Drets i patrimoni(s)
Em conta un amic de Saragossa –natural de la Franja i, per tant, catalanoparlant– que l’altre dia va atansar-se a unes meses petitòries de firmes. Hi havia dues llistes. A una hi deia: “¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?” Això de la igualtat de drets i deures li va agradar: potser la seua firma ajudaria a tenir els mateixos drets lingüístics que els aragonesos castellanoparlants (mitjans de comunicació, administracions públiques, etc.).
L’altra llista reclamava “la devolución inmediata del patrimonio aragonés”. Ell considera que la llengua catalana –i també l’aragonesa– és un patrimoni importantíssim de l’Aragó, equiparable com a mínim a esglésies i monuments, doncs la llengua, com saben els sociolingüistes, és la manera d’expressar i entendre el món d’una col·lectivitat. I és l’herència viva de moltes generacions d’aragonesos.
Animat a firmar als dos papers, va comentar als de la taula aquests aspectes. M’explica que van quedar-se una mica parats, i que molt amablement li van dir que exactament no era allò, que es referien exclusivament a l’Estatut de Catalunya i als bens de les parròquies de la Franja. Una mica decebut, va respondre que moltes gràcies, que ja ho cavil·laria.
Entretant llegeixo amb cansament la polèmica que el sr. Raúl Vallés ha originat sobre un sensatíssim article de Carmen Robres. Si algú encara dubta qui té raó, només cal anar al Diccionario de la Lengua Española de la RAE, institució gens sospitosa de “catalanista”:
Valenciano: 5. m. Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.
Balear: 5. m. Variedad de la lengua catalana que se habla en las Islas Baleares.
Crec que no cal afegir-hi res més.
