Viles i Gents

(Article publicat per la Maria Dolors Gimeno en la columna Lo cresol del Diario de Teruel, el dissabte 4 de març de 2006)

L’aplicació de la LOGSE i de les seues successives reformes ha fet obligatòria l’escolarització fins als 16 anys, allargant en dos cursos l’edat final de l’Educació General Bàsica anterior. Esta circumstància millora los sistemes educatius previs, que tractaven la qüestió de l’assistència a classe d’una manera bastant laxa.
Aquells eren uns altres temps, i al record han quedat expressions com “Passa més gana que un mestre d’escola”, les quals, per sort, no tenen validesa actualment. Una imagina que els mestres eren pagats amb sous tan miserables com lo país del moment, quasi simbòlics, i que aquells pobres hòmens i dones subsistien dels regals en espècie: gallines, ous, bledes, enciam…, que els llauradors de les viles tenien a bé donar-los. Apart, s’havien de fer càrrec d’unes classes molt nombroses: naixien més xiquets, però eren freqüents les escoles on hi havia solament un mestre per a l’alumnat masculí i una mestra per al femení, o siga, tenien una bona cinquantena d’alumnes cada u. Això era la teoria, perquè abans com ara al personal xicotet no li agradava massa anar a l’escola i, com diu lo meu iaio: “fien safrà”. Les viles de l’Aragó rural oferien, sense dubte, moltes ocasions d’esbargir-se lluny del monòton dependre (aprendre és una dependència alliberadora) de les multiplicacions i els dictats, provocant un índex molt alt d’analfabetisme.
La situació de faltar a classe, tal com dic, se reproduïx cíclicament. A molts els sonen expressions com les castellanes hacer novillos o hacer pirola (que és la que utilitzaven les meues companyes de classe a Alcanyís), o el fer campana dels meus actuals alumnes. Així que l’absentisme escolar és un fenomen atemporal i europeu, que governs com l’anglès o el francès volen solucionar amb la llei a la mà, castigant los pares que no controlen les assistències dels seus fills, per tal d’evitar no ja l’analfabetisme sinó la conflictivitat social en la creença il·lustrada de què la cultura és sinònim de raó. Conciliar lo dret a l’educació amb lo deure de ser educats és potser un dels reptes més difícils que té la societat moderna.

María Dolores Gimeno