Viles i Gents

L’activa Associació de Jóvens de Pena-roja de Tastavins ha celebrat enguany a l’abril la Sisena edició del Festival Franja Rock 2006. Des del seu inici aquesta convocatòria jove matarranyenca s’ha convertit en una interessant trobada cultural i reindicativa. En els concerts de música intervenen diferents grups que s’expressen en diferents llengües: català, aragonès i castellà. I és que a través de l’expressió musical del festival els organitzadors volen reivindicar les tres llengües que es parlen a l’Aragó, seguint el nou projecte “Músics per les llengües”.
A part de la festassa musical la nit del dissabte que representa l’acte central de Franja Rock, durant tot el cap de setmana hi va haver d’altres actes culturals a la vila del Tastavins. Cine-fòrum sobre la pel•lícula “El lobo”, l’exposició fotogràfica “Quan érem emigrants” de l’artista queretà recentment desaparegut Tomàs Riva, sobre l’emigració matarranyenca durant els anys 50 i 60 a la ciutat i jocs per a xiquets i xiquetes i per als més grans. Respecte a l’activitat lúdica és de destacar la voluntat dels jóvens per recuperar els jocs tradicionals de les nostres viles que fa anys que van desaparèixer: les birles, les corregudes de pedres i el joc del trinquet o pilota a mà. Els jocs malabars també van tenir molta acceptació entre el públic jove.
Durant la convocatòria l’Associació de Jóvens de Pena-roja llançava una nova iniciativa: la teatralització, per primera vegada, de l’obra escrita per Desideri Lombarte “Representació commemorativa d’una de les visites dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja –s. XVI-”. Ambiciós projecte on es preveu la participació de tot el poble i al qui ja s’han adherit totes les entitats locals: l’Ajuntament, l’Associació Cultural i la de la Dona.
Des d’aquesta columna donem suport i recolzem i animem els projectes il•lusionants dels actius jóvens pena-rogins que aposten per la seua terra. La gran participació en la convocatòria asseguren les properes edicions.

(Article publicat el dissabte 22 d’abril de 2006 al Diario de Teruel per Silvestre Hernàndez)

S’apropa el dia del llibre. Milers de persones transitaran ben aviat pels carrers de pobles i ciutats amb un llibre sota el braç, disposades a regalar una aventura, una fantasia, un somriure, un petit drama de paper o uns moments d’oblit a algun ésser estimat. Alhora que allargaran amb mà estremida una preciosa rosa vermella, potser un clavell, una flor impregnada del seu propi ser.

És una llàstima que a algunes coses, potser les més importants de la vida les hi dediquem un simple dia a l’any, signe inequívoc de què necessitem commemorar-les, doncs la resta del temps, molt probablement, no les acaronem prou.

Millor un dia que cap, sens dubte, encara que més valdria que aquests bons desitjos s’avivessin en qualsevol moment de l’any. Sembla que aquest dia, puntualitzat amb fredor sobre el calendari, no sigui altra cosa que una estratègia de màrqueting, com poden ser-ho la promoció de l’últim llibre de memòries d’una famosa cantant malalta, l’aparició del llibret d’acudits de l’humorista en voga; o l’última obra de l’escriptor consagrat, novament premiat per a així elevar les vendes del llibre que, tanmateix, ja seria publicat; quan no ressuscita novament la vella estratagema comercial d’atorgar-li l’èxit al propi llibre, al refresc, o a aquell cantant mediocre, sota l’eslògan que la seva qualitat és la que s’ha escampat de boca en boca com una reguera de pólvora; com si els departaments de màrqueting i de publicitat haguessin emmudit sobtadament pel fet que aquell producte de la seva empresa hauria decidit vendre’s per si mateix; com si els mitjans de comunicació no tinguessin res a veure amb l’origen i en la multiplicació dels murmuris i haguessin decidit promoure’l de manera absolutament filantròpica i graciosa.
I malgrat tot això, Redeu, quina quantitat de plaers ens atorga la lectura!

