Viles i Gents

(Article publicat al Diario de Teruel el dissabte u de maig de 2006)

Malgrat haver-hi passat tota la Setmana Santa a la Codonyera i amb minvada activitat —tant dijous com divendres— aquest any no he anat, per motius que no vénen al cas, a la rompida de la hora, ni a Híjar ni a Calanda, però un minut abans de les dotze de la nit o del dia o d’ambdós a la vegada, vaig sentir el pes i la tensió d’un temps antic i estrany des de les cares del negre, blau i mora. Eterns instants.
Sóc a Calanda: del silenci (ja són les dotze) ha esclatat la passió —erotisme espiritual— dels braços i les pells tibants. Han crescut cap a la ràbia i el desig. Els minuts es van fent grans i ja són cinc, després deu i més… i més. El timpà es fa déu en l’aïllament absent d’un buit privat del sil·logisme. L’estómac pensa, vola, s’ajup, plora i esdevé en l’únic cos de l’home de Calanda. Tal vegada hi veu Buñuel cada any sobre la Plaça. Si pel soroll del tro hi fos, no hi cabrien les agulles del rellotge sobre les hores.
Quan la tranquil·litat ens va arribant, n’anem sortint del centre de la vila —centre del cèrcol d’un univers surrealista de bell antuvi— cercant els cotxes, i aquests, les carreteres cap a l’infinit. L’any vinent o l’altre o el de més enllà, tornaré a la rompida de veritat i deixaré la poesia en un paper en blanc a la meua casa de la Codonyera. Les sensacions viscudes en directe, van del cos als sentiments i l’emoció, en tant que el record per més intens que sigui, només podrà arribar a ésser un discret i rebuscat poema.
No sabem pas quants milers de turistes hauran visitat el Baix Aragó pels tocs de la publicitat, dels timbals i tambors, pintats de blanc, de roig i sang. Hi ha repicons rituals i primitius que a través de les persones envaeixen el món inconseqüentment. Alguns fidels s’enganyen en pensar que la fe i la devoció reïxen cada any de debò com una pasqua florida; altres, més realistes, es senten ateus gràcies a Déu.

Plantat en tiarra d’arjala
a l’Estanca n’hi ha un tambor,
l’oncle Buñuel de Calanda
en plantà per tot lo món.

José Miguel Gràcia