Viles i Gents

L’exposició de “La llengua catalana a l’Aragó” a Barcelona.
En el magnífic claustre de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona ha estat allotjada, entre el 13 a 30 de setembre, tot coincidint amb les festes de la Mercè, l’exposició presentada per l’Associació Cultural del Matarranya “La llengua catalana a l’Aragó”, organitzada per la presidència de l’IEC que recordem va ser inaugurada aquest estiu durant la Trobada Cultural del Matarranya a Massalió. A part dels panells informatius organitzats per temes: el territori catalanoparlant d’Aragó, la llengua, la literatura popular, la literatura d’autor, la cançó, al moviment associatiu, l’ensenyament i els usos lingüístics, hi havia una petita exposició d’un centenar de llibres i CDs publicats a la Franja o sobre la Franja, principalment editats per les actives associacions i centres culturals del territori. Completava la mostra un àudio amb una petita selecció de textos de literatura oral recopilats al Molinar i Bllat Colrat!, mostres de literatura popular i d’autor i cançons interpretades per cantautors franjolins.
Com a acte de presentació de l’exposició l’IEC va organitzar, el dia 28 de setembre, a la sala Pere Corominas, un acte presidit per Salvador Alegret, vicepresident de l’IEC, on van intervenir l’escriptor i editor mequinensà Hèctor Moret com a representant d’Iniciativa Cultural de la Franja que va presentar la recent creada entitat coordinadora de les diferents associacions i centres culturals de la Franja i Ramon Sistac originari de la Llitera, professor de Diactologia de la Universitat de Lleida i membre de l’IEC que parlà sobre “la Franja cap al futur: llengua i identitat”. Dissertà en la seua intervenció sobre tres conceptes força controvertits en el nostre territori: franja, llengua i identitat.
Al final de la convocatòria es va fer una visita a l’exposició dirigida i comentada per la responsable de la mateixa Pepa Nogués.

Diu que va votar en contra de considerar LIC tota la llera per culpa “de CHA”

REDACCIÓ/Alcanyís

El portaveu parlamentari d’IU, Adolfo Barrena, desmenteix els arguments oferts per CHA respecte al seu rebuig a una iniciativa debatuda en les Corts d’Aragó que instava al Govern aragonès a declarar tot el riu Matarraña com Lloc d’Importància Comunitària (LIC) dintre de la Xarxa Natura 2000.

Els motius pels quals Barrena va votar en contra de la iniciativa van anar “per considerar inacceptable l’exercici de filibusterisme polític del que feia gala CHA, presentant com pròpia una proposta recollida en el Dictamen sobre el Riu Matarranya” que el passat 27 de juliol havien acordat les organitzacions del Matarranya.

Segons la formació d’IU, “CHA va registrar una iniciativa en les Corts, en la qual es recollia una de les propostes del Dictamen”. Per això, Barrena havia reservat la seva opinió per a expressar-la en la Comissió de l’Aigua, òrgan de participació al que el Matarranya elevava el seu dictamen.

Segons Barrena, és “maldestre i mesquina l’afirmació que fa la diputada de CHA, Yolanda Echevarría, a l’afirmar que IU no va votar a favor per pensar que el seu vot anava a quedar dissimulat al costat del d’altres grups i no anava a transcendir”. Segons continua IU, “amb aquesta brillant argumentació -desmentida perquè IU va votar amb altres tres grups- es veu la forma de fer política de CHA que busca la diferenciació clara d’interès partidista”.

Per a Barrena, aquesta forma de fer política “duu a CHA a la incoherència que manifesta en temes, com declarar-se pantanera en llocs com Mularroya, i tot el contrari en uns altres com Torre del Comte”.

