Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27de maig de 2006)

Silenci! Ja n’hi ha prou de crits al meu voltant. Sembla que els fumadors i jo som els únics “pecadors” en un món on la religió tradicional es trontolla i es converteixen en dogmes els patrons de moda i els designis dels mitjans de comunicació.
Sóc una persona excessivament tímida com per acceptar convertir-me en la diana de totes aquestes mirades que em sotgen al carrer o a l’autobús. Ara fins i tot en la meva pròpia casa.
Les mirades al carrer em fan sentir com una bestiola rara; a l’institut la directora guaita les meves sortides del lavabo i la majoria dels professors m’observen una vegada i una altra tractant de descobrir qualsevol símptoma que es reflecteixi en la meva cara. El meu pare s’enutja sovint amb mi i exclama que no entén res, mentre la meva mare acaba gairebé sempre per plorar.
Totes les revistes i les cadenes de televisió, per molt zaping que facis, acaben per oferir-te plats llaminers i glaçats deliciosos; mentre que, al cap de poca estona, sorgeixen un ramat d’anuncis amb potingues miraculoses: cremes aprimadores, anticel·lulítiques, reafirmants…, i, com no és cosa d’estar-se’n, la panacea de les operacions d’estètica per arreglar-te el nas, enxiquir-te les orelles, posar-te el cul de la teva actriu favorita o adequar-te els pits a la talla de la més recent temporada. Prometen fer miracles amb la teva imatge, des d’una liposucció pagada en còmodes terminis, fins a convertir-te en una nova dona, més estimada, més guapa, més desitjada, més segura de tu mateixa, sempre, això sí, a cop de bisturí i de talonari.
Sap, doctor? He arribat a odiar el meu cos. En el meu fur intern ho sé, reconec que tinc necessitat d’ajuda per sortir d’aquest infern de dubtes, però ajudi’m en silenci, li ho prego, des de l’acolliment de la seva consulta o entre les asèptiques parets d’un hospital, i, si us plau, Prou de cridòria! Només sóc una malalta, res més, i sento ràbia envers tot aquell que, en el seu profit, clama al cel la meva debilitat com quelcom escandalós i abominable, per tractar així de convertir-me en el seu particular monstre de fira.

Los familiars d’algunes de les set persones enterrades a una fossa comuna de Montroig durant una operació de repressió del maquis han presentat una queixa al Justícia d’Aragó degut a la negativa de l’Ajuntament a autoritzar l’exhumació dels cadàveres. Segons informacions recollides per les families, set persones de distints pobles que estaven empresonades a Alcanyís l’any 1947 per la seua presunta vinculació amb la guerrilla antifranquista van ser executades a la carretera entre la capital del Baix Aragó i Montroig i posteriorment enterrats a cementiri d’este poble. Los fills de dos dels executats han demanat permís per a exhumar els cadàvers, pero l’Ajuntament l’ha rebutjat al estimar que no està prou acreditat el lloc de l’enterrament.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de maig)

(A l’Aragó van pujar més els preus dels pisos que a la resta d’Espanya, durant l’any passat)

Escriure sobre els preus de l’habitatge en un espai tan reduït té un inconvenient i un avantatge. L’inconvenient: que no es poden dir gaires coses en intentar explicar les raons dels augments progressius i mantinguts. L’avantatge: un no es pot equivocar massa, escrivint tres centes paraules.
Tot seguit intentaré donar esquemàticament unes quantes raons o motius de l’esmentat creixement: a) En primer lloc hauríem de situar els baixos interessos que fan que es puguin signar hipoteques a quaranta o cinquanta anys per a reduir els pagaments mensuals. Amb un interès alt, s’arriba a un punt a partir del qual per més que s’allargui el termini gairebé no es redueixen els imports a pagar mensualment. b) La creença —fins ara aparentment real— de que els preus dels pisos no baixen mai; fa que es considerin els totxos com una bona i segura inversió. c) L’habitud espanyola de tenir una segona residència. d) La forta demanda d’habitatge dels estrangers que venen a les costes de la Mediterrània cercant-hi el sol i relativament preus baixos. e) Es nota també una demanda, no tant incipient, per part dels emigrants. f) El sentit tan arrelat en disposar d’habitatge propi. g) El creixement econòmic dels últims anys (en aquests moments un dels més grans de la Unió Europea. h) Als bancs els va força bé el negoci de les hipoteques. i) Els API tenen la tendència de rectificar a l’alça els preus dels venedors.
Les xifres ens fan patent que en Espanya es construeixen més habitatges que en tota Gran Bretanya, França i Alemanya juntes.
Es podria treure la conclusió que amb tants motius per a la pujada de preus, queda garantida l’estabilitat, o més encara, el seu creixement any rere any. No és com sembla. Atès el gran volum de la bombolla immobiliària, pot arribar un dia de canvis, després de sobtats augments dels tipus d’interès. Això donaria per a una columna molt més llarga.
Últimament s’alcen moviments entre el joves d’una certa protesta i reivindicació. Només que un percentatge significatiu de joves compradors aplacés la compra uns quants mesos, es notarien els efectes en el mercat immobiliari.

