Viles i Gents

(Article publicat al Diario de Teruel del dissabte 2006, en la columna de Lo cresol)

Els quasi cinc-cents anys primer de presència mudèjar, i més endavant morisca, han estat comptades vegades motiu d’inspiració per als escriptors en català. Hi ha la gran excepció del drama Mar i cel d’Àngel Guimerà i poca cosa més. L’any 1962 Joan Fuster va publicar un assaig Poetes, moriscs i capellans on demostra el gran interès que té la tràgica història de la nació morisca i crida especialment l’atenció sobre la persecució de l’algaravia, la llengua àrab dels moriscs, qüestió que fins aleshores havia estat poc tinguda en compte. En la persecució de l’algaravia, escriu Fuster, es pot veure, com en un espill, l’actual de la llengua catalana a València. Quasi vint anys després de l’assaig fusterià, s’observa allà l’aparició d’obres on la temàtica morisca és ben present, sinó dominant. Unes vint obres de quasi deu autors –Escobar, Capó, Cremades, Mira, Piera, Sanchís …– fins al moment actual. En aquestes obres es descriuen detalladament les dirty works of history que el poder inquisitorial va exercir contra els moriscs, sobretot la persecució de la llengua àrab i el seu paral·lelisme amb l’actual del català.
Seguint l’exemple valencià han aparegut cinc autors de les terres de l’Ebre i entre ells dos de l’Aragó. Hèctor Moret i Xavier Terrado. El primer ens parla, entre altres versos,: en un sonet: d’un esquerp i ferreny moret mequinensà/que per culpa del coltell d’un ferotge franc/(cosa que m’ha fet passar vuit segles en blanc)/no pogué portar a bon port el seu prometatge/amb l’esvelta filla d’un caid valencià. I el segon ha escrit Diàleg de la cordialitat, premi Guillem Nicolau de la DGA 2003, on com Ramon Llull a Lo llibre del Gentil e els tres savis, presenta un diàleg de gran cordialitat, respecte i interès entre un cristià, un jueu i un musulmà en una localitat fictícia que tant pot ser Fraga com Lleida.
Llegir aquestes obres de valencians, catalans i aragonesos i en un cas també d’un mallorquí –Miquel Ferrà- és un plaer per als amants de la bona literatura i també, com escriu Josep Piera, un desgreuge a tanta memòria esborrada.

Artur Quintana

Centre històric de la capital d’Aragó un diumenge a l’hora de comprar el diari. Xerradeta en l’amic periodista que sap de primera mà tot lo que se cuine i se cou als centres de poder de les vores de l’Ebre.
L’actualitat diu que d’aquí al dos-mil-vuit esta ciutat serà una mina de novetats certes i preguntes sense resposta; d’arguments empresarials en diners a cabassos; d’inversions astronòmiques en projectes útils i montajes espectaculars clarament inútils; de plans i planets i, entremig, seguirà l’escandalera dels preconstitucionals del bigotet que volen tornar a manar al preu que sigue.
Política aragonesa del vull i no puc. Poca idea de nacionalitat que exigeix terne els seus drets, i molta de sucursal complaent del centre central. Més papistes que el Papa i editorials anticatalanes i antibasques un dia si i un altre també. Per lo tant, autonomia a velocitat de caragol.
Diuen que les grans infraestructures han de ser la solució per vertebrar un territori extens i buit de gent. Perquè s’han de lligar les comunicacios en tots els sentits, apropant-mos als territoris més adelantats veïns. Ja vorem, perquè el Canfranc sempre està igual.
És clar que més de la meitat de tot això encara està en la fase de reivindicació. Temps al temps que els polítics s’ho han de pensar. Però pel Guadalop i el Matarranya, després d’acabar la carretera de Morella, el projecte principal ni hi pot ser altre que l’autopista per Alcanyís al mar. Vos imagineu com serie el Baix Aragó si tinguerem la costa a una horeta de camí?.
I en arribar a este punt, l’amic periodista mos recorde que eixe projecte pot ser anirà pa llarg o no anirà mai endavant, perque hi té connotacions molt paregudes al tant demanat pas de l´AVE Madrit-València per Terol, del que alguns polítics aragonesos ni volien ni volen sentir parlar per la posible pèrduga d’influència de Saragossa sobre aquell territori. La mare que els va parir!

