Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de maig del 2008)

Des del dia 1 de maig s’estan aplicant les penes, que preveu la reforma del Codi Penal, als conductors que no tinguin permís de conducció. L’article 384 preveu una pena de presó de tres a sis mesos o multes i treball en benefici de la comunitat, als que condueixin sense haver obtingut el permís de conducció, als que l’haguessin perdut en quedar-se sense punts o se’ls haguessin retingut per decisió judicial. Suposo que el lector haurà escoltat les notícies o haurà llegit els diaris que informen sobre aquest tema. Sembla que s’han posat d’acord per a informar incorrectament, i així diuen que a partir de l’1 de maig, els conductors que retingui la policia sense permís de conducció (carnet), se’ls aplicarà les noves penes. En els dies posteriors també s’ha comentat: en tal o tal altra ciutat o comunitat, un nombre de conductors han estat enxampats sense carnet i se’ls ha aplicat la justícia ràpida.
Em pregunto, tan difícil és informar bé i amb precisió? El article 384 no diu que s’aplicaran les penes previstes als que no portin el carnet, o per conduir sense carnet; el que diu és que les penes s’aplicaran a aquells que no tinguin carnet o no el tinguin vigent per la pèrdua dels punts o per altres causes. Em podeu dir que ja s’entén, però jo penso que no és així, perquè quan una persona sigui detinguda per la policia i no porti el carnet per haver-se’l oblidat a casa o l’hagués perdut, per exemple, només li podran aplicar una sanció administrativa, tal com succeïa abans de l’1 de maig.
Aprofito l’ocasió per expressar el meu acord i satisfacció davant d’aquestes i altres mesures punitives, tant del Codi de Circulació com del Codi Penal, amb relació a la conducció i transit en general. El objectiu final, que s’atansa dia rere dia i any rere any, no és altre que la reducció de les morts i accidents, l’estalvi de carburants i el obtenir un plus de tranquil•litat mentre conduïm. Em nego a admetre els motius recaptatoris. link

José Miguel Gràcia

Avui dia, en la nostra societat occidental, sembla difícil que es cometin aberracions com els processos a Galileu o Giordano Bruno. Tanmateix la FACAO ho ha fet. Ha dut als tribunals, entre d’altres, el doctor Artur Quintana per dir el mateix que tota la romanística internacional: el que parlem a la Franja Oriental d’Aragó és català. Per tant, qui diu el contrari menteix, de la mateixa manera que menteixen els qui neguen l’Holocaust.
S’han passat tant que alguns FACAOistes, entre ells el seu president, han intentat desmarcar-se’n argumentant que la querella és una qüestió personal d’algun dels associats. I és que una cosa és fer articles on, amb l’excusa de la llengua, desvariar amb teories conspiratives; i una altra –posseïts per la seua follia anti-científica– anar als tribunals. Veig que s’han querellat també per alguns comentaris que s’han fet en diversos blocs sobre el passat polític i les amistats perilloses d’algun ínclit membre de la FACAO. La veritat és que navegant per aquests blocs (http://locacaodelafacao.wordpress.com/), hom té la impressió que tot està prou documentat, sovint amb paraules dels propis querellants!
Com que tots els companys de columna n’hem parlat, el president de la “Federación” s’ha afanyat a escriure articles de defensa que, en realitat i com sempre, són d’atac. Tot llegint la prosa barroca i afectada de l’individu em pregunto si realment llegeix els articles que blasma. O el que és pitjor, si els ha entès. Penso que s’ha adonat de la relliscada que han comés els seus camarades i, incapaç d’un discret silenci, es fa l’indignat pel que considera ofenses a la seua persona. Es podria fer un favor a ell mateix i als que encara ens prenem la molèstia de llegir-lo, documentant-se una miqueta sobre ciència filològica. Potser així entendria millor de què estem parlant.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de maig del 2008)

Lo passat diumenge 27 d’abril lo meu iaio per part de mare va fer cent anys. La seua vida és un resum del segle XX: nascut en temps d’Alfons XIII, ha viscut quatre règims diferents, dos dictadures i una guerra civil i ha observat canvis considerables al seu entorn rural, sense mecanitzar i amb unes condicions de confort domèstic ben precàries. L’home, sobretot la classe popular, portava segles en les mateixes condicions, regint-se pels cicles naturals, i transmetia de pares a fills coneixements, costums, folklore…, millor que a través d’una escola escassa, que els xiquets deixaven per anar al camp. En este context la mili era una possibilitat de conèixer món, com li va passar a ell a Girona i als permisos a casa dels seus tios a Barcelona, en què va visitar la gran ciutat que havia organitzat l’Exposició Universal de 1929.
Al llaurador, que no llegia els diaris, les qüestions generals sol l’afectaven quan guerres civils (com les carlines, a on va participar un iaio seu) o colonials lo fien anar-hi com carn de canó. Durant la República los més modestos van prendre consciència dels seus drets, i d’esta manera se van iniciar obres com sèquies o cooperatives, i també va arribar l’enfrontament per la divisió d’interessos. Esclatada la Guerra Civil, lo iaio va ser de l’última quinta en allistar-se, juntament amb los “del biberó”; va encaminar-se a peu, mont a través, a l’oficina d’Alcanyís, arribant lo 3 de març de 1938, dia del terrible bombardeig de l’aviació italiana. A la postguerra va patir presó per una denúncia, i encara que el van absoldre, la seua ignorància i mala fe d’altres lo van fer anar a declarar a l’Audiència de Saragossa periòdicament.
Però va sobreviure, treballant la terra. Dels bagatges va passar al tractor, i de la casa natal a una altra més gran i moderna. Se li van casar los fills, se li va morir la dona, i van arribar nets i bisnéts. Ha treballat un hort fins fa poc, i continua amb lo cap clar i l’humor bo, mirant de ser un home com cal, format a l’escola de la terra.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 d’abril del2008)

Caminant cap un futur, que cada dia es més a prop, em dona la sensació que les velles pel•lícules de ciència ficció no se equivoquen tant com pareix al primer cop d’ull. Encara que no tinguem robots que facin tot allò que els humans els ordenem i els cotxes no volin, el món en el que vivim està canviant.
L’eix de la historia que es mou implacablement i que va començar a les terres de l’orient mitjà, amb les primeres civilitzacions, va passar per l’Europa renaixentista y posteriorment per les aliances atlàntiques, es desplaça sense remei cap al pacífic. Les relacions internacionals del segle XX estan deixant pas a un nou marc internacional on el continent europeu per pes enfront del gegants emergents del sud-est asiàtic.
S’acaba l’era del petroli y del estats nacionals. Les grans empreses i el diner, que mai ha entès de fronteres, estan començant el seu regnat. Ja no importa, qui ets, d’on o què fas, si tens capital el món et cabra a les mans. La política d’idees esta desapareixent i l’economia no te problemes per a agafar el relleu.
La política mundial estan transformant-se. Un món que prompte arribarà al seu límit de població està agotant els seus recursos. Cada dia que passa els oceans estan més vuits, els boscos són més menuts i hi ha menys terrenys cultivables. Cada any que desapareix dins el temps etern, el humans destruïm un poc més la casa on vivim.
I el primer que s’esgotarà serà l’aigua. El líquid incolor que conforma el més del noranta per cent del nostre cos, l’element indispensable per a la supervivència. En aquest moments està començant el canvi, regions que lluiten per un recurs que més enllà de la vida, que importa la vida s’hi ha diners pel mig, es necessari per al desenvolupament, per als negocis. I això es el principi, en uns anys l’aigua serà la font de conflicte, font de vida i mort, les guerres de l’aigua que han començat a inicis d’aquest segle envairan la terra.

Marc Martí

A hores d’ara els lectors ja deuran saber que, avui, a Aragó, hi ha persones honestes i responsables que, per causa del seu activisme cultural, es veuen obligades a voltar pels jutjats degut a les esperpèntiques querelles d’uns intolerants que fan de l’anticatalanisme furibund la seua norma. És per això que, precisament avui, vull aportar alguns exemples de normalitat, de la normalitat que es done quan les persones assumixen, de forma natural, i sense esparaments, la seua realitat. Perqué és senyal de normalitat que, fa poc, l’Ajuntament de Mont-roig hage publicat un acurat fullet turístic, encomanat al taller de disseny Terès&Antolín, en doble edició (en català i en castellà). La mateixa normalitat que representave, als anys trenta del segle XX, que Juan José Mir —un aiguavivà que va exercir de mestre a la Canyada—, a la seua interessant novel·la Grivas y Tordos escriguere que, des d’Aiguaviva fins als Pirineus, molts pobles d’Aragó parlaven valencià o català correctes. Com també és mostra de normalitat que Pedro Jesús Bel, a La casa del Sabinet. Historia de una familia de derechas —magnífic i documentat treball d’investigació històrica—, afirmo: “Mi familia, como habitantes de uno de los 30 pueblos de habla catalana que hay en el Bajo Aragón, se expresaba en su lengua materna […] Para mis padres y para los habitantes de aquellos pueblos, la lengua nunca ha sido un tema político, sino una cuestión familiar y de cultura tradicional. Siempre hemos utilizado una variante autóctona de la lengua catalana, con naturalidad y sin sentirnos diferentes por esta causa”. I, per a acabar, vull ressaltar la normalitat amb que, al 1798, Manuel Ferrer, escrivà de l’Ajuntament de Mont-roig, transcrivie, en català, un document de 1311 redactat en la mateixa llengua —la transcripció es custodie a l’arxiu municipal de Torredarques—, en el qual die, clarament i sense utilitzar cap eufemisme: “Si Torredearcas ô el Sr. Juez de comision necesitan traducido al Castellano, el Idioma Catalan, se hara”. Una normalitat que contraste enormement amb la posició acientífica i visceral dels intolerants que adés esmentava, i, sobre tot, amb l’ignominiós clima de confusió, i de riu revolt permanent, que pretenen crear.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 d’abril del 2008)

