Viles i Gents

La publicació mensual Temps de Franja –Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó- va complir el mes passat els cinc anys informant i els cinquanta primers números editats. El projecte d’iniciar un mitjà escrit exclusivament en català per a tota la Franja significava un repte molt difícil d’assumir però que, amb la il.lusió de tindre una revista per recollir les notícies i l’opinió que generen les nostres comarques i conèixer millor la població que compartim una mateixa llengua, va salvar les barreres de l’excessiva distància i la difícil comunicació del territori catalanoparlant dins l’administració aragonesa. El projecte s’endevinava que podia ser viable perquè ja estaven consolidades unes actives associacions culturals que havien engegat la lluita per a l’ús, la dignificació i la normalització de la llengua pròpia del territori: l’Associació Cultural del Matarranya, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, els Consells Locals de la Franja i el Centre d’Estudis de la Ribagorça. Darrera de Temps de Franja hi havia un important col•lectiu que havíem participat en diferents revistes comarcals, algunes també exclusivament escrites en català: Desperta ferro!-1986-1991-, Batecs-1988-1995- i Sorolla’t-1986-2000-. Calia, per dur a terme el nou projecte informatiu, una important coordinació i un gran esforç per tirar endavant una revista on tinguera cabuda totes les veus i opinions de la població catalanopartant a l’Aragó. Així va nàixer Temps de Franja, editada per Iniciativa Cultural de la Franja, impresa mensualment a Calaceit a Gràfiques del Matarranya i que té com a director Mario Sasot, periodista nascut a Saidí. Va ser un projecte periodístic iniciat per l’animador cultural fragatí Josep Galan que apareixia fins a l’últim número com a cap de redacció. Malauradament, a conseqüència d’una terrible i ràpida malaltia, no ha pogut celebrar, com haguérem volgut nosaltres, aquest aniversari. Des d’aquí el nostre dol més sincer i el reconeixement pel seu lideratge i compromís a favor de la nostra llengua a través de les pàgines de Temps de Franja.

(Traducció de l’article de Cándido Marquesán Millán del DIARIO DE TERUEL, de 16 de novembre de 2005)

Cada vegada més, la dreta espanyola s’està mostrant més rància. Vam poder comprovar-ho clarament en el debat sobre l’Estatut de Catalunya. No canvia mai. Es mostra impertorbable i encastellada en la defensa d’uns principis caducs i passats. Sempre arriba tard i fora de temps. Va quedar sola en un racó. Ella i els seus dirigents sabran a on volen anar. Com pot negar-se a debatre una proposta, presentada pel 88% de les forces polítiques d’un Parlament Autonòmic? Com pot entendre’s que el senyor Rajoy s’absenti de la Cambra, mentre parla el portaveu del partit del Govern? D’aquestes i altres qüestions més, podríem parlar, però aquestes dues ja són prou greus. En quant a la primera, el negar-se a admetre a tràmit el debat sobre l’Estatut, és un comportament irresponsable en una força democràtica i encara més, si es tracta del primer partit de l’oposició de l’arc parlamentari. Per més voltes que li dono, no puc entendre-ho. La principal força de la democràcia està en la paraula, en el diàleg i en el debat. És la seua essència. Renunciar al debat, pot deure’s a dues raons: o no és demòcrata, o no té propostes alternatives. Qualsevol de les dues és lamentable. En quant a la segona, absentar-se mentre parlava el senyor Pérez Rubalcaba, tampoc puc entendre-ho. O pot ser que si. És desconèixer les normes de la democràcia. El senyor Rajoy devia almenys escoltar, ja només faltava que no ho fes. Fer oïdes sordes a la postura del grup parlamentari que sustenta al Govern de la Nació, és un menyspreu tant als votants del Partit Popular com als del Partit Socialista. Els dirigents polítics, en les seues actuacions, han ser exemplars i transmetre determinats comportaments i valors democràtics a la ciutadania. Per altra banda als Rajoy, Acebes, Zaplana, se’ls va enviar missatges de la resta de les forces polítiques. Rodríguez Zapatero els va demanar que es sumessin al debat. Els van dir coses d’enorme calat, baldament no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. El president els va assenyalar que difícilment pot tenir una visió d’Espanya un partit que està perdent cada vegada més protagonisme polític a Euskadi i Catalunya. El senyor Carod Rovira li va donar les gràcies, en gallec, a Rajoy, perquè el seu comportament li estava produint una gran rendibilitat al seu partit. De Madre li va preguntar, al senyor Rajoy, vista la seua solitud, si és que tots els partits estaven equivocats, i ell era l’únic posseïdor de la veritat. Va ser inútil. No va servir de res. Ells, tretze són tretze. Es van mantenir impertèrrits. No es van moure ni gens ni mica. Ni un gest ni una simple concessió al diàleg. Els gestos i els posats del senyor Acebes produeixen a qualsevol ciutadà normal, un autèntic calfred. Dóna la sensació que el guió estava ja dissenyat i exposat pel gran i infaust comentarista radiofònic de la COPE, transmissor, a tort i a dret, de valors evangèlics amb el beneplàcit i l’aquiescència de la Conferència Episcopal. Ignoro i ignoren la majoria dels espanyols on van els Rajoy, Acebes i Zaplana, encara que el que sí sabem és d’on vénen. No pot, ni deu, ni es mereix la societat espanyola, plenament democràtica i moderna, tenir una dreta com aquesta, ancorada en el passat i que predica la fi del món. Els temps van en un altra direcció.

