Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de gener del 2012)

Eren com una pluja fina el possibles càrrecs contra Iñaki Urdangarín fins el 29 desembre quan el jutge va aixecar el secret del sumari del cas Palma Arena, i el va encausar. A partir d’aquesta data, la pluja ha esdevingut tempesta. Les notícies periodístiques sobre el cas no paren dia rere dia: Andreu Manresa, el periodista que més ha escrit del cas, va dir que “les empreses d’Urdangarín eren una fàbrica de fer diners”. “El govern valencià va pagar a Urdangarín 3,5 milions d’euros”. “El govern balear li va pagar 1,4 milions sense justificar”. “L’expresident del València es va sentir obligat a donar diners a Urdangarín”, etc., etc.
Recentment, i de la anàlisi del sumari, els mitjans de comunicació ens informen de què la infanta Cristina està prou implicada en l’afer del seu marit. Per exemple: l’empresa immobiliària Aizoon, propietat de la infanta, va rebre tres milions d’euros de Nóos en 2004 i 2005; al mateix temps que Urdangarín es va pagar a sí mateix cinc milions d’euros, desviats de Nóos, bona part dels quals procedents d’administracions públiques.
Un advocat ha denunciat la infanta perquè els fets poden constituir delicte de frau, malbaratament de fons públics i falsedat documental. Cal recordar que fins el 9 de setembre Aizoon estava domiciliada al carrer d’Elisenda Pinós de Barcelona, la casa —de sis milions d’euros— propietat de Urdangarín i la infanta. El dia set s’havien escorcollat els locals de Nóos. La mansió de Washington del matrimoni es va reformar amb diners públics d’Aizoon. Així estan les coses.
Arribarà la justícia fins al fons per esclarir tots els fets i jutjar les responsabilitats de ambdós cònjuges? Han prescrit, prescriuran o deixaran prescriure els possibles delictes? A més, sembla ser que Urdangarín no va abandonar els seus negocis ni tan sols quan va ser enviat als Estats Units. Hem de pensar que la Telefònica no li pagava prou? Des del dia 9 passat, Urdangarín ja hi és a Barcelona preparant la defensa.
Cal demanar que s’apliqui la llei al Duc de Palma i a la infanta Cristina com si els fets haguessin estat comesos per qualsevol persona normal. I el sumari no s’hauria de tancar amb ells i les altres persones també ara encausades, si no que hauria d’abastir els càrrecs polítics o funcionaris públics de les institucions que van pagar les quantitats suposadament fraudulentes.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de gener del 2012)
Com les persones que les parlen, les llengües naixen, creixen, se reproduixen –o no— i moren. Són essers vius: perden paraules que designen realitats que ja no es fan servir o en guanyen de noves, invencions o derivacions d’altres existents o emprades dels idiomes del voltant.
Al català de la Franja les pèrdues les patixen, majoritàriament, los àmbits de les velles professions i tasques desaparegudes, vinculades a l’agricultura i a una societat rural sense mecanitzar que ha existit fins fa ben poc: mides antiues, eines bàsiques utilitzades des de temps primitius, tècniques de cultiu centenaris, animals quasi extingits, plantes que ningú recorda… Desapareix un món arcaic i n’arriba un altre, arrasant tot un univers lingüístic tan ric com inútil, que perviu si pot en lletres impreses literàries i als diccionaris o en la parla de la gent gran amb la qual, amb una mica de sort, ham pogut conviure. Igualment, per desgràcia, van perdent-se silenciosament paraules d’ús comú, des dels mesos de l’any, que, segons observo, persistixen en un peculiar sistema mixt: enero, febrer, març, abril, mayo, junio, julio, agost…, lo mateix, per exemple, que colors (ja no tenim groc sinó amarillo) i objectes corrents (tallam amb cuchillos, obrim grifos d’aigua), los xiquets van a escuela i les accions s’expressen amb verbs de raïl aliena i terminació pròpia (alquilam cases en lloc de llogar-les com abans).
Les adicions des de llengües més poderoses que s’engolixen termes vigents són un perill que miren d’evitar les autoritats lingüístiques de cada llengua i amostren los professors, però nosaltres som pobres en este terreny. Diferents i necessaris són los préstecs per designar novetats, que hauríem de ser capaços d’integrar al sistema propi, traduint-los (ratolí i no mouse) o adaptant-los a la pronunciació (com lo bàsquet). De la mateixa manera, tot i lo postís que pugue resultar, devem fer reviure partícules gramaticals i termes inusuals i anar a la pròpia llengua a buscar cultismes i paraules que mai o rarament s’han utilitzat per les nostres comarques illetrades. Si no, acabarem acotolant les paraules i nosaltres mateixos.

María Dolores Gimeno

El nostre company de columna Carles Terès ha estat guardonat enguany amb el Premi Guillem Nicolau atorgat pel Govern d’Aragó que es concedeix anualment a una obra escrita en llengua catalana. El treball presentat per autor a la convocatòria literària es titula ‘Licantropia’. Segons el jurat Carles l’obra premiada narra una història d’enllobament d’uns personatges –l’empremta dels quals ha perdurat en els seus descendents- que recorda els relats basats en la tradició oral, sustentats en el col•lectiu imaginari del nostre territori. La novel•la, segons el propi autor, està inspirada en la llegenda popular de la Punta de la Samarreta, un cas evident de licantropia.
Carles Terès a través de les columnes on col•labora, Viles i gents a La Comarca des de 1996 i L’esmolet a la revista Temps de Franja des del 2003, destaca com a crític analista de la societat que ens ha tocat viure i bon escriptor. Ara amb la possibilitat d’una obra més àmplia i amb més llibertat, desplega la seua qualitat com a excel•lent narrador amb una gran capacitat creativa.
Implicat en la defensa de la llengua catalana del Matarranya des que immigrà des de Barcelona a Torredarques en la dècada dels 90, de pares originaris de la Franja, ha estat durant molts anys membre de la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya i treballa com a dissenyador gràfic entre Alcanyís i Torredarques. De la seua empresa han eixit molts projectes editorials en català: els últims números de la revista Temps de Franja, la col•lecció Lo Trinquet promoguda per l’Instituto de Estudios Turolenses i els darrers volums de les col•leccions de Lo trill, Lo trull i Quaderns del Cingle.
Esperem que este reconeixement literari doni impuls definitiu a un escriptor que té una potència creativa extraordinària. Ja tinc ganes de llegir la novel•la que promet i, a més, perquè bé del bracet d’un entranyable amic i company. Enhorabona!

