Viles i Gents

L’exposició de “La llengua catalana a l’Aragó” a Barcelona.
En el magnífic claustre de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona ha estat allotjada, entre el 13 a 30 de setembre, tot coincidint amb les festes de la Mercè, l’exposició presentada per l’Associació Cultural del Matarranya “La llengua catalana a l’Aragó”, organitzada per la presidència de l’IEC que recordem va ser inaugurada aquest estiu durant la Trobada Cultural del Matarranya a Massalió. A part dels panells informatius organitzats per temes: el territori catalanoparlant d’Aragó, la llengua, la literatura popular, la literatura d’autor, la cançó, al moviment associatiu, l’ensenyament i els usos lingüístics, hi havia una petita exposició d’un centenar de llibres i CDs publicats a la Franja o sobre la Franja, principalment editats per les actives associacions i centres culturals del territori. Completava la mostra un àudio amb una petita selecció de textos de literatura oral recopilats al Molinar i Bllat Colrat!, mostres de literatura popular i d’autor i cançons interpretades per cantautors franjolins.
Com a acte de presentació de l’exposició l’IEC va organitzar, el dia 28 de setembre, a la sala Pere Corominas, un acte presidit per Salvador Alegret, vicepresident de l’IEC, on van intervenir l’escriptor i editor mequinensà Hèctor Moret com a representant d’Iniciativa Cultural de la Franja que va presentar la recent creada entitat coordinadora de les diferents associacions i centres culturals de la Franja i Ramon Sistac originari de la Llitera, professor de Diactologia de la Universitat de Lleida i membre de l’IEC que parlà sobre “la Franja cap al futur: llengua i identitat”. Dissertà en la seua intervenció sobre tres conceptes força controvertits en el nostre territori: franja, llengua i identitat.
Al final de la convocatòria es va fer una visita a l’exposició dirigida i comentada per la responsable de la mateixa Pepa Nogués.

Diu que va votar en contra de considerar LIC tota la llera per culpa “de CHA”

REDACCIÓ/Alcanyís

El portaveu parlamentari d’IU, Adolfo Barrena, desmenteix els arguments oferts per CHA respecte al seu rebuig a una iniciativa debatuda en les Corts d’Aragó que instava al Govern aragonès a declarar tot el riu Matarraña com Lloc d’Importància Comunitària (LIC) dintre de la Xarxa Natura 2000.

Els motius pels quals Barrena va votar en contra de la iniciativa van anar “per considerar inacceptable l’exercici de filibusterisme polític del que feia gala CHA, presentant com pròpia una proposta recollida en el Dictamen sobre el Riu Matarranya” que el passat 27 de juliol havien acordat les organitzacions del Matarranya.

Segons la formació d’IU, “CHA va registrar una iniciativa en les Corts, en la qual es recollia una de les propostes del Dictamen”. Per això, Barrena havia reservat la seva opinió per a expressar-la en la Comissió de l’Aigua, òrgan de participació al que el Matarranya elevava el seu dictamen.

Segons Barrena, és “maldestre i mesquina l’afirmació que fa la diputada de CHA, Yolanda Echevarría, a l’afirmar que IU no va votar a favor per pensar que el seu vot anava a quedar dissimulat al costat del d’altres grups i no anava a transcendir”. Segons continua IU, “amb aquesta brillant argumentació -desmentida perquè IU va votar amb altres tres grups- es veu la forma de fer política de CHA que busca la diferenciació clara d’interès partidista”.

Per a Barrena, aquesta forma de fer política “duu a CHA a la incoherència que manifesta en temes, com declarar-se pantanera en llocs com Mularroya, i tot el contrari en uns altres com Torre del Comte”.

El col·lectiu Viles i gents m’ha convidat recentment a col·laborar en aquesta columna, i jo ho he acceptat com podeu comprovar-ho. L’experiència de l’equip és llarga i ben demostrada. Els seus comentaris i reflexions sobre els temes d’actualitat, força acurats amb un llenguatge proper a tots: senzill i tendre a voltes, reivindicatiu i encoratjat en altres ocasions. Jo voldria participar-hi amb el mateix tarannà, però sóc conscient que arribarà un temps en el qual la meua manca de seriositat es farà evident —sovint comento que passats el seixanta anys no es pot prendre la vida massa seriosament—, llavors vindrà lo que vingue.
No he decidit quin tipus de català utilitzaré, això vol dir que d’un català estàndard oriental puc passar-ne a un franjolí-matarranyenc, o fins i tot, continuar amb paraules codonyerenques.
Recentment he descobert que la imatge de l’arbre per a fer referència a un llengua: on el tronc és l’estàndard més parlat i normativitzat, i els cimals, branques i branquillons són les diferents modalitats o maneres de parlar-la; no m’agrada. Pensant i pensant (no tant) he arribat a un altre exemple explicatiu: una llengua és com un gran riu amb grans afluents i menuts, rierols, barrancs i barranquiços. Des del més menut i allunyat al més cabalós tots aporten aigua al gran riu, el qual és gran per l’aigua de tots, altrament dit: la barreja es fa unitat i li dóna llarga vida. M’agradaria continuar amb l’exemple del riu fins arribar a imaginar, que aquell toll menudet del riu Mesquí —on malviuen tres crancs americans, els autòctons van desaparèixer— nodrirà, qualsevol dia, el gran riu de la llengua catalana, però l’exemple no dóna per a tant. El riu és en abstracte i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre no pot ser l’Institut d’Estudis Catalans, o viceversa. I ara acabo amb una copleta:

Al Bergantes hi ha una font
que no ha parat de rajar
—entre ginebres i pins—
ni els nou-cents, dos mil, ni enguaÑ.

José Miguel Gràcia