Mes de Maig
(Article de María Dolores Gimeno, publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de maig)
De manera oficial la primavera arriba lo 21 de març i amb ella, per raons d’estalvi energètic –diuen—, l’horari d’estiu, que des de fa uns anys s’inicia lo darrer diumenge de març. A poc a poc los dies s’allarguen, acompanyats per la canviant climatologia, en un moviment ascendent que culmina al mes de maig, quan tots començam a sentir de veritat la nova estació.
Maig significa la renovació cíclica de la terra, que els pobles saluden amb manifestacions literàries o religioses diverses. Mentre els refranys recorden los ritmes agraris –“L’Ascensió, cireretes abondó”—, i mentre la lírica tradicional ha creat composicions com les mayas castellanes –cançons del triomf de l’amor i la naturalesa durant este mes—, la tradició catòlica ha unit les flors i la simbologia mariana, cara humanitzada d’una religió que una mica abans ha desplegat la seua part més terrible a les celebracions de la Passió de Crist. És lo moment de la vida que renaix, purificada a la Pasqua, i els xiquets, que ara ja poden jugar als carrers, seran los protagonistes de les comunions amb vestits blancs d’innocència al temps de les cireres.
La meua actual perspectiva urbana, adulta i treballadora d’interiors no em deixa contemplar altres cireres que les dels supermercats. Tampoc me permet imaginar si als horaris quotidians de l’era Play station i dels reality shows i els dibuixos manga televisius hauran sobreviscut les unànimes con flores a María, con flores a porfía de les tardes de la meua feliç infància rural. Confesso que mai vaig poder entendre què era la porfía que allavòrens cantava amb fe immaculada: un peatge necessari de la rima consonant, penso ara. I a propòsit d’incomprensions musicals, recordant que la data d’avui també té la seua cançó (El trece de mayo a Cova de Iría, bajó de los cielos la Virgen María), donaré voltes als tres indesxifrables secrets de Fàtima.
María Dolores Gimeno
