Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de juliol de 2006)

En sentir aquest mot tothom pensa en València i les festes de Sant Josep, i ben pocs, per no dir ningú, ho fa en les falles de Sant Joan. I això que són ben aragoneses les falles de Sant Joan, que cada any se celebren als Pirineus, per quasi tota la Ribagorça i el Sobrarb si més no. I les han cantades els poetes, com mossèn Cinto al seu poema èpic “Canigó”: Són los fallaires, que dansen fent coetejar pels aires, ses trenta enceses falles, com trenta serps de foc, o més recentment en un volum col·lectiu en aragonès “Nuei de tiedas”, escrit chusto cuan a chobenalla y a mainada beniban de o plan de a Falleta con as tiedas en a man. Què són aquestes falles pirinenques? En comú amb les valencianes tenen el foc com a element principal i el fet de celebrar-se en una època de trànsit –allà l’equinocci i ací el solstici-, però el ritual es prou diferent. Deixeu-me que us l’explique amb les mateixes paraules com m’ho han contat a Espés de Dalt: Sap lo que é la falla? Un faixo de madera. Què li diré jo? De mèdio metro de llarga, potser més. Ben apiada en unas cordas i per mitat un totx. I el totx el portava al coll. I quan venívan a encenre las fallas al faro, al cabo un tussal, fèvan un foc. Una animalada de foc. I els que anàvan a las fallas hévan d’anar allí. I així que las tenívan tots encenets: -Ja créman! Venga ja, au, a marxar! I a la vegada n’hi heva uno sempre ta dirigir a devant. I tots los altres en una corda a detràs. I venga, en la foguera aguella ací al coll i hasta al poblle. I en arribar al lloc, a mitat de la pllaça, tumbàvan la falla allí. I allí si cremàvan. I a la vegada passàvan la venllada allí bé. I menjar i beure, de tot. Si feva a cada lloc. Se vedèvan d’ací i d’allà, moltos de llocs. I dívan que lo que pillava el fum de las fallas que no s’apedregava. Oi si las hai fet, las fallas de Sant Juan!

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de juliol de 2006)

Pensava parlar sobre famosos escriptors bojos, em vaig impedir a mi mateix xerrar vàcuament per les engires del temps, i és que aquesta maleïda guerra colpeja amb força contra la meva ment.
El poble jueu va ser salvatgement delmat a la dècada dels quaranta; pocs anys abans, al nostre país, ciutats i viles com Madrid, Barcelona, Guernica, Terol o Belchite van viure per primera vegada en l’època moderna el terror que un exèrcit pot provocar sobre la indefensa població civil; un tipus de terrorisme que després van copiar petits grupuscles sota mil excuses, de vegades polítiques, sovint religioses. Executors del terror; per a alguns, alliberadors; emissaris de la mort per als altres, com va ocórrer amb els txetxens, amb els kurds… Segons el costat des del que s’observen els morts es parla de màrtirs o d’assassins despietats, però l’únic cert és que són morts que cap dels éssers suprems que van adorar en vida haguessin encoratjat mai. Són els petits déus autoinvestits de l’un i l’altre bàndol els qui clamen per la sang dels seus enemics, els que emparats sota el mantell d’un poder terreny i pseudodemocràtic, quan no d’una bogeria més que manifesta, confonen la consecució de la pau amb lluitar per ella fins la mort; són aquests ídols de temporada els qui, envanits sota la màscara de poderosos protectors de la humanitat, converteixen les seves pròpies pors i esquifideses en ràbia, violència i destrucció. Ningú en aquesta terra posseeix llicència per arrabassar una vida, ni el terrorista ni qui envia al seu exèrcit a sembrar el terror entre la població civil. Només Déu, qualsevol d’aquests déus en què tant asseguren creure-hi, podria exercir aquest poder, i no crec que cap d’ells, si de cas són distints, difereixin en la seva condemna envers aquells que aixequen la mà contra qualsevol altre ésser. Ja n’hi ha prou, aturem la guerra i al seu malparit fill: el terror!

