Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de setembre de 2006)

La memòria, allò que ens permet construir la nostra vida sobre el ciment de les experiències passades, allò que a forma d’ulleres fa que cadascú vegi el món d’una manera diferent. Aquest atribut, o si voleu, virtut que posseïm els animals, és una de les claus mestres de la nostra llibertat. Penseu-ho, si algú pugés canviar les dades que enregistrem en el nostre disc dur biològic obtindria el control total sobre els nostres éssers.
Així, l’eliminació, o modificació dels records va ser una eina que tots els règims totalitaris del segle passat van utilitzar per a tenir a les masses submises, i així seguir mantenint-se en el poder. Evidentment, el règim feixista del “generalísimo” no va ser una excepció, i encara no havia arribat al poder quant va començar a aplicar el formateig a les ments de tots els ciutadans que vivien baix la seua ombra. Aquesta quasi resocialització va durar fins a la mort del dictador. Posteriorment, durant la transició, si bé es va paralitzar el procés, no es va tractar de canviar els efectes de tant temps d’aplicació . I ara que finalment un govern té la voluntat de reinstal·lar el disc dur dels seus ciutadans i així democratitzar la cultura política dels espanyols, la “Espanya negra” que pren com a seua la memòria introduïda pel feixisme, remuga des de la passat. Remuga, perquè sap que mentre els habitants d’aquesta terra no renovin els mobles del seu cap sempre tindrà nous abanderats que lluitaran al seu costat.
Tot això no seria cap problema si la memòria d’aquests sectors no es basés en fets i valors antidemocràtics. Però, és de lògica que un estat on una gran part de la població té aquests valors com a base de la seua cultura política no podrà desenvolupar el seu sistema democràtic. Per tant, si no vertebrem la memòria de la nostra societat mitjançant l’anàlisi objectiu del passat, sobretot del més recent, i el rebuig sistemàtic de tots els valors antidemocràtics, la nostra jove democràcia mai es farà gran.

Marc Martí Badia

Mentres les noves Comarques s’encastellen cada una en els seus projectes particulars i la construcció d’edificis propis; en organitzar sopars multitudinaris o mercats medievals si és el cas, per reforçar la identitat social en los nous territoris administratius de “boletí” oficial, lo Baix Aragó en conjunt no està per tirar coets i cada dia se noten més les conseqüències d’eixe model polític de la dispersió imposat pel poder centralista que ara ja no és sols lo de Madrit.
Un territori molt gran en poca gent. Molts pobles menuts en poques possibilitats de guanyar població encara que vinguen més immigrants. Moltes administracions diferentes separades totalment entre elles o a cavall unes de les atres.
De lo que passe per l´Alt Matarranya, a la part baixa ni s’enteren perquè ara és un altra comarca. De lo que passe a Bellmunt, a Fórnols, que han fet un museu exclusivament a la castellana, ni s’enteren. Lo que fan los d’Albalate, pels de Casp com si passare a les antípodes. Els d’Aiguaviva i Castellot me jugo un vermut a que pocs saben a quina comarqueta han posat Massalió.
Se parle molt dels nous inversors que compren lo Matarranya a trossos i altres operacions del negoci de la construcció i les finances, però la realitat és que seguim tenint incalculables edificis degradats o assolsits: casalicis antics, masos i masets, molins de la carrasca i del siscar, cases i casetes, corrals de bestiar, neveres plenes d’enrunes i carreteres que hi fan plorar.
El model agrícola que sempre hem conegut està donant les sagueres bocaes i les cooperatives no passen pels millors moments. Però d’això ni una palaureta.
I del mal tracte que se li done a la nostra llengua, què hem de dir, Sr. Angosto, que no haisquem dit altres voltes: que mo l’estem jugant i alguns polítics que podrien dir algo o fer bona cosa miren cap un altre costat.

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 23 d’octubre de 2006)

