Les falles
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de juliol de 2006)
En sentir aquest mot tothom pensa en València i les festes de Sant Josep, i ben pocs, per no dir ningú, ho fa en les falles de Sant Joan. I això que són ben aragoneses les falles de Sant Joan, que cada any se celebren als Pirineus, per quasi tota la Ribagorça i el Sobrarb si més no. I les han cantades els poetes, com mossèn Cinto al seu poema èpic “Canigó”: Són los fallaires, que dansen fent coetejar pels aires, ses trenta enceses falles, com trenta serps de foc, o més recentment en un volum col·lectiu en aragonès “Nuei de tiedas”, escrit chusto cuan a chobenalla y a mainada beniban de o plan de a Falleta con as tiedas en a man. Què són aquestes falles pirinenques? En comú amb les valencianes tenen el foc com a element principal i el fet de celebrar-se en una època de trànsit –allà l’equinocci i ací el solstici-, però el ritual es prou diferent. Deixeu-me que us l’explique amb les mateixes paraules com m’ho han contat a Espés de Dalt: Sap lo que é la falla? Un faixo de madera. Què li diré jo? De mèdio metro de llarga, potser més. Ben apiada en unas cordas i per mitat un totx. I el totx el portava al coll. I quan venívan a encenre las fallas al faro, al cabo un tussal, fèvan un foc. Una animalada de foc. I els que anàvan a las fallas hévan d’anar allí. I així que las tenívan tots encenets: -Ja créman! Venga ja, au, a marxar! I a la vegada n’hi heva uno sempre ta dirigir a devant. I tots los altres en una corda a detràs. I venga, en la foguera aguella ací al coll i hasta al poblle. I en arribar al lloc, a mitat de la pllaça, tumbàvan la falla allí. I allí si cremàvan. I a la vegada passàvan la venllada allí bé. I menjar i beure, de tot. Si feva a cada lloc. Se vedèvan d’ací i d’allà, moltos de llocs. I dívan que lo que pillava el fum de las fallas que no s’apedregava. Oi si las hai fet, las fallas de Sant Juan!
Artur Quintana
