Viles i Gents

Fins fa pocs anys lo Matarranya estave lligat a l’economia tortosina. Un bon exemple és que fins los 80 bona part de la gent del Matarranya va nàixer a Tortosa. També atraïe les visites al doctor, la compra de la roba, del menjar, les coses de casa o l’abadejo.

Uns anys més tard la lògica de l’espanya de les autonomies ha trencat estes dinàmiques. Ha millorat les carreteres cap al centre administratiu, mentre que les carreteres de la frontera s’han deixat de les mans de Déu. Per exemple, la que baixe a Tortosa per Prat de Comte. Des de l’alt Matarranya són 5 quarts d’hora, que mai no poden competir amb los 2 quarts d’hora llargs que hi ha fins Alcanyís.

Amb lo temps, la passió pel turisme ha unit la voluntat dels matarranyencs i la voluntat dels baix ebrencs per habilitar una via turística, seguint lo recorregut de l’antic tren. També fa alguns anys los del riu Sénia van veure que els trens que pujaven de València mai passaven d’Ulldecona, mentre que els que baixaven de Barcelona mai passaven de Tortosa. Los alcaldes se van unir i van aconseguir trencar les dinàmiques disgregadores entre autonomies. La Taula de la Sénia ja té trens cap a totes les bandes.

Lo transport públic des del Matarranya a Tarragona, Barcelona o València no té enllaços directes, i reté els passatgers que volen agarrar el tren a Tortosa. Fem que la Hife enllaço els autobusos que van des del Matarranya a Barcelona (les administracions ho subvencionen)! Insistim dia sí, dia també, en la necessitat de millorar les carreteres cap al Baix Ebre! La Taula de la Sénia és una bona ferramenta. Les comarques i els ajuntaments també. Utilitzem-los per a millorar la vida dels matarranyencs!

(Article publicat al Diario de Teruel, columna Lo cresol el dissabte 25 de març)

El 23 de març del 2005 en Joan Coromines i Vigneaux hauria complert cent anys. Havia nascut a Barcelona de família benestant, la mare era pedagoga i el pare escriptor i polític. Ja de jovenet va decidir que estudiaria lingüística. Durant un cert temps potser va dubtar entre estudiar romanística o indoeuropeística, però el fet de pertànyer a una llengua i cultura, la catalana, de sempre perseguides i menyspreades, segurament va pesar a l’hora de decidir-se per la romanística. Va estudiar a Barcelona i a Montpeller i es va doctorar a Madrid amb Menéndez Pidal. Becat per la Junta d’Amplicació d’Estudis va seguir cursos a Zuric i a París. Després de le guerra, a l’exili, fou professor a Mendoza i a partir de 1945 a Xicago. El 1967, jubilat, tornà al país. Morí a Pineda del Mar el 1997. Amb les seues tres grans obres, els diccionaris etimològics del castellà i del català i l’Onomasticon Cataloniae Coromines marca un abans i un després en l’estudi de la història d’aquestes llengües i de les restants iberoromàniques. La seua obra no només és fruit d’una immensa erudició, sinó també de moltíssimes hores d´enquestar sobre el terreny: va recórrer tot el territori de llengua catalana i aviat es va adonar, sobretot de cara a l’Onomasticon Cataloniae, que li calia conéixer també tot l’Alt Aragó, i així ho va fer. En el cas de Terol havia treballat de jove fent enquestes pel Baix Aragó de llengua castellana i després de la guerra va anar per tots els pobles de llengua catalana de la mateixa comarca i al Matarranya, i en va establir el nom correcte en català que la ignorància i l’afany castellanitzador havien anat alterant. En tot cas va deixar clar que El concepte popular exagera grosserament i en forma desorbitada el caràcter mixt dels dialectes que es parlen a la part oriental de les províncies aragoneses. Una dotzena de mots semblants als castellans no canvien gens el fet que a Mequinensa, Fraga, Calaceit o Areny es parla del més bell i pur catalanesc.