Carles Sancho Meix

Publicat a La Comarca, 6 de gener 2012

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de gener del 2012)

Una pregunta ingènua: quina és la millor òpera de l’historia? No ho sé, però avui n´he triat una que ben bé ho podria ser: Les Noces de Fígaro.
Aquest monument artístic és un arranjament d´una peça teatral de Beaumarchais, el millor dramaturg de l’època prerrevolucionària francesa, i el van dur a terme Lorenzo da Ponte (el llibret) i Wolfgang Mozart l´any 1786, que treballaren conjuntament amb peus de plom, ja que l´obra estava prohibida a Viena. El que va perdre de càrrega política i social, ho va guanyar en profunditat sicológica i dramàtica i en emotivitat. Aquesta obra suposava el naixement de la que podríem anomenar comèdia musical de caràcters o d’acció, amb la música al servei de les emocions, de la psicologia dels personatges i de la acció dramàtica. En resum: teatre del bo amb música meravellosa. Mozart-Da Ponte fusionaven la reformada òpera seria de Gluck (contrària a l´antiteatral belcanto, pero encara protagonitzada per aristocràtics personatges que- com deia el gran Wolfgang- cagaven marbre) i l’òpera buffa, més popular i propera, però també més superficial.
Aquesta màquina teatral ens fa un veritable retrat de l`època rococó i de la decadència de la societat de l´”ancien régime” i la música sublima els sentiments d´uns personatges a la recerca de la felicitat, amb totes les seves febleses. El protagonisme i la connivència dels personatges femenins (de classes socials diferents) també resulta innovador. Al final el perdó universal com a solució (i sacrament) a les nostres febleses. L´aparentment ingènua filosofia il•lustrada resulta més versemblant que el cursi romanticisme t’alo de “amor és no tindre que dir mai “ho sento”, perquè la realitat ens dicta que “amor es dir “ho sento” quan cal”.
Les Noces de Fígaro va ser un èxit discret a Viena, que preferia a Martin i Soler, Paisiello o Salieri. Què difícil és ser popular si es parla de profunditat, densitat musical, innovació, o “massa notes…herr Mozart”. Però no tingueu por: és la millor i vosaltres esteu preparats. La faran al Liceu del 28 de gener al 3 de febrer a preus populars i encara hi ha entrades. Ànim.

Antoni Bengochea

Des del passat estiu que, per circumstàncies que no vénen al cas, no tenim tele a la casa de Torredarques. Això m’ha permès comprovar el que afirmen alguns escriptors: la manera tan diferent com s’aprofita el temps. Quan parlo d’«aprofitar el temps» no em refereixo a picar pedra o a estudiar o a fer qualsevol altra activitat «productiva», que també, sinó a llegir un llibre, fullejar tranquil·lament una revista, xerrar o tot just asseure’s al balcó a mirar els subtils canvis del paisatge. Els pensaments flueixen d’una altra manera, com un corrent continu, sense interferències ni curtcircuits. Sí que tenim un petit aparell lector de DVDs i unes quantes pel·lícules per veure, però aquesta activitat la fem quan volem i amb l’atenció que requereix.
A voltes m’he preguntat què passaria si, durant un període de temps suficient (un mes. O sis), el munt de canals de TDT que arriben a les nostres llars emetessin programes de qualitat. Amens, entretinguts, divertits, interessants, però de continguts ben fets i pensats per a la «construcció» de les persones, no per a la seua alienació, que és el què ara passa. Com que això no sembla possible (suposo que als que ens governen, polítics o financers, no els interessa) l’alternativa és prescindir-ne. En certa manera els nostres joves tendeixen a fer una cosa semblant amb la visualització de programes a internet. Tanmateix em temo que sovint la seva tria no difereix gaire del què hi ha a la TDT, però ja és un primer pas: no empassar-se tot el què ens volen fer engolir.
Sé que, en llegir aquestes línies, algú mourà el cap i pensarà que és molt difícil de dur a terme, especialment si tens fills. Jo també ho pensava. Convisc com tothom amb la dolça letargia del «a veure què fan?». Però no costa gaire fer la prova, encara que sigui els caps de setmana i vacances, a manera de desintoxicació. Hi ha vida més enllà. I crec que és millor.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 desembre del 2011)

La lingüística és una ciència on tothom se sent amb dret de dir-hi la seua, indiferentment d’haver-la estudiada o no. Segurament és així en molts casos perquè tothom sap, si més no, una llengua a la perfecció, i majoritàriament creu que és bagatge suficient per a pontificar-hi. Hi ha també altres raons derivades sovint d’abusos d’autoritat. I així prolifera arreu la lingüística-ficció, amb els més arrelats prejudicis. Un que pareix gairebé inextirpable és el d’atribuir judicis de valor a les llengües, malgrat el seu caràcter neutre. Així, amb absoluta manca d’humanisme i de vergonya, són molts els que no s’estan de dir que com més parlants té una llengua, més excel•lència té, i si aquests parlants són rics i poderosos encara més, o que una llengua escrita, oficial i amb una gran literatura té més perfecció que una altra que no s’escriu, ni és oficial ni té una gran literatura. De ben poc serveix que el lingüista els diga que totes les llengües tenen les mateixes capacitats de desenvolupar el pensament, de comunicació, emoció i d’identificació dels seus parlants. No faltarà qui dirà que, per exemple, l’aragonès no serveix per a parlar de física quàntica, o que l’alemany –o el grec o el llatí– són les llengües més adequades per a parlar de filosofia, … . Un altre prejudici consisteix en proclamar que una llengua –generalment la pròpia- és unitària d’allò més i que les seves modalitats són tan mínimes que tothom s’hi entén sense dificultats, mentre que una altra llengua –sovint la del veí– és del tot incomprensible només canviant de poble. Un exemple conegut és el del castellà, llengua de gran unitat, de la qual diuen que tothom s’entén tant si és de Ushuaia com de Móstoles, mentre que això no passa amb el basc on segons contava Unamuno els seus avis, biscaí l’un i guipuscoà l’altre, no s’entenien i havien de parlar castellà. Baroja, però, que, contràriament a Unamuno, no era un ressentit enfront del basc, conta que els bascos d’Espanya s’entenien sense problemes parlant en basc amb els bascos de França. Hi ha molts més prejudicis lingüístics, massa, és clar.

Artur Quintana

Natxo Sorolla

El contacte fa enemics i ja sabeu com van les coses entre veïns. No és estrany veure tensió en els partits entre Queretes i Calaceit, o entre Calaceit i Vall-de-roures. O les relacions són històricament complicades entre Beseit i Vall-de-roures, entre Pena-roja i Fondespatla, o entre Maella i Favara. Res trau que entre pobles que tenen un nivell important d’animadversió, també hi haigue bones amistats personals. Però el veïnatge entre pobles moltes vegades fa enemics.

I esta dinàmica no és només pròpia del Matarranya. Al futbol, que deixa córrer les baixes passions, allò més comú és la competència entre veïns, com s’observa entre el Saragossa i l’Osasuna, entre l’Espanyol i el Barça, entre l’Atlético i el Real Madrid, o entre la Real Sociedad i l’Athletic de Bilbao. Però també es veu entre equips de territoris potencialment competidors, encara que no siguen veïns, tals com lo Barça i el Madrid, o l’Athletic i el Madrid.

Tot este joc d’enemistats i amistats va lligat en que tots los recursos són escassos, des de les terres per a treballar i els diners, fins les lligues i les copes. I per a adquirir-los cal competir. El triangle màgic diu que «els amics dels meus amics són, també, els meus amics». I la seua tergiversació diu allò contrari: «els enemics dels meus enemics són els meus amics». Perquè molts agents són amics perquè coincideixen a tenir un enemic comú. Passa amb l’Espanyol i el Real Madrid, o passa amb l’Atletico i el Barça.