Al moment de comprar un pis
a tots mos pareix molt car.
Qui no té desig que pujo
una volta l’ha comprat?

Per anar a la meua feina de professor de música he de passar quatre voltes al dia lo Pont de Ferro de Saragossa, conegut oficialment com Pont del Pilar, perquè tamé està tocant a la Basílica. I a primers d’abril me va sorprendre que allí baix propet a la corrent considerable d’aquells dies n’hi havie gent parlant en català i molt aqueferats, com si el que tractaven fore important i algú que deurie ser periodista, els feia fotos.
Lo primer que vaig pensar si serien catalans de Catalunya en viatge de turisme o de negocis importants; però en parar-me a escoltar una mica, aquella musiqueta de paraules me sonave familiar, per lo que hi cabie que foren gent de la mateixa ciutat dels que parlem així, en català d’Aragó, o alguns vinguts de pobles de la Franja per l’ocasió.
Vaig seguir el meu camí. Ere vora del migdia i les imatges i els pensaments me venien al cap d’una manera inusitada. Perquè a Saragossa hi ha molta gent que parle català pel carrer, però no és gens normal que t’hi trobos a un grup així a tal hora, a la vora del Riu, en tot lo que representen per natros les llengües del país, l’Ebre esplendorós a la ixida de l’hivern i les seues aigües clares o tèrboles que han modelat i modelen encara el caràcter i el seny de bona part dels aragonesos.
I prou que tenien raó el pensaments en suggerir algun fet o situació excepcional, perquè al cap d’uns dies vaig trobar la resposta a les fulles de l’Heraldo. Allí estaven a tot color el grup negociador del Matarranya –Moragrega, Puyol i altres– quan se feien la foto a la vora de l’Ebre celebrant uns acords exemplars que portaran la pau per molts anys als territoris Matarranyencs en materia d’aigües, regadius, pantans i manteniment del medi ambient.

(Article de María Dolores Gimeno, publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de maig)

De manera oficial la primavera arriba lo 21 de març i amb ella, per raons d’estalvi energètic –diuen—, l’horari d’estiu, que des de fa uns anys s’inicia lo darrer diumenge de març. A poc a poc los dies s’allarguen, acompanyats per la canviant climatologia, en un moviment ascendent que culmina al mes de maig, quan tots començam a sentir de veritat la nova estació.
Maig significa la renovació cíclica de la terra, que els pobles saluden amb manifestacions literàries o religioses diverses. Mentre els refranys recorden los ritmes agraris –“L’Ascensió, cireretes abondó”—, i mentre la lírica tradicional ha creat composicions com les mayas castellanes –cançons del triomf de l’amor i la naturalesa durant este mes—, la tradició catòlica ha unit les flors i la simbologia mariana, cara humanitzada d’una religió que una mica abans ha desplegat la seua part més terrible a les celebracions de la Passió de Crist. És lo moment de la vida que renaix, purificada a la Pasqua, i els xiquets, que ara ja poden jugar als carrers, seran los protagonistes de les comunions amb vestits blancs d’innocència al temps de les cireres.
La meua actual perspectiva urbana, adulta i treballadora d’interiors no em deixa contemplar altres cireres que les dels supermercats. Tampoc me permet imaginar si als horaris quotidians de l’era Play station i dels reality shows i els dibuixos manga televisius hauran sobreviscut les unànimes con flores a María, con flores a porfía de les tardes de la meua feliç infància rural. Confesso que mai vaig poder entendre què era la porfía que allavòrens cantava amb fe immaculada: un peatge necessari de la rima consonant, penso ara. I a propòsit d’incomprensions musicals, recordant que la data d’avui també té la seua cançó (El trece de mayo a Cova de Iría, bajó de los cielos la Virgen María), donaré voltes als tres indesxifrables secrets de Fàtima.