En entrar a la història era Berlín un menut poblat eslau –sòrab o wèndic- que ràpidament es germanitzaria per a convertir-se primer en la capital de Brandenburg i més tard en la de Prússia. Del passat eslau ara només en queda el nom. Berlín, la capital del primer país del món que abolí la tortura i on ‘tothom podia ser feliç a la seua manera’ com deia el rei Frederic acollint els refugiats hugonots fugitius de la intolerància francesa. Berlín, d’on sorgiren figures com Savigny, von Stein o els germans Humboldt. Berlín de les revoltes espartaquistes, dels anys esbojarrats i magres de la postguerra del catorze, dels assassinats de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Berlín, ciutat de la dita ‘solució final’, de tan tràgics resultats per a gitanos, jueus i altres ‘races inferiors’. Berlín alliberat del nazisme per les tropes soviètiques i dividit en dos: Berlín capital de la RDA, lliure de capitalistes, i Berlín, aparador d’Occident, lliure de comunistes –en deien. Berlín de la reunificació, de la love parade i del barri turc de Kreuzberg. D’aquests Berlins se n’ha parlat, i molt, en català -penso en la Berlín suite de Marta Pessarrodona- i en castellà – en el textos dels exiliats xilens, per exemple-, però no se n’havia escrit una ratlla en aragonès fins fa ben poc. Tanmateix des de no fa gaire disposem d’un assaig de Roberto Cortés Baixo as telleras (Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004), títol que al•ludeix a la coneguda avinguda berlinesa Unter den Linden, i on amb motiu de l’estada de l’autor a Berlín durant un mes se’ns descriu el Berlín dels darrers setanta anys. El llibre és una esplèndida guia per a qui vulga conèixer amb ulls i llengua aragonesa els aspectes més íntims i profunds d’aqueixa ciutat. En tot cas no us perdeu el capítol 27: Un aragonesofablán en Berlín? on l’autor no deixa d’esmentar els immigrants aragonesos dels seixanta, ni tampoc els qui hi passaren de camí cap als camps d’extermini els anys quaranta. I amb tota la raó del món oblida els aragonesos de la División Azul que per aquells mateixos anys també s’hi movien.

Artur Quintana

La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO) s’ha querellat contra tres activistes per la dignificació del català a l’Aragó. Els acusa de difamació per dir que la FACAO manté vincles amb l’extrema dreta, defensa criteris acientífics respecte de la llengua de la Franja i fomenta l’animadversió respecte de Catalunya. Les querelles, presentades a tres jutjats diferents –una pràctica singular–, va contra l’Artur Quintana, un home al que Aragó mai agrairà suficientment la seua tasca incansable i moltes vegades ingrata en defensa de dos dels seus principals valors patrimonials: les llengües aragonesa i catalana. Un altre denunciat –que vol mantenir-se en l’anonimat– és un jove matarranyenc que, amb la seua activitat laboriosa i polifacètica, ha reviscolat la defensa del català a l’Aragó injectant una impagable saba nova a un moviment que sempre ha hagut de nadar contra corrent de l’opinió pública aragonesa i, moltes vegades, de l’Administració. Es tracta de dues persones que representen el millor del passat i del present de la lluita pel reconeixement de la realitat plurilingüe d’Aragó. El meu agraïment i solidaritat per als dos. En front, la FACAO, que té com a única finalitat demostrar l’indemostrable: que a la Franja no és parla català i que els defensors d’esta llengua son l’avantguarda de l’annexionisme pancatalanista. Ara només cal que la balança de la Justícia funcioni com cal i pesi a cada u pel que val.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 d’abril)

Per descomptat que no tot aquell que presumeix d’alguna cosa en té d’això. A vegades simplement es tracta de desitjos no complerts o d’il•lusions incompletes; d’altres són pots de fum tirats al vent per a difuminar la realitat o crits i escarafalls que només intenten amagar una veritat. I, per què no? Perquè no s’enfadi qui presumix del que verdaderament posseïx i només pateix de vanitat extrema o d’absència de iaia: també hi haurà, també ha d’existir aquell el pronunciament del qual en veu alta coincideixi amb les seves virtuts i bon fer i posseeixi verdader dret a defendre’l.
Així veiem algun que clama al cel: “No sóc racista. Els moros no em molesten mentre no es fiquin amb mi o amb la meva gent”; un altre que trontollant-se abandona el penúltim bar i s’afanya a contar-te que “A mi no m’agrada beure més que de tant en tant, i només una copeta de res”; o aquell que, defensor de la igualtat de drets entre sexes, increpa des del volant del seu automòbil: “dona havia de ser”.
Tampoc és rar trobar als nous iaios-esclaus justificats per una adorable filla: “Si ja els dic jo que isquen, que es divertisquen que la vida són quatre dies…, però pobrets, si no cuidaren dels seus néts acabarien morint-se de pena”; o aquells altres que acudeixen amb premura a denunciar el mal tracte o la inesperada mort d’un familiar després d’anys i panys sense tan sols visitar-lo en la seva Residència.
En altres esferes de la vida social, no sé si pot qualificar-se de cultural, s’anomena art a la tècnica per a matar un bou i s’eleva a butaca de Belles Arts; mentre altres artistes, els de veritat i els del famoseo de per riure s’encaren judici darrera judici a escàndols públics i a intimitats no remunerades.
Al final són els jutges els que es veuen en la tessitura de delimitar verdaders honors danyats i dignitats perjudicades, de les mentides amb trampa i dels falsos pudors. Com si no tinguessin ja prou feina damunt les seves taules.
Sigui com sigui, ni la paraula, ni els brams, ni les gesticulacions exagerades, ni tan tan sols certes imputacions manifesten sempre la veritat sinó que, massa sovint, s’utilitzen per a escamotejar-nos-la.
Els lladrucs del gos no sempre mostren la seva feresa sinó que, ben sovint, serveixen per a ocultar la seva por, la seva més patent debilitat.

Silvestre Hernàndez i Carné

Si els que escrivim en català al Baix Aragó, no tinguérem revolotejant al raidó dels nostres escrits i tires setmanals a un personatge tan poc divertit com l’oncle R.V., lo tindríem que inventar. Perquè molta gent no s’enterarie del que diguem si no fore per les unflades rèpliques i contrarèpliques que mos dedique. Encara que no mire per un igual a tots los vilers i cresolers. Al periodista de Terol li segueix lo fato com un furó i a la mínima l’emprén en un feix de cartes al director. A l’Artur Quintana, de la Codonyera, una de les biografies més extraordinàries de l’actual Baix Aragó, no el pot veure ni en retrato. I lo d’ara. En lo Natxo Sorolla, com és jove i molt preparat, li coste una enfermedat. A Carles T. sempre el té al punt de mira de la seua ploma hiperactiva. I en l’economista i poeta J.M. Gràcia ho intente sempre que pot, però eixe contrincant li va massa gran. Lo cas és que a mi ni me tracte bé ni mal, i fins ara m’he escapat de la seua ira d’enceses retòriques carregades de punyetes, que els lectors ja mos sabem de memòria. En lo que hi ha que estudiar a un costat i altre de la Tallà de la Siarra i que este home pergue lo temps d´eixa manera…
Fins ací tot serie normal perquè tots tenim dret a defensar, democràticament, les nostres ocurrències i posicions ideològiques per molt radicals o fanàtiques que siguen. Lo problema de l´oncle R.V. és que pareix que pixo aigua beneita, però ahí el tenim, sense que se li deslligon les espardenyetes, com a President de la FACAO, mirant cap a un altre costat, mentres tiren endavant les vergonyoses querelles contra Artur Quintana i els altres dos acusats.
Quin profit treurà la FACAO i el seu president, Raúl Vallès, dels patiments d´esperit i maldecaps que els estan ocasionant a la família Quintana i als seus amics i coneguts?
Pobre Aragó i pobra Espanya en esta genteta!