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Article de María Dolores Gimeno, publicat en la columna Lo cresol del Diario de Teruel, del dissabte 8 d’abril de 2006)

L’onomàstica és la ciència que estudia i cataloga els noms propis. Als noms els afecta la moda; i moltes voltes mos valen per situar una persona en una determinada generació. A la meua li van tocar noms compostos: de María per les dones, i de José o Juan pels hòmens, que segurament trobaven molt moderns los nostres pares i padrins, igual que pensaran ara los que bategen les Vanessas o Jonathans. Potser a conseqüència de la longitud, a molts mos nomenaven per diminutius, per suposat diferenciant l’àmbit privat del nom oficial. Però los diminutius podien variar a mesura que anaves creixent, o en funció dels diversos àmbits de la teua vida o de les preferències sonores dels membres del teu cercle vital, generant una notable confusió identitària.
Als noms també els afecta la llei. Los habitants de la Franja hem tingut tradicionalment noms en castellà donada no solament la impossibilitat jurídica de tenir-los en català sinó també la que derivava de què les nostres parròquies pertanyien a diòcesis de cap castellanoparlant. Des de 1977 hi ha la possibilitat d’imposar nous noms i de registrar los existents amb la forma corresponent en qualsevol llengua oficial de l’Estat sense necessitat de ser rei, papa de Roma o sant, que, com molts saben, són los únics a tindre lo privilegi de ser traduïts a la llengua en què són mencionats. Altres modificacions de la Llei de Registre Civil permeten ficar qualsevol nom mentre no siga ofensiu o ambigu, més enllà de l’obligat santoral catòlic d’abans; a part que qui estiga descontent amb lo seu se’l puga canviar, i inclús sancionar als papers per sempre un diminutiu consolidat o amb “substantivitat”. I així entre canvis jurídics, noms d’emigrants o d’artistes de Hollywood tenim unes llistes ben coloristes de ciutadans.
L’onomàstica és també el dia en què una persona –encara— celebra el seu sant. Recordo amb nostàlgia passats Divendres de Dolors en què tots me felicitaven i la Lola Flores, la “Lola” per antonomàsia, era entrevistada a la tele. Però il santorale è mobile, i ja fa uns anys un divendres com ahir me vaig quedar sense sant!

María Dolores Gimeno

Benvolgut senyor/a,

L’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) te el plaer de convidar-lo a la presentació del llibre /“Planeta Franja. El trencaclosques del català a l’Aragó”/ del doctor en Sociologia *Josep Espluga. *A l’acte hi participaran l’autor, la doctora en Filologia Hispànica Loli Gimeno, i, el president de Iniciativa Cultural de la Franja (ICF), membre de la secció Filològica del Institut d’Estudis Catalans, i doctor en Filologia Catalana; Artur Quintana.

L’acte és realitzarà el dia 15 d’abril a les vuit de la tarda al saló de plens de l’Ajuntament de Massalió.

