Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juny del 2009)

Acaba un altre curs escolar i apareixen los balanços. A l’abril, l’Instituto de Evaluación (Ministerio de Educación) va informar de les dificultats de comprensió i expressió en castellà i en anglès i en resolució de problemes matemàtics dels alumnes espanyols de 6è de Primària; este mes de juny lo Departament d’Educació de la Generalitat ha publicat los resultats de les seues proves també en acabar la Primària, en què un 25% d’alumnes no arriben a les competències mínimes en català, castellà i anglès. Amb esta base resulta lògic lo desgavell de la ESO, confirmat per l’Informe PISA de la OCDE 2006, que situava Espanya la coa d’Europa.
L’informe català presenta un interessant exercici sociològic en comparar resultats per sexes i per centres segons la triple xarxa educativa consolidada: escola privada, concertada i pública; i certifica en eixe ordre la línia ascendent del fracàs. Per sort, les escoles rurals constituixen un microcosmos a on encara van a parar juntes les diferents procedències socials de l’entorn; però sovint a les poblacions grans la classe social s’associa a la classe escolar en nom de la “llibertat a l’elecció” –en principi de consciència—, un eslògan trampós de la Concapa que va fer iniciar a Felipe González les concertacions de col•legis, la majoria religiosos. Ara les famílies urbanes han conegut l’assignació del centre dels seus fills p’al curs que ve, resultat d’una sèrie de variants com la proximitat del domicili —a voltes picarescament modificat— i del sorteig. Los pares viuen com una “sort” una escola concertada sense concentració d’immigrants i de marginats, més preocupats per la selecció social de l’alumnat que per l’acadèmica del professorat, encara que això els valgue “gastos” mensuals fixos i una o més misses. Les conseqüències de la llibertat —sortejada—¬ d’elecció són l’obligada segregació d’un grapat d’alumnes, a qui l’escola no farà d’ascensor social sinó de llosa; i la transmissió d’una ideologia uniforme als altres. L’educació hauria de ser igualadora i lliure, però no pareix que la classe política –que pot predicar públic i laic i triar privat i confessional— tingue interès en canviar-ho.

María Dolores Gimeno

Moltes famílies d’aquí han crescut en dietes basades en allò que es fa a casa: cuixot, xoriç, llenguanissa i botifarra. Hi ha vegades que tire més la simplicitat de la sal, lo fred i el temps que porte un cuixot. Altres los sabors artificial del xoriç a la brasa. I quan toque, l’energia i vivesa d’una llenguanisseta en devalent pebre. Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit. I no és cert. Perquè hi ha molt escrit, però lo fotut és posar-se d’acord.

Un estudi molt recent dirigit per Pedro Roncalés, de la Universitat de Saragossa, anunciave que consumidors, tastadors professionals i gerents experts dels assecadors no es posaven d’acord en definir què té un bon cuixot de Denominació d’Origen de Terol. Ja se sap que les ciències socials mai són una matèria fàcil.

Per a tastadors i experts és positiu lo greix infiltrat i subcutani, lo sabor, l’aroma, la suavitat i si és trossejable. Però als experts los agrade cert toc de ranci, que els tastadors consideren negatiu. I els experts preferixen color intens, mentre que als tastadors los agradave els colors homogenis. Per als dos grups és negatiu lo sabor salat intens i la pastositat. Però només los experts detectaven punts negatius en la fibrositat i la duresa.

Però el que interessa és saber què els agrade als consumidors i què compraran si s’ajuste al seu pressupost? Com és previsible, no hi ha cap tipus d’acord. La meitat dels consumidors coincidix en les avaluacions dels tastadors (35%) o en les dels experts (13%). Però una quinta part (21%) té gustos clars i consistents, encara que oposats a la dels professionals: los agrade un salat intens i aprecien positivament la duresa. En suma, poc més de dos terceres parts dels consumidors tenen clar què comprar, encara que a un los agrado més salat i dur que a altres. Però encara queden una quarta part de consumidors (27%) que fa avaluacions poc consistents, i unes vegades troben un cuixot salat, i si li donen poc després lo mateix, diu que és dolç. A estos qualsevol los ven magre.

Concloent. Qui té raó sobre el què és un bon cuixot? Poc importe per als productors. Importe saber la qualitat que es pot traure del que tenim, conèixer a fons lo mercat dels consumidors, explorar els forats de mercat no saturats de producció i introduir el producte a on toca per a traure-hi el màxim rendiment. I a casa, al Matarranya, cadaú que trio si preferix lo magre saladet o una panxeta de xoriç a les brases.

Nota: aprofito per a agrair aquí les facilitats que Pedro Roncalés m’ha donat per a accedir a la presentació en format digital de l’estudi.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juny del 2009)

Los dies cada volta son més llargs, la roba va desapareixen dels nostres cossos conforme puja la temperatura, i es que ja tornem a estar a les portes del estiu. No se si serà per la calor, o per quina estranya raó, les àrees de cultura d’ajuntaments de tots los colors polítics es desperten.
Setmanes culturals, concerts, conferències, xerrades, tallers… el pobles s’omplen d’activitats destinades als veïns y als visitants estiuencs que cada any tornen cap a la segona residència. Així, casi tots els actes culturals es concentren en estos dos mesos, i per què? El responsables ho diuen clarament i sense cap tipus de vergonya; “ara hi ha gent al poble, i a més els que estan de vacances tenen una oferta d’activitats més amplia”.
Sincerament, no ho entenc. Em pareix una gran tontería concentrar tots els recursos personals i econòmics a satisfer els turistes que, per a més inri, tenen més interès en passejar per la vora del riu Matarranya que en anar a qualsevol xerrada. No ho veig lògic. I en això no em manifesto contra el turisme, encara no tenim clar que els visitants venen als nostres pobles pel patrimoni, les tradicions, el paisatge, la tranquil•litat i altres valors que no tenen res a veure en projeccions de cine, tallers, o altres activitats que la majoria d’ells tenen al abast cada dia a les seues respectives ciutats.
No serie més raonable invertir tots estos esforços en mantenir una oferta cultural i d’oci estable durant tot l’any. Unes activitats destinades als veïns, a la gent que fa que els pobles estiguen vius, cosa que no se si els polítics locals tenen clara. Es que després del estiu, arribe l’hivern i llavors que… L’oferta es torna erma, encara sort d’associacions i col•lectius no vinculats a les administracions que en los últims anys han anat incrementant l’oferta. I es que la gent cada dia necessita tenir més i millors opcions culturals i d’oci, i si no hi són, tots sabem que este no es un bon puesto per a viure.

Marc Martí

El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó.
Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició.
Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans.
Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.
Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.

La campanya de les eleccions europees ha passat, una vegada més, sense pena ni glòria amb la seua càrrega de mítings, conferències, taules informatives i demés “parafernàlia”. Com les eleccions, a l’hora de publicar-se esta columna ja hauran passat, ningú em podrà acusar de parcialitat en la darrera confrontació electoral.
Una de les poques sorpreses de la campanya –com deia, pel general bastant avorrida– per un observador catalanoparlant la va protagonitzar el president de la DGA, Marcel·lí Iglesias, també catalanoparlant. En un multitudinari dinar-míting celebrat a la castellanoparlant Terol va començar la seua intervenció en català. Va dirigir-se als assistents “del Matarranya” en un gest de deferència perque havien fer el viatge més llarg per a acudir a l’acte. Els passa el mateix, segons va contar, que li ocorria a ell quan participava en actes polítics a la capital aragonesa i venia del seu poble, Bonansa.
I no hi va haver-hi ningú que xiulare des d’algún racó d’aquell gran menjador, on hi havia cinc-centes persones arribades de tots els cantons de la província. Ningú va manifestar, al menys obertament, el seu malestar per aquella improvisada i inesperada presència del català en l’intervenció del principal orador. Pot ser que alguna cosa estiga canviant en la societat aragonesa, tradicionalment intolerant respecte al català? Ja seria hora.

Enterats els de Madrit del Diccionari de Chapurreries que estem preparant, me demanen que els escriga algunes entrades, així contestaran millor les propostes chapurrianes que alguns els fan. Prenguen nota els acadèmics:

Chapurriau, rriau, rriau… Onomatopeia o paregut, sense suc ni muc, ni gràcia ni traça, ni gust de carbaça.
Chapurraire.- Element simpàtic sol castellaparlant que es fa de penques de saber dels nostres pobles, cagant-la sempre quan afegeix: “allí habláis una especia de Cha…”
Chapurriat.- Forat imaginari a les fulles d’un setmanari. Una llàstima, perquè les bones obres no haurien de tindre noms dolents.
Chapurrianisme.- Creència idiota que afavoreix els que escriven en faltes d’ortografia i als que reneguen de la llengua materna.
Enchapurrechar.- Empastifar, embrutar, enmerdar.
Chapudràtic.- Aixina com catedràtic o dotó de basseta, diputat de carrascleta, sabut del canut… i tants atres.
Chapurrastre.- Farum predemocràtic que deixen per on passen els partidaris de les querelles criminals contra els que no pensen com ells.
Chapubaish.- Casori de chapu i baish. Ja li val a l’inventor del nom baish.. Que algú mos digue com sone eixe palaurot en la ‘h’ final.
Chapúrria.- Rònega manifestació o reunió de chapurrians a la capital en los justets per portar el sant.
Enchapurriagats.- Que demanen firmes a la gent contra la seua pròpia llengua.
Chapurranga.- Un mal negoci. Qui gaste temps i diners en chapurreries.
Enchapurrich.- Acotidets, semets i més eixuts de idees bones que l’eixarrit d’ovella sedella, medella, llanuda, llanada del cap escornada…
Enchapurriach.- Que diuen defensar la llengua però que mai la escriven. Si tant la volen que la escriguen, a la castellana o como sigue, però que la escriguen, redéu! Ara proliferen blocs i webs de jòvens voluntariosos que necesiten defensar i aprendre la nostra llengua, pero como no la escriven, mai podràn superar la enfermetat infantil i carca del chapurriau.
Chapurriaguitis.- Enfermetat infantil de la normalització ja dita. Els afectats hi tenen cura a poc espavilats que siguen.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 de juny del 2009)

Els escriptors en aragonès i en català tenen molt en comú, des d’un gloriós passat medieval, quan compartien llengües i corona —a Barcelona un secretari reial escrivia cartes en aragonès mentre a Saragossa un merino posava comptes en català—, fins a compartir ara el difícil destí de les llengües minoritzades, conegut eufemisme per a no dir altres noms de més mal regust. Darrerament, després de segles de no fer-ho, han volgut tornar a conviure espais i llengües i així dins del marc de les Trobades d’Escriptors al Pirineu s’han aplegat 25 escriptors d’aqueixes llengües (Marta Alòs, Pilar Benítez, Zésar Biec, Àlex Broch, Ramón Campo, Pep Coll, Isidor Cònsul, Ánchel Conte, Marc Cornell, Nieus-Luzía Dueso, Manel Figuera, Ana Giménez Betrán, Óscar Latas, Xavier Macià, Ferran Marín, Àngels Moreno, Lluís Muntada, Chusé Inazio Nabarro, Francho Nagore, Ferran Rella, Carme Riera, Chusé Antón Santamaría, Màrius Serra, Vicent Usó i Fernando Vallés): primer el 2006 a Bellver de Cerdanya i a continuació el 2007 a Pandicosa. Els escriptors en aragonès venien, com cal esperar, de l’Aragó, i els que ho fan en català venien, com també cal esperar, de l’Aragó, Catalunya, Mallorca i València —la Corona hi estava tota molt ben representada. Uns dies de convivència atapeïda, gastronòmica, muntanyenca, de diàleg, entusiasta. Però ja se sap: verba volant, scripta manent. I per tant cada escriptor ha hagut d’escriure una prosa relacionada poc o molt, o fins i tot moltíssim, amb l’indret pirinenc de la trobada: la Cerdanya i a Bal de Tena. Resultat quatre esplèndids llibres, però no pas, com algú podria témer, aplegats llengua per llengua, sinó per territori i oferint per a la Cerdanya en un volum tots els textos en versió aragonesa, i en un altre en versió catalana, i això mateix per a ra Bal de Tena. I així tenim de la primera trobada: Branquil d’a Cerdanya, Uesca, Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa i Portal de Cerdanya, Barcelona, Proa 2007; i de la segona: Capiscol, Uesca, 2008, PCFA i amb el mateix títol i any a Barcelona, Proa. Llegiu-los. Valen el goig de fer-ho.