La Llibreria Serret de Vall-de-roures, per tal de recolzar els escriptors i la creació literària de les nostres comarques, a través de la seua pàgina web serretllibres.com i Serret Bloc, recull relats curts de 5 o 6 pàgines que no s’haguen publicat fins ara en cap format. El mes de febrer, una vegada finalitzada aquesta recopilació, es va fer una primera selecció per publicar un volum amb els relats triats. L’edició del volum anirà a càrrec de Cossetània Edicions i els autors participants en el projecte són els escriptors de les Terres de l’Ebre, Matarranya i Maestrat. La iniciativa editorial va ser presentada l’agost passat dins de la Segona Trobada d’autors ebrencs al Matarranya celebrada a Fondespatla, amb el compromís de Cossetània. Entre els escriptors que hi participen hi ha de 5 de novells i d’altres 17 autors que tenen una bibliografia prou extensa i consolidada. Entre aquests últims tenim: Josep M. Tubau, Albert Guiu, Emigdi Subirats, Josep Igual, Francesca Aliern, J. J. Rovira, Joan M.Garcia, Jordi Andreu, Laura Mur, Maria Josep Margalef, Teresa Bertran, Vicent Sanz, els baix aragonesos Sussana Anglès, Glòria Fandos i Vicent Pellicer i els matarranyencs Silvestre Hernàndez i Susana Antolí. Entre els novells, els textos de Josep Guàrdia, músic matarranyenc que forma part del grup Temps al temps que recentment ha enregistrat un CD, Lluis Maese, Maria Lluïsa Gascon, Neus Pallarès, Pere Casanovas i J. Carlos Gil. Després d’una acurada selecció, de ben segur força difícil per la qualitat dels textos i dels autors, sortirà al mercat durant l’estiu del 2008 el volum recopilatori amb uns 10 a 15 relats. Un producte de creació literària totalment ebrenc seguint el projecte inicial tutelat per l’Octavi Serret propietari de la Llibreria Serret i que es va presentar al mes de febrer a la Fira de Jesús –Baix Ebre–.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 d’abril del 2008)

El passat dia u d’abril es van constituir les Corts Generals Espanyoles a Madrid —Congrés i Senat—, amb les corresponents meses i portaveus dels partits polítics, d’acord amb la llei i els resultats de les eleccions del 9 de març.
En aquest país ningú es priva de criticar la classe funcionarial i política per ser massa nombrosa, tenint en compte l’augment produït en els diferents governs autonòmics i la no reducció en l’administració central, com calia. Segurament hi ha força raó per a la crítica en la part que fa referència a l’administració central, llija’s Madrid. Tanmateix, si ha una institució política amb els seu funcionaris i càrrecs polítics, esclar, respecte a la qual em sento incapaç de trobar-li la més mínima utilitat, aquesta institució és el Senat. Algú hem pot dir en què es tradueix realment el caràcter subordinat de la seua potestat legislativa? Quina és la seua aportació envers el teòric perfeccionament de les lleis? Penso, tot el contrari: és un entrebanc. En retornar una llei al Congrés, s’aconsegueix endarrerir la seua entrada en vigor i res més.
I que dir de la seua representativitat democràtica! Quatre senadors per província (sia Barcelona, sia Terol, tres per cada illa gran, u per cada petita i dos per cada ciutat autònoma. Era tan sagnant la manca de representativitat que es va introduir una correcció —ara 56 senadors, del 264, són designats per les autonomies. Si almenys tots el senadors fossin designats per aquest procediment, seria el primer pas per a ser una cambra de representació territorial… En tot cas, caldria reformar la Constitució. Durant la passada campanya electoral ha escoltat el lector, algun partit polític que ho proposés, i fins i tot, ha escoltat parlar del Senat?

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de març del 2008)

Baixa ple el tren en el seu camí de retorn al treball o l’estudi este Dilluns de Pasqua. Va i torna cada dia de Saragossa a Barcelona a la vora d’un Ebre menys majestuós sense cabdal. La vella línia fèrria fins a Móra la Nova sobreviu com un tossut camí terrestre de sirga a trens molt més ràpids i cars amb nom d’au o de salutació romana: “Ave, progrés!?”.
A Casp pugen dos jòvens que venen d’Alcanyís, coneguts que se retroben en la conversa: lo record del recent passat universitari saragossà, los retorns al poble cada volta menys freqüents, un món ple de projectes a Barcelona… No tindran més de 25 anys; pareixen oberts i intel•ligents. La vida a la nova ciutat els agrada: hi ha tantes possibilitats! Ell combina el treball d’economista amb un Master i un interessant curs de català, del qual explica la conveniència. A ella, que és enginyera, no li cal el català ni l’anglès, però l’empresa, americana, els ensenya el seu idioma, i no li queden hores per a més cursos. La mare d’ell és de Sabadell i està acostumat a sentir-la en català des de xicotet, tot i que s’ha ficat ara a parlar la llengua materna i ja la comprèn als correus laborals o dels companys. Ella ho té pitjor perquè la seua mare és del Matarranya i, és clar, no parla català sinó “xapurriau” –que mai l’ha parlat als fills—. Los dos estan d’acord amb l’afirmació filològica. De les llengües passen a la literatura: ell ha aconseguit acabar i apreciar La sombra del viento, que li recomana a ella, perquè parla de Barcelona; i ella li torna el consell amb La catedral del mar, per similars raons. Llegixen poc, per falta de temps, diuen. Jo continuo revisant un Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a l’ensenyament secundari, de Jaume Aulet i Pere Martí, encertada anàlisi de la greu disminució de les habilitats lingüístiques dels nostres alumnes per haver eliminat la literatura del sistema educatiu. I penso en els professors, que no hem sabut o pogut ensenyar conceptes clars ni gustos literaris.

María Dolores Gimeno

Les esquerdes polítiques són un indicador dels compartiments en què es dividix la política d’una societat. Per exemple, des de la industrialització s’ha consolidat la divisió entre dretes i esquerres. En mil matisos, però en una distinció ideològica basada en tot allò social. Esta divisió encara perdure actualment als països com Castella, que mantenen unes fronteres de l’estat similars a les de l’imaginari col•lectiu. Per això allà, si no hi ha PP, hi ha PSOE. I si no hi ha PSOE, hi ha PP.
Altres països incorporen un segon eix, que és lo de la sobirania. Hi ha dretes i esquerres, igualment, però també estatalistes, regionalistes i fins i tot sobiranistes. Catalunya, Euskadi i Galícia són los tres nuclis de l’estat en esta divisió, però també Aragó. Per això la democràcia ha permés lo reviscolament de partits estatalistes de dretes i esquerres i partits sobiranistes o regionalistes de dretes i esquerres.
Però em seguix sorprenent que no hi haigue un tercer eix bàsic al nostre terreno: lo ruralisme. A mi, més enllà de la dreta i l’esquerra, i de la frontera del país, considero la vida rural com una cultura única, que s’ha de conservar, promoure i facilitar com a mode de vida. I així ho entenc, com molta gent en qui estic ideològicament distanciat. Lo fet de compartir la vida en una comunitat d’entre 200 i 2000 habitants, en qui pots opinar en direcció oposada, però al carrer saludes i al bar pots fotre la xarrada, no hi ha qui em trague la raó que és genial. Segons les enquestes, la despoblació ocupe entre el 4at i 5è puesto en les preocupacions dels aragonesos. Un territori endèmicament despoblat com lo Matarranya no em negareu que és estrany que no tingue un departament de la Comarca específicament dedicat a veure les causes i les solucions a este tema. Juntament en lo d’esports, lo d’informació al consumidor, turisme o joventut, perquè no una Conselleria de ruralitat? Mil raons del despoblament! Lo monocultiu basat en lo sector econòmic primari, la indisponibilitat de llocs de treball adequats a les grans inversions en formació dels fills dels autòctons, la falta d’una xarxa social comarcal… Però s’han d’estudiar i resoldre.

Els escriptors Ramon Sistac i Hèctor Moret s’han guanyat a pols la fama de bons “gourmets”. I me n’acato que, avui l’un demà l’altre, no es cansen d’alabar les excel·lències de la truita a les seues habituals columnes de la revista Temps de Franja. A mi, com a n·ells, també m’agrade que la truita quedo una mica bavoseta, és a dir, sense que l’ou hage acabat de collar per dins. Ara, jo crec que la reina del paradís truiter és la d’espàrrecs silvestres, és a dir, la de les tiges de les plantes del gènere Asparagus que creixen espontàniament. Però sense desdenyar en absolut la de brots tendres de tuca (Bryonia dioica), que són deliciosos. Una altra truita que m’estimo molt és la de conillets (Silene vulgaris), molt comuns pels sembrats a les acaballes de l’hivern, quan los camps assemellen un immens prat. I encara em quede al sac una altra delícia que, si bé no pren la forma de la truita, necessite l’ou com a lligam: es tracte del barrejat de bolets saltejat amb uns alls trinxadets, que arribe al súmmum de l’exquisidesa si compte amb les delicades però magnífiques boletes de rosada (Tricholoma Terreum). Totes estes excel·lències es crien de forma abundant pel Matarranya, però per les parts altes del terme de Mont-roig escassegen tant los espàrrecs com les tuques. Mon pare ere un consumat especialista en aprofitar els dons de la naturalesa, fins al punt de tindre controlada, i a punt, d’un any per l’altre, la mitja dotzena escassa d’esparregueres existents en un radi d’un parell de quilòmetres al voltant de la vila. Ell em va ensenyar estos i molts altres secrets, com lo de les penques dels cardets o cards de moro (Scolymus hispanicus) que ell anomenave “taganinas”. I reconec que per a n·estes qüestions vaig resultar ser un alumne molt aplicat.

