Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de juny de 2006)

Obres policíaques, novel·les de misteri i de terror, entre d’altres, són considerades per alguns crítics literaris com a subgèneres de la literatura.
Va ser l’anglès Horance Walpole qui li va donar forma definitiva a la literatura macabra, i Ann Radcliff qui va aconseguir posar de moda els relats de misteri, que van arribar al seu punt màxim en ple auge del romanticisme.
A Espanya, Azorín, l’autor del senyor Juan Casanova i de les llegendes fantàstiques en vers, va viure en la seva pròpia carn diverses experiències fastasmagòriques quan era nen, que posteriorment va reflectir en algunes de les seves obres més importants.
Rubén Darío, iniciador de la generació modernista, ha estat sovint encaixonat en els seus poemes de “Blau” o en les “Proses profanes”, i se li ha prestat molt poca atenció a la seva producció de contes macabres, onze exactament, dedicats al gènere de misteri, i fidel reflex de l’admiració que professava pel mestre del terror Edgar Allan Poe.
Darío assenyalava en la seva Autobiografia que la inclinació vers aquests temes era motivada per les llegendes populars sentides al llarg de la seva infància (i als trastorns nerviosos que va patir a causa de l’alcoholisme); una afició per les ciències ocultes que culminaria en els seus estudis teosòfics.
Rubén Darío va explorar l’horror psicològic mitjançant manuscrits misteriosos, deesses mexicanes, bombolles en el temps, dimonis, caps arranats, larves monstruoses, olors d’ultratomba i veus sepulcrals, frares alienats i fins i tot vampirs sanguinaris.
Amb antecedents d’aquesta magnitud sembla injust que es tracti a aquests gèneres literaris amb menyspreu.
El geni de l’horror sobrenatural, el nord-americà H.P. Lovecraft, conscient de les dificultats per fer respectar aquests gèneres, va sentenciar: “Qualsevol obra mestra que demà pugui sorgir dels fantasmes i el terror, deurà la seva acceptació més aviat a la qualitat del seu estil que no pas a la simpatia pel gènere literari que s’escrigui”

Silvestre Hernàndez i Carnè

El 23 de juny –vespra de sant Joan- està previst la inauguració a la Vall del Tormo d’unes noves dependències de Casa la Vila en un edifici monumental rehabilitat a la plaça, a principi del segle XIX anomenada de la Creu. La restaurada construcció ha rebut diferents denominacions: casa del Queretà, casa la Sorda i molí del Negre de Gafets –la més antiga-. L’edifici és un dels més grans i singulars de la població on hi havia hagut una vaqueria i un molí que donaven al carrer de Baix i una botiga de roba i un cafè a la planta noble que dóna a la plaça. Després de la mort dels usufractuaris, que no tenien fills, els propietaris, que viuen a Barcelona, veient com la notable construcció s’anava assolant, finalment, amb molt bon criteri, la van cedir a la població.
Amb la propietat municipal l’ajuntament des de l’any dos mil l’ha anat rehabilitant en diferents fases fins enguany per instal•lar diferents dependències del consistori. A la planta baixa està previst situar el Centre d’Interpretació dels jaciments arqueològics més importants de la població: la Torre Cremada, els Trullets i el Serrao que van estar excavats i consolidats durant la dècada dels 90 per arqueòlegs de l’Universitat de Toulouse i el Taller d’Arqueologia i Prehistòria d’Alcanyís. La recent inclusió de la Vall del Tormo dins de la Ruta dels Ibers del Baix Aragó esperem que accelere el Centre d’Interpretació que amb la pròxima reapertura de la Via Verda de l’antic ferrocarril i la privilegiada situació de la vila a la nacional 420 poden consolidar-se com a factors dinamitzadors per al turisme local. Sector econòmic en constant expansió a tota la comarca del Matarranya del que la Vall del Tormo ha quedat una mica al marge però que a partir d’ara, amb les noves infraestructures turístiques, esperem tinga un millor futur.