Artur Quintana

El dimarts dia 21 de març es va inaugurar a la Universitat de Saragossa
l’exposició itinerant: La Llengua catalana a l’Aragó, que es podrà
visitar fins al 31 de març a la biblioteca María Moliner, a la Facultad de
Filosofía y Letras. Esta exposició, produïda per l’Associacó Cultural
del Matarranya i la Iniciativa Cultural de la Franja, va estar exposada la
setmana passada també a Saragossa, al II Salón de Educación, Formación
y Empleo que organitza el Gobierno de Aragón.
L’acte a la Universitat va estar presidit pel Vicerrector de Proyección Social y Cultural y Relaciones Institucionales, Dr. José Mª Rodanés, que va resaltar la
importància de l’exposició en la defensa de la diversitat lingüística i
el recolzament de la Universitat. També van participar en la presentació
la Directora del Departamento de Lingüística General e Hispánica, Dra. Mª
Antonia Martín Zorraquino, qui va agrair als professors de català el
fet de portar aquesta exposició, i la Dra. Mª Rosa Fort,Professora Titular
del Area de Filologia Catalana, que va destacar la importància de l’acte
precisament en el moment en què s’acompleixen 20 anys de la implantació
de l’ensenyament del català a la Universitat de Saragossa. A l’acte van
assitir uns 70 alumnes de la Universitat, de les assignatures de
llengua catalana i sociolingüística, que posteriorment van seguir la visita
guiada a l’exposició de la mà de Pepa Nogués, en representació de l’Associació Cultural del Matarranya.
L’exposició intenta explicar els diferents aspectes relacionats amb la llengua catalana a l’Aragó: la històira, el marc legislatiu, la investigació lingüística, la literatura popular i d’autor, la sociolingüística i també les característiques del
territori. Ha recorregut ja altres ciutats, com les seus de l’Institut d’Estudis
Catalans a Barcelona i Lleida, i poblacions de la comarca del Matarranya, com
Massalió, Pena-roja i la Freixneda. Properament, es mostrarà a
Calaceit, Gandesa, La Fatarella i Alcanar.

Em conta un amic de Saragossa –natural de la Franja i, per tant, catalanoparlant– que l’altre dia va atansar-se a unes meses petitòries de firmes. Hi havia dues llistes. A una hi deia: “¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?” Això de la igualtat de drets i deures li va agradar: potser la seua firma ajudaria a tenir els mateixos drets lingüístics que els aragonesos castellanoparlants (mitjans de comunicació, administracions públiques, etc.).
L’altra llista reclamava “la devolución inmediata del patrimonio aragonés”. Ell considera que la llengua catalana –i també l’aragonesa– és un patrimoni importantíssim de l’Aragó, equiparable com a mínim a esglésies i monuments, doncs la llengua, com saben els sociolingüistes, és la manera d’expressar i entendre el món d’una col·lectivitat. I és l’herència viva de moltes generacions d’aragonesos.
Animat a firmar als dos papers, va comentar als de la taula aquests aspectes. M’explica que van quedar-se una mica parats, i que molt amablement li van dir que exactament no era allò, que es referien exclusivament a l’Estatut de Catalunya i als bens de les parròquies de la Franja. Una mica decebut, va respondre que moltes gràcies, que ja ho cavil·laria.
Entretant llegeixo amb cansament la polèmica que el sr. Raúl Vallés ha originat sobre un sensatíssim article de Carmen Robres. Si algú encara dubta qui té raó, només cal anar al Diccionario de la Lengua Española de la RAE, institució gens sospitosa de “catalanista”:
Valenciano: 5. m. Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.
Balear: 5. m. Variedad de la lengua catalana que se habla en las Islas Baleares.
Crec que no cal afegir-hi res més.

(Article publicat el dissabte 18 de març de 2006 a El Diario de Teruel)