Silvestre Hernàndez i Carnè

Avui fa un mes i un dia que mon pare haurà marxat –com deia l’Ovidi– “de vacances”.
Escriure sobre ell, ara que no hi és, em resulta estrany. De fet, l’any 96, ja vaig dedicar-li un “Viles” a ell i als dos meus iaios, també anomenats Ramon.
El pare duia molts anys anant-se’n. Tants, que s’havia convertit en el seu estat natural. Cada volta que el veia estava una mica pitjor. Però hi era. Podiem estar junts unes hores, recordar batalletes de quan treballàvem junts, riure’ns de les facècies. També hi havia Estopanyà, Finestres, Tragó. I la gran Noguera Ribagorçana. Indrets del seu passat mític i llunyà. Passat duríssim, ple de les amargors que li comportà ser orfe de combatent republicà. Tanmateix, d’aquells anys d’infantesa, me n’explicava sobre tot aventures, anècdotes, moments entranyables.
Els darrers dies els vam passar a la seua vora. Cada matinada, el metge o l’infermera de torn ens deia que ja estava, que se n’anava. I en despuntar el sol ell resistia, estabilitzat en aquella lleu respiració, en aquella immobilitat. Al defora, les obres d’un gran edifici tampoc s’aturaven. Era tota una metàfora: La quietud d’una vida que s’apaga enmig del furiós estrèpit del món.
No sé com ho recordarem, tot plegat. Vam tenir molt de temps per acomiadar-nos d’ell, per intercanviar sensacions, records, cabòries. Quan es va apagar, res semblava haver canviat. La cambra era la mateixa, la gent, la llum. Però en Ramon ja no hi era.
Després, ja se sap, els tràmits aquests que comporta una defunció. I una llarga caminada amb ma germana des de la funerària fins a casa dels pares. Va ser curiós contrastar els records que cadascú teníem del pare, la visió polièdrica d’una persona que ens era tan propera.
Avui, a les vuit de la vesprada, li dedicarem un funeral a l’església del seu barri, Sant Martí de Provençals.

Les cabres goludes

Fa uns quants anys eren comptades les persones que havien pogut vore-les de prop. Per això, a còpia de temps tenint-les tan prop sense poder-les ataüllar, les cabres dels Ports s’havien convertit gairebé en un mite envoltat de llegendes, com ara les cèlebres discussions de café sobre els preus que s’arribaven a pagar per a poder-les caçar. Així em venen a la memòria aquells masovers que fa alguns anys m’ensenyaven amb satisfacció, com si fore un trofeu, lo tos amb la formidable cornamenta d’un mascle de nou anys les restes del qual havien trobat per casualitat. Però actualment les cabres han esdevingut un problema, ja que s’han multiplicat tant que han decidit abandonar la reserva de caça i campen al seu aire per l’Alt Matarranya, pels Ports de Morella i pel Maestrat. I s’han tornat tan descarades que no temen aproximar-se a les zones habitades i arrasar els conreus, particularment los horts. Per això, la gent, alarmada, ha decidit presentar batalla. I com que la cacera sense autorització està fortament penalitzada, es veu que hi ha qui no para de cavil·lar solucions per a fer-les marxar. Fa pocs dies m’explicaven a Mont-roig que algú ha ideat un sistema que es pot titllar de rudimentari però que, segons diuen, done bons resultats, per a evitar l’atac indiscriminat a les vinyes i als arbres fruitals en general, i que consistïx en enviscar les soques amb deposicions de gos dissoltes en aigua. Diuen que a les cabres els ofén eixa olor i fugen espantades. Tot i que l’invent té certa lògica, els escèptics opinen que esta invenció no passarà de ser una llegenda més sorgida al voltant de la Capra hispanica. En tot cas, si al remat no done resultats, sempre quedarà l’ancestral opció d’implorar l’ajuda de les forces celestials: «Mare de Déu de la Mola, / tu que estàs per eixes roques / guarda les cabres goludes / que no es mínjon les bajoques.». I és que, pel que es veu, la història s’obstine en repetir-se.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de juliol)

