A la vora del riu
J. A. Carrégalo
Fa quatre-cents mil anys, l’Homo erectus ja coneixie la manera de fer foc i d’aprofitar-se’n. Evidentment, al tindre controlat un dels elements de la naturalesa, el nostre antecessor es vorie posseïdor d’un poder immens. I eixa sensació el deurie estimular en la missió —llarga, però infausta missió— de fer-se l’amo del planeta. És per això que, avui, l’Homo sapiens sapiens —sapiens?— continue engrescat en l’intent de dominar-ho tot. Fins al punt que s’està apropiant de la terra, i també de les aigües i de l’espai. I en fa un ús irresponsable, sense comptar que, més que una herència, l’hàbitat que mos acull és un préstec de les futures generacions. Clar que eixe pretès domini és molt relatiu, ja que, de tant en tant, algun dels elements es revolte i envie avisos, en forma de catàstrofes, que mos haurien de fer reconéixer les nostres limitacions i aprendre de les equivocacions. Però és més fàcil culpar al destí que parar-mos a reflexionar. Per això, aquell aforisme que diu que l’home és l’únic animal que estropesse dos vegades amb la mateixa pedra continue sent vàlid. I, tot i que el refranyer popular mos ensenye que a la vora del riu no mos hi ham de fer el niu, hi ha ciutats sanceres situades per davall del nivell del mar, absolutament desprotegides contra l’embat de les aigües. En el record més immediat trobem les terribles inundacions de Nova Orleans. Molt prop de natres tenim governs entossudits a desviar cursos fluvials amb l’excusa de grans infrastructures, o que, de manera imprudent, decidixen construir ponts, o cobrir rius, rases i barrancs, sense comptar que han de suportar les freqüents avingudes propiciades per la meteorologia mediterrània. I, en el fible del desaprensiu furor immobiliari, s’eixequen edificis en les lleres dels rius. L’aigua, amb una força devastadora, té tendència a seguir el seu curs natural, i no atén a raons de dics, ni de desviaments, ni de seccions de desguàs. I és que hi ha polítics que no tenen ni dos dits de front. O, més ben dit, que tenen unes eixides com lo riu Tastavins.
