Tot lo que rellueix no és or
Mentres les noves Comarques s’encastellen cada una en els seus projectes particulars i la construcció d’edificis propis; en organitzar sopars multitudinaris o mercats medievals si és el cas, per reforçar la identitat social en los nous territoris administratius de “boletí” oficial, lo Baix Aragó en conjunt no està per tirar coets i cada dia se noten més les conseqüències d’eixe model polític de la dispersió imposat pel poder centralista que ara ja no és sols lo de Madrit.
Un territori molt gran en poca gent. Molts pobles menuts en poques possibilitats de guanyar població encara que vinguen més immigrants. Moltes administracions diferentes separades totalment entre elles o a cavall unes de les atres.
De lo que passe per l´Alt Matarranya, a la part baixa ni s’enteren perquè ara és un altra comarca. De lo que passe a Bellmunt, a Fórnols, que han fet un museu exclusivament a la castellana, ni s’enteren. Lo que fan los d’Albalate, pels de Casp com si passare a les antípodes. Els d’Aiguaviva i Castellot me jugo un vermut a que pocs saben a quina comarqueta han posat Massalió.
Se parle molt dels nous inversors que compren lo Matarranya a trossos i altres operacions del negoci de la construcció i les finances, però la realitat és que seguim tenint incalculables edificis degradats o assolsits: casalicis antics, masos i masets, molins de la carrasca i del siscar, cases i casetes, corrals de bestiar, neveres plenes d’enrunes i carreteres que hi fan plorar.
El model agrícola que sempre hem conegut està donant les sagueres bocaes i les cooperatives no passen pels millors moments. Però d’això ni una palaureta.
I del mal tracte que se li done a la nostra llengua, què hem de dir, Sr. Angosto, que no haisquem dit altres voltes: que mo l’estem jugant i alguns polítics que podrien dir algo o fer bona cosa miren cap un altre costat.