El col·lectiu Viles i gents m’ha convidat recentment a col·laborar en aquesta columna, i jo ho he acceptat com podeu comprovar-ho. L’experiència de l’equip és llarga i ben demostrada. Els seus comentaris i reflexions sobre els temes d’actualitat, força acurats amb un llenguatge proper a tots: senzill i tendre a voltes, reivindicatiu i encoratjat en altres ocasions. Jo voldria participar-hi amb el mateix tarannà, però sóc conscient que arribarà un temps en el qual la meua manca de seriositat es farà evident —sovint comento que passats el seixanta anys no es pot prendre la vida massa seriosament—, llavors vindrà lo que vingue.
No he decidit quin tipus de català utilitzaré, això vol dir que d’un català estàndard oriental puc passar-ne a un franjolí-matarranyenc, o fins i tot, continuar amb paraules codonyerenques.
Recentment he descobert que la imatge de l’arbre per a fer referència a un llengua: on el tronc és l’estàndard més parlat i normativitzat, i els cimals, branques i branquillons són les diferents modalitats o maneres de parlar-la; no m’agrada. Pensant i pensant (no tant) he arribat a un altre exemple explicatiu: una llengua és com un gran riu amb grans afluents i menuts, rierols, barrancs i barranquiços. Des del més menut i allunyat al més cabalós tots aporten aigua al gran riu, el qual és gran per l’aigua de tots, altrament dit: la barreja es fa unitat i li dóna llarga vida. M’agradaria continuar amb l’exemple del riu fins arribar a imaginar, que aquell toll menudet del riu Mesquí —on malviuen tres crancs americans, els autòctons van desaparèixer— nodrirà, qualsevol dia, el gran riu de la llengua catalana, però l’exemple no dóna per a tant. El riu és en abstracte i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre no pot ser l’Institut d’Estudis Catalans, o viceversa. I ara acabo amb una copleta:

Al Bergantes hi ha una font
que no ha parat de rajar
—entre ginebres i pins—
ni els nou-cents, dos mil, ni enguaÑ.

José Miguel Gràcia

CHA critica la negativa de la resta de grups parlamentaris
REDACCIÓ / Alcanyís

La Comissió de Medi ambient de les Corts d’Aragó ha rebutjat la Proposició No de Llei de Chunta Aragonesista (CHA) que instava al Govern aragonès a declarar tot el riu Matarranya com Lloc d’Importància Comunitària (LIC) dintre de la Xarxa Natura 2000.

Tots els partits van votar contra la citada petició, excepte CHA, adduint que aquesta qüestió ha de veure-la primer la Comissió de l’Aigua i en tot cas estudiar-se quan s’analitzi l’acord arribat entre regants i organitzacions ecologistes sobre la presa de l’embassament de Torre del Comte-La Freixneda, únic tram que no està considerat LIC en aquest riu.

Des de la formació aragonesista, la portaveu, Yolanda Echevarría, va considerar que l’argument esgrimit per la resta de grups “és una excusa per a evitar posicionar-se de debò sobre un assumpte que no interfereix per res amb aquell acord ni amb la labor de la Comissió de l’Aigua que, d’altra banda, en cap cas pot substituir o coartar la labor del Parlament aragonès”.

Crítiques als partits
Segons el parer de la portaveu de CHA en la Comissió de Medi ambient, “resulta absurd que el PP, que va optar per abandonar la Comissió de l’Aigua, s’escudi ara en ella, i molt curiós que el PAR, que a Aragó gestiona Medi ambient, i el PSOE, que governa a Madrid, no es vulguin donar per assabentats d’un informe oficial del ministeri de Medi ambient que ha descartat la presa de Torre del Comte.

Yolanda Echevarría també va arremetre contra el grup parlamentari d’IU, de qui va criticar la seva “incoherència”, ja que “ en uns llocs estan a favor d’aquesta declaració de LIC i en les Corts, potser per pensar que el seu vot va a quedar dissimulat al costat del dels altres grups i no va a transcendir, es posiciona en contra”.

Per altra banda, la formació aragonesista va informar que la formalització de la citada Proposició No de Llei es va portar a terme després que transcendís que el ministeri de Medi ambient havia emès un informe desfavorable al projecte de l’embassament de La Freixneda-Torre del Comte.
/images04/ddt3.jpg” alt=”Diario de Teruel” />

REDACCIÓ / Alcanyís

Beseit acollirà els dies 29 i 30 de setembre la celebració d’un seminari cientificotècnic sobre els Usos i tradicions del mitjà rural i desenvolupament rural sostenible: aprofitaments helicícoles (captura i criança de caragols terrestres).

Organitzat per la Universitat d’Estiu de Terol i promogut per la Societat espanyola de Malacologia, durant els dos dies se celebraran conferències, classes teòriques i pràctiques i taules rodones a fi de donar a conèixer les distintes formes d’aprofitament dels caragols terrestres.

Preinscripció
Aquesta és una dels principals trobades desenvolupats fins el moment a Espanya sobre aquesta materia. Segons van informar des de l’entitat organitzadora, el seminari, perquè al que es necessita una inscripció prèvia, serà abans de res obert i participatiu.

