(Article publicat el dissabte 18 de març de 2006 a El Diario de Teruel)
El meu avi desitjava ser feliç, però la guerra el va copejar amb rudesa. El meu pare exerceix com a lletrat i l’he sentit lamentar-se alguna vegada, capficat, mentre assegura sentir-se brut i desgraciat. La meva mare també treballa, i descobreixo amargor en la seva mirada quan es queixa que en la seva professió no va tenir les mateixes oportunitats que els altres companys. La meva germana complirà quaranta anys la setmana vinent, i les seves metes en la vida sempre han estat els diners i el poder. Els ha aconseguit, però mai li semblen prou. No pot detenir-se. Va haver-hi una temporada que ho va intentar, però va caure en una depressió en adonar-se que era incapaç d’il·lusionar-se per qualsevol altra cosa. Va tenir un marit i un fill, però gairebé no s’hi parla amb cap dels dos. És molt rica i poderosa, però sento pena per ella: no sé quan començarà a viure de veritat. Marc, el seu fill, té un any més que jo i estudia garantia social de no sé què, tampoc m’importa, doncs sempre presumeix de tenir tot allò que li ve de gust. En té prou amb tancar-se a la seva habitació o fingir una carassa de fastig perquè la meva germana li doni tot allò que desitja. I així li va: baralles, destrosses, safranades i aquest estúpid somriure resulta de les amfetes i de l’haixix. Després vaig jo, repeteixo quart curs de l’ESO, però penso abandonar quan compleixi els setze anys. Per a què esforçar-me més si aviat serè famós. Sí, de debò, famós, és l’únic que ara m’il·lusiona: em faré model, futbolista, torero, em ficaré al “Gran Germà” o em faré “cantaor”; o si no, m’embolicaré amb qualsevol famoseta, o amb una aristòcrata que faci bonic, per a després xuclar plató; encara que, si la sort no m’acompanya, simplement rodaré un vídeo morbós amb el meu mòbil d’última generació i el penjaré d’Internet. Vull que la gent es fixi en mi, quisvulla que m’estimi un poquet: potser així aconseguiré, per fi, sentir-me feliç, potser tan feliç com deuria haver-se sentit el meu avi si tot li hagués sortit bé.
Silvestre Hernàndez i Carnè