En un camp molt llunyà, però no menys interessant, com és el de la guerra entre navegadors d’Internet, ocorren coses similars. Los tres principals navegadors són Internet Explorer de Windows, lo Firefox de programari lliure i el Chrome de Google. Los tres competeixen per obtenir la màxima quota de mercat, però un dels navegadors, lo Firefox, és finançat en part per la seua competència, Google. Esta acció, que aparentment és il·lògica, s’entén si s’interpreta que els navegadors en bona part són màquines que determinen quin buscador d’Internet s’utilitza. I tant Firefox com Chrome utilitzen el buscador de Google. I l’empresa Google té en el buscador la base principal del seu negoci, ja que des d’aquí capta l’atenció dels usuaris a la publicitat que gestiona en les búsquedes, i que al final mantenen el seu negoci. La realitat econòmica fa que a aquells que aparentment els interessa competir pels recursos escassos, en realitat els interesse més col·laborar per tenir més força de cara al competidor real.

Els enemics dels nostres enemics són els nostres amics. I si traslladem l’exemple dels navegadors i dels equips de futbol, com a Matarranyencs tindrem una bona base per a repensar les relacions de col·laboració i competència entre matarranyencs. L’economia del Matarranya és ben diferent d’aquella en què va gestar la competència entre pobles. Lo Matarranya és, ara més que mai, una mota de pols en un Univers tremendament gran i intercomunicat. I a eixe Univers és a on està la seua competència real, a on ha de vendre la seua producció agroalimentària de la terra o des d’a on han de vindre els visitants que òmpliguen los seus establiments turístics. La guerra per fer-se en los recursos no és una guerra entre natres, si no una guerra contra altres. Fer més gran lo nom de Matarranya mos fa més forts davant eixa competència real exterior. Les xarxes estructuren activitats col·laboratives i competitives per a repartir els recursos escassos. La competència i la col·laboració són inherents a un sistema social. I el sistema social és molt més gran que el Matarranya. Promoure la competència entre natres només mos farà més dèbils. Col·laborar mos farà més forts per a competir junts contra aquells que són la competència real.

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 24 de desembre del 2011)

Els Pastorets són les representacions nadalenques per excel·lència, dramatitzacions divertides i entranyables que combinen magistralment els continguts més argumentals del misteri cristià del naixement de Jesús, com la lluita del bé contra el mal o el naixement del Messies. S’estructuren en diferents parts i s’anomenen Pastorets perquè l’acció o trama es desenvolupa a través dels diàlegs que tenen els pastors en anar a fer l’ofrena al nounat. L’origen dels Pastorets el trobem en el teatre religiós medieval català que en dates nadalenques s’estructurava en quatre nuclis argumentals: els Officium pastorum (l’adoració dels pastors o “pastorades”, l’Ordo prophetarum (desfilada de profetes bíblics i aparició de la Sibil·la), l’Ordo stellae (basat en el tema de l’estel dels Mags) i l’Ordo Rachaelis (dramatització del lament de Raquel després de la matança dels Innocents). Tot i que els primers textos en català d’aquest tipus de teatre són del segle XV, no és fins a finals del XIX, amb l’aparició primer del text de Miquel Saurina Los Pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist (publicat l’any 1887) i el de Federic Soler “Pitarra” El bressol de Jesús o En Garrofa i en Pallanga (publicat l’any 1901) que la representació torna a agafar embranzida. Des d’aleshores han estat molts els autors que han escrit la seva pròpia versió d’aquesta dels Pastorets, com La flor de Nadal de Francesc d’Assís Picas, L’estel de Natzaret de Ramon Pàmies o els famosos Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús de Folch i Torres.
Però el millor de tot plegat i, el que sens dubte ha donat als Pastorets més embranzida entre el col·lectiu del poble català, és el fet que aquestes representacions que es fan en centres socials, centres parroquials, casinos o teatres, es porten a terme per grups de teatre local o fins hi tot per l’agrupació dels veïns reunits exclusivament per a preparar aquest espectacle i fer-s’ho tot plegat entre ells. Per tant, la simbologia associacionista que suposa haver de saber organitzar-se per a repartir-se els personatges, distribuir la disposició escènica, confeccionar tot el vestuari així com construir els decorats i suportar-se els nervis i les angoixes escèniques i les rialles fluixes de cada comunitat, pren prou significació socio-cultural. I una mica més profà, però no per això menys important, és la càrrega amb la que s’han emplenat les nostres bambolines en el sens fi d’acudits populars que van plens d’errates rememorades en l’equivoc de tal i qual personalitat del poble que en uns Pastorets o altres van estrafer la seva entrada a l’escenari al moment menys adequat… O, no pocs Sants Joseps hauran sortit a l’escenari el dia de Sant Esteve amb unes copetes de cava de més al damunt… O, tot i l’agraïment que molts dels actors que excel·leixen les seves brillants actuacions a l’escena o a la televisió, el deuen a la cantera nadalenca, fer el joc de paraules amb la dita més famosa i potser menys lloable entre el gremi teatral d’un espectacle malaguanyat professionalment, es quedar-se reduït a una interpretació “de Pastorets”… formant part ben arrelada, també, de la nostra, sempre juganera, escena humana.
Benvolgut, públic: Molt bon Nadal per a tots!

Marta Momblant

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 17 de desembre del 20011)

Esclar que geogràficament ho és, no obstant, jo em vull referir a la seua tendència a voler ser-ho políticament i econòmicament. Només quan els anglesos hi veuen o intueixen que el seu aïllament els pot perjudicar, obren alguna escletxa, sense arribar mai a porta o finestra, per à que entri el continent a l’illa, o ells —o els seus productes— puguin sortir més fàcilment. Col•locant pals a les rodes de la CEE, ara UE, la Gran Bretanya ha estat capaç d’obtenir substanciosos profits, i mantenir-los en el temps. Són diferents, ho volen ser, i no només per conduir per l’esquerra. El més recent exemple el trobem en l’actitud prepotent i obertament interessada i egoista del seu primer ministre David Cameron amb el seu desmarcatge de la resta del 26 països de la UE. Va dir a la Càmara dels Comuns: “Tinc molt clar que es pot ser membre compromès i influent de la UE, però al mateix temps, romandre fora dels acords que no protegeixin els nostres interessos” Això s’explica dient que no vol estar a les verdes, però sí a les madures. I les madures són, entre altres coses, el manteniment dels “mercats financers” a la City —12 per cent del producte interior anglès. De moment a Cameron no li ha sortit massa bé la jugada perquè Alemanya i França l’han plantat cara, i alguns membres dels seu partit, el lliberals i molt especialment el líder de l’oposició, Edd Miliban, han criticat amb diferents graus d’intensitat la seua actuació, al adonar-se de què Cameron s’ha passat.
La UE hauria d’aprofitar l’avinentesa per a no posar-li les coses fàcils a la Gran Bretanya, és més, si de debò donés al Banc Central Europeu l’estatus i funcions que la raó i la necessitat reclamen, la City veuria perillar una gran part de la seua activitat financera, que tant de mal està fent a un bon grapat dels països de la UE. Només amb una taxa —de la qual els “illencs” no volen ni sentir-ne parlar— que gravés els moviments de capitals, més enllà de l’economia real, veurien ressentir-se una important quantitat d’empreses financeres que omplen els gratacels de la City. La UE no hauria de fer marxa enrere en cap cas i si la Gran Bretanya vol baixar-se del carro, que ho faci.