Emigrants matarranyencs

En la recollida de textos de literatura popular en català al Matarranya pel treball “Lo Molinar”, a Fondespatla, una informant em va recitar un poema de la pubilleta de Can Pi procedent de Cervelló –al Baix Llobregat- i referit a un fet popular de finals del segle XIX. La troballa em va sorprendre en aquell moment per la llunyania del seu origen
Casualment en una conversa amb un dels últims pagesos de Cervelló em comentava que els seus avantpassats li explicaven que a principis del segle XX a Vallirana i Cervelló hi arribaven procedents del Matarranya molts treballadors temporers per ajudar-los a veremar i traginar el raïm de les terrasses esglaonades que resseguien les muntanyes de l’Ordal fins als cellers per l’elaboració del vi. Els jornalers venien de les seues terres amb els animals de càrrega perquè al Baix Llobregat escassejaven i calia baixar el raïm de les muntanyes al fons de la vall de la riera on es trobaven les dues viles arrenglerades al costat de la carretera nacional de Tarragona a Barcelona. Cada any els temporers quedaven entesos amb els propietaris i, any rere any, anaven contractats a la mateixa casa. Amb el seu afany d’estalviar el màxim menjaven ben poc, un tros de cansalada i pa, i dormien a les entrades de les cases on els propietaris hi guardaven els estris agrícoles i els animals. Passaven ben bé dos mesos: des de mitjans d’agost a mitjans d’octubre, perquè després del Pilar començava la verema al Matarranya i havien de tornar. En acabar la collita venien els seus animals de càrrega a molt bon preu als tractants de les comarques barcelonines que ja els coneixien de cada any i tornaven a casa a peu. Entre el sou de dos mesos de verema i la venda de l’animal obtenien uns diners que complementaven la seua precària economia agrícola.
És per això que en aquestes dos viles hi ha famílies procedents, de ben segur, de les migracions d’aquell temps. Alguns, en venir cada any, es van casar i s’hi van quedar per sempre perquè aquelles eren terres que, a més de l’agricultura, la gent tenia la possibilitat de treballar en les petites indústries que s’anaven establint: la indústria del vidre i del tèxtil. Després de la conversa amb el pagès sobre l’emigració matarranyenca a principis de segle XX em va clarificar una mica la possible procedència del text referit a la pubilleta de Can Pi recollit a Fondespatla.
Carles Sancho Meix.

Música del Matarranya a les festes de la Mercè.

La XXVI Trobada Coral de la Mercè d’enguany, organitzada per la Federació Catalana d’Entitats Corals de la demarcació del Barcelonès, va convidar el Cor de Cambra de Beseit i el Cor Albada. El marc de l’acte, l’entranyable Plaça del Rei, va quedar petita la tarda del dia més gran de les festes barcelonines, malgrat la coincidència horària amb la popular i multitudinària cavalcada de la Mercè. Els del Matarranya van ser qui van encetar la jornada musical amb un públic entusiasta que comptava amb molta presència de gent originària de les nostres terres. Margarita Celma, la seua directora, en començar va explicar que en el concert només interpretarien músiques populars del Matarranya. Així iniciaren l’actuació amb la tradicional albada Baixeu les casquetes, seguiren Sant Josep se fa vellet, la jota La balladora, Sant Josep se’n va a segar, la popular composició a tota l’àrea de la llengua catalana Ton pare no té nas i el divertit i desenfadat ball recollit a Mont-roig Lo moixó de Montpeller. El primer i últim tema interpretats per la coral van ser acompanyats per la gaita i el tabal. Algunes d’aquestes composicions han estat harmonitzades per musicòlegs de gran prestigi nacional: Agustí Cohí, Baltasar Bibiloni, Manel Oltra, Jesús María Muneta i Tomás Aragüés. També interpretaren dos poemes de l’escriptor penarrogí Desideri Lombarte musicats per la seua directora: Elles i Riu, riu la perdiu. En acabar l’actuació del cor de Beseit continuaren la segona part del concert el Cor Albada una gran agrupació coral barcelonina molt jove que finalitzà l’extraordinària actuació a la Plaça del Rei.

Al dia següent, diumenge 25, el Cor de Cambra de Beseit tingué una nova actuació a la Capella de l’Esperança a Barcelona on interpretaren tot el seu variat repertori: Los Músics de Said –música antiga medieval i del renaixement- i Cor de Cambra –música de cor i cançons populars del Matarranya-.