Artur Quintana

Al Canal 33 de Televisió de Catalunya, en el programa ‘L’hora del lector’, dirigit per Emili Manzano va entrevistar fa unes quantes setmanes a José Antonio Labordeta. El polifacètic personatge parlà del seu últim llibre ‘Un beduino en el Congreso de los Diputados’, de la seua formació i trajectòria personal. Repassà passatges de la seva vida: l’escola del seu pare a Saragossa i on precisament va estudiar el novel•lista mequinensà Jesús Moncada, del pas per l’escola alemanya a Saragossa d’ideologia feixista –ell, fill d’un intel•lectual d’esquerres-, de l’excel•lent obra poètica del seu germà Miguel Labordeta, de l’època com a cantautor, de l’estança a Madrid com a diputat de la CHA… I l’entrevista Manzano la hi fa en català amb una comprensió total de la llengua per part de Labordeta on se’l veia lúcid, espontani, irònic i intel•ligent. Una conversa distesa, fluida, en què es notà una total complicitat i sintonia entre entrevistat i entrevistador. Després de la llarga i interessant xerrada el conductor del programa va presentar a dos crítics literaris convidants per a l’ocasió: Xavier Lloveras, amb arrels a la Ribagorça aragonesa, i Víctor Amela, originari del Forcall. Aquest últim va explicar en la tertúlia les seues dos últimes lectures: ‘Memòries d’una desmemoriada mula vella’ del pena-rogí Desideri Lombarte reeditada l’any passat i ‘La vida de Pedro Saputo’ de Braulio Foz. Havia fet aquestes lectures d’escriptors aragonesos per aprofitar l’estança en el programa de Labordeta. Entre la conversa un error d’Amela que cità Braulio Foz com a novel•lista castellanoparlant. L’obra del matarranyenc evidentment està escrita en castellà però a la vila on va nàixer Fórnols, es parla català. I ben satisfet que estava Braulio Foz de la seua llengua materna. Labordeta, com home culte, coneixia l’obra dels dos escriptors matarranyencs. Quan debatien, al final del col•loqui, de les tres llengües que es parlen a l’Aragó, Labordeta argumentava que ell ho tenia clar però que era massa gran i estava cansat per a lluitar a favor d’aquesta evidència que molts aragonesos, encara avui, es neguen a acceptar. Quina pena i quina desgràcia!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 de juny del 2009)

He vist dos homes negres, elegantment vestits abaixant-se d’un avió, per a després extreure d’una de les seves butxaques un sobre enorme replet de bitllets de cinc-cents euros i pagar amb un d’ells el seu següent trajecte de primera classe amb tren.
Segur que has vist sovint en les notícies a homes, dones i nens negres embalbits pel fred i la por, sota el fantasma dels seus companys empassats per la marea de la intransigència i per les aigües del mar.
Mentrestant, Holanda, ha vist créixer la ultradreta de manera alarmant; i Itàlia xala amb el seu “superhuomo” particular, exemple de polític “humil” al servei dels ciutadans; model de llibertat d’expressió, “sense massa” interessos privats que poguessin donar la falsa idea de manipulació dels mitjans de comunicació, un país que etiqueta i castiga, sense cap mena de vergonya, a l’emigrant sense papers com a delinqüent.
Hem vist més negres que blancs lluitant i morint a Vietnam, a Iran o a Afganistan, i molts d’aquells patint abusos en distintes ciutats, fins i tot en algunes que s’autoproclamen democràtiques i desenvolupades; hem vist injustícia i misèria en el seu propi país.
Heu aplaudit un famós jugador negre o escoltat amb delit una veu colossal; mentre veiem en televisió a un petit negre morint per inanició.
Els ulls de milions d’éssers han vist un home negre parlant alt, clar i sense por al món, des del centri de l’Islam; i a un altre, de cutis fosc i barba endimoniada rebutjant la pau, escopint sobre la mà estesa.
I tot el que s’ha vist va molt més enllà del color; totes les desigualtats i els greuges que observem de dia en dia no tenen res a veure amb la pell; són simplement el resultat del valor que li donem a altres humans: unes vegades valem menys que zero i d’altres cinquanta-u; conseqüència directa del valor dels diners, que aclareixen sobtadament la pell més fosca; objectiu de la incultura i de la por que s’estén i inculca sota el mantell de la falsa informació; és la visió dels nous valors, segons els quals no importa l’origen dels diners, ni d’uns vestits, ni l’ús abusiu d’un càrrec, ni els tripijocs, ni l’enchufisme o la ineptitud, ni tan sols la mentida o la traïció. Sovint només es valora la imatge, quasi mai les intencions reals o el color de la pell. En tot cas, l’únic color que marca la diferència entre humans és el dels diners i més fosca és la vida per a qui no els té.

Silvestre Hernàndez

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 d’abril del 2009)

D’un recent programa de debat esportiu a la TV3 me sorprèn lo català correcte i fluid que parla un dels participants, Víctor Muñoz, saragossà de naixement, reconegut futbolista del Real Zaragoza, del FC Barcelona i de la Selecció Espanyola, i ara entrenador de futbol. Wikipedia destaca d’ell: “El tiempo que permaneció en Barcelona le bastó para aprender catalán”. I jo que pensava que la mentalitat comprensiva amb la idiosincràsia lingüística de la terra de residència era cosa de bascos conscienciejats com Txiki Begiristain o José Mari Bakero, més sensibles pel seu origen.
A una frontera d’un carrer cèntric de Saragossa hi ha un gran cartell en català, “El Molí Vell”, denominador comercial de lo que pareix un forn–cafeteria. Investigo una mica, i resulta ser una marca originaria de Barcelona, que s’integra amb tota naturalitat amb los noms en anglès dels locals del costat, noms que no tots són capaços d’entendre però que formen part des de fa temps del paisatge urbà espanyol, catalanoparlant o no.
La meua nebodeta de tres anys ja sap cantar “Mi pare no té nas”, i li fa gràcia repetir paraules en català franjolí, com li parla el seu pare; per això s’ha hagut d’advertir la seua mestra a la guarderia saragossana si algun dia la xiqueta pronuncia frases incomprensibles encara que tan romàniques com l’idioma castellà de la capital aragonesa.
Lo passat dissabte 16 de maig un miler de persones posen una pica a Saragossa, la plaça més dura del panorama lingüístic peninsular, manifestant-se pel dret constitucional a un Aragó trilingüe. Los diaris que dominen lo panorama regional no n’informen; és clar, han de deixar espai a una bicicletada de 400 participants i a les protestes dels veïns de La Muela i les corrupcions municipals. Són ja més de 30 anys de Constitució espanyola amb lo seu article 3 (“Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas…”), i 25 de la Declaració de Mequinensa, inici de les justes i ignorades reclamacions dels “altres” aragonesos. Eppur si muove!

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de maig del 2009)

El passat setze de maig va tenir lloc la manifestació per un Aragó trilingüe, a Saragossa: una manifestació ben organitzada, prou nombrosa, seriosa en quant a les reivindicacions, festiva en les formes, culturalment integradora, contra ningú i només a favor de les llengües minoritàries d’Aragó. Què més vol el Govern d’Aragó? Què més volen els partits polítics? Què més vol encara la societat civil aragonesa? Si diguéssim que ha mancat pedagogia per part del Govern d’Aragó en fer veure a tots els aragonesos la nostra riquesa lingüística i els avantatges que això proporciona, no diríem tota la veritat. Els fets han estat molt més greus encara: allò que membres destacats —possiblement no tots— del PSOE han defensat privadament amb relació a la necessitat de aprovar una adequada Llei de Llengües, mai s’ha traduït en una política d’alliçonament a les bases del partit i a la societat civil. ¿Per por? ¿Per manca de convicció? ¿Per considerar-lo un assumpte de poca importància, en comptes d’un avantatge o un dret? Per contra, tots els anuncis envers els terminis, mai complerts, de presentació del projecte de Llei, només han servit per rearmar els contraris: PP y PAR.
Si segueixen sense fer-nos cas, ¿què podem fer?: seguir reivindicant la cooficialitat de l’aragonès i el català; organitzar alguna altra manifestació més nombrosa; demanar un pronunciament del Justícia d’Aragó; dirigir-nos al Parlament Europeu i a la Comissió Europea, ajudats pels partits que reclamen el mateix que nosaltres, per a demanar els informes i recomanacions que calgui; fer veure a la ciutadania, la importància de la nostra cultura i de la nostra llengua, especialment mobilitzant els jóvens; recórrer al Defensor del Pueblo, criticar les incongruències dels partits quan mantenen actituds oposades a l’Aragó amb relació a altres comunitats; explicar a tort i a dret la inconstitucionalitat de l’Estatut mentre no es declari la cooficialitat de les llengües pròpies, etc., etc., i no tirar la tovallola en cap moment.
Si el PAR fos realment un partit culturalment aragonesista o volgués donar proves d’honradesa intel•lectual i de coneixements lingüístics, no hi cap dubte que votaria a favor d’una Llei de Llengües coherent, justa i constitucional. Malauradament la seua actitud i les seues declaracions hi van per un altre camí. La CHA i IU reclamen obertament la cooficialitat lingüística.

José Miguel Gràcia

A principis dels anys 90 encara eixien a les enquestes iaios i iaies de la Franja que no sabien parlar castellà. Van desenvolupar la seua vida completament en català, i van ser els raders exemplars de l’economia de subsistència. Van nàixer, van viure, se van casar i van morir al mateix poble. No van aprendre a escriure, ni en castellà ni en català, ni els haguere calgut si tot no haguere canviat tant.
Les condicions socials en les que es desenvolupave el català de mos rebisiaios ha variat de tal manera que ara mesurem lo relleu internacional d’una llengua segons los articles que té la seua enciclopèdia a Internet.
Mentres, les escoles han ensenyat a escriure en castellà a tots, sense discriminació de gènere, edat, poble, religió, origen o llengua. La nova economia del consum i de les comunicacions possibilite els traspassos continus de les fronteres lingüístiques i les autonòmiques per a anar a comprar a un supermercat diverses vegades al mes. Hi ha nous ciutadans que han creuat oceans per a treballar en natres. I el poder ha oblidat incloure al pack modernitzador l’alfabetització en català i aragonès. S’han descuidat que només l’economia de la subsistència podie assegurar el futur del català i l’aragonès en lo deixar-fer. La situació no és la mateixa. No es pot deixar fer. A hores d’ara la situació del català i l’aragonès serà compromesa si només s’alfabetitza en castellà.
Per això, catalanoparlants i aragonesoparlants escrivíem este dissabte passat un peu de pàgina al llibre de la història universal: mos manifestàvem junts a Saragossa per a reclamar una llei de llengües. Volem que es protegixque les nostres llengües. Los ciutadans ham posat les nostres llengües a la Wikipedia, podem tindre el català als nostres mòbils o els neofablans de l’aragonès fan renàixer la llengua a Saragossa. Volem evitar que la modernitat faigue foc i flama en l’aragonès i el català. És lo torn del Govern d’Aragó.

(Este és un article de Antoni Bengochea, publicat al diario de Teruel el dissabte 16)

Moltes persones —especialment molts castellà-parlants— es mostren preocupats per l’efecte nefast que pot causar una possible normalització lingüística del català de l´Aragó:
—¿I no perderéis vuestras variedades locales, tan ricas?— em diuen en un castellà neutre que sona igual a Burgos, Saragossa o Sevilla. I jo li contesto:
—I a tu, et preocupa haver perdut la teva?
Em diu no saber res de tot això quan li explico els centenars de paraules —especialment aragoneses— que empraven els seus iaios a Torrijo de la Cañada i que un saragossà jove com ell ni coneix. Ho comprenc: haver-li donat el tir de gràcia a una llengua tan inútil com l’aragonès, a qui li pot preocupar?. La gent es preocupa d’allò que és actual i útil.
D’altra banda és clar que tants anys de normativa castellana (o espanyola) han acabat amb el murcià, l’andalús, el manxec, el mexicà o les riquíssimes varietats del porteny dels barris de Buenos Aires. Pobra gent, ara tothom parla el castellà de Valladolid. Ara ja no hi ha canaris que diuen allò de “uhtedeh loh godoh”, perquè a la classe de Lengua Española els han ensenyat a dir: “vosotros, los peninsulares”; ni andalusos “jartos de jamón”, perquè ara estan “ahítos”, ni espanyolets que, com abans, utilitzaven la preposició “pa” o els finals dels participis en “ao” o “au”, perquè tots saben dir “para” i “ado”. Definitivament: fora la normativa i es recuperarà tot això! I a més a més, per a què volen estudiar la seva llengua si la saben parlar bé? Quina pèrdua de temps! Si el castellà s’escriu com es parla (això ens deien a les escoles). Tothom sap escriure: “los que an terminao, que cogan la gitarra”. Ara a les classes de Lengua Española s’estudiarà anglés, molt més útil perquè és la llengua en la que ens entenem tots al món. I aquest és l’exemple a seguir. Què bonic seria que al món només es parlés una llengua en la que tots ens entenguéssim . Una sola llengua…i milions de varietats locals.