José Miguel Gràcia

Sis pessetes amb vuitanta cèntims. Això és exactament lo que costave un pa de vuit-cents grams l’any 1967. La gent de Mont-roig recordarà que els meus pares van ser els primers panaders del poble. Deurie ser l’any 1958 quan van pensar que per a complementar el negoci de la tenda que tenien a casa Sastron, podien vendre-hi també pa. I van abordar l’empresa. Però alllò no s’havie fet mai al poble i va resultar ser un desgavell. Perqué, al no disposar de forn propi, havien de coure el pa al de la Vila, que llevat dels guàrdiacivils i de quatre famílies més ere encara utilitzat per totes les cases. De primer van pastar a casa Sastron, però quan van comprar la pastadora pesave tant que la van haver d’instal•lar als baixos de l’hostal de la Placeta. En aquelles circumstàncies, lo procés d’el•laboració del pa es complicave molt, ja que, una vegada feta la pasta l’havien de pujar al forn, ben embolicada i dins d’unes canastes, a lloms d’un burret. Allí la tallaven, la pesaven i, després d’arredonir els pans o de fer les barres, ho enfornaven. I una volta cuit l’havien de baixar a casa Sastron, per a vendre’l. Està clar que amb tant de tràfec, obligats a seguir cada dia aquell particular via crucis, a casa nostra el futur del negoci del pa es va vore sempre com a molt incert. A més eren los anys d’hegemonia del “Servicio Nacional del Trigo”, l’organisme que controlave la producció i el comerç del blat, i qui fixave els preus. I per a acabar-la de rematar, los guanys eren mínims ja que el preu del pa també l’imposave aquella Administració proteccionista. Hi reflexiono sovint, sobre estes qüestions. Sobre tot quan, últimament, per una barra de pa de vuit-cents grams em demanen 2,60 €, és a dir, l’equivalent a 432,60 pessetes. No m’ho puc acabar que en quoranta-quatre anys lo preu del pa s’hage incrementat un 6.361,817%, més del doble que la major part dels jornals. Definitivament, m’estic fent vell.

Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», el 16 de desembre de 2011

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 10 de desembre del 2011)

Esta setmana passada s’han celebrat a Queretes (Matarranya) unes jornades de reflexió històrica sobre la Guerra Civil de 1936 i el seu transcurs concret a la localitat, dirigides per Juan Luis Camps amb la col•laboració de l’Associació Cultural Medievo. S’han organitzat en tres sessions diferents; la primera, lo dissabte 3, se va centrar en lo context de la II República i les circumstàncies que van derivar en lo cop d’Estat del 18 de juliol, així com en lo moment de crisi que vivia la vila; i a continuació en los cinc dies primers de la guerra, dels quals se va fer una crònica detallada des de l’arribada allí de la notícia i les conseqüències a l’administració local. Lo dimarts 6 se van tractar tres períodes successius de gran incidència a Queretes: lo revolucionari (del 26 de juliol al 31 d’agost), les col•lectivitzacions anarquistes –que es van produir en diferents pobles de la comarca— (fins l’agost del 37), i el socialista (fins l’abril del 38). Finalment, lo dijous 8 va estar dedicat a la radera etapa de la guerra, des del 2 d’abril del 38, en què la zona va passar al nou règim franquista i va quedar fronterera amb lo nou front bèl•lic de la batalla de l’Ebre; la postguerra i les seues cruentes conseqüències van tancar l’anàlisi.
Les jornades se van completar amb la projecció de tres pel•lícules: Raza, Tierra y Libertad i La buena nueva; amb una exposició fotogràfica i una parada de llibres sobre l’època. S’han de destacar l’alta assistència i la coherent i exhaustiva organització de la proposta, que oferia en paral•lel los esdeveniments generals i els locals i revisava la conjunció de causes del conflicte (polítiques, socials, econòmiques) per extreure’n conseqüències. Camps, bon coneixedor de la història del seu poble, ha analitzat moltes dades bibliogràfiques, d’arxiu i testimonials, i ha estat guiat per la voluntat de desmuntar tòpics i de no ferir sentiments gràcies a la imparcialitat i el rigor. Los protagonistes anònims del nostre passat recent més dolorós mereixen ser recordats amb perspectives com esta.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de desembre del 2011)

Em resulta molt xocant la por que té molta gent a les avantguardes artístiques i, per suposat, em desplau profundament l´intolerància i el menyspreu de molts indocumentats envers aquestes qüestions. Hi ha gent que afirma no suportar la música contemporània sense haver-ne escoltat mai un concert, fins i tot alguns ni tant sols una nota. O els que pontifiquen sobre art contemporani, quan no s’han parat ni mitja estoneta a observar un quadre de Rothko, Klee o Tàpies (si és que aquests reconeguts mestres es poden considerar art contemporani). I encara n´hi ha que et solten allò de que les obres de Miró les fan els seus nets. Quina sort! Qui pogués tindre nets tan eixerits!
Fa uns dies em va dir una professora que ella preferia Velàzquez a Dalí o Tàpies.
Doncs jo també -li vaig contestar. Això és jugar sobre segur. La qüestió és si consideres que Dalí o Tàpies són a l’altura de Steen, Carreño de Miranda, Pantoja de la Cruz, Vicenzo Carduccio, Peregrino Tibaldi o Cabanel, tots ells mestres reputadíssims a la seva època, molt per damunt de El Greco, Zurbarán, Vermeer, Van Gogh (que no va vendre mai un quadre) o dels avui meravellosos impressionistes (a les exposicions dels quals es batien rècords de riotes). Em va dir que no els coneixia.
Fa un parell d’anys vaig fer la mateixa prova en música. Un company en va dir que no suportava la música d’en Messiaen, que no es podia comparar amb Mozart i Beethoven. Jo li vaig proposar el mateix, si el considerava a l’altura de Paisiello, Stamitz, Alessandro Scarlatti o el valencià Martin i Soler, rival de Mozart, les òperes del qual es mantenien molt més temps en cartell que les del mestre de Salsburg. Va ser directe: “tot allò d’abans era millor”. Jo vaig pensar: allò d’abans… també hauria d’incloure les manifestacions artístiques i musicals de Neanderthal, Ergaster o Erectus?
Curiosament la gran majoria d’aquests sabuts adquireixen sense dubtar l’últim model que surt al mercat quan es tracta d’objectes de consum: televisions de plasma, ordinadors, mòbils, iphones, ipods, etc… C´est la vie!