Un bon premi i un reconeixement per una agrupació coral que ha sabut sacrificar-se i treballar de valent per aconseguir ser la principal referència musical al Matarranya.

Comments (0)

Amb la variant d’Alcanyís es done una situació pareguda a la que pateix la millora de la N-232 entre l’enllaç de Ràfels i la província de Castelló. De la circumval·lació de la capital del Baix Aragó se’n parle des de fa prop de vint anys. Corrie l’any 1989 i ja es coneixie el traçat de la nova via que havia de deslliurar a la ciutat del tràfic derivat de les carreteres nacionals. Les primeres ratlles de la reforma de la carretera de Mont-roig deuen de ser encara més antigues. Però lo cas és que ni en un ni en l’altre projecte s’han posat les màquines a treballar. Les travessies d’Alcanyís estan congestionades de vehicles que, en la major part dels cassos, no tenen res a veure amb el que la pròpia ciutat genera sinò que son gent de pas entre Saragossa i el Mediterrani o a la inversa. Els alcanyissans pateixen les conseqüències de la manca de voluntat política per a resoldre este problema. Dir que la demora no és altra cosa que la tramitació habitual de qualsevol projecte és l’excusa del mal pagador. Com deie fa pocs dies un columniste baix aragonès, només cal passar per altres províncies per a comprovar que, quan es vol, les obres es fan en quatre esgarraps. No, aquí la raó de la tardança no és altra que la passivitat dels nostres governants. S’anuncia un pla especial del Govern per a la província. La variant d’Alcanyís no hi haurie de figurar, perquè la seua execució no té res d’especial. Al contrari, és una actuació ordinària, quasi prosaica, i que ja haurie d’estar feta i refeta. Per a evidenciar-ho només cal repassar els rebentades que esquitxen totes les travessies de la ciutat per la sobreexplotació que provoca un tràfic totalment desbordat que converteix el que només haurien de ser carrers en carreteres a punt de rebentar, o millor dit, rebentades pels quatre costats.
Parlant d’una altra cosa. S’acaba de crear una acadèmia de la llengua aragonesa que té entre els seus objectius l’estudi de les variants lingüístiques que es parlen a Aragó, un treball que ja està fet i, a més, molt bé. Si no que pregunton a Francho Nagore, pel que fa a l’aragonès, i a Artur Quintana pel que fa al català. Fer un altra cosa és perdre el temps.

El col.lectiu “Viles i gents”, que des de fa més de deu anys –concretament des de la primavera del 1996- publica una columna en català amb el mateix títol cada divendres en el setmanari editat en castellà a Alcanyís La Comarca, representa la veu i l’opinió d’una part de la població aragonesa que vol expressar-se en la seua pròpia llengua que és diferent a la castellana. Les nostres columnes també apareixen mensualment a la revista Temps de Franja i a la web http://www.mallorcaweb.net/catalarago/ que dirigeix el nostre company de columna Natxo Sorolla. En aquesta pàgina a part dels articles que van eixint cada divendres teniu una recopilació de columnes del 23-04-04 fins ara i també les de 1997 al 2001 gràcies a la col•laboració de Gràfiques del Matarranya. “Viles i gents” representa la primera experiència innovadora de bilingüisme real en un mitjà de premsa escrita a l’Aragó. Després d’aquesta positiva experiència durant deu anys hem considerat la possibilitat de tenir i mantenir una pàgina web per donar informació, opinió i establir un contacte amb els nostres lectors habituals i ocassionals sobre el nostre territori i la nostra gent.
Les nostres viles pertanyen administrativament a la comunitat autonòmica aragonesa i lingüísticament són de parla catalana. Concretament l’àmbit territorial agrupa les viles de les comarques terolenques i saragossanes de parla catalana –d’Aiguaviva a Faió- que actualment pertanyen a les comarques aragoneses del Baix Aragó, Matarranya i Baix Aragó-Casp. Viles amb una unitat lingüística i cultural prou evident.
Aquest col•lectiu de “Viles i gents”, que en el seu inici formàvem quatre columnistes, no ha parat de créixer i, actualment, el formem un total de deu membres vinculats a diferents viles: Lluís Rajadell originari de Vall-de-roures, Carles Terès que viu entre Torredarques i Alcanyís, José A. Carrégalo originari de Mont-roig, Josep Puche i Susana Antolí que viuen a Beseit, Artur Quintana que viu entre la Codonyera, Alemanya i Barcelona, Tomàs Bosque i José M. Gràcia originaris de la Codonyera, Natxo Sorolla originari de Pena-roja i jo mateix de la Vall del Tormo. El constant creixement de col•laboradors i el bon funcionament del projecte periodístic ens ha motivat per marcar-nos noves fites.
Natxo Sorolla, un dels nostres companys de columna, que és un expert informàtic i webmestre de Lo català a la Franja http://www.franja.tk, serà el tècnic encarregat de la web i tots nosaltres hem agafat el compromís d’omplir-la de contingut que esperem i desitgem us siga del vostre interès.

