Una d’identitats
Haig discutit fa poc amb una persona sobre què respondria si em fan una enquesta de les habituals, de les que seguit ixen als diaris, amb la pregunta “i vostè se sent més bé aragonès, o més bé espanyol?”. Home, tinc clar que en eixa identitat espanyola amb la que s’ha volgut fer desaparèixer la meua llengua ni fart de vi. Coneixeu cap espanyolista que promogue la diversitat de les llengües? D’aragonesistes parlants de les tres llengües n’hi ha uns quants, i me’ls estimo un munt.
Però clar, en això de les preguntes encara t’ho poden complicar més si per una d’aquelles la pregunta t’agarre per la desembocadura del Llobregat, a l’àrea metropolitana que més prop cau del Matarranya. D’alguna manera, malauradament, fa temps que mos veem obligats a entendre-mos-hi, emigrar, fer de rurbans, o odiar-la, si voleu. Des dels anys 60. Però qui més o qui menys l’odie o hi ha d’anar a passar una temporada. Allà la pregunteta no diu si et sents més aragonès o més espanyol. Te fot en un altre compromís: espanyol o català? Què passe, senyoreta, que a este món només puc ser aragonès, o espanyol, o català? Pos no, miro, no!
Quan me preguntaven arreu “i tu d’on eres?” los explicava que el meu poble estave entre Alcanyís, Tortosa i Morella. Una forma molt educada de respondre, sense tindre que aguantar al pesat que et vol convèncer que eres més català que la moreneta o més aragonès que el catxirulo. No tinc ganes de discutir d’identitats, i menys que em vulguen explicar “què sóc” a fora de casa.
Però ara, cada vegada més, gaudixco passejant la meua matarranyitat. I aquí, i ara, em declaro única i exclusivament ciutadà del Matarranya. Ja sé que seguiré sent un manyo per als de Barcelona i un polaco per als de Saragossa. Però, la veritat, no m’importe gens ser “només del Matarranya” i pagar les conseqüències.