D’un temps ençà s’està utilitzant la paraula “parella” per a designar allò que no és. Segurament haureu escoltat sentències d’aquest tipus: “la meua parella s’ha quedat a casa”, “ara per ara no tinc parella”, “la parella d’en tal o d’en tal altre/a és un/a bon/a noi/a” i moltes més en el mateix sentit. Si cerquem al diccionari la paraula parella trobarem: “conjunt de dues persones o dos animals destinats a fer alguna cosa plegats”.
És ben cert que la paraula parella, en les frases esmentades, no es refereix a dues persones sinó solament a una, perquè ningú pensarà que no “tenir parella”, en el sentit de la primera frase, és mancar-li dues persones per establir una relació sentimental. Més encara, si algú ens diu que se’n va al llit amb la parella, hem de suposar que hi seran només dues les persones plegades sota els llençols?, o seran tres, altrament dit, trio? Aquest últim cas també es pot donar, però no tant habitualment.
Jo crec que aquest mal ús de la paraula s’ha introduït en el parlar habitual de la nostra societat pel canvi de les relacions sentimentals i per la manca del mot necessari per a qualificar les noves relacions sense voler aprofundir massa. Si contemplem les relacions socials o sentimentals d’abans, un home i una dona podien ser marit i muller, nuvi i núvia, amic i amiga, company i companya, amants —dit a cau d’orella— i poques coses més. Ara que un gran nombre de parelles (aquí està ben emprada la paraula) conviuen sense estar casades, dit també: viuen en parella (aquí també està ben emprada), i al no tenir la paraula adient per a designar tal tipus de relació, es pren “parella”, i per extensió s’aplica si més no a conviure en matrimoni. Hi ha que inventar una nova paraula el més aviat possible, sinó no s’arribarà a temps, o bé no sabrem si una parella són dues persones o tant sols una, o a voltes dos o si s’escau una. Alguns s’atreveixen amb “company/a”, malgrat que porta massa càrrega de circumstancialitat per a considerar-la suficientment escaient.

Si tu em dius que tens parella:
a casa teua sou tres
o m’enganyes si sou dos,
o ja de sumar no en sé.

José Miguel Gràcia

Fa unes setmanes Rafael Herrero, activista cultural de Valljunquera, em va escriure perquè estava interessat en organitzar unes jornades al Museu de la Memòria Històrica de la seua vila per parlar i debatre sobre les construccions de pedra seca, extraordinari patrimoni rural al que s’ha prestat poca atenció des de les diferents administracions. Tenint en compte, que el pes econòmic de l’agricultura a la nostra comarca cada vegada és més reduït, l’abandonament d’aquestes construccions és ben evident. Actualment, el turisme està substituint el protagonisme que tenia el sector primari i, per tant, aquest patrimoni rural de la pedra pot ser molt interessant per al visitant. Així primerament s’hauria de fer un inventari exhaustiu d’aquest tipus de patrimoni a totes les viles: casetes de camp, màrgens, pous, basses, forns, ponts, fonts, camins… Una vegada inventariat s’hauria de buscar models de protecció i conservació i, inclús, la possibilitat de recuperar algunes construccions malmeses. En acabat, a través d’itineraris ben senyalitzats, es podrien donar a conèixer aprofitant l’important desenvolupament turístic de la comarca del Matarranya. Els projectes de la via verda del tren i la ruta dels ibers donen enormes possibilitats de recuperar tot aquest patrimoni rural que necessita una urgent atenció i potenciació, atès l’interès d’aquestes construccions rurals a nivell internacional amb congressos, revistes, publicacions..
Les casetes de falsa cúpula són un bon exemple d’aquestes construccions de pedra. Al Vinyero, al sud del terme de Massalió en tenim una de grans dimensions 7, 47 per 7,30m. de planta quasi quadrada, amb una cúpula de 5,2m. d’alçada. La porta acaba amb una enorme llinda de pedra. La més antiga que hem trobat, també de grans dimensions, està situada al barranc de Macari, a prop de la Vall de Tormo, i data de 1802. Aquestes i altres construccions, realitzades amb un gran esforç dels nostres avantpassats, són elements culturals que necessiten un nou protagonisme per ser conservades i valorades.