A Horta de Sant Joan els veïns han votat, per majoria molt absoluta, contra els molins de vent al terme. No conec el tema a fons, per tant no en puc parlar amb propietat: no sé si l’indret triat té alguna mena de protecció o si s’hi fan esports aeris; però tot i així voldria fer-ne alguna consideració. Al llarg de la meua vida he seguit les lluites contra les fonts brutes d’energia. Jo mateix vaig assistir a força manifestacions, inclòs un cap de setmana a Ascó en contra de la central nuclear. Parlo de fa molts anys, més de vint. Aleshores dúiem a les grans carpetes de dibuix, entre d’altres, adhesius on hi eixia un sol somrient que deia “Nuclear? no gràcies”. Eren temps d’utopies, algunes de les quals s’han assolit –el final del servei militar, per exemple– on l’energia solar i eòlica semblaven la panacea. Ara contemplo atònit, que tampoc ningú no vol els generadors d’energia eòlica, en teoria nets. Ja vaig apuntar el tema fa cinc mesos en aquesta columna, en una reflexió mentre contemplava la tèrmica d’Andorra i els molins dels Ports. Em costa d’entendre la lògica dels que s’oposen a la generació neta d’energia i, alhora, en gaudeixen tots els beneficis. Hi ha el “solidari” argument de «si volen molins que se’ls fiquin a casa d’ells». No sé perquè m’han vingut a la memòria les protestes d’alguns veïns de la Vall d’Hebron en contra d’una sala per atendre als drogoaddictes. En aquell cas suposo que cap dels manifestants tenia fills amb aquest problema. En canvi em temo que tots patim la “malaltia” de la electro-dependència. Crec que m’hauré d’informar millor sobre les raons d’aquesta oposició. Estic segur que tantes protestes no poden estar fonamentades només en l’egoisme. Seria massa trist.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de març del 2008)

Els lectors d’en Jesús Moncada fa temps que esperem la seua darrera novel•la que, segons notícies que m’arriben tracta del món dels llibres i editors a Barcelona, uns àmbits prou enrarits que en Jesús coneixia tan bé, i ens dóna així un marc diferent de l’obra novel•lística moncadiana, ja que les novel•les anteriors es desenvolupaven majoritàriament a Mequinensa, i també a Torrelloba/Saragossa, no tant a Lleida, però no a Barcelona. Aquesta ciutat només és present —i no sempre explícitament— a la narrativa breu d’en Jesús. La darrera novel•la ofereix doncs una important novetat, tant per la temàtica com per la localització, en la producció de l’escriptor. Malauradament per a nosaltres, els fidels lectors moncadians, i d’acord amb el que sento dir, els hereus i els marmessors del llegat d’en Jesús Moncada no consideren convenient , ara com ara, de publicar aquesta darrera novel•la perquè, tot i que corregida a fons per l’autor, addueixen que hi manca la seua última o penúltima correcció. Confiem que canvien d’opinió i que no defrauden el públic lector, enfront del qual tenen l’obligació moral de no escamotejar l’escriptura d’en Jesús. Em permeto d’oferir-los alguns gran exemples del que hauria pogut passar si altres hereus i marmessors haguessen adoptat definitivament una actitud com la seua. Hauria passat que no tindríem ara gran part de l’obra de Franz Kafka que el seu marmessor, en Max Brod va editar en contra del prec que li havia fet en Kafka mateix de cremar els seus escrits, o ens mancaria la tragèdia Deirdre dels dolors d’en J.M. Synge, un autor tant o més enderiat per la perfecció del llenguatge com en Jesús. I entre nosaltres hi ha el cas ben conegut d’en Desideri Lombarte, a qui la mort va sorprendre en plena producció, però amb ben poca obra publicada. Ni hereus ni marmessors van dubtar en cap moment que calia publicar el seu ample llegat literari, fins i tot els esborranys. I així s’ha fet, sortosament. Evidentment en cap d’aquests tres casos —i la llista es pot allargar indefinidament— no hi va haver cap última ni penúltima correcció per part de l’autor.
Artur Quintana i Font

El llibre “La casa del Sabinet”, de Pedro J. Bel, a més d’oferir una visió molt viva de la Guerra Civil a un poble del Matarranya, Fórnols, amb una descripció detallada del periode de les colectivitats anarquistes, el pas del front i la primera posguerra, incluo algunes reflexions sobre la llengua del poble molt allunyades del que cabria esperar en un llibre escrit des de l’òptica “d’una família de dretes”, com aclareix el subtítol de l’obra. El llibre resalta la peripècia viscuda per una colla d’homens que, durant la Guerra Civil, van haber de refugiar-se a la cova Cambriles de Castellote per fugir de la repressió anarquista als pobles del Baix Aragó i el Matarranya. Descriu el perillós viatge dels membres de la familia del Sabinet de Fòrnols que van amagar-se a la gruta fins que van poder travessar el front de guerra i passar-se al bàndol franquista.
La narració, sense amagar la simpatia pels protagonistes –amb els quals està emparentat l’autor–, aporta una descripció desapassionada. Una tònica que es manifesta igual en la descripció de les vivències de la Guerra Civil i la posguerra, com al parlar de la llengua del poble. Conta l’autor que el seu pare estava empresonat pels republicans a Alcanyís. A les visites que li feien els familiars, els altres presos franquistes li retraien la seua forma de parlar. “I a esta pobre xiqueta –referint-se a la filla del pres–, ¿també li parleu en esta llengua de gossos?”, li van arribar a dir. Explica Pedro J. Bel: “Per a mos pares i per als habitants d’aquells pobles, la llengua no ha estat mai un tema polític, sino una qüestió familiar i de cultura tradicional i sempre hem utilitzat una variant autòctona de la llengua catalana, amb naturalitat i sense sentir-nos diferents per esta causa”.
Tantes vegades ens han dit que parlem una llengua de gossos que molts catalanoparlants aragonesos han acabar per creure-s’ho. Alguns fins i tot se n’avergonyeixen d’utilitzar-la.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de març del 208)

Dins de molt poques setmanes, Edicions Viena publicarà la novel•la guanyadora del Premi Leandre Colomer de Novel•la Històrica: “EL MANUSCRIT DE WADI-AL-ABMAR”; un relat històric ambientat en el Matarranya, a través d’una història que sorgeix en l’acabat de restaurar aqüeducte de Beseit i que pren cos a la localitat de Calaceit.
Quant al títol d’aquesta novel•la, el nom “WADI AL-ABMAR” es refereix a la comarca del Matarranya, on neix i en la que finalment es desenllaça la història, i que és travessada pel riu que li dóna nom, un llit que molt abans de denominar-se Matran (Arquebisbe) o Ramla Matraniya (Rambla de l’Arquebisbe), s’ha conegut sota el nom de WADI AL-ABMAR, és a dir: Riu Roig, un riu poc cabalós, d’aigües manses i cristal•lines, que ocasionalment brama des del més fondo dels barrancs fins a desbordar les riberes amb les seves aigües envermellides per les muntanyes argiloses, i arrossega sense pietat tot quant troba al seu pas enmig d’un soroll infernal. Aquest qualificatiu, d’altra banda, li serveix l’autor per expressar la violència quotidiana d’aquells dies, els continus enfrontaments amb la mort, i, en definitiva, la sang que corre en abundància durant els llargs anys de la Reconquista.
Alguns fets històrics són crucials a l’hora de contextualitzar el moment històric en què desenvolupen la seva atrevida aventura els personatges d’aquesta novel•la, concretament l’any 1071:
En aquest any els turcs selèucides conquereixen la ciutat de Jerusalem, maltracten als cristians de la ciutat i destrueixen l’església del Sant Sepulcre, esdeveniments que van ser decisius per impulsar les Croades.
Uns anys abans, a Espanya, entre el 920 i el 937, Abdarrahman III havia aconseguit la supremacia del Califat de Còrdova en la Marca Superior, inclosa la seva principal ciutat: Saragossa.
Ahmad al-Muqtadir (1046-1082), legítim successor en el govern de Saragossa, rei taifa de la Marca Superior, ha d’enfrontar-se i vèncer als seus germans per mantenir el poder.
El 1061 Ahmad al-Muqtadir rep de Nabil, governant incapaç de sufocar les sublevacions internes, la petita Taifa de Tortosa, de manera que el senyor de Saragossa aconsegueix la preada sortida al mar.