María Dolores Gimeno

Si teniu ganes d’explicar coses interessants i voleu que les llixgue qualsevol persona del món, esteu de sort, perquè només necessiteu un PC i una connexió a Internet. Fins i tot una connexió de 56kb serà suficient mentre esperem que la Comarca cumplixque els terminis que es va marcar per a l’ADSL Darrerament la premsa en va plena sobre com creixen los anomenats “Blocs”, que són com los diaris personals, però oberts als ulls del gran germà. La blocosfera creix, i creixen també els lectors de blocs. Segurament que quan a les generacions que ara no paren d’escriure’s pel Messenger los arribon les ganes d’escriure les seues “vivències” per al públic general, podrem gaudir dels blocs del Matarranya. Ara per ara, ja es pot anar a buscar trufes al Mesquí (lobolarsen.bitacoras.com) o veure el Matarranya en ulls dels turistes (poseu Matarranya al blogsearch.google.com) o fins i tot els budistes que es passegen pel Matarranya expliquen com s’hi pot tocar el cel amb los dits, que tot s’ha de dir, no se m’havie ocorregut mai. I els vilaters que escrivim a esta columna fem lo nostre particular bloc col•lectiu (vilesigents.blogsome.com).
A la resta de la Franja hi ha blocs de qualitat: des de l’activisme de les associacions susannabarquin.zoomblog.com/, blocs trilingües com algun país: rimat.blogspot.com des de la Ribagorça (Guineu, no tancos lo Bloc!) i fogaire.blogspot.com des de la Litera. N’hi ha un de molt recomanable d’una jove fragatina, en to molt personal: sueps1.blocat.com. Que per cert, és molt diferent del que acabo de descobrir de jóvens matarranyencs que fan a l’Institut. Resumixen una nit de “festa” (…és un dir) iesmatarranya.blogspot.com “toda la noche bebiendo, fumando y bailando sin parar hasta que el dinero se acabe y los pies no puedan más.” En definitiva, que que ja dec fer tard en crear el meu bloc i comprar-me unes ulleres de pasta.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de maig de 2006)

L’aragonés que aquests dies primaverals passeja per Schwerin, la capital de Mecklenburg, se sorprèn de trobar als edificis oficials l’escut del land amb un toro desvergonyit que li ensenya la llengua. I més gran és la sorpresa quan al mig d’una plaça se li presenta un monument amb un torico damunt d’un pedestal, només que el toro és una mica més gran que el de Terol i el pedestal no tant alt. Per un moment dubta si no s’haurà equivocat de país. I aquests dubtes seguiran augmentant perquè, al girar-se, veu no gaire lluny la immensa catedral de Schwerin, tota feta de maons, tant les naus, com les torres i els edificis adjunts, i decorada amb unes característiques sanefes, fileres, columnes, arquets i amb maons de superfície sovint vidriada, amb diferents verds i marrons: mudèjar pur, doncs. I tot això s’anirà repetint a cada ciutat de Mecklenburg —a Wismar, Rostock …— o de Pomerània —a Stralsund, a Greifswald, …— que el nostre aragonès visita, sempre més agradablement sorprès. L’impressionaran especialment les ruïnes del gran monestir d’Eldena, mausoleu dels grans senyors de Pomerània, una mena de Poblet íntegrament mudèjar que ha estat popularitzat pels quadres de Caspar David Friedrich. I s’encaterinarà davant del carner (kärtner) de Bad Doberan tot decorat de maons vidriats multicolors. Encuriosit per tot plegat mercarà en una llibreria un manual que li recomanen de backsteingotik, de ‘gòtic de pedra cuita’, que és com en alemany anomenen en general el seu mudèjar, i també parlen d’un “romànic de pedra cuita”, encara que menys, perquè la cristianització va arribar ací una mica més tard, o d’un “barroc de pedra cuita” i de tots els “neos” corresponents. Pel manual s’assabentarà que aquests paral·lelismes arquitectònics entre Terol i Mecklenburg-Pomerània que ha anat observant no són fruit de la casualitat, sinó del fet, entre altres factors, que tant a la Vall de l’Ebre com a les planes del nord d’Alemanya la pedra escasseja, i d’aci que tant en un lloc com en l’altre construïssin amb maons, i també que alguns detalls decoratius són de directa influència nostra.