Antoni Bengochea

A hores d’ara els lectors ja deuen saber que als casalicis contigus a l’ermita de la Consolació i pels voltants de l’ermitori s’hi ha ubicat un hotel. No vull entrar a valorar ara i ací eixa qüestió, però sí que voldria incidir en lo fet que l’ajuntament de Mont-roig no n’hage informat a la població bé passant un paper per les cases o bé amb una reunió de poble. Eixe silenci és incomprensible. I més si tenim en compte que la idea inicial era una altra i que per als mont-rogins qualsevol tema relacionat amb l’ermita és important i mereix ser tractat amb delicadesa —en estos casos, la qüestió devocional va sempre acompanyada del component sentimental. Precisament per això xoque comprovar el poc tacte que l’equip de govern municipal ha tengut per a portar este tema. I és precisament per això que hi ha gent que està molt enfadada. I al malestar produït per la falta d’informació s’ha d’afegir que, de la nit al dia es van llevar els rostidors i no se n’han fet de nous, amb la qual cosa done la impressió com si als mont-rogins se mos haguere privat d’un espai que sentim molt nostre en benefici privat. A Mont-roig se’n parle molt, de tot això, però, incomprensiblement ningú gose fer-ho en públic. Un dia —no fa molt— vaig tindre l’ocurrència de qüestionar que l’Ajuntament no donare cap informació. Se’m va respondre que si volia estar informat només calie que li preguntara a l’alcalde. Però no té cap sentit que l’alcalde n’hage d’informar individualment, persona a persona; i, en tot cas, la idea d’informar al poble ha d’eixir de dins de l’Ajuntament. Sigue com sigue, si hipotèticament s’acceptare l’existència de l’hotel, no entenc per quina raó de tres no podrien ser compatibles l’activitat lúdica oberta a tots i la privada. En definitiva, lo tema de la Consolació és un problema latent i una ferida que porte camí de tancar en fals. I mal anirà si algun dia comence a supurar.

Vaig llegir aquesta frase a l’article d’en Baltasar Porcel “La inmigración y la fortaleza” publicat a La Vanguardia (07/05/2009). L’autora de la definició és la demògrafa Anna Cabré, tot contestant la pregunta que se li fa en una entrevista (l’Avenç 345, 04/09) «Què és Catalunya?». La resposta és clara: «Una fàbrica de fer catalans, doncs el nostre factor hereditari és menor que el d’allau i conjunció de col·lectius». La prova vivent d’aquesta afirmació és el propi president de la Generalitat, l’únic d’una comunitat autònoma que ha nascut en una altra. Des de fora sovint s’intenta mostrar una realitat molt diferent, d’enfrontament i conflicte. Per adonar-se de la distorsió només cal anar a Catalunya i passejar-s’hi. La tan criticada –des de fora– immersió lingüística ha aconseguit que la llengua pròpia del territori sigui coneguda per tothom, sense perdre competència –com demostren tossudament les dades– en castellà, l’altra llengua oficial. En altres llocs s’ha optat per dividir la població amb els resultats que coneixem: al País Valencià la llengua pròpia retrocedeix a gran velocitat i a Euskadi s’han creat dues comunitats. La mala imatge que es té de Catalunya a la resta de l’estat resulta incomprensible pels que hi viuen o hi hem viscut. Hi ha coses bones i no tan bones, com a tot arreu, però un territori que ha rebut una tan gran immigració i que ha estat capaç de seduir-ne la immensa majoria fins integrar-los mereix, com a mínim, una mirada encuriosida i sense prejudicis.
Des de la Franja patim sovint la visió distorsionada que es té de Catalunya. El fet de compartir-ne la llengua ens fa culpables. De què? No ho sé. Potser de no haver perdut, al contrari que la majoria, un tret d’identitat del ser aragonès: la nostra llengua catalana.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de maig del 2009)

Amb aquest nom es pot veure al Palau Moja de Barcelona una ben treballada exposició, amb moltíssims materials de tota mena —fotografies, papers i objectes personals, publicacions, … —, sobre l’exili dels escriptors en produir-se l’entrada dels feixistes a Catalunya el gener/febrer del 1939. Hi són gairebé tots els grans noms de la literatura del moment —Josep Carner, Carles Riba, Pere Calders, Joan Oliver, Ferran Soldevila, Pere Coromines, Pompeu Fabra … — i d’altres que tot just començaven –Joan Sales, Joan Coromines, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, … . També s’hi troba Antonio Machado que s’havia refugiat a València, on descobriria de la mà d’Ausiàs Marc, una llengua i una literatura espanyoles, la catalana, que fins aleshores havia quasi del tot ignorat. Més avançada la guerra Machado passà a viure a diversos indrets de Catalunya, i hi moriria el 1939 en tràgiques i tristes circumstàncies —i allà roman enterrat. La majoria d’aquests escriptors, després d’una breu estada a França van poder trobar acollida definitiva a diversos països americans, sobretot Mèxic i Xile. Fugien davant de l’ocupació de França per l’Alemanya nazi, que significava per a ells, republicans espanyols i antifranquistes, un greu perill. Alguns anaren a parar al camp de concentració alemany de Mauthausen: Joaquim Amat-Piniella, Pere Vives, i aquest darrer hi fou assassinat injectant-li benzina al cor. Els curadors de l’exposició han tingut la bona pensada d’editar una vintena de postals amb citacions de caràcter aforístic dels diferents escriptors exiliats, perquè com escriu un d’ells: “El veritable enemic és l’oblit”. I així, per a lluitar contra aquest enemic, i tants d’altres que ens envolten, us n’ofereixo ací unes quantes mostres més: “La neutralitat és potser el més eixorc dels egoismes”, mots que en el context de la hipòcrita no-intervenció dels estats dits democràtics durant la Guerra Civil prenen tràgiques connotacions, o “Per a poder ser imparcial cal ésser apassionat”, “Les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries”, “Si goséssiu saber tant com goseu posseir!”, … . Només hi he trobat a faltar aquell conegut axioma que diu “Imagina les tergiversacions i ignomínies més grosses en contra del català —davant la realitat sempre faràs curt”.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de maig del 2009)

En l’aniversari de Darwin reneixen les velles polèmiques a favor i en contra de l’evolució i, mentrestant, assistim a salts vertiginosos en l’escala evolutiva, propiciats per certa experimentació científica, per alguns polítics àvids de passar als llibres d’història i, molt especialment, per un voraç mercantilisme emparat, com gairebé sempre, en idees altruistes, en la lluita contra la malaltia i en l’eterna persecució de la felicitat humana.
Salts malabars de mutació en mutació, a manera de mortal joc de l’oca, que expliquen l’aparició de l’encefalopatia espongiforme bovina, o de la síndrome de l’antavirus pulmonar (causat per alguns rosegadores) que entre els infectats als Estats Units provoca un índex de mortalitat superior al 50 per cent, i així fins una trentena de noves malalties aparegudes en els últims vint anys, encara sense tractaments efectius, sense cures ni vacunes, ni possibilitat coneguda de prevenció o control efectiu.
Altres com l’ebola o fins i tot la plaga del VIH, apunten com a culpables a determinades mutacions procedent d’animals, mutacions, almenys les últimes que s’estan observant en les que sí sembla estar comprovada certa responsabilitat dels humans.
Sumem-li més a més les mutacions a gran escala que es desenvolupen en velles malalties com el còlera, les ancestrals malalties venèries, la tuberculosi… en aquests casos agreujades per les resistències als antibiòtics que generen el seu mal ús.
I continuem jugant fort: la grip aviar, ara complicada en la seva última i més recent carcassa militar com a grip porcina: que no és simplement una nova grip sinó la “grip nova”, encara d’etiologia desconeguda però que possiblement suposa un salt qualitatiu impressionant en l’evolució dels virus, uns virus que antigament afectaven només animals i que ara s’han convertit en capaços d’atacar als éssers humans i de ser propagats per ells.
Seguim així, manipulem gens, creem noves mutacions, alimentem-nos amb productes transgènics d’acció encara desconeguda, utilitzem els antibiòtics a tort i a dret; augmentem les radiacions de tota mena fins i tot les que possibiliten la pèrdua de la capa d’ozó del nostre planeta… Seguim així, mentre augmenten les al•lèrgies, la cruesa del càncer, i sorgeixen noves malalties; continuem jugant a ser déus, fem un pols amb la natura, a veure qui pot més…, encara que em temo que, més que Déus de l’Olimp, alguns polítics excessivament confiats amb la manipulació genètica, i poc previnguts, junt amb determinats científics, que avui en dia s’erigeixen com a salvadors de la Humanitat, més aviat es comporten com a déus en el limbe, en la frontera entre el lideratge absolut de l’home i la seva desaparició com a espècie.

Silvestre Hernàndez

Hi ha empresaris valents que han posat al mercat productes de qualitat, elaborats a la comarca. Generalment es tracta de productes alimentaris que, com a element diferenciador, tenen un nom relacionat amb el seu origen. Hi ha qui a causa del desconeixement que ha generat la manca de formació en la nostra llengua transcriu paraules inequívocament catalanes amb grafies aberrants. N’hi ha d’altres, però, que s’han preocupat de mantenir la correcció de les denominacions. Per ells escriure malament els noms de les muntanyes, rius o partides que han triat com a marca, equivaldria a veure a les etiquetes “Vino de Herè” (per Jerez) o “Quezo curao”.
Tanmateix, quan el mercat és bàsicament aragonès, a voltes es produeix un rebuig a causa de l’aspecte català del nom. Sé d’algun cas on ja es planteja el canvi de marca perquè els aragonesos no perceben aquell producte com a propi. Quan el tasten agrada molt, i el preu és convenient. Però la marca no els sona de la terra. Tan els fa que tota l’etiqueta estiga en castellà i que a l’adreça del productor aparega inequívocament la província. Per a ells un apòstrof, una “ç” o una “x” és motiu de sospita. Això és preocupant perquè demostra que, malgrat tants anys de democràcia, continua la desconeixement del propi territori. Perquè vull creure que és desconeixement, i no rebuig conscient d’un patrimoni que és de tots els aragonesos.
Entretant els ignorants que en fan bandera, de la seua ignorància, s’han embrancat en la reivindicació de la denominació “Chapurriau”, amb cap altre objectiu que mantenir-nos als franjolins en el secular analfabetisme a què estem condemnats pels nostres governants. La seua filosofia és la mateixa que la d’aquell conegut meu que un dia, desinhibit pels “cubates”, em va etzibar a la cara “abans li diré cagalló que català!”. Doncs això.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de maig del 2009)

Fa un parell de setmanes, el Governador del Banc d’Espanya va fer uns comentaris amb relació al futur de les pensions a Espanya. Concretament ens digué que si la crisi econòmica i les despeses del Govern continuessin com actualment, desapareixeria en breu el superàvit de la Seguretat Social, per tant, per reduir un futur dèficit s’hauria de pensar en incrementar l’edat de la jubilació o en ampliar-hi els anys de cotització. Aquests tipus de declaracions són força recurrents en els períodes de dificultats econòmiques. No diré jo que el superàvit no s’hi està reduint a passes de gegant, ara bé el que no em sembla correcte és el transmetre desassossec i por als actuals o futurs pensionistes. Comprenc que és un bon exercici el seguiment i control d’ingressos i despeses de la Seguritat Social, tot i que sempre m’ha sobtat l’intent de fer caixa separada per a la Seguritat Social. Les cotitzacions dels empresaris i treballadors són uns ingressos més de l’Estat i el pagament de les pensions i la resta de serveis sanitaris, una despesa, això sí, molt important.
El senyor Fernández Ordóñez hagués pogut dir també que si creix i creix el dèficit, perillaran els sous dels funcionaris del Banc d’Espanya i tal vegada el d’ell mateix, i els de tots els altres funcionaris, i les despeses de l’exèrcit, i les inversions i manteniment de la xarxa de comunicacions, i les transferències i subvencions a les diferents administracions púbiques, etc., etc. La realitat és que la caixa del Estat és única i l’assignació de recursos ha d’obeir a una determinada estratègia. Amb què caixa o butxaca haurien de pagar-se les despeses sense entrada de diners?
En tot cas, les pensions estan garantides mitjançant el Pacte de Toledo, però encara que no ho estiguessin, què govern suïcida gosaria reduir les pensions o limitar les despeses relacionades amb els jubilats, atesa la gran força electoral que representen els pensionistes a qualsevol país? Fins i tot, si existís un partit polític dels jubilats o persones properes a jubilar-se, les possibilitats de ser-hi al govern haurien de tenir-se molt en compte. La idea pot semblar extravagant, però no me’n direu que no és digna d’estudi a efectes pràctics.