El meu avi desitjava ser feliç, però la guerra el va copejar amb rudesa. El meu pare exerceix com a lletrat i l’he sentit lamentar-se alguna vegada, capficat, mentre assegura sentir-se brut i desgraciat. La meva mare també treballa, i descobreixo amargor en la seva mirada quan es queixa que en la seva professió no va tenir les mateixes oportunitats que els altres companys. La meva germana complirà quaranta anys la setmana vinent, i les seves metes en la vida sempre han estat els diners i el poder. Els ha aconseguit, però mai li semblen prou. No pot detenir-se. Va haver-hi una temporada que ho va intentar, però va caure en una depressió en adonar-se que era incapaç d’il·lusionar-se per qualsevol altra cosa. Va tenir un marit i un fill, però gairebé no s’hi parla amb cap dels dos. És molt rica i poderosa, però sento pena per ella: no sé quan començarà a viure de veritat. Marc, el seu fill, té un any més que jo i estudia garantia social de no sé què, tampoc m’importa, doncs sempre presumeix de tenir tot allò que li ve de gust. En té prou amb tancar-se a la seva habitació o fingir una carassa de fastig perquè la meva germana li doni tot allò que desitja. I així li va: baralles, destrosses, safranades i aquest estúpid somriure resulta de les amfetes i de l’haixix. Després vaig jo, repeteixo quart curs de l’ESO, però penso abandonar quan compleixi els setze anys. Per a què esforçar-me més si aviat serè famós. Sí, de debò, famós, és l’únic que ara m’il·lusiona: em faré model, futbolista, torero, em ficaré al “Gran Germà” o em faré “cantaor”; o si no, m’embolicaré amb qualsevol famoseta, o amb una aristòcrata que faci bonic, per a després xuclar plató; encara que, si la sort no m’acompanya, simplement rodaré un vídeo morbós amb el meu mòbil d’última generació i el penjaré d’Internet. Vull que la gent es fixi en mi, quisvulla que m’estimi un poquet: potser així aconseguiré, per fi, sentir-me feliç, potser tan feliç com deuria haver-se sentit el meu avi si tot li hagués sortit bé.

Silvestre Hernàndez i Carnè

El proper dimarts, día 21 de març, una asemblea d’usuaris de l’aigua del Matarranya ratificarà a La Freixneda l’acord per a la regulació del riu aprobat al juliol de 2005 i que aprobará la Comissió de l’Aigua d’Aragó el proper 4 d’abril. La proposta consensuada per totes les parts afectades aparca el pantà de La Freixneda-Torre del Compte i s’inclina per fer dues basses laterales a la Torre del Compte i Massalió, un altra a l’Algars i un pantà de 7 hectòmetres cúbics al Tastavins. Segons totes les parts implicades, el consens de la proposta ajudarà a la seua ràpida materialització. Així siga.

Acaba d’eixir al carrer un sorprenent llibre editat pel Grupo de Estudios Masinos (GEMA) titolat “Cambriles” on l’escriptor José Giménez Corbatón recrea amb estil de reportatge periodístic la peripècia viscuda per una colla d’homens d’ideologia franquista que durant la Guerra Civil es van amagar a una cova de Ladruñán -actualment barri de Castellote- per escapar de la repressió republicana. Entre aquella gent n’hi havie, curiosament, quatre germans de Fórnols, un poble del Matarranya molt allunyat de Ladruñán. La possible causa d’esta estrambòtica fugida per terres del Mestrat fins a passar a la zona franquista és que un dels germans treballava pels voltants de la cova on van amagar-se “topos” franquistes del Baix Aragó i el Mestrat, que rep el nom de Cambriles. L’història val la pena per la gràcia amb que està escrita i per la seua singularitat dins del que avui s’anomena la memòria històrica.

A Mont-roig lo coneixíem com lo tren de Tortosa, perqué, per a desplaçar-mos a Alcanyís, lo cotxe de línia de Morella venie més favorable. Des que van clausurar la línia no hi havia tornat més. I em va costar trobar els casalicis perqué la vegetació havie dixat l’antiga carretera reduïda a una estreta pista. Mai no vaig poder comprendre perqué li dien l’estació de Vall-de-roures quan Queretes estave molt més prop. Tampoc vaig arribar a entendre perqué n’havien fet una per a cada un d’aquells dos pobles quan, entre elles, no hi havie més de dos quilòmetres. Però el cert és que el tren va jugar un paper destacat en la vertebració d’estes comarques. Lamentablement, amb la clausura de la línia, es va trencar el cordó umbilical que durant dècades havie unit el Baix Aragó, el Matarranya, la Terra Alta i el Baix Ebre. Per això, des del primer moment, l’opció de transformar-la en una via verda em va paréixer molt interessant. I a les acaballes de l’any passat, com que sabia qué s’hi estave treballant, vaig voler fer-hi una visita. Tot i que, per causa de les obres i de les pluges, els trams més ombriosos estaven enfangats, vaig poder arribar fins a l’estació d’Arnes i Lledó. Certament, transitar per la plataforma en obres va ser complicat, però les dificultats van quedar àmpliament compensades pel retrobament d’una perspectiva escenogràfica, coronada pels Ports i amb les roques d’en Benet en primera fila, única i magnífica. I també perquè en vaig traure la conclusió que, si la condicionen com cal, la incorporació del tram matarranyenc a la via verda —que ja està en servei a les comarques de la Terra Alta i del Baix Ebre—, vindrà a complementar, amb una infrastructura de calitat, l’oferta emergent per al turisme de naturalesa en el Matarranya.

