Rètols
Penyíscola (Castelló), per posar un exemple, es mostra al visitant com un destí turístic amb espenta elegit cada any per cents de milers d’estiuejants espanyols i extrangers. Les cartes dels restaurants estan -totes- escrites en espanyol i algunes també en francès i anglès, al igual que les instruccions bàsiques dels hotels, que també poden utilitzar algun altre idioma ocasionalment. Una autèntica Babel moderna de la que està rigorosament exclòs el valencià-català. Només en alguns rètols d’organismes oficials, en alguns noms propis associats a establiments comercials o de l’hosteleria es pot rastrejar la catalanitat de la llengua local. Els carrers, les places, les tendes, els restaurants i hotels, tots retolats en castellà, com si la llengua local hagués desaparegut sota terra. Però res més lluny de la realitat. Només cal parar una mica l’orella en les converses de la gent del lloc per descobrir la vitalitat del valencià, que, no obstant, desapareix dels espais públics. Uns kilòmetres més al nord, en una zona també molt turística però ja a l’altre costat de la ratlla que separa Castelló de Tarragona, el català reapareix com un Guadiana lingüístic pletòric. Les retolacions del comerç, de l’hosteleria i de les institucions –les manifestacions lingüístiques que observa un visitant ocasional– estan aquí majoritariament escrites en català. Però a la Penyíscola catalanoparlant, dins d’una comunitat autònoma que defensa expressament en el seu estatut d’autonomia la llengua pròpia, i després de molts anys de reconeixement oficial, el valencià encara no ha ocupat el carrer. Si, com pareix, el turisme va a més, el Matarranya serà també amb els anys una Babel multicultural on la llengua pitjor tractada serà la dels nadius. Està clar que la recepta per evitar-ho l’hem de buscar al nord de Castelló.