El nou estatut d’autonomia aragonés ja ha arribat al Congrés amb totes les benediccions del PSOE, PP, PAR i IU. Ara queda una tramitació que es preveu sense sorpreses, i tots contents i felisos. A lo millor hi ha alguna paraula més alta que altra amb allò de la reserva hidàulica dels cabals de l’Ebre, i poca cosa més. Només la CHA ha posat algunes pegues al text per una serie de motius entre els que està la marginació de la questió ligüística. La redacció pactada torna a allò tan indefinit i covard de les “modalitats linigüístiques” sense nomenar pel seu nom a les llengües d’Aragó: castellà, català i aragonés -ordenades pel nombre de parlants-. Dels drets dels catalanoparlants o aragonesoparlants a emprar les seues llengües maternes a tots els àmbits de la vida, de la normalització en resum, ni en parla. La CHA ja anuncia que si el tema linguístic no es millora al tràmit parlamentari, no votarà a favor de l’Estatut. Provablement s’abstindrà. És el màxim que podem esperar dels nostres representants a les Corts Generals, una abstenció contra un text que ens torna a marginar com a ocurrit sistemàticament des de la recuperació de la democràcia. Ja està tot sentenciat: l’Estatut d’autonomia d’Aragó certificarà un altra vegada, per si a algú li quedava algun dubte, la marginació dels catalanoparlants aragonesos. Mentre, els nostres representants es manifestaran supersatisfets amb la nova llei autonòmica consensuada entre tots, encara que siga patejant una altra volta els drets d’una part dels seus representats. Enhorabona!

(Article publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juliol)

Los estudiants aragonesos van conèixer les notes obtingudes a les Proves d’Accés a la Universitat lo 23 de juny, justament quan los catalans acabaven d’examinar-se. Segons mana la LOGSE noves assignatures són ara tema d’examen, com l’Economia o la Tecnologia, i d’altres reben denominacions diferents, com les Ciències de la Terra i del Medi Ambient. També algunes han desaparegut, i eixe és lo cas de la prova de Comentari de Text i la del resum d’una conferència, que jo encara vaig realitzar. Tot i que les proves s’han “autonomitzat”, queda un substrat d’exigències comunes i mínimes que les autoritats demanen als futurs universitaris. És un filtre imparcial i necessari però tan qüestionat que va haver de canviar la seua denominació oficial de “Selectivitat”, paraula tabú.
La prova està “penjada” a Internet, de manera que els estudiants poden consultar exàmens anteriors i els criteris de correcció respectius. Això em permet observar quines diferències o similituds comunitàries hi ha, per exemple, a l’examen de Castellà, que m’he dedicat a corregir durant les últimes convocatòries. No tinc ara espai per parlar de les inquietuds juvenils que puc llegir darrere de les respostes anònimes ni per comentar l’interessant article d’opinió –sense firmar— sobre el problema d’opinar a columnes periodístiques, que va tocar als aragonesos, ni els dos textos que podien triar los catalans (de l’escriptor mexicà Jaime Sabines, amb una poètica i irònica idea de Déu, o d’una periodista sobre la violència juvenil), ni l’estructura de les proves corresponents. Però constataré que a les dues comunitats l’assignatura és denominada Lengua Castellana y Literatura; i que als dos llocs hi ha d’altres llengües subjectes a examen en funció de les opcions de l’alumne: llengües mortes com Llatí i Grec, i a la prova de Llengua Estrangera, unes quantes de vives, com l’universal Anglès o, per a minories, Francès, Italià i Alemany, i a Aragó, també Portuguès. És evident que els catalans tenen la Llengua Catalana i Literatura com a matèria obligatòria, com també que esta llengua que alguns aragonesos parlam no ha obtingut encara prou reconeixement per ser examinada a la nostra terra.
MARÍA DOLORES GIMENO