José Miguel Gràcia

Ho havíem sentir dir altres voltes i fa uns dies, a la TV Aragonesa, ho repetie un enginyer d’Osca que treballe a un país de la UE: “la casa de uno és la lengua”. Perquè l’enyorança per estar lluny de la llar, en res es cure millor que en les paraules de la llengua pròpia. Perquè sinó s’ajunten els emigrants ells en ells? Perquè eixe gust que tenim d’enraonar en los coneguts quan els trobem per Independència o la Plaça del Pilar? La casa és la llengua, ja ho crec que si. I escriuríem un llibre cada any si replegarem les cites en eixe sentit que escoltem i llegim a personatges de la cultura castellana.
El problema és que natros no podem dir de la nostra llengua lo mateix que diguen tots los dies els que sols parlen i escriuen en castellà. A ells els aplaudeixen i a natros, per defensar exactament lo mateix, mos munten manifestacions ridícules. I fins i tot querelles criminals. Lo de sempre quan uns dominen i els altres hi són dominats. És lo calvari de les minores que tenen, tenim, que malgastar totes les energies en defensar lo evident; en no deixar que la brutícia política de l’Aragó actual i les grans facilitats en que juguen els peons de les campanyes anti-llengües minoritàries, tiron per terra encara més la nostra cultura diferent, lo nostre orgull. Tiron per terra la nostra casa aragonesa.
Tampoc ha d’estranyar que els més contraris a que la nostra llengua aixeco el cap i puguem dir lo seu nom en veu alta, siguen alguns elements que parlen català des de sempre. Totes les causes socials que acaben triomfant porten dins la seua quota mínima de contraris, esquirols, xarlatants i embolicadors. La història recent està plena d’exemples: negres que defensaven la segregació racial, treballadors explotats que defensaven als amos, analfabets que no consentien que els seus fills aprengueren, els que no volien que arribare a Espanya la democràcia…

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 d’abril del 2009)

Com que qui ací escriu és professora de llengua i literatura, té molt sensibilitzada la fibra lingüística, i per partida doble (quina creu!): la de la llengua materna catalana, filla d’una terra aragonesa on és oficial i no l’ha pogut estudiar mai; i la de la llengua castellana en què és especialista i que imparteix a Catalunya, on és oficial, es pot estudiar en totes les etapes educatives i ella la fa estudiar, molt atenta a la seua correcció ortogràfica i gramatical sense més problemes que les limitacions possibles de l’alumnat (prou de llegendes negres, si us plau!).
Me preocupen així les informacions raderes sobre la supressió de l’assignatura de Català a l’IES Matarranya de Vall-de-roures, a on van los estudiants d’una comarca totalment catalanoparlant (de moment), i la suspensió dels cursos de Català previstos a l’EOI d’Alcanyís, ciutat amb residents i viles catalanòfones al voltant. Los columnistes en català a Terol també s’han fixat en estos dos casos, concrets i recents però part d’un problema etern: Lluís Rajadell a “La traveta” (20-III-09, Viles i gents) i l’Artur Quintana a “Més paradoxes” (5-IV-09, Lo cresol). I al “Finestró del Gràcia” (http://finestro.wordpress.com) se poden llegir les preguntes sobre eixa qüestió del coordinador d’IU a Terol, José María Martínez Marco, a les Corts d’Aragó lo passat 13 d’abril. Jo mateixa ja vai tractar temes similars a “cresols” anteriors: “Ensenyar al marge de la llei” (15-XII-07), sobre unes jornades celebrades a Calaceit; i “Aprèn llengües si pots” (6-X-07), sobre l’oferta de Català a les EOI aragoneses.
Unes paraules terribles farà uns vint anys de Camilo José Cela, censor de la Dictadura, Premi Nobel i Premi Cervantes, preveien que al futur pròxim només se parlarien al món l’anglès, lo castellà i el xinès, i que les demés llengües quedarien com a residus a la poesia lírica i les converses familiars (potser ni això). A Euskadi l’imminent lehendakari declararà optatiu l’ensenyament del basc, i a Galícia lo seu nou president derogarà lo decret del gallec, substituint-lo per un altre “trilingüe”. Bufen mals vents per a les llengües minoritàries maternes.

María Dolores Gimeno

L’acte d’inauguració de la restauració de l’església de Vall-de-roures va finalitzar, després de l’eucaristia, amb unes emotives paraules de l’arquebisbe de Saragossa, Manuel Ureña, en valencià que va connectar amb la realitat lingüística del Matarranya i que va agrair el públic assistent a l’acte que omplia el recinte religiós per veure la transformació de la parroquial després de dos anys d’obres. L’arquebisbe valencià va entendre que la seua llengua materna era la mateixa amb la que s’expressava en l’acte inicial la Coral de Beseit. En el parlament de la consellera de Cultura del Govern d’Aragó María Victoria Broto argumentà encertadament que el patrimoni aragonès era divers: l’arquitectura, l’art, la història, el paisatge, “les llengües”… en clara referència a la diversitat lingüística que representa la llengua del Matarranya. Aquest fou el motiu pel qual del Govern d’Aragó volgué començar l’acte d’inauguració amb un concert de la Coral de Beseit que interpretà composicions representatives de la comarca amb un ampli repertori en la llengua de la població i amb els instruments tradicionals que l’acompanyaven: la gaita i el tabal. La coral, dirigida per la vall-de-rourenca Margarita Celma, interpretà cançons del nostre cançoner popular: Baixeu les casquetes, Aubades del Matarranya, Som los mossets, Sant Josep se fa vellet, La balladora… Tot un encert el mostrar els valors musicals del nostre territori: composicions i intèrprets. Ja va sent hora que la església incorpore en les seues celebracions la llengua de la població si és que vol situar-se a prop dels seues fidels o, pel contrari, distanciar-se encara més. Fa quaranta anys mossèn León Andía, a la Vall del Tormo, resava el rosari en la llengua de la població i el cor parroquial interpretava algunes cançons en la mateixa llengua. Ara, jubilat mossèn León, res de res.

(Publicat al Diario de Teruel, el 4 d’abril del 2009)

He escrit en altres ocasions, en aquesta mateixa columna i en altres mitjans, que enguany es commemoren els 25 anys de la Declaració de Mequinensa quan diversos alcaldes de disset municipis de llengua catalana de l’Aragó proclamaven, d’acord amb la Constitució Espanyola aleshores vigent —i ara també—, la necessitat de protegir i fomentar aquest patrimoni de l’Aragó que és la llengua catalana que ací es parla. Un dels punts que es considerava més urgent de fer realitat per a aconseguir aquest objectiu era la introducció de l’ensenyament de la llengua catalana a l’escola. I aquest punt ha estat un dels pocs que han tirat endavant d’entre els que es proclamaven necessaris a la dita Declaració per no malmetre el patrimoni aragonès. I així s’ha passat d’uns 700 alumnes al curs 1984-1985 que rebien ensenyament de català a set o vuit pobles, a més de 4.000 a gairebé tots els pobles de la Franja, tret d’algun del Mesquí i de l’Isàvena. Aquest ensenyament va acompanyat també de programes d’ajut i de publicacions. Calia esperar que el considerable desenvolupament de l’ensenyament del català, i en alguns casos en català, al nostre país, tan positiu tot i les seues limitacions, i fruit directe de la Declaració de Mequinensa, fos prou motiu perquè se celebrés com Déu mana aquesta efemèride. De moment, però, res no s’ha fet en positiu, però si en negatiu. I així veiem, per un cantó, que a Vall-de-roures s’han suprimit en el curs actual, i no pas per manca d’alumnes, les classes de català a l’ensenyament secundari, i per l’altre que l’Escola d’Idiomes d’Alcanyís, que havia rebut l’encàrrec a començaments d’any de preparar per al curs vinent una oferta de llengua catalana, ha rebut no fa gaire ordre superior dient-los que això del català quedava suprimit. Aquests dos actes són ara com ara els únics de què tinc notícia dedicats a commemorar —negativament— la Declaració de Mequinensa, tot contribuint a la destrucció d’aquest patrimoni espanyol i aragonès que és, repeteixo, la llengua catalana, i evidentment contradient l’esperit que havia inspirat la dita Declaració, i no cal dir el que inspira la Constitució.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de març del 2009)

El feixisme és una ideologia i un moviment polític que va sorgir en l’Europa d’entreguerres (1918–1939), que es caracteritza per jutjar sistemàticament la gent no per la seva responsabilitat personal sinó per la pertinença a un grup. Aprofita demagògicament els sentiments de por i frustració col•lectiva per exacerbar-los mitjançant la violència, la repressió i la propaganda, i els desplaça contra un enemic comú (real o imaginari), que actua de boc expiatori enfront del que bolcar tota l’agressivitat de manera irreflexiva.
Aquesta forma clàssica, avui en dia, almenys als països més democràtics, està sent substituïda pel “neofeixisme”, el qual, a diferència del feixisme clàssic, que ho aixafa tot a cops, cerca moure’s dins la normalitat tot el temps que li sigui possible. De manera que, mentre que el feixisme es vanagloriava de la repressió, el neofeixisme cerca protegir-se en la democràcia més “formal”.
El neofeixisme va estenent-se dins la democràcia en la mesura que aquesta decreix i en la mesura que augmenten els controls socials, les vigilàncies sobres els segments sospitosos de la població i les repressions sobre els qui s’enfronten al sistema.
Segons Chomsky, en el neofeixisme, qui no és empresari o inversionista «no té molt a dir.» En la teoria política «moderna» que proposa el neofeixisme, el poble és espectador i no participant de les polítiques publiques.
Segons Wilhelm Reich el feixisme és l’exponent més extrem de resposta política i social.
En realitat, el neofeixisme, i molt en especial l’actitud neofeixista, igual que en el feixisme tradicional, es basa en la creença que: “El fi justifica qualsevol mitjà emprat”.
Aquesta és la conclusió a què van arribar un centenar de professionals de la premsa, de l’advocacia… quan es van reunir el passat dia 12 a l’Ateneu de Barcelona, dins la clàssica Tertulia Borralleras, després de la dissertació i l’intens debat que els va plantejar el tertulià que signa avui aquesta columna.
Així no cal estranyar-se que mentre avança la ultradreta en països com Bèlgica, Holanda, Dinamarca o Suïssa, es manipuli cada cop més la informació mitjançant una sistemàtica desinformació, alguns intentin manipular el sistema educatiu en temes tan transcendents com l’avortament, es camuflin el racisme i el masclisme, nasqués al seu dia el GAL, se cerquin mesures proteccionistes, es nacionalitzin empreses i serveis, s’oblidin ràpidament els dictats de les urnes o s’intentés enganyar els familiars de les víctimes del Yak-42.

Silvestre Hernández

Últimament ham sentit parlar molt del dret de la persona a morir amb dignitat. Al voltant d’eixe dret hi ha tot un ideari i són diversos los agents i els sectors socials que el reivindiquen amb fermesa. Però del que no s’ha sentit parlar gaire és del dret a poder morir en la intimitat, una opció que també mereix ser respectada i protegida. En esta matèria, desconec en quina situació es troben los altres països europeus, però el cert és que, ací, el sistema de dos o més llits per habitació —que és l’habitual en los hospitals de la Seguretat Social— no ajude gens ni mica a preservar eixe dret. Morir és un acte íntim i s’ha d’intentar que no traspasso mai la frontera de la privacitat. I tinc la convicció que si els malalts terminals que són conscients de la seua situació pugueren estriarien una habitació individual en la que poder morir en pau, acompanyats pel seu cercle més íntim. I és que, en lo moment de morir, a part de les cures pal·liatives per al dolor, els familiars i els amics poca cosa podem fer més per ells que fer-los notar tot el calor de la nostra estima. Esclar que per a aconseguir-ho es necessite tindre intimitat. D’altra banda, si mos posem en el lloc del company d’habitació del moribund, és evident que tindre al llit del costat una persona que agonitze no li pot aportar res de bo. I encara és pitjor quan la vida del forçat espectador està també en perill. En tot cas, pel que fa als familiars, si acompanyar a una persona estimada en el moment de morir és de per si una situació prou dolorosa i difícil, vore expirar al seu company d’habitació és un mal tràngol que no caldrie que ningú haguere de passar. Per tot això, penso que s’ha de respectar i de facilitar el dret a què el pacient o la seua família puguen demanar una habitació d’ús individual. Ara bé: està clar que per a aconseguir-ho la sanitat pública d’este país ha de canviar molt.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de març del 2009)