El passat dia sis d’agost s’ha presentat a Arenys en el marc de la 16 Trobada Cultura de l’Associació Cultural del Matarranya el llibre del professor Pere Navarro “Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya”. L’autor ha preguntat dues-centes paraules a totes les localitats del Matarranya històric: de Faió a Aiguaviva i de Calaceit a la Codonyera. S’hi tracten aspectes cabdals de la fonètica, la morfologia i el lèxic que es presenten amb forma de mapes de molt agradable consulta. Amb aquest atles ja són sis els que s’ocupen d’estudiar el català parlat a la comarca: des del veterà Atles Lingüístic de Catalunya del 1923 fins a l’Atles Lingüístic del Domini Català, en curs de publicació, i passant per l’Atlas Lingüístico de la Península Ibèrica, l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja i l’Atles Lingüístic de la Diòcesi de Tortosa. En tots aquests altres atles el nombre de mots estudiats és força superior -oscil·la al voltants dels 2000 a 2500- , mentre el nombre de localitats estudiades és molt inferior i va des d’un mínim de dues en el cas de l’Atles Lingüístic de Catalunya a un màxim de set a l’Atles Lingüístic del Domini Català. Si a això hi sumem una dotzena llarga de monografies, algunes de molt extenses, i els materials recollits als grans diccionaris de mossèn Alcover i d’en Joan Coromines, ens trobem que ho sabem quasi tot del català parlat al Matarranya. La situació és semblant per a la resta de les comarques de la Franja. Tot plegat fa que les modalitats del català parlat a l’Aragó siguen de les més ben conegudes d’aquesta llengua i que, en conseqüència els mestres de català al nostre país disposen de tota la informació que els cal. No tothom pot dir el mateix. Els mestres de castellà en tenen bastant menys: només hi ha dos atles, el de la Península Ibèrica i el d’Aragó, Navarra i Rioja, alguns diccionaris més aviat breus i no gaires monografies. Aquests mestres per a poder ser respectuosos amb les pròpies modalitats ho tenen bastant més difícil que els seus col·legues de català.

Artur Quintana

Haig discutit fa poc amb una persona sobre què respondria si em fan una enquesta de les habituals, de les que seguit ixen als diaris, amb la pregunta “i vostè se sent més bé aragonès, o més bé espanyol?”. Home, tinc clar que en eixa identitat espanyola amb la que s’ha volgut fer desaparèixer la meua llengua ni fart de vi. Coneixeu cap espanyolista que promogue la diversitat de les llengües? D’aragonesistes parlants de les tres llengües n’hi ha uns quants, i me’ls estimo un munt.
Però clar, en això de les preguntes encara t’ho poden complicar més si per una d’aquelles la pregunta t’agarre per la desembocadura del Llobregat, a l’àrea metropolitana que més prop cau del Matarranya. D’alguna manera, malauradament, fa temps que mos veem obligats a entendre-mos-hi, emigrar, fer de rurbans, o odiar-la, si voleu. Des dels anys 60. Però qui més o qui menys l’odie o hi ha d’anar a passar una temporada. Allà la pregunteta no diu si et sents més aragonès o més espanyol. Te fot en un altre compromís: espanyol o català? Què passe, senyoreta, que a este món només puc ser aragonès, o espanyol, o català? Pos no, miro, no!
Quan me preguntaven arreu “i tu d’on eres?” los explicava que el meu poble estave entre Alcanyís, Tortosa i Morella. Una forma molt educada de respondre, sense tindre que aguantar al pesat que et vol convèncer que eres més català que la moreneta o més aragonès que el catxirulo. No tinc ganes de discutir d’identitats, i menys que em vulguen explicar “què sóc” a fora de casa.
Però ara, cada vegada més, gaudixco passejant la meua matarranyitat. I aquí, i ara, em declaro única i exclusivament ciutadà del Matarranya. Ja sé que seguiré sent un manyo per als de Barcelona i un polaco per als de Saragossa. Però, la veritat, no m’importe gens ser “només del Matarranya” i pagar les conseqüències.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de setembre de 2006)

Al gust de qui paga vesteix en Tonet!

El curs escolar ha començat novament. Quina llauna! S’han acabat les nits de marxa i aixecar-se a mitja tarda. I al meu amic Perutxo se li han acabat les tedioses lectures de llibres de la seva elecció. Ara, com tots els altres, haurà d’empassar-se les obligatòries de l’Institut. Encara sort que els llibres d’escola ara són gratis, excepte per al ximple de Perutxo, els pares del qual són els únics de la meva classe que prefereixen pagar-se’ls, perquè, segons sermonegen: “els senti com a propis i valori els llibres i la lectura com una cosa molt important en la seva vida”. Quina ximplesa! A mi, els meus pares, amb el que s’estalvien amb els llibres m’han comprat una consola i l’últim programa de moda; al nostre col·lega Martos li van pagar l’any passat les dues primeres mensualitats de la moto, però, després de l’hòstia que es va fotre, enguany l’estalvi servirà per comprar-li un casc nou i pagar la reparació. El més fotut és l’Andreu: els seus pares s’estalviaven abans aquests diners mitjançant beques, el molt estudiós!, però ara es queixen que els tracten igual que als més rics, als qui menys els importaria gastar-se part dels seus calers en comprar-li els llibres als seus fills. Diuen que se senten discriminats, així que: Andreu, t’has quedat sense regal. Consola’t amb el paper. En canvi, el pare de Nicola, que és més de dretes que un regle, assegura en aquests dies que ni tan sols “nosaltres, ni cap altra a la Unió Europea, s’hauria atrevit a regalar-li els llibres a tothom”. “El món, de vegades, sembla anar del revés” protesta el meu avi, que té fama de “roig”.
Mentrestant, en el meu institut, el secretari i els tutors van corredor amunt i avall, sense saber que fer amb els llibres que falten de l’any passat, els trencats, els mai retornats; i el president de l’APA s’encreua de braços i assegura que no és el seu problema, que no pensa enemistar-se amb altres pares per uns quants llibres que manquen. Que resolgui el problema qui el va provocar!