Amb esta frase Marcelino Iglesias ha sentenciat el nou Estatut de les Corts. Un Estatut que no em reconeix com a parlant de català. Una llei que m’ha de regir com a ciutadà d’este país sense fer oficials el català i l’aragonès. Europa ha demanat a l’Estat Espanyol que aplico els seus compromisos en política lingüística, i ha apuntat els incompliments que es produïxen reiteradament a Aragó. I Aragó ha decidit que es manté, s’afirma i es ratifica en la seua voluntat de discriminar les comunitats lingüístiques. Que ningú no pensa fer res?
És evident que la nostra dreta política és un calvari: cavernària, reaccionària i anticatalanista, quan no xenòfoba. I no té cap intenció de civilitzar-se. És incapaç de veure la pèrdua del nostre parlar per la contínua discriminació lingüística que patim. Però els que mos han fet tremolar han estat el PSOE i IU. Han marcat la seua jugada històrica més hipòcrita. Sempre han fet un paper de “nosaltres estem pel català, però estos del PAR no ens deixen”. Mentre, CHA presentava una esmena clara: cal fer les llengües oficials. I hi havia la posició particular de personalitats del PAR i del PSOE del Matarranya i de la Franja que afortunadament han donat suport a l’oficialitat. Però la resposta a tots estos equilibris ha estat una esmena conjunta a Saragossa del PSOE i IU i tota la dreta cavernària, amb la voluntat de deixar ben blindada la discriminació i fer impossible qualsevol negociació sobre les llengües. I ara què? El mateix article sobre “llengües i modalitats” dels darrers 24 anys ens limitarà de nou per a desenvolupar-nos com a ciutadans normalets. La ràbia que es sent és impressionant. Ens donem de baixa d’este país? Que ja el conec des del seu primer Estatut d’Autonomia, per repetició, reiteració i insistència en discriminar-me. No els quadro. No em quadren.

Llegeixo a La Comarca l’article sobre la cooficialitat de les tres llengües aragoneses. S’hi esmenta un manifest –“tendenciós”, segons la periodista– que reclama aquesta cooficialitat. De les opinions que il·lustren el treball se’n desprén un aspecte positiu: hi ha una certa unanimitat en no deixar perdre el patrimoni lingüístic aragonès, tan important com l’arquitectònic o l’artístic. Les divergències, en canvi, apareixen en allò més fàcil de determinar, doncs hi ha una autoritat científica que ho avala: el nom de la llengua.
Les cinc opinions esmentades corresponen a quatre responsables municipals i comarcals i a un sol expert: el doctor en filologia romànica Artur Quintana. Un entre cinc. El doctor Quintana és, a més, especialista en les variants aragoneses del català. Aquesta és la desgràcia que persegueix la llengua: tothom és bo per opinar. Si parléssem de medicina o d’arquitetura els periodistes demanarien el parer a metges o arquitectes, però quan el tema és la llengua mos pregunten als grangers, llauradors o empresaris de qualsevol ram.
L’únic que s’oposa clarament a la cooficialitat, ho argumenta amb allò tan suat –i erroni– de “se pierden las variedades de cada municipio”. I es perden, però no per “culpa” del català, sinò a causa de la radical penetració del castellà en tots els àmbits (televisions, ràdios, periòdics, mestres…) enfront d’una llengua pròpia purament familiar, sense prestigi ni escola i abandonada per la legislació. Així es va fent realitat açò del xapurrejat: cada volta hi ha més “amarillos”, “rodilles” i “sandies” substituïnt els “grocs”, “ginolls” i “síndries” dels iaios i els pares.
Ja sabem que anar contra els catalans és més popular i dóna vots, però crec que, en aquest assumpte, els nostres governants autonòmics haurien d’actuar amb racionalitat i, sobre tot, responsabilitat. Mos hi juguem una part essencial del nostre patrimoni.

(Article publicat el dissabte 17 de juliol de 2006 al Diario de Teruel)