Silvestre Hernàndez i Carnè

Fa uns anys quan lo nostre lloc tenie més vida i encara no havie aplegat lo progrès econòmic que fa insensible a la gent normal i torne descuidats als que manen, lo banc de pedra de la cantonada del Fossar, encarat al cerç i al paisatge obert de les valls, ere lo millor punt per obrir un llibre los matins d´estiu, o passar un ratet en pau vedent com llauraven los parells i pasturaven les ovelles pels rostolls tiandres.
Lo Pare Senante, antic rector de les Escoles Pies sempre pujave allí a fer les lectures obligades del breviarium. Al maestre Gimeno –Pelegrí– també te’l trobaves alguna volta, en vacances. Lo compositor recentment desaparegut, Blas Sancho, allí prenie la fresca, un matí de juliol, estudiant la partitura del «Till Eulenspiegel» de Richard Strauss, perquè tenie que fer, als pocs dies, un curs de Direcció d’Orquestra en Igor Markevitch. Recordo com si fore ara les seues explicacions sobre la música simfònica i lo que s’estimave aquell llibret groc on tenie escrit un autògraf de la gran soprano Victòria del Àngels. En altres temps, també deurie de pujar al banquet el tenor Antonio Margelí a repassar alguna canció o jota de les que, potser, replegave pel «Cancionero Arnaudas».
Però ara si que l’hem fotut, perquè l’Ajuntament ha deixat posar, a quatre pams del banc de pedra, una monstruosa estructura metàl·lica d’antenes de telefonia mòbil que trenque brutalment la vista d’un punt tan ben conservat de xipresos i edificis centenaris; i ofèn sense cap mirament la memòria dels que reposen entre aquelles parets blanques. Una animalada des de qualquer costat que se miro. No els valie lo tossalet damunt de la Gabarrera on no hagueren fet cap mal? Han crucificat la millor postal que teniem mirant des del poble al Calvari, Santa Bàrbera, los Poios, la Pedricadora i la Capella.
Així no se fan los llocs i viles, més turístics i bonics.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u de març del 2008)

Durant l’últim semestre del 2007 i els primers mesos del 2008, els augments del preu del barril de petroli i altres turbulències financeres globals han produït un alentiment en el creixement de l’economia europea i, a la vegada, un augment de la inflació. Lògicament, el mateix està succeint a l’economia espanyola, però amb la característica un xic més negativa per la punxada de la bombolla immobiliària, Tot i això, no es pot parlar de crisi aguda, ni tant sols d’estagnació. Em fa molta gràcia quan es diu en mítings i debats de la campanya electoral, que s’ha de controlar la inflació o vigilar els preus per a que no pugin més, i no es diu com s’ha de portar a terme aquesta tasca o quines mesures s’haurien d’aplicar. Tothom sap que, tant els augments del petroli com de les matèries primeres, escapen de la política econòmica d’un país determinat, la qual cosa vol dir que les actuacions haurien d’anar per altres camins.Com els tipus d’interès són competència del Banc Central Europeu, llavors, què resta al govern per actuar a curt o a mig termini?
El PP anuncia una baixada d’impostos, si guanya les eleccions, al voltant de 25,000 milions d’euros i es queda tant tranquil sense determinar quines serien les despeses o inversions que s’haurien d’eliminar. La reducció que proposa el PSOE és molt menys important.
Si em permet el lector que aporti una mesura “brutal”, però eficacíssima per a controlar la inversió a molt curt termini —jo no l’aplicaria mai, ni tan sols l’esmentaria i així, tampoc la mencionarà cap partit polític que concorri a unes eleccions— seria la següent: augmentar substancialment i de forma generalitzada el impost de la renda de les persones físiques, i per a fer-la més eficaç, augmentar el més aviat possible les retencions practicades sobre les retribucions mensuals. Ni seria justa ni econòmicament recomanable, però eficacíssima per a controlar la inflació, com he dit abans, sí ho seria. Amb les butxaques mig buides es fa difícil comprar, i més encara, comprar car. Desitjo que en traieu l’essencial d’aquesta faceciosa manera meua d’explicar el capteniment de l’economia. El comportament d’alguns polítics és més interessat i força fal•laç. L’acte de votar, obligar a triar bé.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de febrer del 2008)

En contínua “precampanya” electoral los noticiaris de la setmana passada se van omplir de notícies lingüístiques. Com que sóc professora d’un idioma i de la seua literatura sempre tinc l’antena encarada a les ones de la matèria. Unes venien de l’Esperanza Aguirre, que anunciava a Lleida la creació del Col•legi Josep Tarradellas, un centre públic on s’impartirà l’ensenyament en català com a llengua vehicular per a la important colònia de catalans en edat escolar que habiten a Madrid. Aguirre, molt somrient, va gosar pronunciar unes parauletes en la llengua lleidatana en el moment de l’excepcional anunci, i el va justificar apel•lant l’article 26.3 de la Declaració dels Drets Humans i la recomanació de la Unesco de què l’ensenyament primari s’ha de fer “en la llengua materna de l’alumne”. Lo mateix dia de les declaracions de la presidenta madrilenya, la candidata al Congrés del PSC per Barcelona, Carme Chacón, afirmava que el sistema d’immersió lingüística de Catalunya tenia “el suport absolut” dels “socialistes de tota Espanya”.
Entre l’una i l’altra vaig trobar a faltar el “tercer hombre”, el nostre Marcel•lí Iglesias, per aidar-me a entendre este galliner mediàtic sobre el català, amb l’Aragó i la seua Franja al mig, eterna convidada de pedra de la política lingüística per escriure. L’Esperanza del PP obriria una escola catalana en nom de la Unesco i la Chaconeta –com li diuen per Catalunya— elogiava la immersió en nom dels seus companys de partit! El cap se me va omplir de preguntes: Serien capaces estes dos senyores de fer les mateixes propostes o declaracions a l’Aragó trilingüe? La nostra consellera de Cultura Eva Almunia havia comentat amb la Chacón a la Comissió Executiva Federal del PSOE, on les dos manen, los beneficis de la immersió a la Franja o al Pirineu aragonès? Apareixeria un dia de la campanya Marcel•lí anunciant la creació de un o deu col•legis (Guillem Nicolau o Jesús Moncada, per posar dos noms) a la seua/nostra terra? Caldrà tindre encara Esperança en la Llei de Llengües que Marcel•lí promet però que mai arriba?

María Dolores Gimeno

Enguany la comarca del Matarranya ha obtingut diverses nominacions en els Premis a la Música Aragonesa que es van atorgar el passat 21 de gener a Saragossa, encara que, finalment, no ha guanyat en cap de les categories on estava representada. No obstant això, haver estat finalista ja és un reconeixement a l’excel·lent treball realitzat. Les nominacions han estat per a ‘Sons del Matarranya’ com a projecte que més recolzament ha donat a la música aragonesa, treball coordinat per Marc Martí amb el suport de l’Associació Cultural del Matarranya i La Barraca que van organitzar un important cicle de concerts i van enregistrar un doble CD recopilatori amb músiques que representen tota la diversitat interpretativa de les nostres terres. En un altre apartat els premis, en la categoria de millor cançó en llengua minoritària d’Aragó, de quatre nominades tres estaven interpretades en català i una en aragonès. Dos incloses en ‘Sons del Matarranya’, el tema ‘Estic perdut’ del grup saragossà Inestables i ‘La darrera bala’ dels també saragossans Gen i l’altra cançó ‘Buscant la inspiració’ del grup matarranyenc Temps al temps del seu primer treball titulat ‘Ratets’, enregistrat després d’haver estat un dels grups participants en ‘Sons del Matarranya’, que també ha comptat amb el suport de l’Associació Cultural del Matarranya. L’any passat, en aquests premis, ja va ser guardonat el grup matarranyenc Los Draps amb el tema ‘Cultura popular’ en la categoria de millor cançó en llengua minoritària d’Aragó, precisament aquests jóvens pena-rogencs estan gravant el seu segon CD, un any just després del seu primer exitós treball musical ‘No mos fareu callar!’. En aquest últim cas –tres de les cançons nominades en català i només una en aragonès- potser el premi no hagi estat concedit per no repetir per segon any consecutiu guardonar una altra cançó en català. Enguany tocava l’aragonès. Quina mala sort!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte setze de febrer del 2008)

Ja fa dies i dies, que únicament cal encendre la televisió, la radio o llegir la primera pàgina de qualsevol diari per a donar-se conte que estem en campanya electoral. Uns ahir ens prometien un cert número de coses, avui els altres els superen en una oferta millor, i els primers demà els tornaran a passar pel damunt en un oferiment encara superior al ja fet. I, així estaran fins al dia 9 de març, sort que falta un mes, sinó encara ens dirie algú que si el votem construirà vivendes de protecció oficial a la lluna.
Curiosament, els ciutadans segueixen en més o menys interès aquest procés, és més creuen que si guanyen uns o els altres les coses canviaran en el sentit en que cadascú creu millors. Potser hi ha diferencies entre els dos grans partits que tenen opcions d’accedir al govern de l’Estat, encara que aquestes, al meu parer, es redueixen a simples concepcions morals o territorials (que no és poc). Lo més curiós del cas, és que avui en dia més del 70 per cent de les lleis venen semipromulgades des de una cosa que es diu el parlament europeu. Per un altra banda, a nivell econòmic el govern d’un estat, i més del nostre, té menys poder, o dit d’un altra manera, pot canviar menys les coses, que qualsevol empresa multinacional com Nestle.
Aclarit això, jo us pregunto, si realment és el govern de l’Estat el que pot o no pot millorar-nos la vida? Evidentment, no. És veritat que pot promulgar en l’àmbit dels drets civils, o en la manera d’organització territorial, però quant parlem d’economia, de dinerets, el govern no te ni molt menys el poder que la majoria de la gent pressuposa. A més, si a tot això li afegim la pressió social de l’església, de l’exèrcit, i de certs sectors socials, podem arribar a preguntar-mos, qui es el que governa? Jo ho tinc clar, a dalt sempre estan los mateixos, encara que no el mateix, i únicament és aquest petit matis el que farà que el dia nou vagi a votar.