(Article publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de febrer de 2006, columna Lo Cresol)

Una volta més, les circumstàncies me porten a parlar de l’entorn privilegiat en què vivim i de les noves –i recents- amenaces que patix. Així que encetaré estes col·laboracions a ‘Lo Cresol’ amb referències a les pròximes extraccions i prospeccions d’argiles refractàries als Ports de Beseit, al cor del nostre estimat Port, pels voltants del bellíssim Parrissal. Quines autoritats mos representen quan permeten accions com les que anuncien –més que anuncis són amenaces de mort per a l’ecosistema- els “Boletines Oficiales del Estado, de Aragón y de la Provincia” diversos dies de desembre de 2005? Seré més precís, per si no voleu o no podeu consultar els esmentats butlletins: els anuncis fan referència als permisos concedits pel Govern d’Aragó per a dues accions de més que segures conseqüències funestes per al Port com a entorn natural únic: extraccions d’argiles a l’àrea de Formenta, en direcció al Parrissal, a càrrec d’empreses i particulars de Castellseràs i La Canyada de Veric, i permisos de prospecció a una extensíssima zona al voltant del Parrissal, Formenta i la Mola de Sant Miquel, a càrrec d’una empresa catalana –de Calaf- de ceràmiques. Desconec si persones o entitats han presentat al·legacions, però pel caràcter dels anuncis (autoritzacions definitives), eixos expolis pareixen imparables. Amb tot, preferixco seguir la filosofia de Gramsci -“el pessimisme del coneixement no impedix l’optimisme de la voluntat”- i creure que potser encara estem a temps, si sumem esforços, individuals i col·lectius, de preservar la fràgil integritat del Port, amenaçada per les cobdícies empresarials i per la permissivitat –interessada o no- de determinades polítiques que es presenten com a única possibilitat de progrés i desenvolupament -per cert, amparades bàsicament per la encara vigent ‘Ley de Minas’ promulgada el 1973, època franquista-. Proposo crear una mena de plataforma, entitat o similar, que es podria anomenar ‘Salvem Lo Port’, o com se vullga, amb l’objectiu d’aconseguir, des de la societat civil, que mos dixon seguir conservant i disfrutant un entorn natural tan privilegiat. Quants més siguem, més força tindrem per aturar la destrucció irreparable d’un dels bens més preuats que tenim.

Josep Puche Giner

M’havia proposat parlar de llengües al Viles i Gents només quan fore estrictament necessari, perquè escriure en català a un diari en castellà és marcat, i utilitzar el català només per a parlar sobre llengües és pitjor. I al Matarranya la llengua està suficientment viva com per a fer-ho amb normalitat. Però bé, ha arribat lo dia de parlar-ne.
A Aragó la defensa del multilingüisme és com pegar-se en lo cap contra una paret, perquè res pareix moure’s. Vint-i-quatre anys en l’autonomia de les pretensions, les intencions i les matisacions. Ara bé, alguns sectors van contracorrent a Aragó, alguns d’ells pròxims a Chunta Aragonesista. Un partit que va nàixer entre l’activisme aragonesista, ecologista i progressista, i que també té com a bandera de partit la lluita per la diversitat lingüística. Fins i tot s’ha denegat explícitament una denominació en aragonès a la mascota de l’Expo de Saragossa “perquè sonava massa a Chunta” (quin nivell!).
Però mentre la línia general del partit porte un camí habitualment impecable, desafortunadament alguns Ligallos de la Franja seguixen reproduint la política de sempre, o pitjor, contrària al poc que es fa. A la Ribagorça catalanoparlant han mostrat dubtes sobre l’únic Consell Social de la Llengua de tota la Franja que pretén millorar la situació del català, o fins i tot han mostrat dubtes sobre la identitat de la nostra llengua! Al Matarranya s’ha presentat lo Ligallo comarcal en roda de premsa a la capital del Baix Aragó. I han fet arribar a les cases del Matarranya una fulla comarcal absolutament en castellà. Els vaig fer arribar la meua preocupació. Alguns representants em van respondre, mostrant també la seua sorpresa. No és una política coherent no utilitzar les llengües que es diu defensar. Estic convençut que el Ligallo sabrà treballar activament pels seus principis. Perquè l’activisme social creu que el futur de la nostra terra passa per la normalització de la llengua. Lo català serà una llengua nomalitzada quan s’utilitzo en tots los àmbits i quan sigue la font de cohesió social per a tots los ciutadans, vinguen d’a on vinguen.