Carles Sancho

El nostre col·lectiu, Viles i Gents, és del Matarranya, i fa 10 anys que escriu una columna en català al periòdic La Comarca.

Tenim més articles anteriors aquí

A les seues memòries, Terenci Moix hi diu que s’arriba a una edat on el nombre d’amics desapareguts comença a pesar massa. En el meu cas, allò que comença a ser insuportable és la qualitat dels meus morts. Fa un any i mig vaig perdre l’amic Josep, lluitador incansable de les causes socials més sagnants: des del seu darrer càrrec a l’ajuntament de Sant Adrià de Besòs s’ocupava que els xiquets i jòvens del barri de La Mina tinguéssin formació i oportunitats per progressar a la vida.
I ara, en ple mes d’agost, ens ha deixat un altre dels amics que més ha marcat el meu pensament: Antoni Llerda. Des dels nostres catorze anys a la penya La Barraca, ha estat un referent com a persona i com a activista cultural a Queretes i la comarca sencera. No sempre va tenir la comprensió dels seus convilatants, però això ara no té importància: amb la seua manera de fer es va guanyar el respecte de tothom amb dos dits de front.
La feina per la nostra llengua i cultura el va fer cofundador de l’avui puixant Associació Cultural del Matarranya. Recordo precisament el dia que va convidar-me assistir a una junta de l’Ascuma, a casa de la Mercè i en Ricard. Allà vaig entrar en contacte definitivament amb la gent que dedica el seu temps i talent a dignificar la nostra cultura.
Un record més llunyà em du al bar Civiac: En Toni m’explica un projecte que han emprès un grup d’entusiastes. Estan recollint literatura oral de totes les viles, i el que havia de ser un modest opuscle, s’està convertint en un llibre de gran entitat. El resultat, uns anys més tard, va ser la magnífica obra El Molinar.
Són tants els records, tantes les emocions, que per més espai que tingués sempre seria insuficient. A reveure, Toni.

L’alegria de les festes dels pobles i del retorn a les viles dels emigrats són un tòpic. Enguany los llibrets de festes també en van plens a les primeres pàgines, reservades a les salutacions de les autoritats. Però em cride més l’atenció un altre aspecte de les festes, com són los fluxos de cotxes d’un poble a un altre buscant festa. Los de la “ serra ” (i a títol informatiu per als del “ xarco ”, Morella no és precisament costera, però això és un tema per a un altre dia) tots los anys seguim lo mateix recorregut. Escomencem en festes d’Arnes, que són supracomarcals; seguim en les de Fondespatla, que arrepleguen gent d’arreu també; les de Mont-roig s’han de partir el públic amb les de Vall-de-roures i t’hi trobes tota la gent de la banda del Mesquí; després arriben les de Torredarques, més casolanes, que alguna vegada coincidixen en les d’Herbers; i acabem en les de Pena-roja. Hi ha pobles en tradició penyera, i n’hi ha que serà pel que sigue, fer-hi una cervesa és missió impossible. Totes tancades, o t’esbarren en males cares. Què hi farem! Com alguns tenen les festes a final d’estiu, sempre s’enrecorden d’este minúcies a l’hora de convidar a la penya i ajuden a mantindre l’” estima ” entre pobles veïns, tradició universal a on les hi haigue. Moltes vegades al descans de l’orquestra se te fa tard a la penya, i s’arribe a meitat orquestra. Sempre se’ls retrau als jóvens que “pugeu a les quinientes a la plaça”. I hi ha Comissions que diuen que no cal fer res per als jóvens, que no fan festes, que només dormen. Mentre, estos dies hi havie alguns altres, gent de fora, que es quedaven bocabadadats dels jóvens que fan trenets per la plaça i ballen passodobles, o simplement, que es quedaven al poble a celebrar les festes, que no marxaven. Afortunadament quan los jóvens realment no hi estan, se’ls reclame i se’ls trobe a faltar.