La parella
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de juliol)
D’un temps ençà s’està utilitzant la paraula “parella” per a designar allò que no és. Segurament haureu escoltat sentències d’aquest tipus: “la meua parella s’ha quedat a casa”, “ara per ara no tinc parella”, “la parella d’en tal o d’en tal altre/a és un/a bon/a noi/a” i moltes més en el mateix sentit. Si cerquem al diccionari la paraula parella trobarem: “conjunt de dues persones o dos animals destinats a fer alguna cosa plegats”.
És ben cert que la paraula parella, en les frases esmentades, no es refereix a dues persones sinó solament a una, perquè ningú pensarà que no “tenir parella”, en el sentit de la primera frase, és mancar-li dues persones per establir una relació sentimental. Més encara, si algú ens diu que se’n va al llit amb la parella, hem de suposar que hi seran només dues les persones plegades sota els llençols?, o seran tres, altrament dit, trio? Aquest últim cas també es pot donar, però no tant habitualment.
Jo crec que aquest mal ús de la paraula s’ha introduït en el parlar habitual de la nostra societat pel canvi de les relacions sentimentals i per la manca del mot necessari per a qualificar les noves relacions sense voler aprofundir massa. Si contemplem les relacions socials o sentimentals d’abans, un home i una dona podien ser marit i muller, nuvi i núvia, amic i amiga, company i companya, amants —dit a cau d’orella— i poques coses més. Ara que un gran nombre de parelles (aquí està ben emprada la paraula) conviuen sense estar casades, dit també: viuen en parella (aquí també està ben emprada), i al no tenir la paraula adient per a designar tal tipus de relació, es pren “parella”, i per extensió s’aplica si més no a conviure en matrimoni. Hi ha que inventar una nova paraula el més aviat possible, sinó no s’arribarà a temps, o bé no sabrem si una parella són dues persones o tant sols una, o a voltes dos o si s’escau una. Alguns s’atreveixen amb “company/a”, malgrat que porta massa càrrega de circumstancialitat per a considerar-la suficientment escaient.
Si tu em dius que tens parella:
a casa teua sou tres
o m’enganyes si sou dos,
o ja de sumar no en sé.
José Miguel Gràcia