Silvestre Hernàndez i Carnè

Per les traces, ací tots som uns entesos en matèria lingüístico-onomàstica. O com a mínim, en vista del monumental desgavell generat amb la fixació dels noms de les poblacions per part dels ajuntaments, així ho pareix. Açò va començar fa uns anys amb les lleis de creació de les comarques, quan lo Govern d’Aragó va traslladar eixa responsabilitat als consistoris. I ara, seguint l’exemple, la Comarca del Baix Aragó els ha demanat que decidixquen quin és, en cada cas, lo nom del poble que ha de figurar als cartells informatius que s’estan situant a les entrades dels nuclis. Esta qüestió es va posar de manifest durant la taula redona sobre el tractament de les llengües en lo nou estatut d’Aragó, celebrada a Arenys de Lledó. I Víctor Angosto, president de la Comarca del Baix Aragó, es va excusar dient que els ajuntaments són elegits democràticament i que, per tant, les decisions que prenen són l’expressió de la voluntat dels seus veïns. No entraré a discernir, ara i ací, si els ajuntaments són o no jurídicament competents per a prendre tal decisió amb caràcter definitiu. És un conflicte que potser convindrà aclarir ben prompte. En tot cas, a tall d’exemple, solament caldrie repassar els complexos tràmits administratius que va haver de fer l’ajuntament de Bellmunt amb la substitució del topònim “Mezquín”. Però el cert és que, ni la DGA, ni la Comarca, ni la majoria dels ajuntaments, ha demanat assessorament a cap institució amb reconeguda solvència en matèria onomàstica. En conseqüència, en el moment de decidir, com que no han disposat d’elements de judici suficients, alguns ajuntaments s’han pronunciat basant-se solament en los criteris i les inclinacions personals. I, com ere d’esperar, el resultat no ha pogut ser més calamitós. Perquè, a més de la polèmica existent per l’ús de la lletra “ñ” en el cas de la Codonyera, alguns altres s’han decantat per grafiar el nom guiant-se únicament per la pronúncia. Traslladant-ho a un altre domini lingüístic, és com si els responsables municipals de Cádiz i de Granada, hagueren decidit que, a partir d’ara, les seues ciutats han de passar a dir-se oficialment Cai i Graná. Esclar que, de situacions com la present, sempre hi ha qui en trau profit. I ningú n’és responsable. Ja se sap: a riu revolt…

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de setembre de 2006)

—Aquest estiu està fent més calor que mai i molt a destacar en el mes de juliol i els primers dies d’agost— així s’expressava la gent per tot arreu, a la Codonyera. L’any que ve diran el mateix perquè la memòria històrica atmosfèrica és tan feble que no resisteix el pas de quatre estacions. Pensant-ho bé, potser algun any serà veritat, com a premonitori signe del repetit canvi atmosfèric, el qual, segons diuen, s’està produint irremissiblement en el nostre benvolgut planeta Terra. Ara només hi són vuit els planetes al sistema solar, Plutó ha estat exclòs (era el planeta més petit i el que s’allunya més del Sol. És va descobrir al 1930, però és tant lluny que fins ara hem tingut poca informació. És l’únic que no ha estat visitat per cap nau terrestre)
Tornem al tema de la Codonyera: el dia tres d’agost quan anàrem la família a berenar al Mas de la Creu —on la vall del Mesquí gairebé s’hi acaba i comença el terme de Fórnols, i amb ell, el Matarranya—, a les deu del vespre amb els estómacs contents i en disposar-nos per retornar a la vila, una lluna creixent s’hi menjava l’obscuritat de la nit i hom podíem veure les estrelles reflectides als vidres dels cotxes. Dins del maset ens sentíem bé, fora: una frescoreta seca, un ventet i el fregament de les fulles dels pins demanaven la màniga llarga.
Al sortir vam veure com una guineu llepava els restes de carn de xai d’un plat que havíem deixat fora poc abans. La cua llarga i als ulls dos punts de foc enmig de la nit. Ja dins del cotxe s’hi estava bé. L’agost va seguir sent el mateix agost dels anys passats i dels anys vinents. Conills en queden ben pocs pel Mas de la Creu i de les guineus, que se’n farà? Pols per la carretera en obres, un polsim a la memòria i un regust de cargols i vi garnatxa dels Ginestals per la boca. Hi ha guineus a Plutó?

Per a rentar els plats
al Mas de la Creu
si no portes aigua,
tens la guineu.

