Viles i Gents

Mai s’esborrarà de la nostra retina l’amplària interminable dels camps plens d’olivar. Per davall dels 600-700 m. d’altitud, abans no hi havie altra cosa millor damunt la terra que els vells empelts i les soques borronyudes de les encara més velles oliveres veres.
I quan millor ere el bancal més altes eren i més cimals tenien. Lo color platejat, com un onatge infinit que pujave i baixave per les valls los dies de cerç, tot ho omplie. Goig del cadell al maig, grogor de les floretes imperceptibles al juny quan espolsave, rames obertes pel pes del fruit a l´agost, i les solades negres que les plegadores recullien una a una en almostes al cabàs.
Los cullidors cantaven per les puntes dels arbres encamalligant-se a les escales de fusta per no caure i poder treballar en les mans soltes, esmunyint les olivetes sense trencar ni esguellar les rames tendres.
I de nit, per les entrades de les cases, a ventar i medir les del dia: cabàs i mig, un doble; cinc dobles ben raudets, un sac; tres sacs, una molinada… i així fins al moment d’omplir les tines de vint roves per tindre bon oli tot l’any. I quan els de Reus pagaven a la cooperativa les cubes que s’havien endut, a cobrar la collida, deixant l’aportació social que hi calie deixar a l’empresa de tots, que fora de la cooperativa, ja s’hi sap, mai a set l’oli tant bo, ni lo preu per kilo tan alt. Qui no ho entenie així ere perquè tenie poques llums o interessos particulars inconfesables.
Si haguerem de buscar un símbol històric dels camps del Baix Aragó, cap imatge serie més completa que la d’un xit d’olives damunt d’un molí de lliura. Perquè les nostres comarques sempre han set lo centre del territori aragonès de l’oli. Si altres tingueren una cosa així…