El “Canto” i “La Kinky”
He acompanyat les filles al concert del Canto del Loco (ECDL). El recinte és ple a vessar de gent entregada als ídols. Passat el pertinent retard de mitja horeta, s’obre el teló i la gent embogeix. I encara no han començat a sonar! Quan ho fan, res de nou: música plana, adotzenada. Això sí, amb un volum tan desmesurat que fa tremolar tot el cos –volen dissimular alguna mancança? No entenc el que canten, però a la gent li és igual: se saben les lletres de memòria. De tant en tant ens diuen que els d’Alcanyís som “cojonudos”. Un dels comentaris però, supera la demagògia per caure en el despropòsit: “Qué bien que haya tantas curvas para llegar a Alcañiz! Así os mantendréis naturales y los americanos no harán campos de golf ni os llenarán de pisos!” La gent aplaudeix –han oblidat la reivindicada variant i l’ autovia?–. Els de ECDL encara no han après que “los americanos” no tenen res a veure amb la destrucció del nostre paisatge; en tenim prou amb les corrupteles indígenes.
Mentre tremola el terra i la gent continua embogida –un 10 pels de marketing–, no puc evitar el record de l’actuació de La Kinky Beat a la plaça de Torredarques. La comparació és sagnant. La Kinky, amb creativitat i autenticitat, es van ficar a la butxaca un públic la majoria del qual ni els coneixiem. Un so fresc, original, ric en matisos i de ritme explosiu. No els calia no haver estat mai als “40 Principales”; eren bons i ho van donar tot al petit escenari.
Potser m’equivoco, però d’ací a pocs anys ECDL quedarà al container de la música buida i efímera, mentre La Kinky haurà aportat alguna cosa al món de la música. (Ho sento filla!)
