Davall del Pont
Per anar a la meua feina de professor de música he de passar quatre voltes al dia lo Pont de Ferro de Saragossa, conegut oficialment com Pont del Pilar, perquè tamé està tocant a la Basílica. I a primers d’abril me va sorprendre que allí baix propet a la corrent considerable d’aquells dies n’hi havie gent parlant en català i molt aqueferats, com si el que tractaven fore important i algú que deurie ser periodista, els feia fotos.
Lo primer que vaig pensar si serien catalans de Catalunya en viatge de turisme o de negocis importants; però en parar-me a escoltar una mica, aquella musiqueta de paraules me sonave familiar, per lo que hi cabie que foren gent de la mateixa ciutat dels que parlem així, en català d’Aragó, o alguns vinguts de pobles de la Franja per l’ocasió.
Vaig seguir el meu camí. Ere vora del migdia i les imatges i els pensaments me venien al cap d’una manera inusitada. Perquè a Saragossa hi ha molta gent que parle català pel carrer, però no és gens normal que t’hi trobos a un grup així a tal hora, a la vora del Riu, en tot lo que representen per natros les llengües del país, l’Ebre esplendorós a la ixida de l’hivern i les seues aigües clares o tèrboles que han modelat i modelen encara el caràcter i el seny de bona part dels aragonesos.
I prou que tenien raó el pensaments en suggerir algun fet o situació excepcional, perquè al cap d’uns dies vaig trobar la resposta a les fulles de l’Heraldo. Allí estaven a tot color el grup negociador del Matarranya –Moragrega, Puyol i altres– quan se feien la foto a la vora de l’Ebre celebrant uns acords exemplars que portaran la pau per molts anys als territoris Matarranyencs en materia d’aigües, regadius, pantans i manteniment del medi ambient.