Historiador

L’Heraldo de Aragón publicave el passat dilluns, día 14 de novembre, un extens reportatge sobre el Matarranya i l’arribada a la comarca de personatges de la política, la cultura i també de la farandula. El periòdic dedique les dues planes principals -pàgines 2 i 3- a resaltar els atractius comarcals i, sobre tot, a com esta zona ha captat l’atenció de distintes personalitats que s’han comprat cases i masos per a restaurar-los i pasar-hi temporades. És el cas de l’alcalde de Saragossa, Juan Alberto Belloch, o del sotspresident de la DGA i dirigent del PAR, José Ángel Biel. A més, l’autor del projecte de l’Oceanogràfic de Valencia, Mariano García Montes, promou un centre hípic internacional a la Torre del Marqués, de Montroig, amb la col·laboració d’un dels fills més populars de la Duquesa d’Alba, Cayetano Martínez de Irujo. Tot això s’uneix a la proliferació d’hotels selectes a distints pobles de la comarca i a la tradició de Calaceit com a seu d’una important colonia d’artistes i intelectuals. Pel que pareix, lo Matarranya està de moda entre els “vips”.

Mai s’esborrarà de la nostra retina l’amplària interminable dels camps plens d’olivar. Per davall dels 600-700 m. d’altitud, abans no hi havie altra cosa millor damunt la terra que els vells empelts i les soques borronyudes de les encara més velles oliveres veres.
I quan millor ere el bancal més altes eren i més cimals tenien. Lo color platejat, com un onatge infinit que pujave i baixave per les valls los dies de cerç, tot ho omplie. Goig del cadell al maig, grogor de les floretes imperceptibles al juny quan espolsave, rames obertes pel pes del fruit a l´agost, i les solades negres que les plegadores recullien una a una en almostes al cabàs.
Los cullidors cantaven per les puntes dels arbres encamalligant-se a les escales de fusta per no caure i poder treballar en les mans soltes, esmunyint les olivetes sense trencar ni esguellar les rames tendres.
I de nit, per les entrades de les cases, a ventar i medir les del dia: cabàs i mig, un doble; cinc dobles ben raudets, un sac; tres sacs, una molinada… i així fins al moment d’omplir les tines de vint roves per tindre bon oli tot l’any. I quan els de Reus pagaven a la cooperativa les cubes que s’havien endut, a cobrar la collida, deixant l’aportació social que hi calie deixar a l’empresa de tots, que fora de la cooperativa, ja s’hi sap, mai a set l’oli tant bo, ni lo preu per kilo tan alt. Qui no ho entenie així ere perquè tenie poques llums o interessos particulars inconfesables.
Si haguerem de buscar un símbol històric dels camps del Baix Aragó, cap imatge serie més completa que la d’un xit d’olives damunt d’un molí de lliura. Perquè les nostres comarques sempre han set lo centre del territori aragonès de l’oli. Si altres tingueren una cosa així…

Margarita Celma Tafalla, directora de les Corals del Matarranya i impulsora de la recuperació de les nostres cançons tradicionals, ha estat reconeguda amb un dels IV Premis Jaume I de la Franja de Ponent i que li serà atorgat a Mequinensa el 26 de novembre. Les Corals del Matarranya és una associació de cors que integra totes les corals de la comarca del Matarranya; entre els seus objectius pretén elevar el nivell i la qualitat de tots els cors associats a través de diverses activitats i projectes comuns. A més la guardonada és la directora, des del 1994, del Cor de Cambra de Beseit, l’agrupació de veus més reconeguda de la comarca.