Fa uns dies, els bisbes van engegar una campanya contra l’avortament —interrupció voluntària de l’embaràs, es diu porugament— amb motiu d’una possible modificació de la llei actual, la qual s’hauria de transformar en una llei de terminis com més o menys ho són les lleis d’avortament a 26 països europeus. Un dels punts més conflictius és el que reconeix, com a dret de la mare, la capacitat per decidir a partir dels setze anys, en cas de conflicte amb els pares o tutors, o al marge d’aquests.
Em vull referir a aquesta mena de creuada publicitària de la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) que s’hi pot veure per tot arreu (1.300 tanques publicitàries distribuïdes per 37 ciutats, 30.000 cartells i 8.000.000 de fullets. De entrada, em sembla demagògic, indigne i impropi d’una institució seriosa, en col•locar al mateix nivell un linx i un nen, possiblement d’un any, una criatura gatejant que somriu. Algú pot pensar que els nens d’aquesta edat no estan totalment protegits en la nostra societat? Massa demagògia senyors bisbes. A hores d’ara no coneixem el cost de la campanya, que de ben segur no serà minso. Es nota que amb el 0,7 que recapten de l’IRPF poden pagar-ho sense dificultats.
Jo he pensat en altres destinacions dels diners de la campanya, més eficaces i també més humanitàries. Aviam que li sembla al lector la meua proposta: el pressupost de la campanya s’hagués pogut dividir en dues meitats. Una d’elles destinar-la, per exemple, a un país africà, per a un programa d’alimentació infantil. Segur que, si la elecció hagués estat correcta, més d’un nen s’hauria salvat, potser nens d’un any de vida. L’altra meitat s’hagués pogut dirigir a una campanya d’informació envers la utilització dels preservatius entre els jovents (crec que Benet XVI no va en aquesta direcció, atès el que ha dit al Camerun: “els preservatius no fan més que augmentar el problema de la sida”). Tal vegada seria eficaç repartir-ne a l’entrada…, de les esglésies, no, que hi entra poca gent en edat de procrear. Algun embaràs no desitjat s’hauria pogut evitar, no? I conseqüentment algun avortament.
Que el lector qualifiqui la meua proposta. Espero que la trobi més eficaç i humanitària, i menys demagògica, que la dels bisbes.

José Miguel Gràcia

Qualsevol excusa és bona per a arraconar una mica més la llengua pròpia del Matarranya. S’acaba de conèixerque una traveta burocràtica ha interromput les temoroses i dubitatives passes endavant que havia donat l’ensenyament del català a la comarca –a l’Aragó, la dignificació del català sempre avança amb por d’ofendre–. L’institut Matarranya de Vall-de-roures ha suprimit este curs les classes voluntàries de català amb l’argument que ha perdut l’autonomia que tenia fins ara per fixar matèries optatives. Queda en evidència la manca de sensibilitat de la direcció del centre, de l’Administració educativa o dels dos organismes al mateix temps respecte de la cultura autòctona del territori on l’institut desenvolupa la seua activitat . La dràstica mesura suposa un atac –volgut o involuntari– contra la llengua pròpia dels alumnes, que arriben a l’institut amb el bagatge de les classes optatives de català rebudes a Primària i que no poden continuar millorant el domini de la seua llengua materna. Costa de creure que l’institut no hagi tingut cap alternativa legal per a mantindre les classes optatives de català. Però encara és més increïble que el Departament d’Ensenyament de la DGA s’hagi mostrat tan insensible respecte de la cultura del Matarranya com per a carregar-se l’ensenyament del català en l’únic institut de la comarca. El resultat és que des d’un centre educatiu s’ataca la cultura del territori que l’envolta en lloc d’estimular-la. També pot ser que, en el fons, des de la direcció de l’institut i des de la Conselleria d’Educació es considera perfectament prescindible l’ensenyament del català. D’esta manera s’ensenya als xics i xiques cultura universal i llengües estrangeres mentre es contribueix a marginar i destruir la seua identitat cultural.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de març del 2009)

Fills d’una època de presses, vivim entre la por de la memòria i la febre de l’aniversari. Serà per compensar. Commemoram que han passat uns quants anys de la mort o naixement d’un pròcer, un escriptor o un artista, que en fa tants d’una obra que va escriure, que hi va haver una batalla, una declaració, una llei o una tragèdia. Les commemoracions són molt diverses. Per a la secció cultural de nivell, a Espanya existeix un organisme específic, la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales (SECC), constituïda per a celebrar puntualment lo quadricentenari de la publicació de la primera part del Quixot, i astí se va quedar, consolidant-se com a gran estructura recordatòria. Lo poder, a la manera il•lustrada, retorna a la societat una mostra comentada i homenatjada d’allò que va sorgir d’esta i que no sempre li va ser reconegut al seu moment.
Resulta evident la bondat i la necessitat de recordar tant les produccions artístiques com les circumstàncies històriques, ja sigue com a ocasió per aprofundir en lo seu estudi i divulgació, ja per a reflexionar què se va fer bé o malament i analitzar les conseqüències sobre el present. Com que les arts i la història mai s’aturen, sempre podrem triar. Al nostre àmbit matarranyenc enguany ja tenim dos celebracions que l’amic Artur Quintana mos ha recordat des de esta mateixa secció: los 25 anys de la Declaració de Mequinensa i els 400 de l’expulsió dels mudèjars aragonesos. Però n’hi ha més: los 70 anys d’haver-se acabat la Guerra civil, que lo nostre territori, com tots, va patir; lo 20 aniversari de la mort de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte; i segurament d’altres que se m’escapen. Una altra dada que sempre se m’ha escapat és lo criteri numèric necessari per a adquirir l’estatus de “commemorable”: ser centenari o bicentenari?, complir una, dues o tres desenes exactes? Som víctimes del sistema mètric decimal tan imperfectes i capritxoses com la nostra memòria, perquè posats a recordar tant mos fa 100 com 150, i 10 com 15, passat remot o recent, la mort, l’obra o el naixement.

María Dolores Gimeno

L’oncle Pena-roja ere un llaurador menut que havie après l’ofici de tasador –agrimensor– perquè tenie bon seny i sabie llegir, contar i escriure correctament.
Per anar al camp tenie un carro mitjanet i un matxo, així treballaven fent conlloga en son pare, unes terres al Pla d’Alcanyís. Però va vindre la Guerra i les valls i camins del Mesquí, s’hi van tornar un riu de milicians, divisions d’infanteria, columnes d’italians, gent buscant amagatall per les coves del Barranc Fondo i els masets, combois de camions i tanques, refugiats, extraperlistes, carretades a caramull de soldats morts, trinxeres i metralla pels tossals…
I el carro de l’Agrimensor que va desaparèixer sense deixar rastre; per lo que en van tindre que encarregar un altre que els va costar un dineral, i estave tant mal fet i ere de fusta tant dolenta que només que li posaren quatre portadores de raïm cruixie com un dimoni.
Havien passat alguns anys de la Guerra terrible i, un bon dia, al seu cosí-germà, A. Insa Pena-roja, que regentave una porteria a la Via Laietana de Barcelona, li va cridar l’atenció lo carret que portave un cavall gran allí aturat davant del seu portal. I es va quedar de pedra al veure que ere el que li havie desaparegut a son cosí, que encara portave davall de la matrícula nova, la que li havien posat abans del 36: un placa de zenc gravada en l’escut de la República, les inicials de la província, lo nom del poble, a més del nom T. Pena-roja Cases pintat de negre a la tauleta on estave clavada la matrícula.
Els porters es van alegrar més que si s’hagueren trobat un bitllet de cent duros, i van escriure als parents a volta de correu, contant-los que el carro havie aparegut. Ni cal dir lo contents que s’hi van posar a casa de l’Agrimensor. Contents a la volta que resignats perquè el carret, mai més tornarie a passar pels camins del poble.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de març del 2009)

En el Magazine de La Vanguardia del passat 15 de febrer vaig llegir una entrevista realitzada a l’escriptora Siri Hustvedt, novaiorquesa d’origen noruec i casada amb el gran novel•lista Paul Auster. A la pregunta sobre el biculturalisme i bilingüisme de la seua família responia: “Si tu estàs acostumat a saltar d’una llengua a una altra, d’una cultura a l’altra, i perceps les dues a la teua manera, també ets més capaç d’entendre a qualsevol ser humà. La perspectiva s’hi obre, la teua mentalitat és més lliure, i saps que certes coses no es poden dir de la mateixa manera en una llengua que en una altra. […] Per això crec que vostès (es referia als catalans) són capaços de situar-se al lloc de l’altre amb molta més rapidesa de qui és monolingüe i monocultural” Els més estudiats avantatges del bilingüisme —s’entén bilingüisme de veritat: parlar, llegir i escriure— en relació als infants, els podem concretar en els següents: el saber més d’un idioma incrementa les habilitats cognitives del nen i la flexibilitat mental, la qual cosa el fa comprendre millor, per exemple, els problemes matemàtics. L’aprenentatge d’una segona llengua potencia també la primera, per tant, el nen desenvolupa ambdós idiomes, de manera similar a com ho fan els monolingües. El nen té una visió de la realitat més àmplia. La capacitat de parlar i escriure en dos o més idiomes té grans avantatges laborals i de formació. A un bilingüe li és més fàcil aprendre una tercera llengua. Etc., etc. Ara podem sumar a aquestes, les que indica la escriptora Siri Hustvent, i així, el catàleg de raons favorables al bilingüisme creix i el fa més atractiu encara. Costa entendre que, davant d’aquests beneficis, els pares que tenen xiquets a l’escoles i instituts de la Franja, no demanin classes de català massivament. Bé, no vull enganyar-me ni enganyar al lector: això que dic seria cert en el cas de que la desinformació amb referència al tema no fos tan profunda, i si els arguments polítics no ocupessin les raons lingüístiques. Mentrestant, restem a la espera d’algun quasi miracle que produeixi un canvi d’actitud en la ciutadania.

José Miguel Gràcia

Aquest primer de febrer va fer vint-i-cinc anys de la Declaració de Mequinensa signada per 17 representants dels ajuntaments de la Franja i el Conseller de Cultura i Educació del Govern d’Aragó José R. Bada Panillo, originari de Favara. Entre els signants del Matarranya hi eren presents els representats de Calaceit, Vall-de-roures i Valljunquera. També ho feia Marcelino Iglesias, l’actual president del Govern d’Aragó i en aquells moments alcalde de Bonansa, petita població de la comarca de la Ribagorça. Dins del text es reclamava urgentment: “Accelerar les gestions davant del Ministeri d’Educació i Ciència perquè el català puga ser ensenyat com assignatura optativa […] a les escoles i als centres d’ensenyament del municipis de la Franja Oriental d’Aragó que ho demanen”. I al Matarranya, dos anys més tard, s’iniciava l’ensenyament del català a Calaceit i el curs 2001-2002 ho aconseguien les últimes escoles de la comarca: Pena-roja, Mont-roig, Fondespatla i Torredarques. Després d’aquest esforç titànic en els centres d’ensenyament ens trobem actualment que l’assignatura de català s’ha reduït a només una hora setmanal a les escoles i a l’IES del Matarranya, que l’havia aconseguit des del curs 1995-96, l’actual curs s’ha deixat d’oferir als alumnes. A la passada assemblea d’ASCUMA, celebrada a Calaceit, van assistir-hi pares molt molestos i disgustats per aquesta situació a l’ensenyament perquè pensen que amb una hora setmanal els seus fills mai aprendran la seua llengua i també hi havia pares que els duen a secundària que opinaven que el poc que aprenen a les escoles ho oblidaran totalment durant la seua estada a l’institut. Ara mateix, i no els hi falta raons, hi ha pares i professors molt enfadats que es plantegen canviar el proper curs els seus fills a altres centres d’ensenyament fora de la comarca on la llengua vehicular d’aprenentatge siga la pròpia de la població. El Servei Provincial d’Educació farà alguna cosa per evitar aquesta situació irracional en l’ensenyament de la comarca?

