Viles i Gents

Una manera diferent de conèixer la comarca del Matarranya a peu, amb bicicleta o amb cavall és a través de la nova via verda que s’ha convertit l’antiga línia de tren Val de Zafán a Tortosa que va funcionar fins el 1973. Comença al terme de Valljunquera i acaba a la capital del Baix Ebre, amb un recorregut de poc més de 80 quilòmetres, 30 per la nostra comarca. El tram pel Matarranya, sense massa pendents, permet contemplar uns paisatges que sorprenen. Els impressionants ponts sobre els rius Matarranya i Algars ofereixen unes vistes panoràmiques espectaculars del bosc de ribera i dels fèrtils regadius, l’estació de Valljunquera amb unes sòlides edificacions que caldria rehabilitar per conservar el seu valor arquitectònic, el Mas del Llaurador lluny al fons on encara s’observa l’església enmig de les cases assolades, a la Vall del Tormo, a pocs metres de la via, es troben els jaciments arqueològics ibèrics de la Torre Cremada, els Trullets i el Serrao, en aquest indret es troba un túnel on caldrà dur una llanterna, a la Torre la via segueix la vall del Regall on hi trobem freixes i les restes d’un camí medieval, en el terme de Vall-de-roures segueix pel barranc de la Canaleta on tenim grans masos: Perxades, Càndil, Bel i Crespo, des dels termes de Queretes i Lledó pot contemplar-se l’espectacular panoràmica de la muralla que formen els Ports de Beseit i les roques de Benet… En el recorregut per la via els boscos de pins alternen amb les carrasques i amb els cultius de la vinya, les oliveres, els ametllers i els cereals. La via verda només té un punt negre que caldria retificar: el seu pas per l’estació de la Torre.
Si busqueu nous camins i noves sensacions al Matarranya la via verda os espera. Una nova oferta d’atracció turística per a la nostra comarca.

Penyíscola (Castelló), per posar un exemple, es mostra al visitant com un destí turístic amb espenta elegit cada any per cents de milers d’estiuejants espanyols i extrangers. Les cartes dels restaurants estan -totes- escrites en espanyol i algunes també en francès i anglès, al igual que les instruccions bàsiques dels hotels, que també poden utilitzar algun altre idioma ocasionalment. Una autèntica Babel moderna de la que està rigorosament exclòs el valencià-català. Només en alguns rètols d’organismes oficials, en alguns noms propis associats a establiments comercials o de l’hosteleria es pot rastrejar la catalanitat de la llengua local. Els carrers, les places, les tendes, els restaurants i hotels, tots retolats en castellà, com si la llengua local hagués desaparegut sota terra. Però res més lluny de la realitat. Només cal parar una mica l’orella en les converses de la gent del lloc per descobrir la vitalitat del valencià, que, no obstant, desapareix dels espais públics. Uns kilòmetres més al nord, en una zona també molt turística però ja a l’altre costat de la ratlla que separa Castelló de Tarragona, el català reapareix com un Guadiana lingüístic pletòric. Les retolacions del comerç, de l’hosteleria i de les institucions –les manifestacions lingüístiques que observa un visitant ocasional– estan aquí majoritariament escrites en català. Però a la Penyíscola catalanoparlant, dins d’una comunitat autònoma que defensa expressament en el seu estatut d’autonomia la llengua pròpia, i després de molts anys de reconeixement oficial, el valencià encara no ha ocupat el carrer. Si, com pareix, el turisme va a més, el Matarranya serà també amb els anys una Babel multicultural on la llengua pitjor tractada serà la dels nadius. Està clar que la recepta per evitar-ho l’hem de buscar al nord de Castelló.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 d’agost de 2006)