(Article publicat el dissabte 11 de març de 2006, en la columna de Lo cresol, al Diario de Teruel)

Quan es travessen les nostres benvolgudes terres matarranyenques i baix-aragoneses —ara que estan comarcalitzades es descomarcalitzen, utilitzant l’expressió Baix Aragó Històric—, es pot veure la gran quantitat de granges de porcs que apareixen per tots els indrets. Ràpidament a mi se m’acut la pregunta: com serie el paisatge sense aquelles naus llargues i lletges?, però també penso amb els beneficis econòmics que d’allà ixen i en “lo bo que és lo pernil”. Dit això, m’agradarie fer unes reflexions amb relació al subproducte (roïn producte): els purins. No totes les granges tenen instal·lats els mateixos sistemes d’eliminació dels purins. Unes disposen de basses estanques, on només queden els residus sòlids, en evaporar-se els líquids. Altres tenen basses no tan estanques que evaporen i filtren. I les menys curoses, uns bassots que només filtren. Gran quantitat de purins són eliminats escampant-los—com adob—, a voltes amb poc control. És en aquest context quan poden produir greus contaminacions de nitrogen que ens poden portar a una pèrdua de la fertilitat de la terra, a la contaminació d’aigües superficials i a afectar negativament al turisme i al medi ambient en general.
Sense alarmisme, pero pensant en lo futur, demanaria modestament als ramaders, cooperatives, integradores i autoritats que s’interessassen per les tecnologies d’eliminació de purins —plantes col·lectives depuradores, de tractament i reaprofitament, etc.— de forma seriosa amb plans d’inversió i calendaris. Serie un acte de bon govern i previsió de futur. Em direu que tot això són molts diners, però us contesto que més diners serien si es pergueren les explotacions. Amb subvencions, préstecs i amb un tros dels beneficis d’ara, es podrie fer molt pel futur. Algú por preveure les conseqüències d’una greu i accidental contaminació, amb efectes sobre la salut de les persones? Tu i jo, sí, amic lector.
Amagant lo cap davall de l’ala, avui guanyem un poc més, però anem cremant a poc a poquet lo futur.

Aires purs del Matarranya,
del Guadalop i el Mesquí:
essències de sadurija,
d’espígol, romer i purins.

José Miguel Gràcia

La Secció Filològica aprova la incorporació d’Artur Quintana

L’Institut d’Estudis Catalans ha aprovat a principis de març la incorporació d’Artur Quintana a la Secció Filològica. Amb aquest nomenament ja són dos els especialistes en la Franja de Ponent que formen part de la Secció. L’IEC és una acadèmia d’acadèmies l’alta recerca científica, fundada l’any 1907. Des de 1991 és la institució que disposa de l’autoritat lingüística sobre el català segons la legislació espanyola, i s’encarrega d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català en tots els territoris de llengua catalana, entre ells la Franja de Ponent. En els darrers temps l’IEC ha mostrat un desig especial en obrir-se i descentralitzar-se respecte a la seua seu de Barcelona. Ha obert seus a Alacant, Castelló, Lleida i la Catalunya Nord. Podem emmarcar este nomenament també en este interès pel major reconeixement de la diversitat territorial.