L’altre dia vaig entrar a les pàgines web de la comarca del Baix Aragó (www.bajoaragon.es) tot esperant trobar alguna referència a la llengua, quan es descriuen cadascuna de les viles —s’entén, les viles de parla catalana. Es fa esment a la situació geogràfica, a la història, l’economia, les festes, el paisatge, etc., i s’hi il·lustren amb fotografies, però de la llengua res de res. Ara bé, quan es parla de la Codonyera, apareix aquesta explicació: “Su nombre derivado del latín Codum que significa membrillo, así como, en chapurriau, lengua autóctona, donde Codony también lo significa” .(Sospito que aquesta informació està treta de la Guía Turística del Mezquín- Matarraña, editada l’any 2000) . Magnífica, aclaridora i acadèmica descripció. No es pot demanar més. En primer lloc no conec aquesta accepció llatina de Codum, sí li puc dir a l’autor de la informació, que cotoneum (Alcover i Moll), cotoneum malum, cydonium i citonium (diccionari català-castellà-llatí-francès-italià, Barcelona, impremta de Joseph Torner, 1839) ho són de debò.
Si em permeteu la petulància, amics lectors, un diré que és el grec el que ens dóna més llum etimològica. A la ciutat de Κυδονια (Qudònia) de l’illa de Creta —en llatí Cydon i actualment Cidònia— els grecs cultivaven uns bons codonys, símbol de la felicitat i l’amor, consagrats a Afrodita, que anomenaven κυδώνιος (qudònios), en català codonys, i científicament Cydonia oblonga i Cydonia vulgaris.
Què haurà volgut dir l’autor de la descripció esmentada, quan diu lengua autóctona?: que va nàixer o es va desenvolupar només a la Codonyera, que és una llengua no escrita, que és una variant sense prestigi o dialecte sense importància d’alguna altra. Què coneix dels lleidetans que van colonitzar la vall del Mesquí i les altres terres del Bergantes, Guadalop o Matarranya, després de la reconquesta?
Si l’autor de la frase acceptés que a la Codonyera parlem català a la manera occidental ho tindria molt fàcil perquè, en català, codonyar o codonyerar signifiquen terra plantada de codonyers, i en algunes contrades, codonyera equival a codonyer, el arbre dels codonys (Alcover i Moll); però si no ho accepta, ho té “fotut”.
Recentment, en un viatge que he fet a Grècia, he descobert una paraula en grec actual, derivada —així ho crec jo— de κυδώνιος (qudònios). Visitàvem, la meua dona i jo, el Museu d’Instruments Musicals Grecs d’Atenes, escoltant els diferents instruments mitjançant els corresponents auriculars. Tot de cop, la Maricarmen, em diu que ha escoltat la paraula qudounios. Després, jo la sento també en la versió anglesa, referint-se al so d’unes campanetes o esquelles que antigament duia el bestiar, les quals van esdevenir, posteriorment, instruments musicals. A la vitrina d’enfront hi havien unes quantes esquelles o campanetes —dites kουδουνιών (qoudounion). La majoria d’elles tenien forma de codony. No vaig trigà massa en traure la conclusió. Avui, però, el nom de codony en grec és ιυδώνιο (iudònio).

Necessites bons codonys
per a fer un bon codonyat,
amb Codums i poc açucre,
només feràs xapurriat.

José Miguel Gràcia

Dissabte 12 de novembre al cinema de Saidí es lliuraran els Premis 6 de Novembre promoguts anualment per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca.

Els actes començaran a les 20 hores amb la recepció dels assistents, continuarà mig hora més tard amb el lliurament de les Beques Amanda Llebot i dels Premis 6 de Novembre i, seguidament, una actuació musical amb el cantautor local Anton Abad i un recital poètic del Duo Recapte. Acabarà la jornada amb un sopar.

Durant els actes de la convocatòria es recordarà i es reconeixerà la gran tasta desenvolupada, sobretot a favor de la llengua catalana, per l’expresident i fundador de l’entitat durant disset anys Josep Galan que morí a finals d’octubre.