Tenia ja escrita la meua columna per aquesta setmana i a l’últim moment he decidit canviar-la. El motiu no és altre que les notícies que ens arriben sobre la consideració de les llengües minoritàries en el projecte de l’Estatut d’Aragó, producte de les esmenes d’allò que podríem anomenar un quatripartit (PSOE, PP,PAR i IU). En les dites esmenes es parla de llengües i modalitats lingüístiques, però no es diu res de català o aragonès —un monument a la indefinició, a la hipocresia o a la manca de coratge. En un altre punt es diu que una llei de les Corts d’Aragó regularà l’ús, els drets, les zones de parla, la promoció, etc., etc. Qui es por creure que aquesta llei podrà veure la llum algun dia? No portem deu anys amb la mateixa cançó, esperant-la, demanant-la, anunciant-la, ajornant-la, altrament dit, marejant la perdiu…! Si al menys s’hi hagués aprofitat tot aquest temps dilatori per fer pedagogia entre la gent de bona fe… .Vull deixà ben clar que l’esmena de la CHA, amb referència a les llengües minoritàries, es ben diferent d’eixa del “pseudo-quatripartit-contra natura”, perquè declara amb fermesa la cooficialitat i s’esmentenclarament l’aragonès i el català. No veig com impròpia l’actitud de dos dels quatre partits, atenent la seua ideologia, però els altres dos, no entenc com han pogut claudicar.
Amb tota la fermesa i navegant per un mar personal de ràbia, d’impotència, de tristor i de decepció, els diria…, els dic: la regulació i protecció de les llengües pròpies mai haurien de respondre a majories polítiques, si no a criteris acadèmics de les universitats, dels lingüistes, filòlegs i escriptors. Em quedo tranquil deien el que he dit, surant ingràvid i abastant-me d’arguments. I mentre tant el català a la Franja s’hi va diluint i hi surten com bolets els defensors de les modalidades linguísticas que ni han fet ni faran res per allò que els preocupa tant. I si volguessin alçar-se com a defensors de debò, què en podrien fer sense saber llegir ni escriure la seua pròpia llengua?

L’Aragó tindrà Estatut
diferent de tot lo món:
no serà nació i menys regne,
amb dos llengües sense nom.

José Miguel Gràcia

http://bloc.balearweb.net/post/144/16898

Pasqual Vidal i Fígols de Massalió i Margarita Celma Tafalla de Vall-de-roures, tots dos membres destacats de l’Associació Cultural del Matarranya, han estat els autors del llibre: Fa un munt d’anys al Matarranya que ha guanyat el primer premi de la XVI edició del Premi Pau Vila que convoca el Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona.

El premi Pau Vila s’atorga als treballs originals situats dins de l’àmbit de l’educació i que contribueixen al coneixement i respecte del medi geogràfic i natural. El jurat ha estat format pels senyors Martí Boada, Jaume Terradas i Joan Vilà i les senyores Sara Blasi y Marta Mata. El premi es va entregar en l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el dia 14 de juny, davant de la presència de un nombrós públic de l’àmbit Universitari y Cultural de Catalunya.

Fa un munt d’anys al Matarranya conta la història, costums y modes de vida de la gent del Matarranya. Entre els objectius del llibre es pretén que els xiquets i xiquetes del Matarranya -i també la gent gran- coneguin el seu territori, història, cultura y llengua materna catalana.

La informació que conté el llibre y els dibuixos son de l’investigador Pasqual Vidal i la idea del projecte, selecció del material, revisió pedagògica y adaptació didàctica de la mestra y pedagoga Margarita Celma.

La Universitat de Barcelona juntament amb la Fundació Congrés de la Cultura Catalana van adquirir el compromís d’editar el llibre i van destacar en tot moment la gran qualitat dels treballs presentats i en especial el alt nivell del treball guanyador.

Associació Cultural del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de juny de 2006)

Farà ja una setmana que tots vam poder contemplar als diversos mitjans de comunicació un espectacle mortuori notable. Sabran de qui parlo però, tant per respecte als lectors com a la mateixa difunta, no vull contribuir a augmentar la coral de ploraneres ni jutjar lo perquè dels seus “plors”.
Este fet desgraciat me va posar transcendental, i vaig començar a reflexionar sobre com es mor al segle XXI. La constatació personal m’ha anat fent veure des de fa uns anys que la mort s’amaga als asèptics tanatoris municipals o dels hospitals, on el difunt ha estat vestit pels professionals de la funerària, los mateixos que després lo conduiran en cotxe al fossar. Ha desaparegut així l’habitual vetlla a casa, amb familiars, amics i veïns, participants d’un ritual social, que anaven passant dia i nit a fer un homenatge al mort i companyia als vius. En definitiva dóna la sensació de què la societat vol sentir-se immortal, i mirant-se al melic del plaer i de l’oci, evita amb temor tant la presència física com les paraules del camp semàntic de la mort.
Si les reflexions anteriors són vàlides, la mort quotidiana pareix oculta. No obstant, al seu costat se presenta esporàdicament, poderosa i famosa, una altra mort que s’exhibix armada de bona part de la litúrgia tradicional. Això significa que reapareix lo dol, vestit de negre amb lo mateix rigor –però per un dia— per la família i per qui no ho és; que se celebra una missa amb l’esplendor dels funerals “de primera” d’abans o una cerimònia laica plena de pompa; que hi ha cues per “acompanyar lo sentiment” o condol, sigues conegut o no del mort; i que, finalment, lo taüt es portat al coll. Importa el mateix una mort anunciada que una de sobrevinguda, d’un jove o una persona gran; i allí són iguals Tierno Galván, Salvador Dalí, Terenci Moix, la princesa Diana, lo papa Woytila o la Jurado, tots ells desapareguts en olor mediàtica, de la mateixa manera que van viure. Són ells lo nostre memento mori: recorda que has de morir.

