Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de juny de 2006)

Obres policíaques, novel·les de misteri i de terror, entre d’altres, són considerades per alguns crítics literaris com a subgèneres de la literatura.
Va ser l’anglès Horance Walpole qui li va donar forma definitiva a la literatura macabra, i Ann Radcliff qui va aconseguir posar de moda els relats de misteri, que van arribar al seu punt màxim en ple auge del romanticisme.
A Espanya, Azorín, l’autor del senyor Juan Casanova i de les llegendes fantàstiques en vers, va viure en la seva pròpia carn diverses experiències fastasmagòriques quan era nen, que posteriorment va reflectir en algunes de les seves obres més importants.
Rubén Darío, iniciador de la generació modernista, ha estat sovint encaixonat en els seus poemes de “Blau” o en les “Proses profanes”, i se li ha prestat molt poca atenció a la seva producció de contes macabres, onze exactament, dedicats al gènere de misteri, i fidel reflex de l’admiració que professava pel mestre del terror Edgar Allan Poe.
Darío assenyalava en la seva Autobiografia que la inclinació vers aquests temes era motivada per les llegendes populars sentides al llarg de la seva infància (i als trastorns nerviosos que va patir a causa de l’alcoholisme); una afició per les ciències ocultes que culminaria en els seus estudis teosòfics.
Rubén Darío va explorar l’horror psicològic mitjançant manuscrits misteriosos, deesses mexicanes, bombolles en el temps, dimonis, caps arranats, larves monstruoses, olors d’ultratomba i veus sepulcrals, frares alienats i fins i tot vampirs sanguinaris.
Amb antecedents d’aquesta magnitud sembla injust que es tracti a aquests gèneres literaris amb menyspreu.
El geni de l’horror sobrenatural, el nord-americà H.P. Lovecraft, conscient de les dificultats per fer respectar aquests gèneres, va sentenciar: “Qualsevol obra mestra que demà pugui sorgir dels fantasmes i el terror, deurà la seva acceptació més aviat a la qualitat del seu estil que no pas a la simpatia pel gènere literari que s’escrigui”

Silvestre Hernàndez i Carnè