Entre les raons per al seu nomenament, s’esmenta que Quintana és una “personalitat respectada tant a Catalunya i Aragó, pot ser un bon informant de la situació de la Franja (especialment del sud d’aqueix territori) i del Carxe, una zona que fins ara no ha gaudit de gaire presència ni atenció per part dels medis acadèmics. La seua presència a la Secció Filològica com a membre corresponent podria esdevenir, a més, el reconeixement a una persona que gairebé es pot dir que ha consagrat la seua vida a la defensa del català en les terres d’administració aragonesa”. L’obra científica d’Artur Quintana, nascut a Barcelona el 1936, s’ha destacat per l’estudi del català a la Codonyera, a la part més occidental del Matarranya, on va realitzar una tesi doctoral. Des de 1974, Quintana ha estat bibliotecari de la Biblioteca del Palatinat a Espira (Alemanya) i també professor encarregat de curs de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Heidelberg. En el seu currículum es troba la presidència de la Comissió de l’Aragó del Segon Congres Internacional de la Llengua Catalana (1985-1986) o la participació com a membre d’honor del Consello d’a Fabla Aragonesa i membre del Consello Asesor de l’Aragonés. També participà en les comissions d’experts consultades pel parlament aragonès en l’elaboració de la llei de llengües que el govern té aturada.

A més del valor d’este nomenament com la participació de a Franja en la nostra entitat normativa de la llengua, també es pot considerar un reconeixement als centre de recerca i l’activisme de la Franja que s’agrupen en la Iniciativa Cultural de la Franja, i que presidix l’Artur Quintana, amb la participació del CERIb, l’IEBC, els Consells i l’ASCUMA.
Artur Quintana i Ramon Sistac ja són els dos els especialistes de la Franja de la Secció Filològica. Ramon Sistac, especialista en dialectologia, també és autor d’un espai habitual a Temps de Franja.

Entre les seues publicacions, podem trobar molta bibliografia bàsica per a l’estudi filològic del català a la Franja, com El parlar de la Codonyera; El català a l’Aragó; La nostra llengua. Gramàtica de llengua catalana; El aragonés residual del Bajo Mezquín o treballs sobre la literatura oral de la Franja a Lo Molinar i Bllat colrat!. També força literatura en alemany sobre lingüística catalana, com Handbuch des Katalanischen (=Gramàtica catalana per a alemanys); Participació al Lexikon der romanischen Sprachen amb un article sobre gramàtica contrastiva del català i amb diversos articles a Informationen über Katalonien i diferents traduccions de l’alemany al català.

(Article publicat per la Maria Dolors Gimeno en la columna Lo cresol del Diario de Teruel, el dissabte 4 de març de 2006)

L’aplicació de la LOGSE i de les seues successives reformes ha fet obligatòria l’escolarització fins als 16 anys, allargant en dos cursos l’edat final de l’Educació General Bàsica anterior. Esta circumstància millora los sistemes educatius previs, que tractaven la qüestió de l’assistència a classe d’una manera bastant laxa.
Aquells eren uns altres temps, i al record han quedat expressions com “Passa més gana que un mestre d’escola”, les quals, per sort, no tenen validesa actualment. Una imagina que els mestres eren pagats amb sous tan miserables com lo país del moment, quasi simbòlics, i que aquells pobres hòmens i dones subsistien dels regals en espècie: gallines, ous, bledes, enciam…, que els llauradors de les viles tenien a bé donar-los. Apart, s’havien de fer càrrec d’unes classes molt nombroses: naixien més xiquets, però eren freqüents les escoles on hi havia solament un mestre per a l’alumnat masculí i una mestra per al femení, o siga, tenien una bona cinquantena d’alumnes cada u. Això era la teoria, perquè abans com ara al personal xicotet no li agradava massa anar a l’escola i, com diu lo meu iaio: “fien safrà”. Les viles de l’Aragó rural oferien, sense dubte, moltes ocasions d’esbargir-se lluny del monòton dependre (aprendre és una dependència alliberadora) de les multiplicacions i els dictats, provocant un índex molt alt d’analfabetisme.
La situació de faltar a classe, tal com dic, se reproduïx cíclicament. A molts els sonen expressions com les castellanes hacer novillos o hacer pirola (que és la que utilitzaven les meues companyes de classe a Alcanyís), o el fer campana dels meus actuals alumnes. Així que l’absentisme escolar és un fenomen atemporal i europeu, que governs com l’anglès o el francès volen solucionar amb la llei a la mà, castigant los pares que no controlen les assistències dels seus fills, per tal d’evitar no ja l’analfabetisme sinó la conflictivitat social en la creença il·lustrada de què la cultura és sinònim de raó. Conciliar lo dret a l’educació amb lo deure de ser educats és potser un dels reptes més difícils que té la societat moderna.

María Dolores Gimeno