Amb l’arribada de la democràcia, ara fa trenta anys, era de dret esperar que la secular discriminació de l’aragonès i del català al nostre país desaparegués. Si discriminació calia havia de ser positiva a favor de l’aragonès i del català, perquè no és lícit maltractar unes llengües durant segles, i de repent dir: “Bé, ara ja sou lliures, apanyeu-vos!”, sinó que a més d’aplicar-los les mateixes mesures que es fa per al castellà, durant un cert temps se’ls ha de tenir una especial atenció, i sobretot prestigiar-les no solament entre els propis parlants, sinó també entre els conciutadans de les altres llengües. Però no ha estat així, en aquest darrer sentit s’ha fet tan poc com s’ha pogut. Ho veiem no solament en les grans accions, com en la reforma de l’Estatut, on els qui l’han redactat ni saben que a Aragó parlem aragonès i català. Ho veiem també en el dia a dia, com –per donar un exemple que ens toca de prop- en la inauguració de la Casa Natal de Braulio Foz a Fórnols el 15 de juliol passat. Foz és una de les poques figures del segle XIX que va escriure tant en castellà, com en aragonès i en català. Això és ben sabut com ho demostra el fet que el Govern instituís no fa gaire un premi dedicat a les nostres tres llengües i li donés el nom, precisament, de “Pedro Saputo”, d’una obra bilingüe de Foz. Quan es projectava la creació d’un museu a la casa natal de Foz a Fórnols, des de la premsa es va suggerir la possibilitat de fer d’aquesta casa un centre d’interpretació de les tres llengües d’Aragó. Aquesta opció ha estat desestimada. I en cap moment no s’al·ludeix al fet que Foz escrivís en aragonès i en català en els materials que al museu s’exposen sobre aquest autor. I encara més: en l’afany d’amagar el català parlat a Fórnols als visitants s’etiqueten al museu en castellà tots els objectes de la cultura tradicional que els fornolencs han donat o cedit en dipòsit. La discriminació de l’aragonès i el català continua.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 d’agost de 2006)

Avui sí que parlarem de bojos, no de governs ni d’organismes internacionals que es fan el boig mentre canvia el clima del planeta a passos engegantits, o al llarg de guerres sobtades com la del Líban o en les sempiternes de certs països africans; com tampoc ens referirem a aquells que encoratgen la violència des de la seva pròpia manca de seny, sinó que recordarem breument alguns escriptors bojos, i certament que una mica sí que hem d’estar-ho la immensa majoria per dedicar-nos a aquesta professió i fer d’ella la nostra més fidel i inseparable companya.
No sé si Rimbaud entraria dins la categoria de bojos, doncs a més d’escriure va dedicar gran part de la seva vida a traficar amb armes a Etiòpia. Sí que devia estar-ho la magnífica poetessa extremenya Carolina Coronado, qui va viure al seu palau de Mitra al costat del seu marit, millor dit al costat de la mòmia d’aquest, durant 20 anys i al que anomenava afectuosament: “El silenciós”.
Antonin Artaud sempre va pensar que era “un altre” qui escrivia les seves obres, Robert Walser va romandre 30 anys en una clínica suïssa sota l’efecte de contínues al·lucinacions, el genial boig Holdering va viure reclòs a la seva torre de Tubinga durant 36 anys mentre signava els seus poemes amb pseudònims més que estranys, mentre a Gérard de Nerval li abellia passejar una llagosta pels carrers.
Tampoc Zorrilla ni Rubén Darío es van alliberar de les al·lucinacions, encara que en ambdós casos, més en el primer, acabaven sempre per tornar a la realitat.
Alguns escriptors van crear personatges de bogeria, com Drácula, i no és que Bram Stoker patís al·lucinacions sinó que va concebre la seva criatureta després d’un malson provocat per un sopar excessivament ric en marisc.
Tampoc és gens normal la forma en què alguns escriptors van acabar les seves obres, i no és que estiguessin bojos del tot, doncs ja eren morts. És el cas de “El misteri d’Edwin Drood” , darrera obra de Charles Dickens, el capítol últim de la qual va rebre un vident de Vermont durant una de les seves sessions espiritistes.
Són petits entremesos mentals per recrear-se aquest estiu.
Silvestre Hernàndez i Carné

Cada dia n’hi ha més publicacions en català sobre el Matarranya i el Baix Aragó, cada dia més conferències i més actes públics, cada dia més cançons i més jocs per als xiquets i més interés per la tradició oral. Mentre, l’Administració, a pesar de la bona voluntat d’algus alcaldes i presidents comarcals, avança a pas de tortuga. Alguns rètols, alguna subvenció per a fer activitats o publicacions en català, alguna intervenció pública i poca cosa més. Un divorci que va quedar patent, per exemple, a la darrera Trobada del Matarranya, celebrada a Arenys de Lledó a principis d’agost. Per un costat estan els polítics, temerosos d’avançar –vull creure que no per falta de convicció sinò per por a la reacció de la caverna i a la de l’electorat– i que busquen excuses de mal pagador per a no reconéixer legalment els drets dels catalanoparlants aragonesos. I per altre costat està la societat civil, que publica llibres, ofereix concerts i organitza actes on el català és la llengua d’ús habitual. Val més quedar-se amb esta part de la botella mig plena. De la part positiva, n’hi ha un ingredient que evidencia de la forma més festiva i vital el progrés de la llengua catalana: la floració de grups musicals de rock o pop que utilitzen el català en les seues lletres sense prejudicis i que no tenen cap inconvenient en musicar a poetes de la terra, com Desideri Lombarte o Juli Micolau. És la millor mostra de que el català comença a eixir de l’àmbit casolà per a combatre la asfixiant diglòsia que ha patit durant segles. Són formacions musicals on gent jove amb plena consciència de la seua identitat lingüística es converteix en la punta de la llança de la normalització. El rock, qui ho havia de dir, també és un arma carregada de futur –per a la nostra llengua–.

