Adéu infern!
Francament: estic molt decebut. Pel que m’han explicat, resulte ser que, un dia, les altes jerarquies eclesiàstiques van decidir que ja n’hi havie prou d’amenaçar els pecadors amb el foc etern, que l’infern no existie i que s’havie de llevar del catecisme. I es van quedar tan frescos. No n’hi ha dret. La gent de la meua generació, i la de moltes altres anteriors, vam passar molts anys de les nostres vides pecant, arrepentint-mos i complint la penitència. Un dia de llum i un altre de tenebres, a tota hora obsessionats pels macabres “llanto y crujir de dientes”. Perquè l’infern en flames que natres recreàvem es materialitzave en un entorn cavernícola, controlat per una diablera convenientment uniformada i armada de forques, i poblat d’ànimes en pena, engarjolades per tota la eternitat en uns cossos despullats que patien lo que ningú sap però que mai no es consumien. I mos havien dit que hi aniríem a parar tots aquells que no morírem en gràcia de Déu. Per això mos esforçàvem en ser bons. I si, de tant en tant, caïem en la temptació, buscàvem ràpidament l’alliberament de l’absolució, presos per la temor de morir en pecat, en precaució per si una nit mos gitàvem i no arribàvem a despertar-mos. Però ara mos ho trauen. I afirmen rotundament que les calderes del Pere Botero no han existit mai. Diuen que el romà pontífex ho va pronunciar “ex cathedra”, però jo no em puc empassar que aquell infern tan real se l’hagen carregat i que tinguen tota la diablera desocupada. A mi m’han trencat los esquemes, m’han furtat les referències que amb tanta constància em van inculcar. I, en tals circumstàncies, esta història ha perdut la gràcia. Perquè, de què servix, no pecar, si no permet estalviar-te el foc etern? Qualsevol dia vindran i diran que tampoc tenim un cel al que aspirar.