Antoni Bengochea

-Publicat a La Comarca 25 de novembre 2011-

La primera setmana de desembre, coincidint amb el pont de la Constitució, s’han organitzat al Matarranya unes jornades sobre història. Si l’any passat l’encarregat d’organitzar-les va ser un grup d’actius jóvens de Vall-de-roures, on hi va haver: conferències, reportatges i exposicions, enguany a Queretes el protagonisme de liderar-les ha estat Juan Luís Camps, que precisament va participar com a conferenciant l’any passat a Vall-de-roures. La guerra civil a Queretes és el títol de la convocatòria d’enguany, on també hi haurà conferències, exposicions i projeccions. Les jornades comptaran amb tres sessions: dissabte 3, dijous 8 i dissabte 10 i les xerrades començaran a les set de la tarda. Col•laboren en la convocatòria: l’Ajuntament i les associacions locals de Queretes, l’Associació Cultural del Matarranya, la Llibreria Serret de Vall-de-roures i l’Associació Cultural la Bresca d’Arnes. Juan Luís Camps, historiador de Queretes, ha publicat diverses obres sobre la seua vila, tant en castellà com en català: A costa de Cretas(2008), Toni Llerda, terra i llengua(2006), Lledó, Arenys, Calaceit i Queretes(2004) i Cretas: una villa de la orden de Calatrava entre el Algars y el Matarraña(2000). Estos últims anys Juan Luís Camps s’ha dedicat intensament a investigar sobre la història recent de la vila: la seua passió. Ha recopilat molts materials d’arxius, bibliogràfics i testimonis, cada vegada més escassos, que van viure o van escoltar relats d’aquells apassionants anys de permanent conflicte en el nostre territori. Tota esta heterogènia informació recopilada, li ha donat forma i la presentarà de manera molt didàctica durant les jornades. Queretes ha estat especialment afortunat en l’estudi d’esta etapa de la història perquè el CESBA ja va publicar un extraordinari estudi de la col•lectivitat de la vila a càrrec d’Encarna i Renato Simoni: Cretas. La colectivización de un pueblo aragonés durante la guerra civil española, 1936-1937(1982-83). Obra que, notablement ampliada i traduïda al català, serà pròximament publicada per l’Associació Cultural del Matarranya, iniciant la col•lecció Lo Sellàs, destinada a editar obres d’història de la nostra comarca.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de novembre del 2011)

La fira del llibre de Francfurt d’enguany ha tingut com convidat especial Islàndia i la seua literatura. La literatura islandesa tingué el seu gran moment mentre el país fou independent: des del poblament de l’illa a partir del 830 fins a mitjan segle XIII quan la monarquia noruega l’ocupà i la va convertir en una oblidada colònia, que més tard passaria a Dinamarca, sense que res canviés. I això va durar fins que Islàndia en la segona meitat del segle passat va recuperar la independència, i amb ella la llengua i la literatura. Bona part de la burgesia islandesa durant el període colonial, com sol passar en casos semblants, s’havia esforçat en adoptar la llengua i la literatura daneses i oblidar la pròpia. Un procés ben conegut entre nosaltres. La pagesia es mantingué fidel a la llengua i a la literatura islandeses: els hiverns són llargs, freds i tempestuosos a Islàndia, i fins que ràdio i televisió no arribaren a les masies la lectura de les sagues va ser-hi constant. La literatura dels anys medievals de la independència no solament va descriure la vida dels primers temps a l’illa i dels grans viatges a Groenlàdia i al Canadà —les Sagues—, ans també el món dels mites i de les divinitats germàniques —l’Edda, sobretot—, que coneixeríem molt fragmentàriament, si només tinguéssem el que ens diuen les altres literatures germàniques. Un dels grans admiradors de la literatura islandesa medieval va ser en Jorge Luis Borges, autor d’un deliciós manualet “Las literaturas germánicas” —penseu que quan diem “literatures germàniques” el 85% vol dir islandeses. I en temps contemporanis, a més del conegut premi Nobel Halldór Laxness, tenim —en tot cas en traducció alemanya, inglesa o escandinava— una munió d’escriptors en islandès. A la fira de Francfurt aquests autors no van haver de patir les impertinències de molts periodistes, allò tan típic, que d’altres sí hem sofert, de “Com és que vosté escriu en una llengua de tan pocs parlants, 350.000, que no arriben ni a la meitat dels de basc, i no ho fa en anglès i així arribaria a tot el món?”.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de novembre del 2011)

Definir l’Esperpento és un dels fets dramàtics més enrevessats que ens puguem trobar entre les avantguardes literàries de la història d’Europa occidental. És ben sabut per tots, que el seu creador, Ramón María del Valle-Inclán, ja va tenir la generositat de definir-nos-el en boca de Max Estrella a Luces de Bohemia, però amb tot, cal rubricar la perplexitat del contingut d’aquesta experiència escènica que feu d’espill invertit d’una determinada experiència històrica, ja que ambdues experiències ens han enquimerat durant tot el Segle XX.
En Valle-Inclàn va desenvolupar la seva existència vital tot creuant el pont que uniria efervescentment dos segles, en nàixer al 1866, fent així cloenda d’aquesta centúria, en encetar el darrer segle del segon mil•lenni, en haver de bregar entre repúbliques i dictadures, per bé que efímeres, no per això menys punyents, en participar en revolucions socials i intel•lectuals, en debatre’s entre guerres i paus amb onades nacionals i internacionals, i en morir-se l’any 1936, just a temps. A temps per no veure materialitzat a l’escena humana el seu esperpento escènic en una guerra civil amb el que la va seguir al darrera, més enllà del que ell ja havia imaginat en la seva eclèctica producció dramàtica. Sempre en cerca contínua, Valle-inclán va trobar una de les millors aportacions de la dramatúrgia espanyola al teatre europeu del seu temps, i la seva gran imaginació en temps de gran misèria nacional el portaren a mirar-se l’estètica del mon -en el sentit més filosòfic del concepte- des d’un angle… agosarat: l’angle del grotesc.
Cal no deixar de banda que és precisament el grotesc de les farses, l’arrel de l’esperpent per a Valle-inclan, qui a partir d’aleshores, desenvolupà una nova mirada per mitjà de la qual contemplà també ara la pròpia història d’Espanya, apostada en la tradició còmica de les farses, en la seva autèntica dimensió grotesca. Grotescs eren els militars espanyols que protagonitzen Martes de Carnaval, així com la visió de la guerra de Cuba a Las galas del difunto, sigui així la pròpia dictadura de Primo de Rivera a La hija del Capitán o sigui al fantotxe tràgic del tinent Friolera, víctima ben grotesca, és clar, d’aquell altre tan venerat codi de l’honor de l’antiga espanya imperial.
Concebut el seu revolucionari monocle, no es va aturar davant de res, tot i que les seves peces foren segrestades durant el Directori i, val a dir que tota la dramatúrgia en general de Valle-Inclán es representà durant els anys vint molt parcialment, quan només durant la segona república s’estrenaren algunes de les seves obres fins aleshores censurades, ja que això és el que sol passar en cicle, quan una poderosa estètica resum un lliurepensament damunt l’escena humana en paral•lel amb l’absolutisme ideològic.
Cal no deixar de banda, doncs, precisament en vespre d’eleccions, que els cicles, si no se’ls interromp, es repeteixen.