Marc Martí

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de febrer del 2008)

Enguany, el dia 2 de febrer, farà vuit-cents anys del naixement a Montpeller de qui més tard en seria senyor i rei de l’Aragó amb el nom de Jaume I, dit el Conqueridor. Atès el simbolisme del personatge hauria de ser un any de grans celebracions, sobretot al País Valencià i a les Balears, i en rigor també a Múrcia, territoris on la història “comença” amb ell, i no haurien de ser poques les que se facen a l’Aragó i a Catalunya, que amb les conquestes reials van passar a ser “grans nacions”. I igualment a Montpeller, no solament per haver-hi nascut i venir de família dels senyors d’aquella vila, sinó perquè gràcies a ell aquesta ciutat, on es va fundar la primera universitat de la Corona Aragonesa —recordeu—, es va poder sostreure cent-cinquanta anys més al poder francès. I això que en Jaume, encara que a contracor, va ser més aviat inclinat a renúncies enfront de les pretensions franceses -la prova n’es el tractat de Corbeil pel qual cedia a França gran part de les terres transpirenenques que havia heretat. Però no va cedir en el cas de Montpeller i tenia a gala anomenar-se’n senyor. Tots, doncs, valencians, aragonesos, catalans, occitans … tenim prou motius per a festejar-ne amb esplendidesa el seu naixement ara fa vuit-cents anys. Tanmateix molt em temo que no serà així i que les administracions passaran de puntetes sobre aquesta efemèride, especialment la valenciana que és mestra en això de segons quins oblits. Els uns perquè amb la figura de l’alt rei en Jaume no es pot vendre l’espanyolisme —llegiu castellanisme— imperant, els altres per allò de “no ens hi emboliquem”, pot passar que tot quede en algun acte acadèmic i pareu de comptar. Si en Jaume fos Ruy Díaz de Vivar, dit el Cid, que va senyorejar València durant cinc anys, la cosa fóra diferent. Però no és així i caldrà que els ciutadans dels territoris de la Corona Aragonesa més conscients de ser qui són posen fil a l’agulla per a celebrar, dignament si més no, una efemèride que de tan prop ens toca.

Artur Quintana i Font

Defensar el català a l’Aragó no és anar a favor o en contra de cap partit polític. La llengua pròpia de la Franja és patrimoni de tots i, per tant, no pot ser objecte de disputa partidista. Conec aragonesos de tots els colors polítics que són parlants de català i no se n’amaguen. És cert que alguns l’anomenen amb algun altre nom, però ho fan per desconeixement o per inèrcia. L’idioma és part de la nostra manera de ser, com tenir els ulls marrons o dur els cognoms de la família. Que els pares vulguen que els seus fills sàpiguen escriure en la llengua pròpia no és de dretes ni d’esquerres: és natural. És injust negar-los, als fills, l’opció de ser competents en la llengua de casa. Hi ha qui argumenta que “això nostre no s’escriu, no cal ensenyar-ho a l’escola”. Avui dia aquest raonament és clarament obsolet: l’analfabetisme ja és història i tenim accés a gran quantitat d’informació. No es pot pretendre que una llengua sobrevisqui amb dignitat si la deixem exclusivament en l’àmbit domèstic. A més, està demostrat que ser competent en el propi idioma millora el rendiment escolar i facilita el coneixement d’altres llengües. Tot plegat em porta a pensar que els que estan en contra de l’ensenyament del català a l’Aragó no són de dreta ni d’esquerra, sinó defensors de la ignorància i enemics del nostre patrimoni. Amb quin objectiu? Ens ho hauran d’explicar.
Per acabar, un exemple. Una noia marroquina va mostrar-se estranyada de que a l’escola d’idiomes d’Alcanyís es pogués aprendre llengües estrangeres i en canvi no el català, que el parla molta gent de la zona i és oficial a les comunitats veïnes. A voltes cal que vinguen de fora per fer-mos veure les pròpies contradiccions.

Fa uns dies no tenia encara decidit de quin tema tractaria a la meua columna del “Viles i gents”. I solament tenia clar que, fore quina fore la temàtica elegida, intentaria aportar una mica d’alegria als meus pacients lectors. Motius per al bon humor no me’n faltaven, ni me’n falten, però, quan m’haig posat a escriure, els noticiaris s’han encaparrat en aigualir-me les alegries al recordar-me que la presó de Guantànamo acabe de complir cinc anys com a centre de reclusió de “suposats terroristes”.
Durant estos anys no m’haig pogut estar d’escriure diverses vegades sobre la barbàrie humanitària i sobre l’enorme injustícia que s’està cometent amb les persones empresonades, ja que cap d’elles ha segut mai acusada de cap delicte i, ni molt menys jutjada. Jurídicament no hi ha per on agarrar-ho, i, quan hi penso, la indignació m’encén la sang. I encara més tenint en compte que qui comet tal aberració contra els drets humans és l’actual administració dels EEUU, la de Mr. Bush, un energumen que pretén donar lliçons de democràcia al món sancer.
Bush s’ha hagut d’enfrontar a les crítiques que ha rebut tant de dins com de fora dels EEUU per estes detencions il·legals indefinides i per les acusacions de maltractaments als presoners. I fins i tot la pròpia ONU ha denunciat diverses vegades que a Guantànamo s’apliquen tècniques de tortura. Però ell va a la seua.
Per tot això i molt més —i amb la sang calenta però el cap fred— torno a repetir —i no em cansaré de fer-ho— que cal exigir als EEUU que pòson fi a la “farsa de justícia” que s’està vivint amb l’anuència còmplice i vergonyant de les “democràcies occidentals” que ballen lo joc al seu president. El gènere humà té moltes coses de les que avergonyir-se, i el que està passant a Guantànamo n’és una més, i també molt greu.

Sí, és un joc de paraules bastant fàcil, i no massa bo. Però des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que seguix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar les minories lingüístiques. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la diversitat lingüística. Ja s’alçave en este honor a nivell de tot l’Estat des de fa un temps. Perquè el gallec té la seua pròpia legislació a Galícia i Astúries, l’asturià a Astúries, lo basc a Euskadi i Navarra, lo català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears i l’occità a la Vall d’Aran. Però el català i l’aragonès ni són oficials ni tenen Llei de llengües a Aragó.
Esta setmana ham descobert que fins i tot la democràcia més homogeneïtzador de les que mos envolten, la República Francesa, mitjançant lo Consell Regional dels Pirineus Orientals ha aprovat la Carta del català. La democràcia que en nom de la República escrivie a les parets de les escoles nordcatalanes “Parleu francès. Sigueu nets.”
A efecte reals, per a un matarranyenc de a peu signifique que han aprovat la Llei de llengües de la Catalunya del Nord. M’haig posat a buscar informació, sense massa èxit, de quins territoris de llengua catalana queden per tindre Llei de llengües. I en definitiva, tots los territoris tenen legislació sobre el català. Tots excepte un. La Franja. Només tenim un Estatut que té modalitats lingüístiques sense nom, i una llei de patrimoni cultural que té nom per a les llengües no oficials, sense arribar a desenvolupar mesures de normalització lingüística. Aragó, primera posició en lo ranking del temorics i homogeneïtzadors. Un trist honor per al Partit Socialista a Aragó.

Apunt original a Xarxes socials i llengües

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dos de febrer del 2008)

… LOGSE, LODE, LOE…
Amb tants i tan vertiginosos canvis en els sistemes educatius, sense comptar les innumerables reformes i contrareformes patrocinades pels distints responsables educatius, de l’un i l’altre partit, inclús en distints mandats del mateix; molts pares d’aquest país confessen que no saben què estudia el seu fill exactament; és més, hi ha alumnes que, al llarg de la seva educació, ni tan sols tenen prou temps per a adaptar-se als nous sistemes d’avaluació; i alguns professors se senten defallir, quan no es rebel•len silenciosament, enfront de canvis i més canvis que els afecten de ple però per als que no han comptat amb ells abans de legislar-los.
Per descomptat que el canvi perseguix sempre la intenció d’aconseguir una millora, encara que aquesta mai estigui garantida tot i que siguin indubtables els desitjos positius i la bona voluntat dels que el promouen. El problema és que, davant de l’opinió pública, (llija’s pares, alumnes i professors) aquests canvis continus, sempre coincidents amb la pujada al poder d’un o altre partit polític, donen la sensació d’enfrontament demolidor amb l’anterior governant, de provisionalitat, de falta de consistència i d’absència d’efectivitat real.
Les assignatures de posa i lleva, la distinta valoració d’unes àrees per damunt d’altres segons el moment; les optatives i opcionals que vénen i se’n van, les llengües que avui es menyspreen i les que demà es reforçaran, els conceptes esvaïts en el temps; les noves expressions educatives, sempre noves, miraculoses i grandiloqüents… Res, res de tot això pot ocultar la sensació de provisionalitat, una provisionalitat que no acabarà fins al moment en què, d’una vegada per sempre, es realitzi un pacte educatiu entre les diverses forces polítiques del país i es consensuï un sistema educatiu estable; més enllà de les ideologies i de la formació de futurs votants; i basat, d’una vegada per sempre, en la participació dels pedagogs i els educadors d’aquest país.
Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de gener del 2007)

