Prop d’Alcanyís
Tres mil persones van eixir al carrer el passat dia 13 de gener per demanar una solució a l’embós del trànsit que pateix Alcanyís. Tots els partits menys el PSOE –que juga ara el mateix paper desmovilitzador que jugava el PP quan governava–, sindicats i associacions ciutadanes van aconseguir una manifestació de les més multitudinàries, si no la més, que es recorden a la capital del Baix Aragó. La gent se n’ha afartat de carrers tallats, de tràfec de càrregues perilloses per la porta de les seues cases, d’accidents i de carrers congestionats i hostils, i ha demanat als governants que es dixon de promeses i del “ja ho farem” per posar en marxa remeis. Les males pulces del personal estan més que justificades en este cas i també en altres relatius a les pèssimes comunicacions que suporta la província, el més sagnant de tots a pocs kilòmetres d’Alcanyís: la sempre anunciada i compromesa, però mai realitzada, millora de la N-232 entre Ràfels i la província de Castelló. El Govern també es té més que guanyada una mobilització per l’incomplida –i imprescindible– millora d’esta maleïda carretera, que ja s’ha cobrat un excessiu preu de morts i ferits. Caldrà eixir també al carrer? Per desgràcia, pareix que els governants no se n’acaten de la justícia i necessitat d’una obra fins que els ciutadans, indignats per les promeses incomplides, no ho demanen al carrer. I tant en el cas de la travesia d’Alcanyís como en el de la millora de la N-232 el que sobra és indignació.