Esperem la vostra assistència. Cordialment,

Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Recordo alguns masos habitats –pocs ja– quan era menut. Eren encara els anys del “desarrollismo” i l’emigració cap a les capitals més grans pareixia que mai s’havia d’aturar. Entre els darrers masos en buidar-se va estar la Torre de Sanxo, una imponent construcció defensiva situada als afores de Vall-de-roures. Hi anava molt a sovint per allí, perquè els seus habitants eren els meus veïns. Jo vivia a la darrera casa del poble i aquell podie considerar-se el primer mas del terme. L’edifici estave ple de vida pels quatre costats. Una família formada per un matrimoni –Juan i Patro– i els seus tres fills –Mercedes, Encarnita i Jesús– amb els seus animals de corral i el seu ramat d’ovelles. Horts, panissars, ànecs pels voltants d’unes singulars basses de pedra. Tot ple, tot viu. Però eren temps negres per al poble, que l’emigració es menjava poc a poc i sense pietat, i també aquella torre-castell-mas es va buidar. Després encara van vindre la tia Rossa i el tio Joaquín, el darrer alè de vida abans de la despoblació, que durarie molts anys. El progrés d’unes parts del país havia portat la ruïna d’altres i un exemple ben patent estava a les mateixes portes del poble, la Torre de Sanxo. Per sort, la vida a aquell minicastell de l’Edat Mitjana tindrie una segona oportunitat. En lloc dels fantasmes previsibles a una fortificació del segle XIV abandonada, la flama de la vida es tornava a encendre, i ha arribat escalfadora fins avui de la mà de Carmen, l’actual propietària. Però, un altra vegada, el progrés, disfressat de creixement urbanístic, reapareix per a despoblar l’històric casalici. Si ningú no hi posa remei, rematarà la jugada que va deixar a mig acabar unes dècades enrera. I ara sí, només quedaran fantasmes i un decorat monumental per a les visites turístiques.

Pena-roja de Tastavins (Matarranya) va celebrar el passat 8 d’abril un nou Franja Rock. La sisena edició d’este festival va consolidar el seu públic, lo seu esperit reivindicatiu i el compromís dels jóvens per la seua terra. La nit del divendres es va preparar l’ambient lúdic amb una sessió de cinema i van continuar els preparatius finals acompanyats de l’ambient festiu. L’Associació de Jóvens de Pena-roja portava un dur treball d’organització.

La tarda del dissabte va escomençar amb una demostració de malabars i el taller per a aprendre a aixecar un diàbolo, jugar amb les carioques o mantindre en equilibri un plat. A continuació es va fer un partit de pilota i de birles. Estos dos jocs tradicionals del Matarranya van tornar a eixir al carrer després d’anys de desaparició i van ser una bona excusa per a recuperar de la memòria el tipus de pilotes dels trinquets i els llocs tradicionals del joc. A les birles se va viure una competició que només es destensava amb el record dels lloguers de birles dels diumenges i les apostes entre els jugadors. L’exposició “Quan érem emigrants” de l’Associació Cultural del Matarranya va tindre una assistència de la gent més gran, que recuperaven la fotografia de les fortes migracions dels 60, dels qui es van quedar a les comarques i de la pobresa de la ciutat.

I la nit va acollir l’acte central del Franja Rock al voltant del concert. Els primers en escalfar la nit van ser los “Lilit i els Bufafocs”, amb sons que combinen el rock amb la música tradicional del baix de tuba, só de gaita i introduccions de veus de la més pura tradició valenciana. “Mallacan” continuava la mescla de sons de raïl amb ska i rock combatiu. El missatge clar en llengua aragonesa s’acompanyava també de lletra en català. Finalment van aparèixer els “Gen” que van fer explotar el públic amb punk-rock autèntic i un moviment ràpid. La festa final va prendre el seu ritme més frenètic amb la música electrònica de “Dj Piti” del Matarranya fins que el sol va donar els primers tocs d’atenció.

Lo Franja Rock també va convertir-se en una nova experiència del projecte Músics per les llengües, que diferents grups han encetat per promocionar les llengües minoritzades. A partir del teixit d’una xarxa entre grups que intercanvien informació, sales de concert, experiències i concerts conjunts, donen a conèixer la diversitat lingüística i el respecte per les llengües i la seua normalització.

El Franja Rock ha consolidat en la seua sisena edició l’esperit reivindicatiu del festival que augmenta d’oferta de material cultural i reivindicatiu, música combativa, roba de contingut polític, paradetes de recollida de signatures, entre les que va tindre un paper important la d’aturada del pla eòlic de la Terra Alta. L’Associació Cultural del Matarranya també va tindre el seu punt de distribució i va mostrar especial interès en estendre’s en les preocupacions dels jóvens. Una vegada més es podia palpar el compromís dels jóvens pel seu territori i els seus pobles.

