Recordo alguns masos habitats –pocs ja– quan era menut. Eren encara els anys del “desarrollismo” i l’emigració cap a les capitals més grans pareixia que mai s’havia d’aturar. Entre els darrers masos en buidar-se va estar la Torre de Sanxo, una imponent construcció defensiva situada als afores de Vall-de-roures. Hi anava molt a sovint per allí, perquè els seus habitants eren els meus veïns. Jo vivia a la darrera casa del poble i aquell podie considerar-se el primer mas del terme. L’edifici estave ple de vida pels quatre costats. Una família formada per un matrimoni –Juan i Patro– i els seus tres fills –Mercedes, Encarnita i Jesús– amb els seus animals de corral i el seu ramat d’ovelles. Horts, panissars, ànecs pels voltants d’unes singulars basses de pedra. Tot ple, tot viu. Però eren temps negres per al poble, que l’emigració es menjava poc a poc i sense pietat, i també aquella torre-castell-mas es va buidar. Després encara van vindre la tia Rossa i el tio Joaquín, el darrer alè de vida abans de la despoblació, que durarie molts anys. El progrés d’unes parts del país havia portat la ruïna d’altres i un exemple ben patent estava a les mateixes portes del poble, la Torre de Sanxo. Per sort, la vida a aquell minicastell de l’Edat Mitjana tindrie una segona oportunitat. En lloc dels fantasmes previsibles a una fortificació del segle XIV abandonada, la flama de la vida es tornava a encendre, i ha arribat escalfadora fins avui de la mà de Carmen, l’actual propietària. Però, un altra vegada, el progrés, disfressat de creixement urbanístic, reapareix per a despoblar l’històric casalici. Si ningú no hi posa remei, rematarà la jugada que va deixar a mig acabar unes dècades enrera. I ara sí, només quedaran fantasmes i un decorat monumental per a les visites turístiques.
