Maneres de morir
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de juny de 2006)
Farà ja una setmana que tots vam poder contemplar als diversos mitjans de comunicació un espectacle mortuori notable. Sabran de qui parlo però, tant per respecte als lectors com a la mateixa difunta, no vull contribuir a augmentar la coral de ploraneres ni jutjar lo perquè dels seus “plors”.
Este fet desgraciat me va posar transcendental, i vaig començar a reflexionar sobre com es mor al segle XXI. La constatació personal m’ha anat fent veure des de fa uns anys que la mort s’amaga als asèptics tanatoris municipals o dels hospitals, on el difunt ha estat vestit pels professionals de la funerària, los mateixos que després lo conduiran en cotxe al fossar. Ha desaparegut així l’habitual vetlla a casa, amb familiars, amics i veïns, participants d’un ritual social, que anaven passant dia i nit a fer un homenatge al mort i companyia als vius. En definitiva dóna la sensació de què la societat vol sentir-se immortal, i mirant-se al melic del plaer i de l’oci, evita amb temor tant la presència física com les paraules del camp semàntic de la mort.
Si les reflexions anteriors són vàlides, la mort quotidiana pareix oculta. No obstant, al seu costat se presenta esporàdicament, poderosa i famosa, una altra mort que s’exhibix armada de bona part de la litúrgia tradicional. Això significa que reapareix lo dol, vestit de negre amb lo mateix rigor –però per un dia— per la família i per qui no ho és; que se celebra una missa amb l’esplendor dels funerals “de primera” d’abans o una cerimònia laica plena de pompa; que hi ha cues per “acompanyar lo sentiment” o condol, sigues conegut o no del mort; i que, finalment, lo taüt es portat al coll. Importa el mateix una mort anunciada que una de sobrevinguda, d’un jove o una persona gran; i allí són iguals Tierno Galván, Salvador Dalí, Terenci Moix, la princesa Diana, lo papa Woytila o la Jurado, tots ells desapareguts en olor mediàtica, de la mateixa manera que van viure. Són ells lo nostre memento mori: recorda que has de morir.
MARÍA DOLORES GIMENO