Me toque la tira més concorreguda d’agost i haig d’aprofitar l’ocasió per dir alguna cosa que al Sr. Algueró de La Freixneda, entusiasta declarau del chapurriau riau, riau, li agrado. Perquè festes pels pobles, turisme cultural, cel clar damunt de les oliveres i bon humor per suportar la calor i lo que calgue suportar, hi són sinònims de l’ànima, lo paisatge i el seny natural dels aragonesos de la Franja.
Turisme palaura màgica del nostre temps, que tant vol dir que vinguen els demés a casa nostra com que natros anem a casa dels altres. I vol dir, sobre tot, portes i mentalitats obertes a les novetats i l’aceptació de les diferències de formes de vida, de manera de ser o de parlar, d’història i de cultura en general. Diferències que els pobles madurs no amaguen mai als visitants, perquè tampoc se les amaguen a ells mateixos i les amostren en orgull. Diferències de cultura i de llengua que, si se vulguere, podrien ser un argument fort de la promoció turística.
La globalització mos ferà a tots molt més iguals o pareguts, però salvant les diferències essencials tot anirà bé. I els que no sàpiguen fer això, a prendre pel sac com a poble, perquè per salvar a un poble no n’hi ha prou en mantindre els edificis monumentals i tindre bones carreteres.
Per això mateix està molt interessant que los responsables del Matarranya coneguen de primera mà lo que fan en la preservació del patrimoni, la promoció i organització turística els italians, que són amanta espavilats i mos porten molts anys d’avantatge.
El problema en això de les diferències culturals, vindrà quan los de la Toscana que vinguen al Baix Aragó, arribon a La Freixneda i pregunton: Signore Alcalde, prego, que è questo coglioni del chapurriau si voi parlate un catalano magnífico.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’agost)

El Consell Comarcal del Baix Aragó va aprovar un pressupost força important per a retolar tots el pobles de la comarca, encloent-hi informacions addicionals sobre els monuments i llocs d’interès a cadascuna de les localitats. Els treballs ja han estat acabats i prou que es nota en arribar als pobles —un cartell a l’entrada del poble i l’altre a la sortida. En aquestes línies em vull referir a les viles de parla catalana —hi són set—les que pertanyen a l’esmentada comarca.
El pressupost de senyalització preveia el retolament bilingüe als pobles de parla catalana (obert català occidental). Aquest mes d’agost he visitat interessadament eixos pobles i el resultat no ha pogut està més decebedor. Començant pel meu poble, la Codonyera, només puc llegir el nom en castellà (La Codoñera): des del Consell Comarcal m’informen que per unanimitat la Corporació Municipal ho va decidir. Quina tristor! Més amunt arribo a la Torre de Vilella (diuen que a la vila no recorden el seu nom) i em trobo amb el mateix cas que a la Codonyera, només puc llegir “Torrevelilla”. Una mica més amunt visito Bellmunt de Mesquí, i heus aquí! que em trobo amb un bilingüisme imperfecte, han escrit “Belmonte de San José” i a sota Bellmun (sic) sense la “t” final (l’ortografia no és el punt fort d’aquell escriptor). Encara més amunt, sóc a l’entrada de la Canyada de Beric i llegeixo “La Cañada de Verich” només en castellà. A la Ginebrosa no els va caldre pensar massa, encara que la pronunciació sia diferent, han escrit solament “La Ginebrosa”. Ja passat el riu Bergantes puc veure el cartell d’Aiguaviva del Bergantes amb la inscripció bilingüe “Aguaviva” i Aiguaiva, al poble sempre ho han dit (menys dóna una pedra).
Tornant a la Codonyera hem desvio cap a la vila més alta de la comarca del Baix Aragó, per la qual sento un afecte molt especial que ara no ve al cas d’explicar. Miracle o sentit comú?: és ben retolada, diu “La Cerollera”, la Sorollera.
Si algú pensava que no es perd el català per estes tiarres, que vingue, vege i llegixque.