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de febrer)

Enguany fa quatre-cents anys de l’expulsió dels espanyols de fe islàmica, entre ells molts d’aragonesos. L’expulsió es féu sense respectar els molts tractats que els reis d’Aragó, i en certs casos els de Castella, havien signat amb els musulmans en el moment de la conquesta, cosa que havia permès salvar moltes vides d’un i altre bàndol. Per aquests tractats els musulmans pogueren continuar vivint a la terra que els havia vist nàixer i on els seus avantpassats havien viscut feia més de mig mil•lenni. Els tractats els donaven també el dret de practicar lliurement la seva religió, llengua —l’àrab— i costums. A partir d’aleshores serien mudèjars, és a dir: els que es poden quedar. Majoritàriament a principis del segle XVI aquests espanyols, van ser batejats per la força, no pas per pròpia i lliure decisió, i en conseqüència aquell bateig segons el dret canònic era i segueix sent nul. L’Església, sense fer cas del seu propi dret, va fer com si aquell bateig fos lícit i per tant pogué tractar els espanyols musulmans com si fossen heretges, condició que com es ben sabut va “justificar” els tants patiments contra als espanyols de fe islàmica que els van infligir els nostres avantpassats, i va donar arguments “vàlids” perquè el rei Felip III, fent veure també que ignorava els tractats signats pels seus predecessors amb els musulmans, decretés l’any 1609 l’expulsió dels mudèjars, que ell, i moltíssims investigadors espanyols hem anomenat i segueixen anomenant moriscos, tot i que això significa donar validesa a un bateig no reconegut pel dret canònic i al trencament il•lícit dels tractats abans citats. No sé si l’Església ha reconegut el seu error en acceptar com a vàlids els bateigs de què parlo, espero que ja ho hagi fet. En el cas de l’Estat més aviat em sembla que no ha reconegut mai la injustícia de l’expulsió del mudèjars, contràriament al que ha passat amb la de dels espanyols de fe mosaica, on sí que hi ha hagut reparacions. I els investigadors?: un nom com el turolenc “Centro de Estudios Mudéjares” ens n’assenyala el bon camí.
Artur Quintana

Fa un temps que ha hagut una riada de matarranyencs que s’han sumat al Facebook. La majoria coneixereu esta plataforma d’Internet a on se cree un espai propi en fotos, comentaris, enllaços, se poden conèixer els amics dels amics…. És una xarxa social en línia, i actualment compte en 175 milions d’usuaris a tot lo món. Al Matarranya seguim en peus juntets lo perfil mitjà de Facebook: gent d’entre 18 i 30 anys. Los adolescents han estat més lligats al Messenger i a les fotos penjades als Fotolog. I els majors de moment s’hi resistixen des del correu electrònic. Però l’extensió d’este model de comunicació serà qüestió de temps.
En tot això, ha aparegut tota una cultura matarranyenca del Facebook, que ara per ara està lligat a la novetat, com en lo seu moment ho estave el mòbil i els politons a tot volum, l’ús dels walkmans quan s’està parlant en una altra persona, o els cotxes tunejats. Sorprèn veure com la gent se trobe a Vall-de-roures fent uns tragos i es diu “ah, sí, a tu et conec, que et tinc al Facebook” o hi ha gent preocupada que li diu a l’amic que pensave que estave enfadat en ell perquè no li contestave al Facebook. A més, los que estan fora del circuit Facebook senten com si els calcigaren la punta del dit perquè algú els comente que ha vist una foto seua a Internet. També els negocis de l’oci, de les tecnologies, los grups de música, cada poble o algun departament del Consell Comarcal han obert lo seu espai per a tindre contacte directe en la gent. Esta tecnologia, com totes, d’aquí poc temps perdrà la novetat. I aprendrem a racionalitzar-la. Així que traem-li profit a les facilitats de comunicació que mos done. Al final, los que estem darrere, continuem sent les persones.

Article publica’t a la columna Viles i gents del periòdic La Comarca, 27/02/2009

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de febrer del 2009)

D’un costat els reality-shows ens mostren uns concursants “sols i desemparats” recorrent el Continent Europeu, o d’altres vivint en selves inhòspites a escassos metres de ciutats paradisíaques; tots ells, curiosament, tutelats en tot moment per equips de la televisió, com ocorre amb la “agosarada i desvalguda” periodista que a manera de carnestoltes juga a ser “indigent per un parell de dies” amb major repercussió a l’audiència, això sí, que en altres formats televisius com aquell antic i gairebé innocent “Reina per un dia”.
Per un altre, ens il•luminen amb els escàndols de l’espaorit escriptor que fuig de les amenaces de la Màfia mentre es passeja lliurement pels platós de televisió, o amb el periodista que es camufla en l’inframón nazi per acabar relatant com noves experiències calcades d’altres escriptors que el van viure i el van narrar molt abans que ell, o sorgeix de sobte la pija desencantada, autoproclamada prostituta, que converteix la seva primera novel•la en un bestseller i en clamorós èxit cinematogràfic.
I ara li toca el torn als menors: no n’hi havia prou amb el xou que ens va oferir fa uns anys a costa de l’encara enigmàtic cas de les nenes d’Alcàsser, sinó que ara es concentra l’espectacle al voltant de la pobra Marta, oblidant els milers de desapareguts que es produeixen cada any, alguns dels quals dissortadament hauran patit un final tan o més escabrós que aquesta noia. Però l’espectacle no pot aturar-se: els menors, de la mà dels seus nous agraciats papàs, es passegen per les televisions o venen el seu embaràs a una cadena britànica per 30.000,- euros. Altres bergants s’apressen a contar les seves cuites, a autoproclamar-se pares d’aquella o de qualsevol altra criatura o, com a recurs menor, pengen en Youtube les seves corregudes, a sabuda que serà l’escàndol o la més eixelebrada asenada la que un dia els convertirà en famosos i els atorgarà “una pasta gansa” (això de “gansa”, com és lògic, es refereix a: “sense menester de treballar”)
Quelcom succeeix en alguns mitjans televisius, alguna cosa que fa prevaler l’audiència, l’escàndol, la mentida o el simple morbo a la professionalitat, al rigor i al respecte humà; quelcom que esperem es degui a algun organisme patogen, potser una epidèmia del virus morbtvilis, i que siguem capaços de controlar-la abans que es converteixi en una greu pandèmia i acabem tots per acceptar els seus símptomes com una cosa curiosa, distreta i plaent, oblidant-nos que darrere l’estètica de les seves imatges enllaunades hi ha gent que pateix i malviu de debò.
Silvestre Hernàndez

A Espanya ens hem acostumat a viure en centralisme. Ho tenim tan assumit que trobem natural que el fet que nevi a Madrid sigui notícia destacada a tots els noticiaris. Tampoc passa res si s’hi traslladen les seus centrals d’empreses que abans eren en altres ciutats. Es dóna el cas de corporacions que, tot i tenir el domicili fiscal a la capital de l’Estat, no hi tenen cap client. Però allà hi paguen religiosament els seus impostos. Les infraestructures es dissenyen també primant el centre: un aeroport mastodòntic, línies d’AVE radials, autopistes gratuïtes només si van cap a la Puerta del Sol –però de pagament si comuniquen comunitats “perifèriques”… El centralisme també és flagrant a les tertúlies de qualsevol cadena de cobertura estatal, on opinadors de dreta i esquerra només estan d’acord en una cosa: aquells a qui ells anomenen “nacionalistes” solen ser com a mínim una nosa, i sovint una font de corrupció i d’insolidaritat. No s’adonen –o potser sí, però ho dissimulen– del seu propi i enorme nacionalisme, doncs estan convençuts que l’única nació possible és la que ells conceben des de les altures de la “Meseta”. Per aquesta gent és antinatural l’existència de comunitats autònomes que no tinguin com a prioritat l’estar comunicades amb Madrid abans que estar-ho amb Europa o amb ciutats amb més lligams econòmics i socials. L’autovia Saragossa-Madrid és gratuïta, mentre que l’autopista de l’eix de l’Ebre-frontera francesa és de pagament. I així passa a la majoria de territoris de l’Estat. Si parléssim de futbol la cosa ja seria escandalosa, però com aquest és un tema d’entreteniment, no paga la pena de posar-s’hi pedres al fetge. Sovint em fa l’efecte que els aragonesos sempre mirem enfadats cap a llevant, mentre que des de ponent ens van afaitant. Això sí, amb fulla esmolada i perfumades locions.

Per a moltes persones, la simple idea d’una truita feta sense ou representarà gairebé un sacrilegi. I és que l’ou és universalment considerat com l’element imprescindible per a aconseguir lligar una saborosa truita. Però no, no és cap barbaritat, ja que, de sempre, a Mont-roig fem una mena de truita que no demane cap més ingredient que l’oli, la sal i les humils farinetes. Vull dir la clàssica farina de llegums, coneguda popularment com a “farinetes”, que són molt agraïdes per a assaciar la fam i que durant segles han constituït l’aliment que ha tret de mal any les afligides panxes de menuts i de grans. Farina feta amb guixes, llentilles, pèsols i cigrons mòlts. Les menyspreades farinetes que, de ser l’aliment bàsic de la família, durant les darreres dècades han passat a ser consumides únicament per quatre nostàlgics que mos resistim a entrar definitivament en l’aclaparadora modernitat marcada pels gurús de les cuines que són los grans xefs mediàtics.
Les farinetes es poden minjar soles, únicament bollides, o bé il·lustrades amb uns crostonets de pa —o amb tallets de pernil o de cansalada viada— fregits. Però si les voleu cuinar a la manera de les truites, barregeu-ne dues cullerades soperes per persona en aigua freda. Regireu-les bé, mirant que no es fagen grumolls, fins que quedo com una papilla. Saleu-les al gust i escudelleu-les en una paella de cul ample amb oli d’oliva roent. Al cap d’uns instants abaixeu una mica el foc i afegiu-hi un rajolinet d’oli de l’adobo per les vores. Després gireu-la, i quan vegeu que està dauradeta i cruixent ja la podeu servir. És recomanable consumir-la acabada de fer. I ha de quedar ben prima i no gens bavoseta —contràriament al que demane la truita amb ou. I està clar que el toc de gràcia la hi done l’oli de l’adobo, ja que ajude a fer-la molt més saborosa. Proveu-la regada amb un bon vi negre de la terra i ja voreu quin ventall de deliciosos matisos olfactius i gustatius tos reportarà. Ah!: i bon profit.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de febrer del 2009)

Sembla que tothom estigués obligat a parlar i escriure de la crisi econòmica —ara ja recessió—, dia rere dia, exigint mesures per sortir-ne el més aviat possible i continuar el desenvolupament com abans. Es demana als presidents dels Estats, més encara, se’ls exigeix que arreglin ells i els seus governs tot l’enrenou. Més enllà d’un impossible, no deixa de ser una estupidesa. Malgrat que els bancs americans són els primers responsables de la desfeta del sistema financer de mig món, el que necessiten ara per mantenir-se dempeus són ajuts i més ajuts.
Al nostre país, lamentablement, la crisi/recessió està tenint uns efectes desoladors. Tothom plany, però és la classe treballadora la gran perjudicada amb l’atur. No podia haver-hi una conseqüència més diàfana desprès de tants anys d’una irracional bombolla immobiliària, de la qual, els culpables en són multitud.
Ni el govern, ni els bancs, ni els empresaris, ni els treballadors, tenen capacitat per arranjar l’economia per si sols. Malgrat que les responsabilitats són ben diferents, no sé si això compta gaire a l’hora de cercar l’eficàcia.
No serà fàcil el retorn de la confiança a tota la societat, imprescindible per començar el camí invers de l’espiral econòmica. En aquests moments, cap economista, cap estadista, ni partit polític, gosen ensenyar la clau de la solució, ni tant sols assenyalen la porta que s’ha d’obrir o tancar. No li donem més voltes, ningú ho sap.
Ara bé, algunes coses no s’haurien de fer: en primer lloc parlar i parlar tant de la crisi i els seus efectes, la qual cosa només serveix per descoratjar i augmentar la desconfiança entre el ciutadans. Pitjor és encara introduir la crispació El presentar els preus de l’habitatge aparentment poc sensibles a la baixa, en obscurir la realitat del mercat, no anima la compra. Altra cosa seria si es digués, per exemple, que han baixat un 45 per cent. Mala cosa és també la focalització de la solució de la crisi en uns pocs, o convertir-la en objecte de la lluita política. Etc., etc.
Allò que era normal abans de la crisi, un creixement econòmic sense límits i un consum imparable i no necessari, haurà de prendre un altre caire quan tornem a la “normalitat”. No hauríem d’oblidar, però, que el mateix sistema d’economia liberal de mercat està fent fallida.

José Miguel Gràcia

Reconec que no entenc els Estats Units ni el que allí passa. Encara que estem farts de veure pel·lícules americanes fins al punt de creure que la societat nord-americana ens és tan familiar com l’espanyola, encara que vestim roba vaquera a totes hores i a totes les edats, encara que mengem hamburgueses als McDonal’s, encara que només escoltem rock and roll, els americans son una autèntica caixa de sorpreses. El resultat de les passades eleccions presidencials m’ha deixat completament desconcertat. No sé per on vaig a l’hora de valorar l’elecció de Barak Obama. Un país sota la sospita de discriminació racial institucionalitzada ha elegit com a president al fill d’un negre que, a més, porta un nom de clares ressonàncies musulmanes. Els tòpics cinematogràfics i literaris de l’Amèrica profunda s’han volatilitzat de cop i volta. Però el desconcert no s’acaba aquí. Una vegada elegit el nou president, una de les primeres polèmiques que han aparegut als mitjans de comunicació, abans i tot de prendre possessió de la Presidència, era sobre quina seria la congregació –parròquia en terminologia protestant– on Obama aniria a escoltar missa –o la seua versió protestant–. Ja abans havia hagut molt de soroll pel radicalisme del predicador de la congregació habitual del llavors candidat. Però és que, per a rematar-la, el dia en que el nou president va començar la seua tasca es va poder veure per tot el món com a un dels seus primers menjars oficials Obama, la seua dona i tots els invitats resaven amb el cap catxo abans de seure a la taula. Una escena impensable per carca i beata a qualsevol país europeu. Però en què quedem, una lliçó de progressisme o de caspa?