Artur Quintana

A casa nostra, les vacacions de Setmana Santa han segut molt reposades. És possible que hage influït la capritxosa meteorologia primaveral que cada dos per tres s’ha pres la llibertat d’obsequiar-mos algunes hores de gloriosa bonança, seguides d’unes altres bromoses i humides com les que vam haver de patir el dia de la Rosca. Però, per un altre costat, eixes jornades d’obligat enclaustrament m’han permés contrastar notícies i opinions diverses sobre alguns temes d’actualitat. És possible que alguna d’eixes informacions no passo de ser una llegenda —en este cas rural—, però es rumorege que hi ha un altre personatge —un famós empresari turolenc—, que ha mostrat interés en adquirir un mas del terme de Mont-roig. Si es confirme la notícia, l’interessat passarie a integrar-se en la llista de cèlebres aragonesos que han comprat masos per a transformar-los en segones residències. I també es diu que es vol instal·lar un camp de golf per les ribes del Tastavins. Un equipament que vindrà a complementar l’elitista oferta esportiva iniciada amb lo centre hípic de la Torre del Marquès. Les suspicàcies no s’han fet esperar: la gent es pregunte amb quina aigua el regaran —a no ser que espéron baixar-la des d’aquell presumpte pantà que ja fa anys que diuen que es vol fer per l’Escresola. I els grangers recelen que els nouvenguts, que només deleren naturalesa, paisatge, tranquil·litat i aire pur, més prompte que tard començaran a queixar-se de les pudors i tot los hi farà nosa, i que, de seguir les coses per eixe camí, potser es cumplixque aquell adagi de la literatura oral quan sentèncie que “forasters vindran que de casa mos trauran”. Evidentment, mentre la gent s’hage de guanyar les garrofes amb les granges —i presumiblement això serà així durant molts anys, si és que mai s’acabe—, caldrà un esforç de tolerància per part de tots per a fer compatibles les residències al camp amb les activitats pròpies del món rural. I pel que fa al camp de golf, dubto molt que sigue necessari.

A casa nostra, les vacacions de Setmana Santa han segut molt reposades. És possible que hage influït la capritxosa meteorologia primaveral que cada dos per tres s’ha pres la llibertat d’obsequiar-mos algunes hores de gloriosa bonança, seguides d’unes altres bromoses i humides com les que vam haver de patir el dia de la Rosca. Però, per un altre costat, eixes jornades d’obligat enclaustrament m’han permés contrastar notícies i opinions diverses sobre alguns temes d’actualitat. És possible que alguna d’eixes informacions no passo de ser una llegenda —en este cas rural—, però es rumorege que hi ha un altre personatge —un famós empresari turolenc—, que ha mostrat interés en adquirir un mas del terme de Mont-roig. Si es confirme la notícia, l’interessat passarie a integrar-se en la llista de cèlebres aragonesos que han comprat masos per a transformar-los en segones residències. I també es diu que es vol instal·lar un camp de golf per les ribes del Tastavins. Un equipament que vindrà a complementar l’elitista oferta esportiva iniciada amb lo centre hípic de la Torre del Marquès. Les suspicàcies no s’han fet esperar: la gent es pregunte amb quina aigua el regaran —a no ser que espéron baixar-la des d’aquell presumpte pantà que ja fa anys que diuen que es vol fer per l’Escresola. I els grangers recelen que els nouvenguts, que només deleren naturalesa, paisatge, tranquil·litat i aire pur, més prompte que tard començaran a queixar-se de les pudors i tot los hi farà nosa, i que, de seguir les coses per eixe camí, potser es cumplixque aquell adagi de la literatura oral quan sentèncie que “forasters vindran que de casa mos trauran”. Evidentment, mentre la gent s’hage de guanyar les garrofes amb les granges —i presumiblement això serà així durant molts anys, si és que mai s’acabe—, caldrà un esforç de tolerància per part de tots per a fer compatibles les residències al camp amb les activitats pròpies del món rural. I pel que fa al camp de golf, dubto molt que sigue necessari.

