La via verda del Matarranya
A Mont-roig lo coneixíem com lo tren de Tortosa, perqué, per a desplaçar-mos a Alcanyís, lo cotxe de línia de Morella venie més favorable. Des que van clausurar la línia no hi havia tornat més. I em va costar trobar els casalicis perqué la vegetació havie dixat l’antiga carretera reduïda a una estreta pista. Mai no vaig poder comprendre perqué li dien l’estació de Vall-de-roures quan Queretes estave molt més prop. Tampoc vaig arribar a entendre perqué n’havien fet una per a cada un d’aquells dos pobles quan, entre elles, no hi havie més de dos quilòmetres. Però el cert és que el tren va jugar un paper destacat en la vertebració d’estes comarques. Lamentablement, amb la clausura de la línia, es va trencar el cordó umbilical que durant dècades havie unit el Baix Aragó, el Matarranya, la Terra Alta i el Baix Ebre. Per això, des del primer moment, l’opció de transformar-la en una via verda em va paréixer molt interessant. I a les acaballes de l’any passat, com que sabia qué s’hi estave treballant, vaig voler fer-hi una visita. Tot i que, per causa de les obres i de les pluges, els trams més ombriosos estaven enfangats, vaig poder arribar fins a l’estació d’Arnes i Lledó. Certament, transitar per la plataforma en obres va ser complicat, però les dificultats van quedar àmpliament compensades pel retrobament d’una perspectiva escenogràfica, coronada pels Ports i amb les roques d’en Benet en primera fila, única i magnífica. I també perquè en vaig traure la conclusió que, si la condicionen com cal, la incorporació del tram matarranyenc a la via verda —que ja està en servei a les comarques de la Terra Alta i del Baix Ebre—, vindrà a complementar, amb una infrastructura de calitat, l’oferta emergent per al turisme de naturalesa en el Matarranya.
