Morts insubstituïbles
A les seues memòries, Terenci Moix hi diu que s’arriba a una edat on el nombre d’amics desapareguts comença a pesar massa. En el meu cas, allò que comença a ser insuportable és la qualitat dels meus morts. Fa un any i mig vaig perdre l’amic Josep, lluitador incansable de les causes socials més sagnants: des del seu darrer càrrec a l’ajuntament de Sant Adrià de Besòs s’ocupava que els xiquets i jòvens del barri de La Mina tinguéssin formació i oportunitats per progressar a la vida.
I ara, en ple mes d’agost, ens ha deixat un altre dels amics que més ha marcat el meu pensament: Antoni Llerda. Des dels nostres catorze anys a la penya La Barraca, ha estat un referent com a persona i com a activista cultural a Queretes i la comarca sencera. No sempre va tenir la comprensió dels seus convilatants, però això ara no té importància: amb la seua manera de fer es va guanyar el respecte de tothom amb dos dits de front.
La feina per la nostra llengua i cultura el va fer cofundador de l’avui puixant Associació Cultural del Matarranya. Recordo precisament el dia que va convidar-me assistir a una junta de l’Ascuma, a casa de la Mercè i en Ricard. Allà vaig entrar en contacte definitivament amb la gent que dedica el seu temps i talent a dignificar la nostra cultura.
Un record més llunyà em du al bar Civiac: En Toni m’explica un projecte que han emprès un grup d’entusiastes. Estan recollint literatura oral de totes les viles, i el que havia de ser un modest opuscle, s’està convertint en un llibre de gran entitat. El resultat, uns anys més tard, va ser la magnífica obra El Molinar.
Són tants els records, tantes les emocions, que per més espai que tingués sempre seria insuficient. A reveure, Toni.