Marta Momblant

Quan vaig escomençar a escriure al Viles i gents me vaig proposar que no parlaria massa de llengua. Tot i que el tema m’ocupe de manera plena en altres parts de la vida, una columna en català a un diari editat a Alcanyís pot tractar tants altres temes igual o més importants per a les nostres comarques. Però mos queden per davant uns quants anys que haurem de guerrejar per mostrar allò evident. Tot se remunte a la moció de censura a A. Algueró, exalcalde de la Freixneda. Lo poder d’un alcalde en 16 anys a la vila ha forçat finalment una coalició que, en los moments actuals i de cara al que anem, és contranatura: PSOE i PAR desbanquen lo PP.
I entren nous aires al consistori. Aires que revitalitzen la realitat del dia a dia. A tots mos sone estrany eixe alcalde vell catalanoparlant contestant en castellà a les preguntes d’un locutor que li parle en català. Però els vicis del poder de tota la vida portaven a estes paradoxes. És per això que el nou alcalde parle en la nostra llengua als plens, i ha d’acabar defensant que parla català perquè és la nostra llengua. No és cap novetat que un alcalde parlo català a la gent del seu poble. Però hi ha qui no pot encaixar una comarca rejovenida i que intenta fer-se un espai d’una manera diferent a com ho ha fet fins ara. Lo Matarranya s’està reinventant, donant valor a allò que alguns consideraven cosa del passat. Perquè el Matarranya alçarà el seu futur en los solaments del seu passat.
No són pocs los alcaldes que han fet més que gestos positius cap a la llengua. Alguns renoven consistoris que estaven ja enquistats, com a Mont-roig. Altres tenen una llarga tradició, com a Favara. Altres han marcat diferències en les línies marcades des de dalt, com a Pena-roja. Tots ells treballen per fer normal i digna la llengua que hem heretat. Per a fornir un futur digne en allò del passat que val la pena que conservem. Per a mantindre la nostra identitat com a matarranyencs. Mos ham de felicitar tots perquè tenim representants que recorden allò que som, i saben quina Matarranya volem ser.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de novembre del 2011)

El conseller de Sanitat d’Aragó, Ricardo Oliván, va anunciar fa pocs dies que s’havia solucionat el problema de l’assistència dels pacients de la Franja a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, després de l’acord amb el conseller català de Sanitat, Boi Ruiz. Com tots sabem el conflicte havia estat motivat per les receptes dels crònics i perquè de l’Hospital de Lleida derivaven malalts a l’Hospital de Barbastre, pel no pagament d’uns quants milions d’euros que demanava el Departament de Salut català. El que no es diu com han arribat a un acord en tan poc temps. Era raonable el que demanava la part catalana? Quant i con es pagarà ? Quan hi ha voluntat d’acord i les persones es seuen al voltant d’una taula, la possibilitat d’acord és sempre alta.
Per què no es reuneixen els consellers de Cultura d’ambdues comunitats, i qui convingui més, i es posen també d’acord en tot allò que fa referència al litigi dels bens de les parròquies de la Franja? Com és un tema que realment no afecta pas la vida dels ciutadans i menys encara els mou, com la voluntat d’acord és nul•la, com les raons de les parts són complexes i com és una distracció per al “personal” tenir alguna cosa contra el veí; ni es pararà mai cap taula per negociar, ni les sentències de l’Església serviran de gran cosa. La política eclesiàstica i la seua manca d’objectivitat i d’autoritat, es barregen amb l’altra política des del començament de la segregació de les parròquies de la Franja. Per cert, així com El Periódico denomina sempre la Franja, els de l’Heraldo ho tenen prohibit i han de dir “comarcas orientales de Aragón”, per això les seues notícies són una mica més llargues.
Aprofitant l’avinentesa goso dir que, atesa la comoditat que hi tenen els franjolins per anar a visitar-se a Lleida, podien aprofitar el viatge, els malalts lleus que puguin o els seus familiars, per veure les obres d’art del Museu Diocesà lleidetà. I també els franjolins sans podrien anar a gaudir de les obres d’art provinents de les parròquies de la Franja i les altres… Si algun dia hi són a Barbastre, ho tindran més difícil, llavors hauran de protestar com ho han fet ara per la sanitat.

José Miguel Gràcia

Escric estes línies lo dia de la Mare de Déu del Pilar. Avui, a casa, el telèfon no pare. I és natural, perqué per aquelles casualitats del destí a la família n’estem ben servits, de Pilars. Ma mare s’ho die. I també s’ho diuen la meua dona, ma germana i una de les nores. Per tal causa els seus noms habituals són Pilarin, Pili i Pilar. I tots contents. Estes elucubracions em porten a reflexionar sobre la repercusió pública, fora d’Aragó, de les festes del Pilar a Saragossa. Comprovo que, actualment, amb molt poques excepcions, la major part de les cadenes es limiten a donar-ne una breu referència als noticiaris. En canvi, durant la jornada, pràcticament totes les televisions parlen repetidament de “la Fiesta Nacional”, de “la Fiesta de la Hispanidad”, i fins i tot, algunes, de “la fiesta de la Raza”. Veig que les pantalles van plenes d’imatges de la desfilada militar que s’està fent a Madrid. I tal circumstància em porte a noves cavil·lacions. ¿Voleu dir que amb la crisi econòmica que estem patint no es podie prescindir d’esta exhibició? Diuen que enguany és una desfilada austera i que no arriben a tres mil los militars que hi participen. Pero, algú em podrie explicar quin és lo cost final de l’exhibició? Pensant en tot això se’m regire l’estómec al recordar la gran retallada de sou que vam patir els funcionaris l’any passat. I és que, amb los diners de tots no s’haurie de jugar. Ja ho veeu: a poc a poc, tal com ha anat avançant lo matí, lo meu humor s’ha anat fent més gris. I és que en començo a estar fart de tanta despesa inútil. Estic molest i indignat. I ja fa temps que em pregunto de qué servix votar a les eleccions. De moment tinc decidit que en les pròximes no votaré al Senat, ja que és una càmara inútil, innecessària i prescindible, que origine una enorme despesa. I al Congrés ja m’ho pensaré!

Publicat a La Comarca del 28 d’octubre de 2011

El darrer dissabte d’octubre vam fer la ruta entre Mont-roig i Torredarques «Camins de germanor». Una iniciativa d’aquestes que fan dir amb orgull —parafrasejant Anton Abad— «sóc de poble». (Segurament, si la traslladéssim a un àmbit més ampli, les coses anirien d’una altra manera.) La marxa senderista es va fer coincidir amb la 14a edició del reviscolat Ball del poll. Aquest dia els torredarquins commemorem la independència de Mont-roig, esdevinguda el 1791, i ho celebrem amb l’esmentat Ball del poll i una menjada popular. Enguany, doncs, aquesta festa d’afirmació vilatana es va compartir amb els veïns mont-rogins. I la millor manera de visualitzar aquesta germanor va ser unir els dos pobles amb una caminada a través dels paisatges magnífics d’ambdós termes. Al bosc no hi ha fronteres, només camins que comuniquen les persones que viuen en un i altre indret. Camins de germanor. Després de la menjada i del ball, la celebració s’allargà amb l’actuació de la banda catalana La Limoncello i amb la festa espontània que els agermanats més energètics compartiren fins ben de matinada. Va ser un dia rodó.

Una setmana després, José Luis i Fernando em van convidar a l’excursió de Torredarques a Castell de Cabres. Dels paisatges bromosos de la Camiseta davallarem a la llarga vall d’Herbers. Passarem vora les antigues mines de carbó, al barranc d’Escalona. Les ruïnes dels edificis ens parlaren de l’activitat que un dia animà aquells verals, ara tan solitaris. Un plugim intermitent ens acompanyà tot aquest tram, però l’aigua avivava els colors de les fulles i les roques. Al final del trajecte, l’amic del restaurant l’Espiga, tot i estar de vacacions, ens va obrir la porta per reconfortar-nos amb uns talls de magre, tomata del seu hort i la beguda escaient. Un bon final per a un bon dia.