MARÍA DOLORES GIMENO

Francament: estic molt decebut. Pel que m’han explicat, resulte ser que, un dia, les altes jerarquies eclesiàstiques van decidir que ja n’hi havie prou d’amenaçar els pecadors amb el foc etern, que l’infern no existie i que s’havie de llevar del catecisme. I es van quedar tan frescos. No n’hi ha dret. La gent de la meua generació, i la de moltes altres anteriors, vam passar molts anys de les nostres vides pecant, arrepentint-mos i complint la penitència. Un dia de llum i un altre de tenebres, a tota hora obsessionats pels macabres “llanto y crujir de dientes”. Perquè l’infern en flames que natres recreàvem es materialitzave en un entorn cavernícola, controlat per una diablera convenientment uniformada i armada de forques, i poblat d’ànimes en pena, engarjolades per tota la eternitat en uns cossos despullats que patien lo que ningú sap però que mai no es consumien. I mos havien dit que hi aniríem a parar tots aquells que no morírem en gràcia de Déu. Per això mos esforçàvem en ser bons. I si, de tant en tant, caïem en la temptació, buscàvem ràpidament l’alliberament de l’absolució, presos per la temor de morir en pecat, en precaució per si una nit mos gitàvem i no arribàvem a despertar-mos. Però ara mos ho trauen. I afirmen rotundament que les calderes del Pere Botero no han existit mai. Diuen que el romà pontífex ho va pronunciar “ex cathedra”, però jo no em puc empassar que aquell infern tan real se l’hagen carregat i que tinguen tota la diablera desocupada. A mi m’han trencat los esquemes, m’han furtat les referències que amb tanta constància em van inculcar. I, en tals circumstàncies, esta història ha perdut la gràcia. Perquè, de què servix, no pecar, si no permet estalviar-te el foc etern? Qualsevol dia vindran i diran que tampoc tenim un cel al que aspirar.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de juny)

Amb el títol que encapçala aquest article fa poc, enguany mateix, que l’editorial Lenzen de Titz (República Federal Alemanya) ha publicat una antologia de poesia i prosa breu contemporànies de totes les llengües parlades tradicionalment en aquesta península, en versió original i traducció a l’alemany. Els autors, una setantena, hi van agrupats per llengües i cada llengua és precedida d’una breu aproximació sociolingüística actual i ben fonamentada. A l’inici de cada capítol un mapa de la Península Ibèrica situa amb exactitud les fronteres de la llengua respectiva. De cada autor s’ofereixen de dos a tres textos, i a cada llengua li corresponen uns set a deu autors, fet que cal remarcar, ja que massa sovint en antologies paregudes hi sol haver un fort desequilibri a favor del castellà, deixant les altres llengües reduïdes a una presència poc més que testimonial. Els antòlegs, com a bons lingüistes, saben que a les llengües no se’ls poden aplicar judicis de valor i discriminar-les pel nombre de parlants o pel poder polític que les prestigia i sosté, posem per cas, sinó que totes, com a creació que són de l’ingeni humà, s’han de tractar per un igual. I així és com ells ho han sabut fer. De tot plegat n’ha sortit un gruixut volum d’unes 400 planes. L’edició de l’antologia ha anat a cura d’Aina Torrent i Hans Ingo Raddatz, i entre traductors i autors de les introduccions hi ha col·laborat una trentena de persones, cosa que mostra l’interès creixent per les llengües i literatures ibèriques per part dels romanistes alemanys, amb inclusió també del basc encara que no siga una llengua romànica. L’Aragó trilingüe, les nostres tres llengües: l’aragonès, el castellà i el català s’hi troben força ben representades amb set, deu i deu autors respectivament, dels quals vuit són del nostre país. En el cas de l’aragonès, que jo sàpiga, és segurament la més extensa antologia d’aquesta llengua en versió alemanya. En resum: una obra ben feta i una antologia que convindria que els antòlegs d’aquesta Península tinguessen molt en compte a l’hora de redactar-ne de noves.

Artur Quintana i Font