta matarranyenca, baixaragonesa.

María Dolores Gimeno

S’estén per tot arreu el moviment de recuperació de la memòria històrica, un corrent que intenta averiguar la peripècia, les raons i fins i tot el lloc d’enterrament de molts militars i civils del bàndol perdedor de la Guerra Civil, que, durant els quaranta anys del franquisme, van ser despreciats i tractats com a vulgars delinqüents que no tenien altre objectiu que destruir el país i esclavitzar-lo sota les directrius de jueus, maçons i bolxevics. Des del final de la guerra fins a la reinstauració de la democràcia van transcorrer quatre dècades de pedra que marquen la gran diferència entre el sofriment de franquistes i republicans. Més que la propia guerra, on les arbitrarietats i els crims van caure dels dos bàndols. Però després no, després només hi va haber un bàndol, monopolitzador del poder i repressor de la resta. Els perdedors van passar a ser els “rojos”, una mena de pàries occidentals. Mentre els guanyadors tenien el dret i l’ajuda del Govern per a recuperar els cadàvers dels seus parents morts a la guerra, rebien pensions pels seus sacrificis i exhibien orgullosos la documentació que els acreditava com a “caballeros mutilados”, els republicans havien de resignar-se a ignorar el destí dels seus parents desapareguts, havien d’obrir-se camí sense l’ajuda de pares, fills o hòmens morts als camps de batalla o a la reraguarda i havien de buscar-se la vida –mutilats inclosos– sense l’ajut de l’Administració, per a la que no comptaven. Per això cal recomanar als revisionistes del franquisme que no es posin nerviosos, que per molt que es faci en nom de la memòria històrica –llei estatal inclosa– mai es podrà qüestionar el desequilibri entre el patiment de franquistes i antifranquistes. Si de cas, es podrà intuir la infinita desigualtat entre els dos plats de la balança.