Als cara-sols de l’Estanca han començat les obres de la Ciutat del Motor que ha de ser, diuen, un immens conglomerat d’instal·lacions, empreses i gent dedicades als cotxes, als motors, les proves de velocitat i entrenaments, competicions de totes les categories, reunions de fanàtics de les dos i les quatre rodes, i plataforma fantàstica de negocis per l’oci i el turisme. Tot tan gran, costós i favorable a primera vista que pareix mentida que ho estiguen fent al Baix Aragó on sempre mos han tallat les ales des de Terol i Saragossa.
Ja caldrà que tot vagi com Déu mane i no es fagin barbaritats, enrunant moltíssims diners perquè tot quedare en un simple i destartalat polígon industrial de cotxes i carreres de tercera divisió, tallers de reparació i concessionaris d’autos nous i d’ocasió, maquinària i tractors, pista de pràctiques per invents de quatre rodes que desfan los camins, i hotels buits la major part del temps.
De veritat, mos alegrariem que la C. M. fore un èxit total i ràpid en el temps. El revulsiu tenològic i industrial que necesita lo Baix Aragó. Un argument de pes per la recuperació dels pobles del Mesquí i molts altres que, de fet, són barris de la capital. Porta d’entrada d’un turisme respectuós i ordenat que ha de posar en valor els casalicis antics, les ermites, convents, neveres… i el paisatge magnífic del pla, les serres i muntanyes que tenim.
La qüestió és que els empresaris d’hosteleria, los constructors, les immobiliàries, i els inversors de dins i de fora van moguts. I per tots los pobles, a les hores d’ara se cavil·len noves cases rurals, restaurants típics i altres negocis, perquè la gent que vingue a la nostra terra, encara que només sigue per un fi de setmana, ha de menjar i dormir en bones condicions. I fer turisme cultural si sels done l’ocasió.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de maig de 2002)

De temps en temps, però cada volta més espaiadament, llegeixo als diaris o escolto per la ràdio que novament a Terol s’estan movent els de la plataforma “Teruel existe”. D’avant d’aquesta notícia sempre se m’han produït sentiments contradictoris. D’una banda em plau pensar que amb aquestes reivindicacions s’aconseguiran coses bones per a les terres de Terol, a més de fer augmentar els desigs dels turistes de visitar-les, fet que comportarà l’arribada d’un grapat d’euros. D’altra banda sento una mena de tristor en pensar que el fet de demanar o d’ocupar-se massa en demanar no esmorteixi la capacitat dels individus o de la societat per a desenvolupar, crear o engrandir les capacitats pròpies. I en ve al pensament allò de “donar peixos o una canya de pescar una sola volta”.
No seré jo qui rebutgi les ajudes, subvencions, obres de infraestructures, etc., però penso que el veritable desenvolupament d’una vila agrícola o de una comarca, per posar un exemple, l’ha de fer la pròpia gent i des de dins: millorant els cultius, assignant els recursos necessaris a cadascuna de les explotacions, s’han d’evitar traspassos de fons entre activitats sense justificació econòmica, han d’organitzar-se col·lectivament per defendre preus i mercats, s’han de reduir el costos de les explotacions, des de les cooperatives o associacions s’hauria d’establir una oferta diferenciada de productes (la qualitat és molt important, però la diferència encara ho és més), etc., etc. .
Vull creure que les granges o explotacions ramaderes tenen més present el compte d’explotació del negoci, perquè si no fos així viurien poc de temps.
Un altre capítol d’interès econòmic per a les viles del Baix Aragó és l’explotació de les potencialitats turístiques del paisatge: de pedres, camps, dels arbres i el color. I això dóna per un altra o altres columnes de Lo cresol.

Si el meu veí té un tractor,
jo ne vull un de més gran
que llauro més i que tingue
més presència i més cavalls.

José Miguel Gràcia