“GUIRIS I CHAPURREAU”
(Publicat al Diario de Teruel el dia 11 de febrer de 2006. Columna LO CRESOL

En qualsevol idioma són freqüents les paraules que s’utilitzen sota un doble significat, quan no amb una distinta entonació o amb una recercada segona intenció; mots que fan les delícies dels humoristes, alhora que armen els arsenals d’algú o altre picaplets o cercabregues. Paraules, de vegades paràgrafs sencers, ninots fins i tot, que influeixen notablement en els qui no estan acostumats a llegir els missatges entre línies.
Paraules, expressions, enquestes i imatges que ocasionalment procedeixen de barricades emparades en l’ús de la paraula tergiversada; en l’entestament per emmascarar la veritat, quan no a manipular-la sagaçment, amb la intencionalitat de crear confusió, àdhuc alarma social, quan el seu fi últim és simplement menyscabar l’enteresa de l’adversari.
Una paraula tan simple com “ximple”, cau simpàtica quan procedeix d’una afectuosa mare; lasciva, quan prové d’una dona que t’atreu; i altres camins, retrona com mil dimonis.
La paraula “morè” és gratificant quan reconeixen la teva dedicació sota el sol o el teu sacrifici davall la llum de rajos UVA, però pot ser motiu d’agressió, fins i tot d’altercat, quan s’utilitza amb la intenció d’ofendre a qualcú de color.
Tampoc cal oblidar a aquells que utilitzen paraules semblants per mofar-se’n dissimuladament o fins i tot per clavar-te una punyalada a l’esquena, això sí, sense deixar de somriure’t amigablement o políticament.
La paraula “guiri”, per exemple, per a molts més grata que el vocable “estranger”, i que antany, en argot, va significar “guàrdia civil”; amb posterioritat ha estat reinventada, retallant-la de l’expressió “guirigall”, per algú, sens dubte, poc donat a parlar noves llengües i menys interessat a aprendre-les.
“Chapurreau” és una altra d’aquestes parauletes, afectuosa per a alguns, i que camina per la corda fluixa segons qui la usi i amb quina finalitat; en massa ocasions amb l’evident intencionalitat de provocar enfrontaments, de manera que es freni el desenvolupament d’una forma d’expressar-se autòctona, encara que de procedència inqüestionable. I jo em pregunto: ¿Hem de continuar utilitzant aquesta expressió en tots els fòrums o hauríem d’anar substituint-la, intencionadament, a poc a poc, per altres menys proclius a ser mal emprades i pitjor interpretades?

Silvestre Hernàndez i Carnè

Parlava, fa poc, amb un amic, de les propostes que plantejava a la meua radera columna, en relació amb la conveniència de protegir i rendibilitzar el patrimoni masover. Em confirmave que, últimament, a partir del moment que el Matarranya ha esdevengut un punt d’atracció turística, el moviment econòmic al voltant dels masos s’ha incrementat de manera notable. Fins al punt que per algun mas s’han arribat a pagar quantitats importants. Patie el company pel fet que els masovers, enlluernats per ofertes llamineres, es decidiren a vendre les propietats. L’inquietave que, en eixa dinàmica, i a poc a poc, els casalicis dels masos, i amb ells bona part de les terres, pugueren passar a ser propietat de gent forana. L’engoixave la possibilitat que, amb diner fresc a les borxaques, los comarcans pogueren dedicar-se a dilapidar alegrement lo producte de la venda dels seus patrimonis. I em transmetie la preocupació per l’impacte social que eixa nova situació podrie generar. Li responia jo que si la venda més o menys massiva de propietats arribare a produir-se, tindrie una certa lògica, si tenim en compte que, fa quatre dies, los masos eren solament un cau de problemes, i no els volie ningú ni regalats; i de les terres, tres quarts del mateix. Que, en conseqüència, serie difícil que els propietaris es negaren a vendre’ls si algú els presentave una bona oferta, però que, en tot cas, davant d’una situació imprevisible com eixa, ere preferible mirar-ho en positiu i pensar, per un costat, que els venedors sabrien reinvertir de la manera més convenient per a generar riquesa i, per l’altre, que podie estar segur que eixos hipotètics forasters, que vindrien a comprar terres i masos, al cap de poc temps també serien matarranyencs.
J. A. Carrégalo
jcarregalo@hotmail.com