En estos darrers mesos, per motius personals, he visitat molts municipis de diverses comarques de la nostra província. Cases tancades, escoles buides, carrers solitaris, en definitiva silenci. Silenci que únicament trenquen els quatre iaios que passegen les seves experiències casi oblidades per un habitat que per a ells s’omple de fantasmes, de records d’allò que va ser i, que possiblement, ja mai serà. Vagis on vagis, la situació es repeteix, les diverses anècdotes o situacions particulars convergeixen en un mateix final; la despoblació imparable dels nostres pobles.
El preu de la vivenda encara esta pels núvols (aquí tot arriba en retard). Els fills del poble emigrats i els turistes, han ocupat fins l’últim metre quadrat habitable, i mentrestant els pocs joves que hi viuen o aquells que hi voldrien viure no poden trobar una casa de lloguer digna, o no poden comprar més que pedres caigudes.
Dins de 20 anys Terol serà un desert o , encara pitjor, serà una zona residencial que sols veurà el pas dels humans a les vacances. Mentre els polítics discuteixen la millor solució, o com vendre que estan fent alguna cosa per resoldre aquesta situació; i els turistes posen totes les comoditats a la seua vivenda rural. Ningú ha pensat que quant es mori el darrer habitant d’aquest medi, amb ell morirà tota la cultura lligada a aquest territori, desapareixeran paraules, costums, tradicions, i una part del nostre patrimoni immaterial marxarà per sempre. I aquests que tan disfruten del medi rural en els seus temps d’oci, no s’han plantejat que el medi rural és tal com és per que els seus habitants el mantenen així. No ara no ningú s’ho planteja, però que passarà quant arribi el 15 d’agost i al arribar al poble, aquest estigui brut, , la piscina tancada, el conductes de l’aigua en mal estat, el bar no els serveixi el seu vermut d’abans de dinar, i el bosc dels voltants s’hagi cremat per que no hi haurà ningú que el netego i el cuido quant ells estant dins el colmenar urbà. Quant arriben a aquest punt, tots sabrem el que hem perdut.

Marc Martí Badia

Des de la Transició per a avant, els territoris catalanoparlants d’Aragó s’han denominat popularment i acadèmicament La Franja, encara que la polèmica ha estat constant al donar-li cognom al nom. Se li ha dit “Franja de Ponent”, des del punt de vista que té una forma allargada –una franja– i està situada al ponent del domini lingüístic català; i també “Franja Oriental”, des l’òptica de la seua ubicació a la Comunitat Autònoma aragonesa, de la que ocupa l’extrem situat més a l’orient.
Però el terme Franja és vist com a perillós per parts de la societat aragonesa, com la FACAO, per exemple. Es tracta dels sectors més rabiosament conservadors i anticatalanistes, un anticatalanisme entés no sols com a oposició a Catalunya –que també– sinò com a oposició a la llengua catalana allí on sigui. Per a este corrent de pensament, la paraula Franja pot donar peu a tendències anexionistes, una temor basada en arguments tan contundents com la presència d’una foto de Vall-de-roures a la tapa del Trivial català. Segons aquesta mentalitat obsessiva, la Comunitat Autònoma veïna pretén incorporar la part –la Franja– al tot –Catalunya-.
Per escapar del parany pancatalanista que sospiten amagat sota la paraula Franja, s’han inventat l’expressió “Aragón oriental”. Una solució ambígua, perque l’Aragó oriental, així sense més ni més, és la meitat d’Aragó –l’altra meitat és occidental–. Però en realitat al que volen referir-se és a l’Aragó catalanoparlant. I aquí es destapa la jugada. En realitat la denominació “Aragón oriental” només té un objectiu: ocultar la realitat que una part d’Aragó té el català com a llengua pròpia. Ocultar-ho per tenir les mans lliures en la tasca d’erradicació.

El diumenge 20 de gener, festivitat de Sant Sebastià, es van atorgar els premis anuals convocats per l’Ajuntament de Pena-roja. El IV Concurs de relats curts Vila de Pena-roja-Maties Pallarés, on hi ha hagut 31 originals presentats que ha duplicat els de l’any passat, l’ha guanyat Jaume Calatayud amb la narració escrita en català titulada Sota la llosa i el segon premi María Rosa Navarro amb Un viaje hacia mi interior. Jaume Calatayud, d’Altafulla, és un habitual dels concursos literaris i que ha aconseguit molts guardons escrivint tant en català com en castellà. La primera convocatòria del Concurs de relats la va guanyar Susana Antolí de Beseit que l’any passat precisament va ser guardonada amb el Guillem Nicolau concedit pel Govern d’Aragó i també va guanyar aquest mateix premi pena-rogí Lluís Rajadell, periodista vall-de-rourenc de l’Heraldo de Aragón. En el IV Concurs de pintura Desideri Lombarte que també hi ha hagut un important augment d’originals presentats el premiat ha estat Angel García Rueda amb el quadre Bodegón de albañil. La composició Aragó trilingüe del escriptor i artista plàstic José Miguel Gràcia va ser seleccionada com a finalista. En el I Concurs de grafitti, la novetat d’enguany en aquests premis, només es va presentar un original que ha estat guardonat i que correspon a Albert Viñas. Aquests concursos representen una excel•lent iniciativa municipal per a promocionar la creativitat artística i literària dels participants que cada vegada milloren la quantitat i la qualitat dels treballs presentats.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de gener del 20079

La pantalla blanca de l’ordinador és la nova i terrible pàgina en blanc de l’escriptor modern. N’enceto una tractant de trobar un tema per a la propera columna, i reviso les anteriors penjades al bloc «http://vilesigents.blogsome.com» en busca d’inspiració i en evitació de repeticions. Veig que al company Carrégalo de Mont-roig, de l’equip de “Viles i gents”, la columna bessona a La comarca, li passa una mica el mateix i que, com a mi, per vèncer la solitud creadora i reforçar la correcció lingüística, l’acompanyen a l’escriptori dos sòlids diccionaris, tot i que no són los que jo utilitzo: l’Alcover-Moll i el de la Gran Enciclopèdia Catalana. Això són les companyies d’eixida, perquè a ell, a mi i a tot escriptor, per modest que sigue, li agrada trobar també companyies a l’altre costat de la pàgina ja escrita i impresa. O en format electrònic. Segons Carrégalo som “Un equip de futbol” de lectors-escriptors, que mos llegim los uns als altres dins del bloc, màgic creador d’una comunitat endogàmica de matarranyencs lletraferits, retornats a la terra amb les nostres col•laboracions periodístiques.
Però és prou? Vaig preguntant-me qui mos llegirà al xicotet gran diari d’una llunyana i preciosa ciutat al sud de la immensa província de Terol, a on la nostra llengua resulta o exòtica o estranya. O qui entrarà al bloc mencionat o a «www.franja.tk», web on van a parar les columnes? De tant en tant he tingut sorpreses extraordinàries d’algú que m’ha enviat un correu després de llegir-me directament o per referències; o he conegut l’anècdota viscuda en persona per algun company amb algun lector d’una vila perduda. Segurament són més los anònims ulls que aproven o desaproven les nostres paraules sobre paper o sobre pantalla. Quina incidència tindrem? Podrem arribar a crear una conscienciació i una acció sobre la nostra terra i la nostra llengua? O serà lletra bonica i morta? Lo mestre Larra afirmava que escriure a Madrid és plorar, i els hòmens de l’anomenada generació del 98 van patir sempre l’absència d’un públic lector suficient i preparat. Potser los vilaters i cresolaires tenim més sort!

Maria Dolores Gimeno

La gent que s’escandalitza amb la denominació de Països Catalans per al conjunt de territoris de parla catalana és, probablement, la mateixa que defensa sense titubejar la denominació Hispanitat per al conjunt de territoris que parla castellà. Però mentre en el primer cas l’expressió és tinguda per una perillosa tapadera d’obscures intencions nacionalistes, anexionistes i independentistes –les tres plagues del món contemporani–, en el segon cas és presentada com a símbol d’una germandat derivada de lligams idiomàtics i culturals. Així resulta que la denominació d’un mateix fet però respecte de dues cultures diferents por considerar-se demoniaca o fraternal només depenent del cantò d’on es mira.
Si bé el terme Països Catalans s’ha utilitzat com a justificació de tendències anexionistes des de Catalunya –sempre molt minoritàries–, no és menys cert que l’Hispanitat ha justificat manifestacions gubernamentals de vomitiva caspositat –com allò del “Día de la Raza”– o ha fonamentat una política paternalista d’Espanya respecte de les seues antigues colònies. Però l’aprofitament pervers o al menys interessat de l’Hispanitat i del que significa perviu. La comunió idiomàtica, cultural i històrica serveix avui en dia per a desenvolupar una política neocolonialista respecte d’Hispanoamèrica a base de l’aterratge d’empreses espanyoles que aspiren a emportar-se la porció més gran possible del pastís econòmic de la regió. Com és neocolonialista desqualificar com a bojos perillosos als presidents de diferents països hispanoamericans elegits democràticament sols per fet de no ballar-li l’aigua a l’antiga metròpoli o a l’ordre mundial imposat pels USA.

