Viles i Gents

Cada dia n’hi ha més publicacions en català sobre el Matarranya i el Baix Aragó, cada dia més conferències i més actes públics, cada dia més cançons i més jocs per als xiquets i més interés per la tradició oral. Mentre, l’Administració, a pesar de la bona voluntat d’algus alcaldes i presidents comarcals, avança a pas de tortuga. Alguns rètols, alguna subvenció per a fer activitats o publicacions en català, alguna intervenció pública i poca cosa més. Un divorci que va quedar patent, per exemple, a la darrera Trobada del Matarranya, celebrada a Arenys de Lledó a principis d’agost. Per un costat estan els polítics, temerosos d’avançar –vull creure que no per falta de convicció sinò per por a la reacció de la caverna i a la de l’electorat– i que busquen excuses de mal pagador per a no reconéixer legalment els drets dels catalanoparlants aragonesos. I per altre costat està la societat civil, que publica llibres, ofereix concerts i organitza actes on el català és la llengua d’ús habitual. Val més quedar-se amb esta part de la botella mig plena. De la part positiva, n’hi ha un ingredient que evidencia de la forma més festiva i vital el progrés de la llengua catalana: la floració de grups musicals de rock o pop que utilitzen el català en les seues lletres sense prejudicis i que no tenen cap inconvenient en musicar a poetes de la terra, com Desideri Lombarte o Juli Micolau. És la millor mostra de que el català comença a eixir de l’àmbit casolà per a combatre la asfixiant diglòsia que ha patit durant segles. Són formacions musicals on gent jove amb plena consciència de la seua identitat lingüística es converteix en la punta de la llança de la normalització. El rock, qui ho havia de dir, també és un arma carregada de futur –per a la nostra llengua–.