(Publicat al Diario de Teruel, el dia7 de febrer del 2009)

Lo dilluns parlo en mi mare, que ve de la Missa de la Candelera, ben contenta amb la seua candeleta. Lo dimarts la veïna pica a la porta amb un plateret amb pastes beneïdes per San Blai, que aniran molt bé als meus recurrents problemes de gola. I queda pel dijous la festa de les dones, Santa Àgueda, que les amigues celebram juntes cada any lo dissabte següent. Jo encara celebro estes festivitats d’alguna manera per delegació i pel record d’aquells dies de la infància, en què los sants rostidors eren la festa dels xiquets en forma d’excursió a peu a algun paratge no massa lluny de la vila: lo Tossal Gort, Santa Bàrbara… Eren berenes de pa i embotit tradicional més la coca-cola i algun pastisset molt ensucrat embolicat, peces extraordinàries dels dies grans. A la meua època infantil ja havíem superat la fase de rostir los xoriços i les llonganisses de la matança, però encara los sants i els seus dies tenien un significat dins dels cicles naturals, final del pitjor hivern i anunci de la primavera a l’aire lliure.
Noms a un calendari los sants d’abans, ara regim los dies per altres xifres que tenen relació amb l’economia. Així vivim pendents de les dates de les rebaixes i ofertes comercials, de les dels pagaments: la hipoteca, les factures de llum i gas, lo rebut de l’aparcament…, i qui no té sort en temps de crisi, del subsidi de l’Inem. També, vullgues o no, param atenció a les periòdiques informacions de l’IPC, que inaugura l’any, a l’índex diari i comparatiu de les borses financeres i, raderament, a la quantitat de parats. La societat tradicional de subsistència i-una-mica-més va deixar pas a poc a poc a la societat capitalista després de les postguerres europees, cada volta més i més opulenta, una carrera pels beneficis sense fre a les grans empreses que mos han intentat fer creure que, si no guanyen més que l’any abans, ja van malament. Jo, a estos manipuladors de les xifres i les paraules, los enviaria a rostir una tarda de febrer!
María Dolores Gimeno

Els problemes actuals de l’economia i la confiança entre dipositaris i bancs també es pot entendre en historietes centenàries com la que contave el mestre Quintín Lombarte, del compromís matrimonial del jove abogat M. Sancho Izquierdo, en la filla de l’oncle Conrau, en aquell temps un dels propietaris principals de la Torre (velilla), que tenie tants camps que les seues finques aplegaven a les vores de La Codonyera. Dels Sancho Izquierdo, per ara en tenim prou en lo que diu la Gran Enciclopedia Aragonesa: que eren uns terratinents acomodats de Calanda.
Com l’oncle Conrau volie saber si los Sancho Izquierdo tenien diners de verdat, quan els de Calanda van pujar a La Torre a demanar la mà de sa filla Pilar, els va dir:
– ¿Qué dote le vais a dar al chico?
Els ostes es van quedar parats contestant-li que ja tenie la carrera d´abogat, un pis gran a la capital, feina segura… Però aquell home xapat a l’antiga encara es va posar més dur en les seues condicions:
– ¡Eso no es suficiente. Si no traéis cincuenta mil duros de plata no hay nada que hablar!.
Els de Calanda van enganxar lo cavall a la tartana i se’n van entornar per on havien vingut, un poc enfadats i en les orelles catxes. Però el xic que coneixie bé al futur sogre i ja escomençave a tindre influències a la capital, el va dir als seus pares que dormiren tranquils que ell trobarie una solució.
Al poc dies s’hi van presentar els tres a la Torre en los cinquanta mil duros de plata i així com se’ls van amostrar, l’oncle Conrau els va dir que ja se’ls podien entornar que només volie saber si els tenien.
Sabeu, estimats lector, de qui eren els cinquanta mil duros? Eren del Banc d’Aragó d’Alcanyís que se’ls havien deixat a crèdit per l’ocasió. Perquè és tant important tindre crèdit com diners en metal·lic.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de gener del 2009)

La crisi ha esdevingut recessió aplicant la definició tècnica, que no és altra cosa que el cloure dos trimestres successius amb una taxa negativa de creixement econòmic. Si n’hi ha cap col•lectiu que roman ben aixoplugat de la crisi, són els jubilats en tant que no poden perdre el “lloc de treball”i el seu sou que és la pensió, com a mínim, se’ls incrementa per a compensar la inflació. Tot això vol dir que no haurien de preocupar-se massa en llegir les notícies apocalíptiques sobre l’economia, vull dir, preocupar-nos perquè jo també sóc un jubilat. Ja hem passat les “nostres” durant tota la vida laboral, i no ha estat tot flors i violes. Qui no recorda les crisis passades? No pensaran els joves que aquesta és la primera gran crisi, oi? També hem suportat períodes d’inflació galopant, la qual es menjava amb escreix durant l’any, els augments dels sous. Possiblement la vivenda era més accessible amb relació als sous d’abans, però s’hi havia de pagar mitjançant una hipoteca a deu o quinze anys com a màxim. No m’és fàcil dir-ho, tot i que ho diré: en general, l’habitatge ha pujat tant perquè els compradors estaven disposats a pagar aquests preus, sense importar-los ni gens ni mica el termini de la hipoteca. Mentrestant un grup d’espavilats s’anava ben folrant.
Torno als jubilats. Poca preocupació hauríem de tenir amb relació a les futures pensions, el famós pacte de Toledo dóna garanties en quant a la seua revalorització, i a més, quin partit polític gosaria guanyar unes eleccions si es posés en contra dels jubilats? Som el col•lectiu més important amb interessos coincidents.
Em direu que els funcionaris gaudeixen també d’una situació privilegiada en tot allò que fa referència al manteniment del lloc de treball, i així és, però no tenen segur el increment de sou. De fet, en l’anterior crisi, van haver-hi de suportar una congelació.
Estiguem tranquils que la crisi passarà. És més, si els països occidentals desenvolupats foren capaços de viure normalment, abans passaria. L’estupidesa en escoltar als que repeteixen i repeteixen que estem en crisi, l’allarga i l’allarga.
No me n’oblido dels aturats, aquets són els veritables perjudicats de la crisi, a la resta la por els fa patir. La desconfiança generalitzada és la crisi.

José Miguel Gràcia

31/01/2009

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de gener del 2009)

Enguany farà vint-i-cinc anys de la Declaració de Mequinensa. Exactament l’u de febrer s’aplegaren a Mequinensa los representants de desset ajuntaments de la Franja –Areny, Benavarri, Bonansa, Calaceit, la Codonyera, Faió, Favara, Fraga, Mequinensa, Montanui, Nonasp, Pont de Montanyana, Saidí, Tolba, Torrent de Cinca,Vall-de-roures, Valljunquera- i van signar en presència del Conseller de Cultura, José Ramón Bada, una declaració on deien entre altres coses que “RECONEIXEM: … que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó. REBUTGEM les denominacions despectives de chapurreau i d’altres de paregudes que encara s’apliquen a la nostra llengua materna” i afegien que cal aconseguir la normalització de la llengua catalana a l’Aragó, i això vol dir “acceptar com a norma la gramàtica catalana sense menyspreu de les peculiaritats lingüístiques de cada poble o comarca”. Proposaven per a començar l’ensenyament optatiu del català a les escoles. També que la DGA donés suport a la producció literària en català, i que la Universitat de Saragossa es “face càrrec de les necessitats culturals i lingüístiques de l’Aragó”. Los alcaldes per la seua part se comprometien a fomentar l’ús públic del català als respectius ajuntaments -retolació bilingüe de carrers i places, edictes, mitjans de comunicació, etc. Aqueixa declaració havia anat precedida per una altra de pareguda el 22 de gener del mateix 1984 de set alcaldes de la Ribagorça, entre ells lo de Bonansa, que aleshores era en Marcelino Iglesias. Ara, vint-i-cinc anys després convé fer balanç dels ressons aconseguits per eixes declaracions: s’ha generalitzat l’ensenyament optatiu del català i en alguns pocs casos s’ensenyen algunes altres assignatures en aqueixa llengua -allò que per als declarants era només un primer pas, amenaça en fer-se final-; la DGA ha instituït un premi anual, el Guillem Nicolau, a una obra escrita en català i poca cosa més; la Universitat de Saragossa segueix sense fer-se gairebé càrrec de les necessitats especialment lingüístiques de l’Aragó –i en el cas de l’aragonès de manera escandalosa. Quant a les mesures normalitzadores a què es comprometeren els alcaldes aquestes són escasses i sovint inexistents.

Artur Quintana
24/01/2009

El passat mes de desembre dos bons amics van rebre premis de reconeguda vàlua pel seu treball constant a favor de la cultura que aquí vull recordar i homenatjar. Primer va ser el Premi Guillem Nicolau atorgat pel Govern d’Aragó des del 1986 al millor treball de creació literària presentat en català. El guardó de l’any passat va ser atorgat al poeta i activista cultural de la Freixneda Juli Micolau Burgués, actualment resident a l’Alt Penedès, pel poemari D’un sol esclop, premi que recull per segona vegada. El primer va ser l’any 1997 amb un altre poemari titulat Manoll. El premi consisteix amb una retribució econòmica i, el que és més important per a l’autor, la publicació del llibre en la col·lecció «Literaturas de Aragón» Sèrie en llengua catalana, a càrrec del Departament d’Educació i Cultura del Govern d’Aragó. Entre aquests dos premis, l’autor, ha publicat un altre poemari Esfera. Traspunt de la serena el 2001 i diversos poemes en revistes. I l’altre premi, atorgat per l’Associació Cultural del Matarranya en representació d’Iniciativa Cultural de la Franja, és el II Premi Franja: Llengua i Territori concedit a Octavi Serret, propietari de la Llibreria Serret de Vall-de-roures. Un local comercial, el seu, que compta amb més de 25 anys de servei a la cultura del territori; lloc de trobada d’escriptors matarranyencs i ebrencs, on s’organitzen presentacions i signatura de llibres, visita obligada per a tots els bibliòfils, editor de llibres que promociona escriptors novells i consagrats del territori, tant en català com en castellà… Si la seua primera vocació, com ell sol dir sovint, era vendre llibres, després d’un camí llarg i dur ho ha aconseguit plenament, amb un èxit contundent. Però no sol ven llibres si no que ha anat més enllà de la venda de volums i s’ha fet amic dels escriptors, de les editorials, dels mitjans de comunicació i, del que és més important, dels clients. És a dir, tot allò que envolta el món del llibre. En definitiva dos premis ben merescuts.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de gener del 2008)

Aquest és el nom ”artístic” de la guerra de Gaza, un nom “a l’americana” que no tardarà a convertir-se en èxit en les pantalles cinematogràfiques per tractar de convertir en virtual fantasia el que ara és una de les més cruels i despietades realitats; una denominació de campanya militar preparada per figurar en els llibres d’història com mostra de “orgull dantesc” dels polítics i actuals caps militars d’Israel i de la diabòlica facció d’Hamàs; en realitat, actuacions que en el futur perpetuaran el record d’una de les majors vergonyes del segle present, vergonya per als qui recolzen als executors amb els seus aplaudiments, vergonya per a aquells inconscients que els donen ànim amb els seus víctors, per a tots aquells que un dia els van concedir la confiança mitjançant els seus vots, per als que s’escuden sota poregosos silencis i diplomàtiques excuses atibacades d’hipocresia i falta de respecte cap a les vides humanes que s’estan vessant a Gaza.
La por i el terror són les armes que brandeixen Israel i la facció d’Hamàs, en Palestina, una por atroç que senten els ciutadans d’ambdós països, una por manipulada pels seus dirigents per portar-los a combatre uns contra altres, amb la promesa d’atorgar-los major seguretat, quan l’únic que aconsegueixen és generar més i més inseguretat, crear més i més enemics, assedegats de venjança, ja procedeixin dels llinatges en què es vessa la sang o en els correligionaris de l’un i l’altre bàndol.
Si els uns i els altres poguessin preguntar-li als seus respectius déus si és lícit matar altres éssers humans, amb tota seguretat només rebrien el menyspreu i la indignació com a resposta. Dissortadament, i sumant-se a altres petites “gestes” com la dels senyors de les Açores, amb actuacions tan irracionals i desproporcionades com les que està executant Israel contra Palestina i les que mou l’orgull suïcida dels cegats d’Hamàs, el món circumdant veurà minvar profundament la seva seguretat durant les pròximes dècades. Esperem que abans que això succeeixi, es fongui la vergonya, la por i el terror; i els ciutadans sàpiguen escollir, no als polítics desbridats que ofereixen “mà dura” sinó a aquells més ardits i equilibrats que lluiten amb el diàleg i amb accions per la pau. Prou morts, ja!

