“Manifiesto tendencioso”
Llegeixo a La Comarca l’article sobre la cooficialitat de les tres llengües aragoneses. S’hi esmenta un manifest –“tendenciós”, segons la periodista– que reclama aquesta cooficialitat. De les opinions que il·lustren el treball se’n desprén un aspecte positiu: hi ha una certa unanimitat en no deixar perdre el patrimoni lingüístic aragonès, tan important com l’arquitectònic o l’artístic. Les divergències, en canvi, apareixen en allò més fàcil de determinar, doncs hi ha una autoritat científica que ho avala: el nom de la llengua.
Les cinc opinions esmentades corresponen a quatre responsables municipals i comarcals i a un sol expert: el doctor en filologia romànica Artur Quintana. Un entre cinc. El doctor Quintana és, a més, especialista en les variants aragoneses del català. Aquesta és la desgràcia que persegueix la llengua: tothom és bo per opinar. Si parléssem de medicina o d’arquitetura els periodistes demanarien el parer a metges o arquitectes, però quan el tema és la llengua mos pregunten als grangers, llauradors o empresaris de qualsevol ram.
L’únic que s’oposa clarament a la cooficialitat, ho argumenta amb allò tan suat –i erroni– de “se pierden las variedades de cada municipio”. I es perden, però no per “culpa” del català, sinò a causa de la radical penetració del castellà en tots els àmbits (televisions, ràdios, periòdics, mestres…) enfront d’una llengua pròpia purament familiar, sense prestigi ni escola i abandonada per la legislació. Així es va fent realitat açò del xapurrejat: cada volta hi ha més “amarillos”, “rodilles” i “sandies” substituïnt els “grocs”, “ginolls” i “síndries” dels iaios i els pares.
Ja sabem que anar contra els catalans és més popular i dóna vots, però crec que, en aquest assumpte, els nostres governants autonòmics haurien d’actuar amb racionalitat i, sobre tot, responsabilitat. Mos hi juguem una part essencial del nostre patrimoni.