Amb això de les nacionalitzacions a Bolívia n’estem sentint de tots colors. Els europeus que ens identifiquem amb això tan ambigu del progressisme, anem una mica desorientats. D’una banda, sembla lògic que la gestió dels recursos d’un país estiga en mans de qui el governa, sempre que haja estat elegit democràticament. De l’altra hi ha la crua realitat, la que descriuen els economistes i la que els pobres mortals intuïm: el funcionament poc eficaç dels aparells de l’estat. En Xavier Sala Martín, doctor en economia per Harvard, comenta el cas de Mèxic, un dels 10 paísos major productors de petroli: té el petroli nacionalitzat a travès de l’empresa PEMEX i, paradoxalment, ha de comprar gasolina a l’exterior. Què passa, doncs? On són les ganes de fer el bé als semblants, la vocació de servei públic dels polítics i funcionaris, l’amor a la pàtria? Aquests fets són difícils de pair per l’esquerra, que creu en la bondat de les persones. El meu enyorat amic Josep, comunista de soca-rel, em parlava sempre de l’home nou, el que havia de sorgir d’una educació adequada on la comunitat primés pel damunt de l’individu. Però penso que no comptava amb l’instint de supervivència que com animals tenim. Crec que va ser un altre comunista cèlebre, el novel·lista Vàzquez Montalbán, qui va dir que molts que van resistir les tortures de la policia franquista havien sucumbit a l’adulació del poder.
A l’Unió Europea pareix que els mecanismes democràtics funcionen més o menys bé i l’egoisme humà queda una mica més controlat pel sistema. Això no treu que a Espanya, malgrat l’enorme avanç que s’ha fet, es tinga encara la sensació que les coses estatals no acaben de funcionar com caldria.
Nacionalitzar, sí o no? Aquesta és la qüestió.

(Article publicat al Diario de Teruel el dissabte u de maig de 2006)

Malgrat haver-hi passat tota la Setmana Santa a la Codonyera i amb minvada activitat —tant dijous com divendres— aquest any no he anat, per motius que no vénen al cas, a la rompida de la hora, ni a Híjar ni a Calanda, però un minut abans de les dotze de la nit o del dia o d’ambdós a la vegada, vaig sentir el pes i la tensió d’un temps antic i estrany des de les cares del negre, blau i mora. Eterns instants.
Sóc a Calanda: del silenci (ja són les dotze) ha esclatat la passió —erotisme espiritual— dels braços i les pells tibants. Han crescut cap a la ràbia i el desig. Els minuts es van fent grans i ja són cinc, després deu i més… i més. El timpà es fa déu en l’aïllament absent d’un buit privat del sil·logisme. L’estómac pensa, vola, s’ajup, plora i esdevé en l’únic cos de l’home de Calanda. Tal vegada hi veu Buñuel cada any sobre la Plaça. Si pel soroll del tro hi fos, no hi cabrien les agulles del rellotge sobre les hores.
Quan la tranquil·litat ens va arribant, n’anem sortint del centre de la vila —centre del cèrcol d’un univers surrealista de bell antuvi— cercant els cotxes, i aquests, les carreteres cap a l’infinit. L’any vinent o l’altre o el de més enllà, tornaré a la rompida de veritat i deixaré la poesia en un paper en blanc a la meua casa de la Codonyera. Les sensacions viscudes en directe, van del cos als sentiments i l’emoció, en tant que el record per més intens que sigui, només podrà arribar a ésser un discret i rebuscat poema.
No sabem pas quants milers de turistes hauran visitat el Baix Aragó pels tocs de la publicitat, dels timbals i tambors, pintats de blanc, de roig i sang. Hi ha repicons rituals i primitius que a través de les persones envaeixen el món inconseqüentment. Alguns fidels s’enganyen en pensar que la fe i la devoció reïxen cada any de debò com una pasqua florida; altres, més realistes, es senten ateus gràcies a Déu.

Plantat en tiarra d’arjala
a l’Estanca n’hi ha un tambor,
l’oncle Buñuel de Calanda
en plantà per tot lo món.

José Miguel Gràcia