Una pàssia d’alcaits especialistes en filologia romànica s’estén pel Matarranya i el Baix Aragó, cada volta que algun medi de comunicació pregunte al primer que s´hi trobe pel carrer, sobre quina llengua parlem als nostres pobles.
Però els entrevistadors mai van a Calanda, Valldalgorfa, Gandesa, Horta… Han d’anar precisament al nostres pobles perquè saben que molta gent segueix tenint una por cerval a que se comparo la seua llengua en la dels pobles veïns de Catalunya. Una por cerval a que se digue que parlem català. Tantes voltes mos han dit des del poder que la nostra llengua no arribe a la categoría de llengua ni mereix tindre el seu nom, que la gent s´ho han cregut de foma religiosa, i per molt que hagin canviat les coses en los raders trenta anys, les nafres velles segueixen obertes, s´endenyen i supuren. de tan en tant.
I com no hi ha conflicte sense una miqueta d’humor ni entrevista sense algun disbarat, que sem humans, mos entretindrem en una frase recent de l’alcalde de la Freixneda, que ve a dir que als pobles on arriba l’ensenyament del català, pràcticament tota la Franja, s’estan perdent les variants locals.
Això vol dir, senyor Algueró, que estudiar una llengua a les escoles pot ser negatiu o dolent per la mateixa llengua i els que la parlen? Vol dir que entre milers de llengües que hi ha al món només la nostra té variants locals? O vol dir, segurament, que ens hem d’oblidar de ser com sem i parlar com parlem perquè ho ha dit lo seu partit? Ja ens ho explicarà.
Perquè, si per dos horetes setmanals de català a les escoles de la Franja mos passe eixa desgràcia i se perden les variants locals, com vostè diu, això deu ser terrible per les variants de la llengua castellana arreu del món, perquè s’ensenya a les escoles totes les hores del dia, tots los dies de l´any. Pobra llengua castellana!

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de jkuny de 2006)

Promogut inicialment pel Consello d´a Fabla Aragonesa, al qual s´han sumat moltes de les associacions que treballen per la llengua aragonesa, se celebrarà a Saragossa i a Osca d´ací pocs dies, del 13 al 15 de juliol, el II Congrés de l´Aragonès. El primer ho va ser a Osca ara fa vint anys, promogut també pel Consello i altres associacions afins. Allà es van fixar unes normes ortogràfiques que han trobat prou acceptació, si bé darrerament han estat amplament desaprovades, així com també el model d´aragonès estàndard difós des del Consello, per la Sociedat de Lingüística Aragonesa (SLA), fundada el març del 2004, els membres de la qual procedeixen en gran part d´una escissió dins del mateix Consello. Ara com ara les posicions de la SLA i del Consello semblen irreconciliables. I això que és evident que, si no s´arriba a un consens entre les dues posicions, la situació de l´aragonès, ja prou precària, com tothom sap, pot fer-se insostenible. En una llengua de demografia tan migrada i amb una diglòssia tan forta com és el cas de l´aragonès molt difícilment es podrà avançar en la normalització partint de dos models de llengua estàndard. La Universitat de Saragossa que ja des del primer moment hauria d´haver dit la seua sobre l´estandardització de l´aragonès se n´ha inhibit totalment fins ara. La situació, doncs, no podria ser més envitricollada. I tanmateix en els papers que m´arriben de “Chuntos por l´aragonés” crec veure-hi una porta oberta a l´esperança. L´objectiu bàsic d´aquest II Congrés és la creació d´una Acadèmia de la Llengua Aragonesa, institució que puga tirar endavant amb autoritat reconeguda l´estandardització de la llengua. I en la llista de consens dels possibles membres d´aquesta futura acadèmia veig, al costat de noms de membres del Consello, així com de professors d´universitats de fora d´Aragó, també noms de gent de la SLA i de la Universitat de Saragossa. El necessari consens podria ser possible -per al bé de tots nosaltres. Perquè la supervivència de l´aragonès ens afecta a tots: tant als que parlen aquesta llengua, com als que ho fan en castellà o en català.

Artur Quintana