Onomàstica
(Article de María Dolores Gimeno, publicat en la columna Lo cresol del Diario de Teruel, del dissabte 8 d’abril de 2006)
L’onomàstica és la ciència que estudia i cataloga els noms propis. Als noms els afecta la moda; i moltes voltes mos valen per situar una persona en una determinada generació. A la meua li van tocar noms compostos: de María per les dones, i de José o Juan pels hòmens, que segurament trobaven molt moderns los nostres pares i padrins, igual que pensaran ara los que bategen les Vanessas o Jonathans. Potser a conseqüència de la longitud, a molts mos nomenaven per diminutius, per suposat diferenciant l’àmbit privat del nom oficial. Però los diminutius podien variar a mesura que anaves creixent, o en funció dels diversos àmbits de la teua vida o de les preferències sonores dels membres del teu cercle vital, generant una notable confusió identitària.
Als noms també els afecta la llei. Los habitants de la Franja hem tingut tradicionalment noms en castellà donada no solament la impossibilitat jurídica de tenir-los en català sinó també la que derivava de què les nostres parròquies pertanyien a diòcesis de cap castellanoparlant. Des de 1977 hi ha la possibilitat d’imposar nous noms i de registrar los existents amb la forma corresponent en qualsevol llengua oficial de l’Estat sense necessitat de ser rei, papa de Roma o sant, que, com molts saben, són los únics a tindre lo privilegi de ser traduïts a la llengua en què són mencionats. Altres modificacions de la Llei de Registre Civil permeten ficar qualsevol nom mentre no siga ofensiu o ambigu, més enllà de l’obligat santoral catòlic d’abans; a part que qui estiga descontent amb lo seu se’l puga canviar, i inclús sancionar als papers per sempre un diminutiu consolidat o amb “substantivitat”. I així entre canvis jurídics, noms d’emigrants o d’artistes de Hollywood tenim unes llistes ben coloristes de ciutadans.
L’onomàstica és també el dia en què una persona –encara— celebra el seu sant. Recordo amb nostàlgia passats Divendres de Dolors en què tots me felicitaven i la Lola Flores, la “Lola” per antonomàsia, era entrevistada a la tele. Però il santorale è mobile, i ja fa uns anys un divendres com ahir me vaig quedar sense sant!
María Dolores Gimeno
