Viles i Gents

(Traducció de l’article de Cándido Marquesán Millán del DIARIO DE TERUEL, de 16 de novembre de 2005)

Cada vegada més, la dreta espanyola s’està mostrant més rància. Vam poder comprovar-ho clarament en el debat sobre l’Estatut de Catalunya. No canvia mai. Es mostra impertorbable i encastellada en la defensa d’uns principis caducs i passats. Sempre arriba tard i fora de temps. Va quedar sola en un racó. Ella i els seus dirigents sabran a on volen anar. Com pot negar-se a debatre una proposta, presentada pel 88% de les forces polítiques d’un Parlament Autonòmic? Com pot entendre’s que el senyor Rajoy s’absenti de la Cambra, mentre parla el portaveu del partit del Govern? D’aquestes i altres qüestions més, podríem parlar, però aquestes dues ja són prou greus. En quant a la primera, el negar-se a admetre a tràmit el debat sobre l’Estatut, és un comportament irresponsable en una força democràtica i encara més, si es tracta del primer partit de l’oposició de l’arc parlamentari. Per més voltes que li dono, no puc entendre-ho. La principal força de la democràcia està en la paraula, en el diàleg i en el debat. És la seua essència. Renunciar al debat, pot deure’s a dues raons: o no és demòcrata, o no té propostes alternatives. Qualsevol de les dues és lamentable. En quant a la segona, absentar-se mentre parlava el senyor Pérez Rubalcaba, tampoc puc entendre-ho. O pot ser que si. És desconèixer les normes de la democràcia. El senyor Rajoy devia almenys escoltar, ja només faltava que no ho fes. Fer oïdes sordes a la postura del grup parlamentari que sustenta al Govern de la Nació, és un menyspreu tant als votants del Partit Popular com als del Partit Socialista. Els dirigents polítics, en les seues actuacions, han ser exemplars i transmetre determinats comportaments i valors democràtics a la ciutadania. Per altra banda als Rajoy, Acebes, Zaplana, se’ls va enviar missatges de la resta de les forces polítiques. Rodríguez Zapatero els va demanar que es sumessin al debat. Els van dir coses d’enorme calat, baldament no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. El president els va assenyalar que difícilment pot tenir una visió d’Espanya un partit que està perdent cada vegada més protagonisme polític a Euskadi i Catalunya. El senyor Carod Rovira li va donar les gràcies, en gallec, a Rajoy, perquè el seu comportament li estava produint una gran rendibilitat al seu partit. De Madre li va preguntar, al senyor Rajoy, vista la seua solitud, si és que tots els partits estaven equivocats, i ell era l’únic posseïdor de la veritat. Va ser inútil. No va servir de res. Ells, tretze són tretze. Es van mantenir impertèrrits. No es van moure ni gens ni mica. Ni un gest ni una simple concessió al diàleg. Els gestos i els posats del senyor Acebes produeixen a qualsevol ciutadà normal, un autèntic calfred. Dóna la sensació que el guió estava ja dissenyat i exposat pel gran i infaust comentarista radiofònic de la COPE, transmissor, a tort i a dret, de valors evangèlics amb el beneplàcit i l’aquiescència de la Conferència Episcopal. Ignoro i ignoren la majoria dels espanyols on van els Rajoy, Acebes i Zaplana, encara que el que sí sabem és d’on vénen. No pot, ni deu, ni es mereix la societat espanyola, plenament democràtica i moderna, tenir una dreta com aquesta, ancorada en el passat i que predica la fi del món. Els temps van en un altra direcció.

Historiador