Silvestre Hernàndez

Lo canvi d’any es un moment crucial per als canvis. Si més no, tot esta voltat de bons desitjos, nous propòsits, projectes anuals i vitals, noves col•leccions als quioscos, deixadors de fumar, seguidors de dietes… Hi ha qui pensa que si a això se li sumaren alguns euros, molt millor. I un mètode de fer diner fàcil i miraculós son los jocs de l’atzar, entre ells la loteria de Nadal. Tots coneixem gent que ha deixat de treballar perquè li va tocar la loteria de Nadal. O altres que van obrir el negoci de la seua vida en aquells dinerets o van deixar arreglats de per vida als fills i als nets. A totes les viles n’hi ha. Inclús diria que cada carrer de cada vila te un d’estos agraciats per la vida i per la fortuna. O, qui sap, cada família? Deixant de part la ironia, quan arribe nadal s’inaugure la marató de la compra, el canvi, el “guarda-me’n”, lo “jo te’n dono 2 de la meua i tu me’n dones 5 de la teua”. La mitjana de gasto per persona són 70€, i comptant que alguns no en compren, altres se’n gasten 140€.
Si som seriosos, la llei obliga a les loteries a retornar en premis la meitat del recaptat (55%). És a dir, que de cada 100€ que gastem, ixen 55€ en premis. I les màquines tragaperres dels bars estan obligades a retornar almenys lo 70%. La matemàtica diu que les màquines són més bondadoses que la loteria. Però no estan massa ben vistes. És d’imaginar que l’Estat en les loteries fa l’agost cada mes de desembre. Això sí, per a qui no compra loteries és una fortuna: té un voluminós grup de voluntariosos contribuents que li paguen part dels impostos. Completa bondat nadalenca!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de gener del 2009)

Suposo que quan es publiquin aquestes línies, els milers, tal vegada milions, de parenoels, de reis mags i d’altres criatures rampants sobre escales de corda, grimpant perillosament les façanes, balconades i finestres, o enlairant-se atlètica i frenèticament per cordes de tots tipus, hauran tornat al seu amagatall. Orfes les façanes, balconades i finestres, només els records pintaran de roig i blanc els buits deixats. Aquelles exposicions d’art popular, tradició i bon gust —obra de l’afalac i subtilesa xineses— que durant quinze o vint dies ens han omplert totes les viles, petites i grans, i fins i tot les ciutats, hi han estat un joiós present de part dels seus propietaris-penjadors-expositors per a tots els ciutadans, la qual cosa, mai se’ls reconeixerà degudament. No puc entendré com, podent-hi gaudir de tanta quantitat d’art i tradició dins de les cases, hi hagi tantes persones que puguin desprendre-se’n, d’una manera del tot gratuïta, deixant-lo a l’abast de tota la ciutadania. Encara n’hi ha qui parla de l’egoisme humà…!
En contemplar la embranzida escaladora dels personatges, en més d’una ocasió m’ha donat per pensar que qualsevol any, tal vegada aquest, els parenoels, els reis mags i les altres criatures, perdin la raó i remuntin les finestres, les balconades, els sonalars i el ràfecs, i s’enlairin com a globus aerostàtics —inflats d’il•lusió i espiritualitat— cap a l’espai sideral infinit. Una molsuda i profunda tristor m’embadina l’enteniment. Com s’hi guarniran les façanes de les cases l’any que ve? Qui gosarà celebrar uns Nadals tan orfes?
A propòsit: la nit passada vaig somniar que plovia aigua rogenca a la Codonyera i que les canaleres de casa escopien aigua roja o blanca alternativament a la carrera Major. I encara més: una gran nevada havia cobert tota la serra de la Ginebrosa. No era una nevada normal, en tant que flocs rojos i blancs havien traçat amb tiralínies, franges allargassades blanques i roges de les puntes fins a la vall del riu Mesquí. A l’alba, tot de cop, en mesclar-se les franges, esdevenien ninots de neu en forma de parenoels, reis mags i altres criatures que venien caminant a milers, o tal vegada milions, a envair la Codonyera. Pujaven pel camí Bellmunt, pel camí la Torre, per la carretera de les Coves… Quin mal somni renoi! Més encara: quin mal somni redéu!

José Miguel Gràcia

És difícil escriure el primer article de l’any. I no per manca de temes, sinó precisament per l’acumulació d’informació que aquests dies de convivència amb parents i amics comporta. Les festes de Nadal suposen, al marge de costums i creences, l’oportunitat de conviure amb una certa tranquil·litat amb la família més propera, alliberats provisòriament de la pressió del dia a dia. També hi ha la trobada anual amb els amics, els bons amics que fan un grapat de quilòmetres per compartir taula i tertúlia a la vila de Torredarques la darrera nit de l’any. I algun llibre que sempre em porta el Tronc de Nadal o ses majestats els reis que, com el sol i l’idioma, ens vénen d’orient.
És cert que hi ha digestions feixugues o algun refredat que el temps inclement propicia. Potser són només inconvenients que ens serveixen per enyorar la quotidiana rutina.
Els amics ja han marxat –uns cap a Catalunya, altres cap a Castella– deixant rere seu el record de la conversa, de les rialles, de l’escalfor de la seua antiga i estimada amistat. Demà serem nosaltres els que viatjarem a la industriosa Barcelona per compartir la festa dels «Reixos» amb la família.
Hi ha ara un silenci molt gran, una nit sense estrelles que em permet estar a soles amb mi mateix. El garbuix d’articles que he començat al llarg de la tarda, descansa a la carpeta «Proves», una mena de cementiri d’on rarament hi ressuscita cap escrit. Al final, quan tothom és al llit, les paraules han fluït per escriure sobre res en concret, talment encomanades per la calma d’aquestes santes nits, plàcides nits. Ja tindrem tot aquest any nou (9) per fer columnes més transcendents. Espero que els que teniu la deferència de llegir aquestes paraules hagueu tingut unes bones i enriquidores festes.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de gener del 2009)

Lo Nadal s’obre amb les clàssiques felicitacions de cartolina, que encara envia algun sentimental, o les més freqüents electròniques, algunes plenes d’efectes especials. Se continua així una tradició que té la bondat de fer-mos recordar amics o parents que formen part de la nostra vida però que les circumstàncies deixen lluny del contacte habitual. Les institucions i les empreses també s’han afegit al costum de felicitar-mos entre les bones intencions i el bon màrqueting. I lo mateix fan les més altes autoritats.
Enguany, gràcies a les noves tecnologies, ham pogut conèixer les que els Reis i els membres de la Casa Reial Espanyola envien a les seues amistats i compromisos, que sempre susciten expectació entre el poble i la premsa rosa, sobretot per saber qui i com apareix a la foto: Joan Carles I i Sofia han triat una icona bizantina de la Biblioteca Vaticana; i els Prínceps i les Infantes, fotos dels seus fills. La cosa també va de llengües; a tots hi ha un missatge imprès: monolingüe en castellà en lo cas dels Reis i els Ducs de Palma, bilingüe castellà-anglès dels Prínceps d’Astúries i de Girona, i trilingüe castellà-anglès-francès de la família de la infanta Elena, duquessa de Lugo; apart, excepte els monarques, los altres afegixen breus textos manuscrits en castellà, però no hi ha cap traça ni del català que se’ls suposaria almenys als hereus i als de Palma —residents a Barcelona— ni el gallec de la de Lugo. Cal renovar les tradicions també amb noves sensibilitats, i estaria bé fer present l’Espanya de les diverses llengües oficials a les felicitacions del cap de l’Estat i la seua família, descendents dels reis d’Aragó. El Rei i els seus assessors han demostrat certa sensibilitat lingüística en algunes visites i discursos oficials, però encara podrien mirar l’exemple d’Albert II rei dels Belgues, que té una pàgina web en francès, flamenc i alemany, les tres llengües de Bèlgica. Ara arriben los Reis d’Orient i mos queda només demanar que vinguen ben provits, per exemple d’una Llei de Llengües a l’Aragó trilingüe.

María Dolores Gimeno

Fa alguns anys que vaig decidir no perdre el temps discutint obvietats amb aquells qui pareix que no tenen altra missió a la vida que la de portar la contrària als demés. Ho dic perqué, fa poc, algunes persones encara em qüestionaven que tot això del “Tronc de Nadal” no és una tradició genuïna d’Aragó i que ha segut importada de Catalunya. I tot perquè, segons diuen —i no tenen cap altre argument—, a casa seua, des que tenen memòria, no ho han vist fer mai. Ara bé: quan los preguntes si saben si els seus revisiaios ho feen es queden molt parats perqué no saben qué contestar. Amb una denominació o altra, la del “Tronc de Nadal” és una tradició molt escampada per tot Aragó. I concretament, pel que fa al Matarranya, ha estat àmpliament estudiada en diferents treballs, entre els quals la magna obra “Lo Molinar”. Concretament, a Mont-roig, a la nostra família no s’ha dixat de fer mai. I n’hi ha dos més que, o bé ho continuen fent o bé ho han fet fins fa pocs anys. En concret són la casa del Confiter —al carrer Pla— i la del mas de Joan Tomàs. I, si això no és suficient per a esbargir tan seriosos dubtes, recomano als discutidors que éntron a Internet i que escriguen al cercador “Tronca de Navidá”. Comprovaran immediatamet la gran quantitat de llocs d’Aragó, de parla aragonesa, i també molts de parla castellana, on eixa tradició és encara ben viva. Fins i tot alguna vegada s’ha fet cagar la “Tronca de Navidá” a la fira “Expoguay” d’Alcanyís. I a una gran superfície comercial de la capital del Baix Aragó se’n venen preciosos exemplars. Ara bé —i torno a insistir—, jo no ho discutiré. Com tampoc ho faré amb l’existència o no de la tradició de “l’Home dels Nassos”, de qui diuen que, des que el món és món, tot i que jo no l’hai pogut vore mai, lo rader dia de l’any es passege satisfet per les Vendes de Mont-roig exhibint la seua col·lecció de nàpies capdanyeres.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de desembre del 2008)

Han arribat los Nadals, i enguany pareix que uns dels regals indispensables ha de ser el sintonitzador de la TDT (almenys ixo diuen les campanyes governamentals). Ens diuen des de l’administració pública que comprem lo catxarret de la TDT ja que sinó potser mos se passo i després, quant ja no funcioni la senyal analògica, no podrem veure ni un dels canals que actualment ens fan estar sentats davant la pantalleta durant hores.
El gran canvi, la TDT, millor qualitat, més quantitat i un munt de canals… Bueno serà a on la puguin veure perquè lo que es al meu poble, res de res, ni senyal. Es curiós, l’altre dia ho vaig provar i me vaig quedar parat, va ser impossible del tot agafar cap senyal. Com sempre, pareix que los pobles menudets tornarem a ser discriminats en les noves tecnologies, ja va passar en la línea ADSL (que pareix que ara ja va del tot bé, ja era hora), i ara passarà amb la TDT. Sou molt poca població i a les cadenes privades no els interessa donar cobertura, diran; lo de sempre.
Encara que això es preocupant, suposo que finalment s’ha arreglarà. Lo que no veig clar és lo que passarà amb la TV3 i lo Canal 33. Ningú diu res del tema, però no està molt clar si al Matarranya podrem seguir veient la tele en la nostra llengua, o el nou sistema mos encaminarà cap al monopoli de la televisió aragonesa. Espero que no sigui així, tinc l’esperança que no tinga que dixar de veure als polítics fen lo burro al Polònia, ni perdrem els 30 i 60 minuts, i molt menys, no vull pensar que ara el temps ja no mos dirà el que passa “als Ports de Beceit i a la resta del Matarranya”.
Pot ser es prompte, però l0s ajuntaments, haurien de començar a plantejar-se com solucionaran aquests problemes, la sintonització i la no eliminació dels canals en la nostra llengua. Perquè sinó ho fan, sol ens quedarà veure com des d’Aragón TV ignoren les nostres costums i la nostra parla.

Marc Martí