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 12 de gener del 2008)

A la capital de la no nació, abans regne d’Aragó, ja m’enteneu, a Saragossa, no en sobra de llibertat d’expressió per a segons quines opinions. Parlo per experiència personal: tres articles meus, enviats als dos diaris de més tirada, han estat rebutjats pel fet de defensar que la solució del litigi del béns provinents de les parròquies de la Franja, ara al Museu de Lleida, només es trobarà al voltant d’una taula de negociacions. Tot el que no sigui dir, que aquets béns s’han d’enviar a Barbastre, no te cabuda a la premsa saragossana de gran tirada. No es pot dubtar, no es pot discrepar, no hi caben els matisos, no es pot ser realista. És més important tenir la societat motivada contra els veïns que cercar l’acord. Jo no n’estic gens de segur si, avui per avui, els grans mitjans de comunicació, les institucions i els partits polítics aragonesos, estan convençuts d’allò que defensen o és la por que els impedeix allunyar-se, o tan sols discrepar, d’una opinió generalitzada, formada en negligir les raons de la part contrària. Uns tenen por de perdre vendes i els altres, vots. Sigui el que sigui, quan més trigui la solució, més imperfecta serà. I una altra cosa: el mantenir una posició irreductible, impedeix carregar-se de petites o parcials raons que després poden esdevenir força importants de cara a una solució via la justícia ordinària, o tal vegada per a una futura —per ara no volguda— incipient negociació. El pluralisme esperona el raonament.
D’altra banda he dir que els esmentats articles sí s’han publicat als mitjans escrits de la província de Terol: dos diaris, un privat i l’altre públic. Això vol dir, que en el cas que ens ocupa, n’hi ha més de llibertat d’expressió als modests mitjans d’aquesta província que als grans mitjans de la capital aragonesa. Si algú no està d’acord amb el que dic que ho provi i es convencerà.

José Miguel Gràcia

El passat deu de desembre, mentres la gent de La Codonyera cantave, de matinada en un fred del dimoni, los Despertadors de la Mare de Déu de Loreto, va tancar els ulls l’oncle Pascual Bosque, mon pare.
Havie naixcut l’any deu del segle passat a una Espanya, un llogaret i una família tan pobres i atrasades que la seua peripècia vital, com la de tanta gent de la seua classe, va tindre que ser necesariament heròica.
Sols va anar a l’estudi (escola) del sis al nou anys, perquè tenie que parar qüenta de dos germanets tardans. Als quinze, ja estave de criat a la Torrocella on li feien passar gana i no el tractaven massa bé. Tot seguit a treballar de pinxe a la via del tren de la Vall de Zafán, on anaven caminant des del poble i se quedaven al Mas de Llaurador. Ja ere un home fet i dret i encara dormie a la pallera entre rates i taragaynes. Anave p’altri al camp i a fer parets de pedra seca que ere la seua especialitat. I ensomniave un món més just, en tindre camps propis, fundar una família i portar una vida millor.
De golp la Guerra Civil i les trinxeres de Brunete, en la propina amarga de la posguerra i les injustícies consentides pels franquistes dels que ell ere enemic declarat. Sort que al nostre poble hi havie una forta tradició democràtica i els agricultors es van poder refer més aviat que per altres llocs posant en marxa, abans de les gelades, la Cooperativa que tants benificis ha donat i encara mos done als socis.
Desprès, els anys del treball dur i la remontada dels seixanta que va trocar de manera radical les condicions de vida de la gent i el color dels pobles. I la llarga velledat al sol, ensomniant millores socials i recuperant lo temps perdut llegint totes les revistes i diaris que caien a les seues mans.

Una altre any el Premi Guillem Nicolau 2007 és atorgat a un escriptor de les nostres comarques, encara que falta l’acte protocol·lari de ser ratificat pel Consell del Govern aragonès. El guanyador és José Miguel Gràcia Zapater, originari de la Codonyera, qui ha estat premiat amb el poemari “Dietari en groc”. Segons el jurat l’obra ha estat guardonada “per la magnífica estructura interna dels poemes i la coherència temàtica del poemari, així com la força expressiva dels seus versos i el domini de la llengua i el llenguatge poètic emprats. També cal valorar la capacitat innovadora”. Recordem que el Premi Guillem Nicolau ha estat concedit pel Govern d’Aragó des del 1986 per tal de difondre i fomentar la creació literària en català a l’Aragó. José Miguel Gràcia ja havia estat guardonat amb aquest mateix premi el 2004 amb un altre poemari “Vers a vers a Barcelona” i l’any passat va recaure en la matarranyenca Susana Antolí, resident a Beseit, també amb un poemari “Tornem a ser menuts”.
José Miguel Gràcia, en aquests últims anys, ha dut una activitat cultural molt important i destacada. Presideix, des de principi d’any, la dinàmica Associació Cultural del Matarranya. Ha publicat poemaris: “Davall d’una olivera”, “Fets i temps de la Codonyera” i “Reflexions i abstraccions” i té encara sense editar “Pasqual Andreu, lo Florit”. Premiat diverses vegades en el concurs de cobles aragoneses en català convocat anualment per l’Ajuntament de Saragossa, l’última precisament aquest mateix any. Ha presentat sorprenents exposicions: “Finestrons i finestretes” i “De la cuina al marc”. Participa com a rapsode dels seus propis versos en actes culturals. I encara trau el temps i energia necessària per a col·laborar en la columna “Lo cresol” al Diario de Teruel, escriure articles ben sovint a La Comarca i altres publicacions. Entre aquestes a la revista mensual coeditada per l’Associació Cultural del Matarranya Temps de Franja.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de gener del 2008)

El novembre proppassat es va celebrar a Mequinensa la concessió del XI Premi Josep Galan a la Normalització Lingüística i Cultural de la Franja, i es van celebrar en un marc de plena normalitat. I això, que no hauria de ser notícia, ho és encara, i tant: la plena normalitat en la concessió d’uns premis a persones o entitats que d’una manera o altra han estudiat i / o fomentat la llengua catalana a l’Aragó i la cultura que sorgeix d’aqueixa llengua. I ho han fet per damunt de les ideologies, perquè saben molt bé que la llengua és patrimoni de tothom i que de cap manera no pot estar sotmesa al va i ve de la política. Ja ho diuen amb paraules assenyades la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia d’Aragó actualment vigents: les llengües d’Espanya i de l’Aragó s’han de protegir i fomentar. I d’acord amb això seien a la taula presidencial en l’acte d’atorgament dels XI Premis Josep Galan a la Normalització Lingüística i Cultural de la Franja no només els presidents de les entitats que convocaven els premis, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i la Iniciativa Cultural de la Franja, sinó també l’alcadessa de Mequinensa (PSOE), l’alcalde de Fraga (PP), el regidor de Joventut i Esports de Fraga (PP), el conseller de Cultura de la Comarca del Baix Cinca (PSOE) i la delegada del Govern d’Aragó a la Comarca (PSOE). I els premis van ser atorgats a tres instituts fragatins d’ensenyament mitjà per haver eixamplat la presència de la llengua catalana, passant de només tenir una assignatura de llengua catalana, a la de fer algunes més assignatures en català; a un establiment mequinensà per la retolació en català i a un cinema de la mateix localitat per la projecció de films en català. Són persones i entitats de les quals desconec l’adscripció política, que de segur, però, que és força diferent. Siga quina siga aquesta adscripció política, és evident que tots ells han contribuït a l’estudi i/o foment de la llengua catalana a l’Aragó. I així ens han donat una esplèndida lliçó de tarannà democràtic. Normalitat, doncs.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2007)

Amb la implantació definitiva de la LOE durant el pròxim curs, i sense la Llei de Llengües aprovada, canviarà notablement el panorama de l’ensenyament del català a les regions bilingües aragoneses.
D’una banda, i al llarg del present curs, s’ha establit un conveni amb la Generalitat de Catalunya pel qual aquells alumnes que cursin l’assignatura de català al llarg de tota la secundària obtindran de manera automàtic el nivell B de coneixement d’aquesta llengua. Per un altre, s’ha desenvolupat un model de bilingüisme català-castellà a l’IES de Fraga que, en aquest cas concret, facilitarà la dita titulació.
Cas a banda suposa la matèria de català en primària, que podrà impartir-se sempre que alguns professors renunciïn a utilitzar hores d’una altra matèria per donar català, fet que, en principi, és fàcil d’organitzar sempre que el claustre ho recolzi i que és facilitat fonamentalment pel fet que les matèries d’aquest nivell educatiu posseeixen un marge d’hores variable.
El problema sorgeix quan es parla dels projectes educatius que, en teoria, poden presentar els centres de secundària que estiguin interessats a impartir català o aragonès, ja que els ensenyaments del currículum ocupen la totalitat de l’horari (30 hores setmanals), no hi ha flexibilitat horària per reduir el nombre d’hores d’una assignatura, tampoc poden impartir-se altres matèries que no siguin les que reforcen alhora que substitueixen a les àrees de llengua castellana o matemàtiques; ni tan sols queda espai per a alguna assignatura optativa, espai que fins ara es reservava per als demandants de català i d’altres matèries opcionals; tampoc és segur que els claustres recolzessin majoritàriament els dits projectes; i ni tan sols és possible impartir hores de català més enllà de les 30 hores lectives doncs la majoria d’aquests instituts de secundària disposen d’un transport escolar que és impossible mantenir més enllà del temps que la majoria d’alumnes romanen al centre.
L’única solució que se m’acut, a falta d’altres millors que espero que se li ocorreran a l’administració educativa, és permetre que algunes hores de reforç de