José Miguel Gràcia

He acompanyat les filles al concert del Canto del Loco (ECDL). El recinte és ple a vessar de gent entregada als ídols. Passat el pertinent retard de mitja horeta, s’obre el teló i la gent embogeix. I encara no han començat a sonar! Quan ho fan, res de nou: música plana, adotzenada. Això sí, amb un volum tan desmesurat que fa tremolar tot el cos –volen dissimular alguna mancança? No entenc el que canten, però a la gent li és igual: se saben les lletres de memòria. De tant en tant ens diuen que els d’Alcanyís som “cojonudos”. Un dels comentaris però, supera la demagògia per caure en el despropòsit: “Qué bien que haya tantas curvas para llegar a Alcañiz! Así os mantendréis naturales y los americanos no harán campos de golf ni os llenarán de pisos!” La gent aplaudeix –han oblidat la reivindicada variant i l’ autovia?–. Els de ECDL encara no han après que “los americanos” no tenen res a veure amb la destrucció del nostre paisatge; en tenim prou amb les corrupteles indígenes.
Mentre tremola el terra i la gent continua embogida –un 10 pels de marketing–, no puc evitar el record de l’actuació de La Kinky Beat a la plaça de Torredarques. La comparació és sagnant. La Kinky, amb creativitat i autenticitat, es van ficar a la butxaca un públic la majoria del qual ni els coneixiem. Un so fresc, original, ric en matisos i de ritme explosiu. No els calia no haver estat mai als “40 Principales”; eren bons i ho van donar tot al petit escenari.
Potser m’equivoco, però d’ací a pocs anys ECDL quedarà al container de la música buida i efímera, mentre La Kinky haurà aportat alguna cosa al món de la música. (Ho sento filla!)

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de setembre de 2006)

La mitomania turística porta a singulars destinacions. És lo cor de l’agost i conduisco cap a Corleone entre rostolls cremats. La ruta resulta dura, aspra als ulls del viatger, que pot contemplar quilòmetres de terreny desolat, buit, partit per una carretera comarcal amb l’asfalt badat, ja descolorit. Cap cotxe per avançar o en sentit contrari gosa travessar les esquerdes del camí i la calor. Mentrestant, al cap venen les similituds paisatgístiques amb lo llunyà i estimat Baix Aragó.
Interrompent tanta despoblació, lo mapa de carreteres senyala Piana degli Albanesi, fundada a finals del segle XV per albanesos que fugien de la invasió otomana, diu la guia de l’illa. Lo rei d’Aragó, allavòrens senyor de Sicília igual que dels nostres avantpassats, els va concedir un terreny ingrat que ningú no volia, un lloc almenys on poder mantenir la seua llibertat amenaçada. Un llac blau intens contrasta amb los ocres de la plana i els grisos dels tossals del voltants de la vila de cases i esglésies color terrós. En la seua direcció, orgullosos, al mig del no res, s’aixeca un organitzat eixam de cartells bilingües que apunten a noms de llocs o de monuments, perquè Hora e Arbëreshëvet és oficialment bilingüe. Ací han desaparegut les similituds baixaragoneses. Aquells italoalbanesos més de cinc cents anys després conserven la llengua, los costums i el ritus catòlic albanès, segurament afavorits per l’aïllament i la solidaritat enmig de les difícils condicions. A l’est d’Aragó, repoblat a l’Edat Mitjana per cristians catalanoparlants del nord bastant abans de la fundació d’eixa vila siciliana, viuen encara, fràgilment, llengua i costums però escàs orgull propi i ben poc reconeixement oficial.
Deixo les meues reflexions camí avant. I apareix Corleone, desert a l’hora de dinar. Lo seu menjar saborós recorda la terra materna, com també los objectes domèstics i agrícoles i les fotos del museu etnogràfic, dirigit pel dinàmic capellà don Calogero. Cafè espresso al Central Bar, adornat amb cartells de Il Padrino; s’arrima un simpàtic jubilat i mos parla de la vida d’abans, tan diferent (tan similar a l’Aragó coetani): parla com Marlon Brando a la pel·lícula per un vell problema a les cordes vocals.

Maria Dolores Gimeno

Ahir, dia 1 de setembre, a la nit, va morir, als 83 anys d’edat, Ramon Saura Segarra, més conegut com Ramon lo Ciego, o lo Ciego de Mont-roig. Ramon ha segut un personatge destacat al Matarranya en general i a Mont-roig i als pobles veïns en particular durant els darrers 65 ó 70 anys. Espcialment per la seua tasca com a mantenidor i transmissor de multitud de mostres de literatura, música i balls populars. A ell li devem, de forma molt particular, que hagen arribat als nostres dies los balls del Moixó de Montpellier i de l’Avena.
Que descanso en pau.