Nacionalitzacions
Amb això de les nacionalitzacions a Bolívia n’estem sentint de tots colors. Els europeus que ens identifiquem amb això tan ambigu del progressisme, anem una mica desorientats. D’una banda, sembla lògic que la gestió dels recursos d’un país estiga en mans de qui el governa, sempre que haja estat elegit democràticament. De l’altra hi ha la crua realitat, la que descriuen els economistes i la que els pobres mortals intuïm: el funcionament poc eficaç dels aparells de l’estat. En Xavier Sala Martín, doctor en economia per Harvard, comenta el cas de Mèxic, un dels 10 paísos major productors de petroli: té el petroli nacionalitzat a travès de l’empresa PEMEX i, paradoxalment, ha de comprar gasolina a l’exterior. Què passa, doncs? On són les ganes de fer el bé als semblants, la vocació de servei públic dels polítics i funcionaris, l’amor a la pàtria? Aquests fets són difícils de pair per l’esquerra, que creu en la bondat de les persones. El meu enyorat amic Josep, comunista de soca-rel, em parlava sempre de l’home nou, el que havia de sorgir d’una educació adequada on la comunitat primés pel damunt de l’individu. Però penso que no comptava amb l’instint de supervivència que com animals tenim. Crec que va ser un altre comunista cèlebre, el novel·lista Vàzquez Montalbán, qui va dir que molts que van resistir les tortures de la policia franquista havien sucumbit a l’adulació del poder.
A l’Unió Europea pareix que els mecanismes democràtics funcionen més o menys bé i l’egoisme humà queda una mica més controlat pel sistema. Això no treu que a Espanya, malgrat l’enorme avanç que s’ha fet, es tinga encara la sensació que les coses estatals no acaben de funcionar com caldria.
Nacionalitzar, sí o no? Aquesta és la qüestió.
