Viles i Gents

Les cabres goludes

Fa uns quants anys eren comptades les persones que havien pogut vore-les de prop. Per això, a còpia de temps tenint-les tan prop sense poder-les ataüllar, les cabres dels Ports s’havien convertit gairebé en un mite envoltat de llegendes, com ara les cèlebres discussions de café sobre els preus que s’arribaven a pagar per a poder-les caçar. Així em venen a la memòria aquells masovers que fa alguns anys m’ensenyaven amb satisfacció, com si fore un trofeu, lo tos amb la formidable cornamenta d’un mascle de nou anys les restes del qual havien trobat per casualitat. Però actualment les cabres han esdevingut un problema, ja que s’han multiplicat tant que han decidit abandonar la reserva de caça i campen al seu aire per l’Alt Matarranya, pels Ports de Morella i pel Maestrat. I s’han tornat tan descarades que no temen aproximar-se a les zones habitades i arrasar els conreus, particularment los horts. Per això, la gent, alarmada, ha decidit presentar batalla. I com que la cacera sense autorització està fortament penalitzada, es veu que hi ha qui no para de cavil·lar solucions per a fer-les marxar. Fa pocs dies m’explicaven a Mont-roig que algú ha ideat un sistema que es pot titllar de rudimentari però que, segons diuen, done bons resultats, per a evitar l’atac indiscriminat a les vinyes i als arbres fruitals en general, i que consistïx en enviscar les soques amb deposicions de gos dissoltes en aigua. Diuen que a les cabres els ofén eixa olor i fugen espantades. Tot i que l’invent té certa lògica, els escèptics opinen que esta invenció no passarà de ser una llegenda més sorgida al voltant de la Capra hispanica. En tot cas, si al remat no done resultats, sempre quedarà l’ancestral opció d’implorar l’ajuda de les forces celestials: «Mare de Déu de la Mola, / tu que estàs per eixes roques / guarda les cabres goludes / que no es mínjon les bajoques.». I és que, pel que es veu, la història s’obstine en repetir-se.