Dimarts 4 d’octubre Aragón Televisión va emetre un nou programa de “Borradores” dirigit i presentat pel periodista i escriptor Anton Castro amb el títol “Cultura y creación en el Matarraña”. En l’hora que va durar el programa l’Anton va saber fer una bona selecció de personatges i escenaris per a oferir a l’espectador una visió general de la cultura i la creació a la nostra comarca. Dels ingredients que més em van sorprendre en el programa va ser escoltar la llengua i els textos tal com van ser escrits i interpretats per la gent del territori. El Duo Recapte, Antoni Bengochea rapsode i Màrio Sasot a la bandúrria, de Calaceit i Saidí respectivament, van ser els encarregats d’iniciar i finalitzar el programa des del plató interpretant poemes del mequinensà Hèctor Moret i el pena-rogí Desideri Lombarte. En aquella llengua que fa uns quants anys a la gent de la comarca ens havien fet creure que només servia per a parlar, que no podia eixir de la vila. Moret i Desideri, amb els seus textos desmunten clarament l’argument, es mostren poemes universals des del parlar quotidià. Marta Momblant, dramaturga i narradora, beseitana d’adopció com ella mateixa diu, llegia un text d’una de les seues guardonades obres i el mateix feia Andreu Subirats, poeta i rapsode, que té casa a la Freixneda. Per a tots dos el Matarranya és font d’inspiració i activa màgicament la seua creativitat artística. Escoltar la nostra llengua a Aragón Televisión resulta altament novedós quan hauria de ser bastant freqüent en ser una llengua pròpia del patrimoni aragonès. Anton Castro que coneix i estima el Matarranya, este estiu ens va acompanyar i va participar durant una jornada literària a Vall-de-roures i la Torre del Comte promoguda per Octavi Serret, va saber donar un tast de cultura a través del programa amb espais i personatges representatius del territori: Javier Aguirre, Gema Noguera, Laia Vaquer, Octavi Serret, Sofia Asunción i Lars Graugaards…

Carles Sancho Meix

Publicat a La Comarca 14 d’octubre del 2011

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de novembre del 2011)

Les festes van passant pel calendari a cop de tradicions que, de la mateixa manera, passen pel temps, i és que el conjunt de costums, celebracions i gastronomia d’abans sobreviuen millor o pitjor en funció de la competència i de les modes. L’1 i el 2 de novembre toca recordar els difunts, un ritual de visites i flors en disminució per la pràctica creixent de les incineracions que se’n van a l’aire, allunyant la terrible mort. Són o eren dies de Tots los Sants i també de panellets, castanyes i moniatos. Per les seques terres del Matarranya encara sobreviuen, esporàdicament, los panellets que preparen algunes famílies o venen als forns, però ja han marxat l’humil moniato i les castanyes, fruit de boscs humits que arribava en temps passats envoltat de l’exotisme del Nord i ara fora de lloc en una estació cada camí menys fredolica.
Eixos dies a la comarca era costum reunir-se les colles de xiquets i jòvens a les cases al voltant del foc a rostir los fruits i el tubèrcul a la cendra, a degustar los dolços panellets de farina, almelda i ou i a beure una copeta de moscatell o de mistela. A la caldoreta de les flames se jugava a l’aduana, un joc de taula arribat des d’Alemanya, bastant popular durant la primera meitat del segle passat; se composava de cartrons amb il•lustracions de colors que representaven una campana, un gos, un martell…, i consistia en anar venent o comprant en funció de la puntuació obtinguda segons una tirada de dos daus en què el jugador havia de cantar la combinació corresponent: “Campana gossè”, és a dir, campana i gos, recorda encara mi pare. Curiosa derivació de paraula! Ara, sense foc a en terra ni fred ni jocs antius, mos queda el Halloween, versió americana de la mitologia celta, que decora guarderies, centres comercials o parcs temàtics amb carbasses inquietants color toronja i tota la sèrie funerària: esquelets, calaveres, ixoreacs –‘muricecs’, ‘ratpenats’, diuen uns altres–… Trick or treat. Susto o dolç.

María Dolores Gimeno

(Publict al Diario de Teruel, el dissabte 29 d’octubre del 2011)

Bé, finalment ho han fet, a al menys, ho han dit: aquesta gent de la ETA diu que deixa l’activitat armada per sempre.
En un altre moment hauria opinat sobre aquest tema, però avui no és el moment, sobre tot al veure com els voltors s’han llençat sobre la carronya (presumpta) etarra. Per una banda el món “abertzale”, que l’endemà va eixir a manifestar-se en massa reclamant tota la seua parafernàlia. Per l’altra la caverna descreguda parlant de pactes del govern amb ETA, de treves-trampa, i de víctimes humiliades que s’haurien de convertir en àrbitres (i òbviament legisladors) d’aquest tema. Mare de Déu!, un altra vegada nacionalistes espanyols i bascs més o menys extremats intentant treure tallada en vista d’unes eleccions imminents. Quina pressa, quin batibull, quin soroll!
A mi el soroll m’agrada poc, prefereixo la música. I així vaig optar per allò que al segle XIX deien una escapada romàntica, una fugida poètica de la grollera realitat. L’endemà del “comunicat” el vaig dedicar a escoltar bona música basca. Primer Imanol, potser el cantautor basc més implicat políticament, atacat per les dos bandes (i aprofito la polisèmia d´aquesta paraula): la meravellosa Zure Tristura. Després la música de La Pelota Vasca (La Pell contra la Pedra, d’encertat títol metafòric) que em va dur a l´inevitable Mikel Laboa: de l´impressionant Baga, Biga, Higa a la preciosa Txoria Txori, que vaig repetir obsessivament, en moltes versions diferents. Entremig vaig gaudir del discurs de Leonard Cohen al lliurament dels Premis Príncep d´Astúries.
Txoria-txori és música minimalista, perquè a més de l’efecte hipnòtic de les repeticions, no és pot di més amb tan poca lletra: “si li hagués tallat les ales hauria set meu, no s’hauria escapat, però així… hauria deixat d’ésser ocell, i jo…jo el que estimava era l’ocell”.
I entre les moltes interpretacions d’aquesta obra mestra, també em va suggerir una actual: les dos “bandes” volen tindre l´ocell (Euzkadi) presoner. Per a ells, l´important és la propietat de l´impedit animal, no la seua essència: la possibilitat de volar.
Però no vull tornar a la grollera realitat, la poesia està molt per damunt. Tanco els ulls, em relaxo i començo a volar:
“Egoak ebaki banizkio…”

Antoni Bengochea
http://www.youtube.com/watch?v=nCwkq8H5YHk&feature=related

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 d’octubre del 2011)

