Viles i Gents

Una pàssia d’alcaits especialistes en filologia romànica s’estén pel Matarranya i el Baix Aragó, cada volta que algun medi de comunicació pregunte al primer que s´hi trobe pel carrer, sobre quina llengua parlem als nostres pobles.
Però els entrevistadors mai van a Calanda, Valldalgorfa, Gandesa, Horta… Han d’anar precisament al nostres pobles perquè saben que molta gent segueix tenint una por cerval a que se comparo la seua llengua en la dels pobles veïns de Catalunya. Una por cerval a que se digue que parlem català. Tantes voltes mos han dit des del poder que la nostra llengua no arribe a la categoría de llengua ni mereix tindre el seu nom, que la gent s´ho han cregut de foma religiosa, i per molt que hagin canviat les coses en los raders trenta anys, les nafres velles segueixen obertes, s´endenyen i supuren. de tan en tant.
I com no hi ha conflicte sense una miqueta d’humor ni entrevista sense algun disbarat, que sem humans, mos entretindrem en una frase recent de l’alcalde de la Freixneda, que ve a dir que als pobles on arriba l’ensenyament del català, pràcticament tota la Franja, s’estan perdent les variants locals.
Això vol dir, senyor Algueró, que estudiar una llengua a les escoles pot ser negatiu o dolent per la mateixa llengua i els que la parlen? Vol dir que entre milers de llengües que hi ha al món només la nostra té variants locals? O vol dir, segurament, que ens hem d’oblidar de ser com sem i parlar com parlem perquè ho ha dit lo seu partit? Ja ens ho explicarà.
Perquè, si per dos horetes setmanals de català a les escoles de la Franja mos passe eixa desgràcia i se perden les variants locals, com vostè diu, això deu ser terrible per les variants de la llengua castellana arreu del món, perquè s’ensenya a les escoles totes les hores del dia, tots los dies de l´any. Pobra llengua castellana!

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de jkuny de 2006)

Promogut inicialment pel Consello d´a Fabla Aragonesa, al qual s´han sumat moltes de les associacions que treballen per la llengua aragonesa, se celebrarà a Saragossa i a Osca d´ací pocs dies, del 13 al 15 de juliol, el II Congrés de l´Aragonès. El primer ho va ser a Osca ara fa vint anys, promogut també pel Consello i altres associacions afins. Allà es van fixar unes normes ortogràfiques que han trobat prou acceptació, si bé darrerament han estat amplament desaprovades, així com també el model d´aragonès estàndard difós des del Consello, per la Sociedat de Lingüística Aragonesa (SLA), fundada el març del 2004, els membres de la qual procedeixen en gran part d´una escissió dins del mateix Consello. Ara com ara les posicions de la SLA i del Consello semblen irreconciliables. I això que és evident que, si no s´arriba a un consens entre les dues posicions, la situació de l´aragonès, ja prou precària, com tothom sap, pot fer-se insostenible. En una llengua de demografia tan migrada i amb una diglòssia tan forta com és el cas de l´aragonès molt difícilment es podrà avançar en la normalització partint de dos models de llengua estàndard. La Universitat de Saragossa que ja des del primer moment hauria d´haver dit la seua sobre l´estandardització de l´aragonès se n´ha inhibit totalment fins ara. La situació, doncs, no podria ser més envitricollada. I tanmateix en els papers que m´arriben de “Chuntos por l´aragonés” crec veure-hi una porta oberta a l´esperança. L´objectiu bàsic d´aquest II Congrés és la creació d´una Acadèmia de la Llengua Aragonesa, institució que puga tirar endavant amb autoritat reconeguda l´estandardització de la llengua. I en la llista de consens dels possibles membres d´aquesta futura acadèmia veig, al costat de noms de membres del Consello, així com de professors d´universitats de fora d´Aragó, també noms de gent de la SLA i de la Universitat de Saragossa. El necessari consens podria ser possible -per al bé de tots nosaltres. Perquè la supervivència de l´aragonès ens afecta a tots: tant als que parlen aquesta llengua, com als que ho fan en castellà o en català.

Artur Quintana