Aprofitant l’estrena del nou director formularé algunes preguntes que em volten pel cap:
Sobre religió: Com és que milers de creients es llancen contra embaixades europees per una broma (de molt mal gust) i no fan res davant la corrupció d’alguns dels seus propis governants?
Sobre legalitat: Perquè un estatut pot contravenir una norma científica en el seu articulat (“idioma” valencià) i tenir el consens dels dos grans partits espanyols?
Sobre els criteris estètics de les (bones) sèries americanes: Perquè una actriu que en una sèrie (The West Wing) fa de prostituta de luxe, en una altra (House) pot fer de directora d’hospital?
Sobre l’equanimitat: Perquè als mitjans aragonesos (excepte a “Temps de Franja”) no hi apareixen les raons de totes les bandes implicades en el patrimoni de les parròquies de la Franja?
Sobre la defensa dels drets: Perquè alguns intel·lectuals esmercen tants esforços a dir que el castellà pot desaparéixer a Catalunya (no deuen viatjar en metro) i no diuen res del que passa amb el català a l’Aragó on no hi ha cap llei que el protegeixi?
Sobre economia: Perquè sap greu que la seu d’Endesa puga estar a una de les ciutats espanyoles on hi té molts clients i ningú diu res si està a Madrid on, tot i no tenir-ne cap –de client– hi paga tots els impostos?
Sobre gastronomia: Perquè han pujat les vendes de xampany francès a Espanya en detriment del cava espanyol, i en canvi a la resta d’Europa ha estat a la inversa?
Sobre urbanisme: Perquè algunes zones noves de trinca d’Alcanyís no tenen ni un espai verd i els carrers es veuen estrets i anxovats?
Sobre legislació: Perquè hi ha un partit que es llança a recollir sigantures en contra d’una llei que segueix impecablement el seu tràmit parlamentari?
Potser algun dia en treuré l’entrellat i podré dormir una mica més tranquil.

(Primera columna de Lo Cresol que es publicarà cada dissabte al Diario de Teruel)

Obrixco esta columna setmanal en nom del grup de persones que mos anirem tornant cada dissabte, un darrere un altre. Lo nom de Lo cresol mos ha semblat adient per indicar la llum i la veu matisades que arribaran de les valls del Matarranya i del Guadalop (Baix Aragò històric), en la varietat de català occidental o en català sense adjectivació, segons moment i gust de cada membre de l’equip. Convindrie aclarir que els signants d’esta columna defensem la unitat de la llengua de la Franja —territori d’Aragó que s’estén des dels Pirineus fins al Maestrat (Alta i Baixa Ribagorça, la Llitera, Baix Cinca, Matarranya i valls del Guadalop) —, amb totes les seues varietats; i per tant, la unitat del català independentment de comarques, regions, nacionalitats, nacions o països on se parle. Entenem que és lo mateix cas del castellà parlat a l’Aragó, Castella, Extremadura i Andalusia, per exemple, o a qualsevol país d’Amèrica Llatina.
En principi no creiem necessari fixar una línia de continguts d’esta columna, cadascú de l’equip escriurà del tema que vulgue en lo moment que li correspongue fer-ho. No obstant això, a ningú se li escape que una gran majoria de columnes hi faran referència al nostre territori, a la gent, als seus problemes, a les notícies d’actualitat i a la nostra llengua. També estem segurs que hi hauran opinions més generals, alienes a estes contrades i sobre temes més globals.
Desitgem que la columna tingue una llarga vida i desperto l’interès d’una bona almosta de lectors. Si al cresol li anem afegint oli de la nostra terra, resistirà com resisteixen les oliveres el fred i els anys de sequera.
Agraïm molt sincerament al Diario de Teruel que mos dixo expressar en la llengua nostra, que, per altra banda, és patrimoni cultural de tots, com ho són les torres mudéjars de San Martín i El Salvador, l’Estanca d’Alcanyís, lo riu Matarranya, los Ports i el paisatge verd grisós d’olivera de tot lo Baix Aragó.

Per les terres de Terol
volem dur l’enteniment;
tenim flameta al cresol,
però bufe massa el cerç.

José Miguel Gràcia

Apareix avui, dia 4 de febrer, la primera columna semanal escrita en català de la secció “Lo cresol” al Diario de Teruel. La firma José Miguel Gràcia, un polifacètic artiste de La Codonyera amb un ampla i reconeguda obra poètica al darrera. L’article que posa en marxa este projecte es dedica a fer una presentació de l’iniciativa, a parlar de la llengua -i defensar la seua unitat- i a convidar als lectors a seguir les columnes que apareixeran cada dissabte.