II JORNADES CULTURALS I LITERÀRIES DEL MATARRANYA
Diumenge 30 d’octubre 2005-10-31
PENA-ROJA DE TASTAVINS

El fossar de Pena-roja és quadrat i molt obert, per això a les ànimes les és fàcil sortir-ne. Passades les onze del matí un nodrit grup de familiars, amics i admiradors de l’obra d’en Desideri Lombarte, a la vora de la seua tomba, esperen l’ofrena floral. El President de la Comarca del Matarranya, José Roman Roda va començar amb un curt parlament de lloança al poeta i donà la paraula tot seguit a la Cèlia Badet, la qual llegí el poema del Desideri, Un receret de sol. Després en Jaime Gimeno en va llegir un altre, escrit per ell mateix, dedicat a Desideri. Na Rosalia Gil, la seua vídua va dir unes paraules de agraïment. Sobre la làpida quedaren un manoll de flors i uns versos:

Poquetes coses portaré al fardell:
un grapat de records —els més antics—,
al pit l’últim adéu dels meus amics.

I un altre poema es va quedar orfe al cementiri, cercant entre la solitud, la veu i l’expressió d’en Toni Bengoechea.

A tres quarts d’onze el carrer del dinosauri —Inhospitak— havia de canviar de nom. D’ençà vers al futur es dirà carrer Desideri Lombarte Arrufat. Les quatre barres que cobrien les rajoles es resistiren a caure, però l’emoció i quatre mans guanyaren la partida. Va parlar l’Alcalde de la Vila, Francisco Esteve i la Consellera de Cultura de la Comarca, Rosa Domènech, tots dos exalçant la figura del poeta i el seu amor per la “bonica” Pena-roja (Tantes voltes havia dit…!: —jo soc fill de Pena-roja) Més agraïments de la Rosalia.

Tot el nombrós grup vam marxar cap el Saló Cultural on ens esperava la Pepa Nogués amb l’exposició La llengua catalana a l’Aragó, tan ben parada. Obrí l’acte la Consellera de Cultura, aprofitant el moment per expressar públicament la seua convicció sobre el magnífic treball en la preparació de l’exposició (contingut i presentació). Després va intervenir la Pepa Nogués. De tots és coneguda la capacitat de síntesi de la Pepa, i així ho va demostrar a l’hora de presentar l’exposició. Uns moments després el públic gaudí en la contemplació i lectura dels plafons.

A tres quarts d’una ens esperaven els actes finals del matí al Centre Polivalent. Amb la sala plena de gom a gom va començà l’acte de presentació de dos llibres: A la falda de la iaia i Poemas. Fetes les presentacions de la taula, Anna Maria Moix, escriptora i editora va presentar el llibre d’en Pasqual Vidal, A la falda de la iaia. Va deixar palès el valuós treball de l’autor en recollir tots aquells contes, històries o contalles de Massalió, farcits de picardia, saviesa popular, erotisme i fins i tot petites dosis escatològiques. Recordà tot el Matarranya i especialment Nonasp pels seus lligams familiars, sobtant-li que aquesta vila no pertanyés a la Comarca del Mataranya. Intervingué Pasqual Vidal —barba blanca de patriarca— recordant la tasca feixuga en la recollida de tot el material que figura al llibre. Del semblant seriós de Pasqual Vidal s’endevinava un regust de satisfacció pel nou llibre, il·lustracions incloses. El segon llibre Poemas, en castellà, de Jaime Gimeno, carter i poeta de Calaceit va ésser presentat per Emilio Ruiz Barrachina, el qual va fer esment de la trajectòria de l’autor fins a arribar a la publicació del llibre. En Jaime Gimeno va llegir uns quans poemes. Totes les intervencions van rebre forts aplaudiments.

I per cloure els actes es van lliurà els guardons del premi de relats curts Maties Pallarès i Desideri Lombarte de pintura. El primer premi de relats curts correspongué al periodista i escriptor de Vall-de-roures, Lluís Rajadell per Lo caferet, relat actual amb prosa fluent i amb fortes empremtes matarranyenques que agarre al lector fins a la fi. El segon premi, Olvídate de mi, va ser per a Maria Isabel Sirac Lacueva. El primer premi de pintura, Desideri Lombarte se l’emporta l’obra Los niños de la Guerra i el segon Ventana abierta. Va cloure l’acte l’Alcalde de Pena-roja donant l’enhorabona als premiats i agraint el treball del Jurat del premis i a tota l’assistència.

Era tardet i els estómacs ens demanaven un pensament que va arribar aviat al restaurant Tastavins. Autoritats, premiats i amics vam arreglar el món i el català a l’Aragó —sembla més difícil encara— en gairebé dues hores.

José Miguel Gràcia