Per apendre ortografia
pots vindre al Baix Aragó,
si no saps una paraula
demana una votació.

José Miguel Gràcia

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’agost de 2006

Des d’ahir, divendres 4 d’agost, l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma) celebra a Arenys de Lledó la seua trobada anual. Seran tres dies d’activitats de tot tipus i per a totes les edats. Hi ha dos exposicions: una sobre la persona i l’obra del poeta de Pena-roja de Tastavins, Desideri Lombarte, i l’altra sobre “La llengua catalana a l’Aragó”. Entre els espectacles musicals avui hi ha jocs per als xiquets, a la nit un concert del grup Temps al temps i demà un altre de guitarra i veu. També es farà avui a les 7 de la tarda una taula redona sobre el tractament de la llengua catalana a l’Estatut aragonès amb representació dels partits polítics i demà se presentarà un llibre sobre els parlars del Matarranya del professor Pere Navarro de la Universitat Rovira i Virgili. Un sopar de germanor i un espectacle de foc de diables avui a la nit, i un aperitiu de convivència demà completen la part lúdica de la trobada.
És ja la trobada que fa setze, i constituix una nova manifestació de cara a l’exterior de l’activitat discreta i constant d’un grup de gent del Matarranya que des de fa uns anys treballa per la llengua i la cultura de la zona. Formar part d’una associació cultural implica una vocació de participar les inquietuds i esforços particulars a tots. I resulta curiós com en moltes ocasions estos grups de ciutadans que treballen a títol personal, utilitzant lo seu temps lliure, van fent camí per davant de les autoritats polítiques, lentament.
Lo poble se situa molt al nord de la demarcació de Terol al seu extrem més oriental, a la vora del riu Algars, que fa de frontera entre Aragó i Catalunya. Així que està bastant lluny de quasi totes parts, però les seues restes arquitectòniques com un portal de muralla, los edificis de la plaça Major o l’església de l’Assumpció del segle XIV –que és un Bé d’Interès Cultural—, inviten a apropar-se a fer turisme i compartir idees amb un grup de bona gent a Arenys de Lledó!

María Dolores Gimeno

Evidentment, al Matarranya ningú defense que els xiquets canvien los nostres noms, Pena-roja o Mont-roig, per Pena-vermella o Mont-vermell. Sobretot perquè sabem que en català és tant correcte el roig com lo vermell. Però tots estem d’acord que ara el “groc” és “amarillo”, “demanar” ha passat a dir-se en matarranyenc modern “pedir”, “espentejar” s’ha convertit a la forma universal “empujar”, i els “lunes” són lo primer dia de la setmana. Ahps, i el “codony” és “membrillo”. Jo sóc de la generació que a casa feem encodonyat però mos enviaven a comprar membrillo. L’herència del castellà estàndard de les escoles té com a conseqüència que no t’expliquen que el que a escola escrius com “membrillo” al teu poble és “codony”. Però el membrillo té un gust una mica més industrial, tot sigue dit.
Regidors i alcalde de La Codonyera, per acord plenari, han decidit deixar el nom de la vila a la senyalització comarcal només en castellà. Per fortuna, no han acordat plenàriament acabar de traduir el nom del lloc a la forma internacional que jo vaig heretar (m’estauvio d’escriure-la per a no ferir). I el divendres passat eixie l’alcalde de la Freixneda (de freix, que en català modern se veu que és un “fresno”) dient que ell parlave chapurriau (riau riau!), que no fa falta ensenyar català a escola i que “lo he heredado de mis antepasados […] y no me gustaría que se perdiese”.
Senyor, diguem com integrarem als nostres pobles als fills dels immigrants a l’escola, en quina llengua, com farem escriure als nostres xiquets per a que puguen viure en la llengua que els transmetem a casa. Jo ho tinc clar: conservo la meua llengua escrivint-la, i la parlo en qui no la coneix i vol compartir en mi la meua vila. Vostè diu que la vol conservar, però diguem què ha fet en la nostra llengua? Molt me temo que s’unfle quan diu que fa 15 anys que defense la “nostra llengua” des de les institucions, però també, molt me temo que l’herència que mos dixe és la dels fresnos, los amarillos i els membrillos.