“Guiris i chapurreau”
“GUIRIS I CHAPURREAU”
(Publicat al Diario de Teruel el dia 11 de febrer de 2006. Columna LO CRESOL
En qualsevol idioma són freqüents les paraules que s’utilitzen sota un doble significat, quan no amb una distinta entonació o amb una recercada segona intenció; mots que fan les delícies dels humoristes, alhora que armen els arsenals d’algú o altre picaplets o cercabregues. Paraules, de vegades paràgrafs sencers, ninots fins i tot, que influeixen notablement en els qui no estan acostumats a llegir els missatges entre línies.
Paraules, expressions, enquestes i imatges que ocasionalment procedeixen de barricades emparades en l’ús de la paraula tergiversada; en l’entestament per emmascarar la veritat, quan no a manipular-la sagaçment, amb la intencionalitat de crear confusió, àdhuc alarma social, quan el seu fi últim és simplement menyscabar l’enteresa de l’adversari.
Una paraula tan simple com “ximple”, cau simpàtica quan procedeix d’una afectuosa mare; lasciva, quan prové d’una dona que t’atreu; i altres camins, retrona com mil dimonis.
La paraula “morè” és gratificant quan reconeixen la teva dedicació sota el sol o el teu sacrifici davall la llum de rajos UVA, però pot ser motiu d’agressió, fins i tot d’altercat, quan s’utilitza amb la intenció d’ofendre a qualcú de color.
Tampoc cal oblidar a aquells que utilitzen paraules semblants per mofar-se’n dissimuladament o fins i tot per clavar-te una punyalada a l’esquena, això sí, sense deixar de somriure’t amigablement o políticament.
La paraula “guiri”, per exemple, per a molts més grata que el vocable “estranger”, i que antany, en argot, va significar “guàrdia civil”; amb posterioritat ha estat reinventada, retallant-la de l’expressió “guirigall”, per algú, sens dubte, poc donat a parlar noves llengües i menys interessat a aprendre-les.
“Chapurreau” és una altra d’aquestes parauletes, afectuosa per a alguns, i que camina per la corda fluixa segons qui la usi i amb quina finalitat; en massa ocasions amb l’evident intencionalitat de provocar enfrontaments, de manera que es freni el desenvolupament d’una forma d’expressar-se autòctona, encara que de procedència inqüestionable. I jo em pregunto: ¿Hem de continuar utilitzant aquesta expressió en tots els fòrums o hauríem d’anar substituint-la, intencionadament, a poc a poc, per altres menys proclius a ser mal emprades i pitjor interpretades?
Silvestre Hernàndez i Carnè
