Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de juliol de 2006)

Pensava parlar sobre famosos escriptors bojos, em vaig impedir a mi mateix xerrar vàcuament per les engires del temps, i és que aquesta maleïda guerra colpeja amb força contra la meva ment.
El poble jueu va ser salvatgement delmat a la dècada dels quaranta; pocs anys abans, al nostre país, ciutats i viles com Madrid, Barcelona, Guernica, Terol o Belchite van viure per primera vegada en l’època moderna el terror que un exèrcit pot provocar sobre la indefensa població civil; un tipus de terrorisme que després van copiar petits grupuscles sota mil excuses, de vegades polítiques, sovint religioses. Executors del terror; per a alguns, alliberadors; emissaris de la mort per als altres, com va ocórrer amb els txetxens, amb els kurds… Segons el costat des del que s’observen els morts es parla de màrtirs o d’assassins despietats, però l’únic cert és que són morts que cap dels éssers suprems que van adorar en vida haguessin encoratjat mai. Són els petits déus autoinvestits de l’un i l’altre bàndol els qui clamen per la sang dels seus enemics, els que emparats sota el mantell d’un poder terreny i pseudodemocràtic, quan no d’una bogeria més que manifesta, confonen la consecució de la pau amb lluitar per ella fins la mort; són aquests ídols de temporada els qui, envanits sota la màscara de poderosos protectors de la humanitat, converteixen les seves pròpies pors i esquifideses en ràbia, violència i destrucció. Ningú en aquesta terra posseeix llicència per arrabassar una vida, ni el terrorista ni qui envia al seu exèrcit a sembrar el terror entre la població civil. Només Déu, qualsevol d’aquests déus en què tant asseguren creure-hi, podria exercir aquest poder, i no crec que cap d’ells, si de cas són distints, difereixin en la seva condemna envers aquells que aixequen la mà contra qualsevol altre ésser. Ja n’hi ha prou, aturem la guerra i al seu malparit fill: el terror!

Silvestre Hernàndez i Carnè

Avui fa un mes i un dia que mon pare haurà marxat –com deia l’Ovidi– “de vacances”.
Escriure sobre ell, ara que no hi és, em resulta estrany. De fet, l’any 96, ja vaig dedicar-li un “Viles” a ell i als dos meus iaios, també anomenats Ramon.
El pare duia molts anys anant-se’n. Tants, que s’havia convertit en el seu estat natural. Cada volta que el veia estava una mica pitjor. Però hi era. Podiem estar junts unes hores, recordar batalletes de quan treballàvem junts, riure’ns de les facècies. També hi havia Estopanyà, Finestres, Tragó. I la gran Noguera Ribagorçana. Indrets del seu passat mític i llunyà. Passat duríssim, ple de les amargors que li comportà ser orfe de combatent republicà. Tanmateix, d’aquells anys d’infantesa, me n’explicava sobre tot aventures, anècdotes, moments entranyables.
Els darrers dies els vam passar a la seua vora. Cada matinada, el metge o l’infermera de torn ens deia que ja estava, que se n’anava. I en despuntar el sol ell resistia, estabilitzat en aquella lleu respiració, en aquella immobilitat. Al defora, les obres d’un gran edifici tampoc s’aturaven. Era tota una metàfora: La quietud d’una vida que s’apaga enmig del furiós estrèpit del món.
No sé com ho recordarem, tot plegat. Vam tenir molt de temps per acomiadar-nos d’ell, per intercanviar sensacions, records, cabòries. Quan es va apagar, res semblava haver canviat. La cambra era la mateixa, la gent, la llum. Però en Ramon ja no hi era.
Després, ja se sap, els tràmits aquests que comporta una defunció. I una llarga caminada amb ma germana des de la funerària fins a casa dels pares. Va ser curiós contrastar els records que cadascú teníem del pare, la visió polièdrica d’una persona que ens era tan propera.
Avui, a les vuit de la vesprada, li dedicarem un funeral a l’església del seu barri, Sant Martí de Provençals.