Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de setembre de 2006)

La mitomania turística porta a singulars destinacions. És lo cor de l’agost i conduisco cap a Corleone entre rostolls cremats. La ruta resulta dura, aspra als ulls del viatger, que pot contemplar quilòmetres de terreny desolat, buit, partit per una carretera comarcal amb l’asfalt badat, ja descolorit. Cap cotxe per avançar o en sentit contrari gosa travessar les esquerdes del camí i la calor. Mentrestant, al cap venen les similituds paisatgístiques amb lo llunyà i estimat Baix Aragó.
Interrompent tanta despoblació, lo mapa de carreteres senyala Piana degli Albanesi, fundada a finals del segle XV per albanesos que fugien de la invasió otomana, diu la guia de l’illa. Lo rei d’Aragó, allavòrens senyor de Sicília igual que dels nostres avantpassats, els va concedir un terreny ingrat que ningú no volia, un lloc almenys on poder mantenir la seua llibertat amenaçada. Un llac blau intens contrasta amb los ocres de la plana i els grisos dels tossals del voltants de la vila de cases i esglésies color terrós. En la seua direcció, orgullosos, al mig del no res, s’aixeca un organitzat eixam de cartells bilingües que apunten a noms de llocs o de monuments, perquè Hora e Arbëreshëvet és oficialment bilingüe. Ací han desaparegut les similituds baixaragoneses. Aquells italoalbanesos més de cinc cents anys després conserven la llengua, los costums i el ritus catòlic albanès, segurament afavorits per l’aïllament i la solidaritat enmig de les difícils condicions. A l’est d’Aragó, repoblat a l’Edat Mitjana per cristians catalanoparlants del nord bastant abans de la fundació d’eixa vila siciliana, viuen encara, fràgilment, llengua i costums però escàs orgull propi i ben poc reconeixement oficial.
Deixo les meues reflexions camí avant. I apareix Corleone, desert a l’hora de dinar. Lo seu menjar saborós recorda la terra materna, com també los objectes domèstics i agrícoles i les fotos del museu etnogràfic, dirigit pel dinàmic capellà don Calogero. Cafè espresso al Central Bar, adornat amb cartells de Il Padrino; s’arrima un simpàtic jubilat i mos parla de la vida d’abans, tan diferent (tan similar a l’Aragó coetani): parla com Marlon Brando a la pel·lícula per un vell problema a les cordes vocals.

Maria Dolores Gimeno