Un bel dì bedremo es compta entre una de les àries més plorades del repertori operístic i fou Giacomo Puccini, el darrer descendent d’una llarga nissaga de músics assentats a la ciutat de Lucca, Italia, que vivint entre el 1858 i el 1924 la composà, compartint aquesta petita gran peça d’art amb un munt d’altres belles, bellíssimes, partitures operístiques, també de la seva collita, que s’escamparen per arreu d’Europa.
Un bel dì bedremo…, que vol dir: “Un bell dia veurem…” son els mots amb els que iniciant l’ària amb què just començat el II Acte de Madama Butterfly, estrenada al 1904, se’ns sacseja l’ànima. I el que acostuma a passar en aquests cassos, contràriament a qualsevol altra premissa, ja que la repetició, lluny d’avorrir-te, hi va a favor, com més l’escoltes, i més coneixes l’argument de la peça i els mòbils pels quals aquests personatges han estat dotats per a expressar els seus conflictes, més fort se’ns sacseja.
A cavall entre finals del Segle XIX i l’inici del segle XX, a Nagasaki, on els marins dels Estats Units han establert la seva seu de control militar, un oficial estableix un casament de conveniència amb una noieta japonesa per qui aquella unió significa tot excepte la falsedat; el seu nom, de primer CIO-Cio-San esdevindrà Madama Butterfly, “Senyora Papallona”, emprant els mots anglo-saxons per a fabricar-li un sobrenom, en haver accedit per raons de supervivència a unir-se amb algú alier a la seva raça, suposant-li aquest pas, restar repudiada per una part important de la seva comunitat. I a la nova caseta, dalt del turó, amb vistes al mar, amb el seu nou nom i el seu nou estatus social de “senyora americana”, allà es queda, plantada i sense marit, perquè l’oficial, com és natural, marxa per tornar a casa seva, la que considera seva de debò, l’americana, sense haver assegurat mai si tornarà. Una acció que a ulls de tots els que envolten a Cio-Cio-San queda clara com l’horitzó de Nagasaki, ell no està donant pas senyals de retornar a fer vida, ni arrels, entre els asiàtics. Però per a Madama Butterfly, això no pot ser veritat i incansable, repeteix, fins hi tot insulta, una i altra vegada a la seva minyona, Suzuki, titllant-la de dona de poca fe, que ell, sí, l’amant espòs, sí que tornarà i aleshores és quan ens canta, un bell dia veurem… la nau que ens el portarà…
L’ànima se’ns sacseja, perquè veiem la convicció cega amb la que Cio-Cio-San fa el seu cant d’esperança, pel que ella viu, tan segura, quan nosaltres sabem que no es farà realitat: ell torna, sí, però amb una muller americana “legítima” i la japoneseta, haurà de deixar, després del seu suïcidi, un únic testimoni d’aquella relació que per un dels dos sí que va ser important: un fillet rosset però d’ulls allargassats.
I en posar-nos a nosaltres per testimonis d’avançada d’un error, a la història, als pobles, a la vida, als homes i a les dones, als personatges, obligant-nos a viure’n el desenllaç, s’esguerra veritablement l’anima a l’escena humana.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’octubre)

Fa uns anys vaig haver de redactar un text en castellà i català. Era un text breu, prou formal i tirant a acadèmic. Tant a la versió castellana com a la catalana vaig fer servir algunes poques formes tretes de les dites “modalitats” de l’Aragó. Els editors no tingueren res en contra de les “modalitats” catalanes usades, però sí de les “modalitats” castellanes i en especial del mot tremoncillo, que no trobaven als diccionaris i consideraven, per tant, com a paraula non grata. Va costar Déu i ajuda convèncer-los que tremoncillo és veu molt estesa en les modalitats castellanes de l’Aragó. En una altra ocasió, amb un company, vam publicar un llarg text en castellà i català amb menys pretensions acadèmiques, ple de formes pròpies de les nostres modalitats. De les catalanes ningú en va fer cap crítica, però sí de les castellanes arribant a dir que la llengua era del tot desencertada i grotesca. Mentre que per al català molts lectors i editors voldrien textos on només apareguessen les modalitats aragoneses, per al castellà és al revés: allà només voldrien textos on, precisament, no apareguessen les modalitats aragoneses. Per tant les modalitats de la llengua castellana de l’Aragó ho tenen magre per a sobreviure. I què hi diu la Llei de Llengües a tot això? Defensa aferrissadament la promoció de les modalitats del català i l’aragonès, i de les del castellà en parla tan poc com pot. Al §1 del Preàmbul diu [aragonès, castellà i català] les tres amb les seves modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó i al §2, 7, 1, d parla d’una zona d’ús exclusiu del castellà amb modalitats i varietats locals. I això és tot. La Llei es mostra molt detallista quant als drets i obligacions de les modalitats de l’aragonès i del català, mentre que de les del castellà només diu que existeixen sense treure’n cap conseqüència. El per què d’aquesta actitud de la Llei, aparentment paradoxal, és diàfan: cal suggerir als ciutadans que mentre l’aragonès i el català són llengües atomitzades en centenars de modalitats, de fet tantes com pobles, el castellà és del tot unitari.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 d’0ctubre del 2011)

Dia 30 de setembre, un dels col•laboradors d’aquesta columna, Antoni Bengochea, rebia un escrit del Departament d’Ensenyament de la DGA comunicant-li el cessament de la seua funció com a col•laborador del Projecte d’Animació “Jesús Montcada” a les Escoles de la Franja. De fet ni esmentaven el nom de Jesús Montcada i escrivien “Francha” (sic), el que demostra el seu interès pel gran escriptor mequinensà de llengua catalana i el coneixement lingüístic de la Franja. Prèviament Antoni Bengochea havia demanat una entrevista amb el director de Política Educativa per parlar del futur del projecte. La resposta ha estat el cessament per carta, sense cap explicació i l’obligació de retornar a temps complet al seu lloc de professor de música.
El Projecte Moncada va començar el curs 2000-2001 amb l’objectiu de reforçar i revaloritzar les classes de català a les escoles de la Franja, portant a les aules, escriptors, cantautors, grups musicals, exposicions, tallers, etc., sempre en català, apropant la cultura feta en la nostra llengua als alumnes de les nostres comarques. Així mateix, mercès els convenis signats entre els governs d’Aragó i Catalunya, els alumnes de les terres catalanes frontereres de Lleida i Tarragona, amb l’Antoni Bengochea i Màrio Sasot, han pogut gaudir de la vista dels nostres escriptors i músics populars —Anton Abad, La Chaminera, Duo Recapte, Susanna Antolí, Hèctor Moret, etc. — i han pogut vindre a les escoles de la Franja escriptors de l’alçada de Emili Teixidor, Maria Barbal, Josep Coll, Màrius Serra. En total unes 800 activitats.
Per altra banda, el Departament de Cultura no ha convocat encara els cursos de català per adults, tot i que sembla que almenys es pagaran les classes realitzades el curs passat.
Com dic al títol, bastonades del PP a la nostra llengua —que els més agosarats veuen com a imposicions ideològiques revestides de retallades econòmiques.
Afortunadament el Departament de Cultura acaba de convocar els premis literaris 2011 d’Aragó, “Lletres Aragoneses”, “Guillem Nicolau” (en català), “Miguel Labordeta” (en castellà) i “Arnal Cavero” (en aragonès) que estàvem esperant des de fa uns mesos, tot i que condiciona la concessió dels premis a l’existència de crèdit suficient al pressupost 2012 del Departament.

José Miguel Gràcia

(Publicat a La Comarca el 7 d’octubre de 2011)
Esta setmana ha fet 22 anys de la mort de Desideri Lombarte, lo 3 d’octubre de 1989. Jo era menut, i de Desideri només recordo l’homenatge que li van fer l’any següent. Recordo molta gent, molta llum i molta solemnitat. Res més. Tot i compartir vila i passions, en vida de Desideri només tinc eixes referències. Quina gran pena que morguere tan jove. Només en 10 anys va deixar una obra increïble.
Temps més tard vaig anar descobrint que la cultura popular del meu poble, dels masos, dels paisatges, estaven més que explicats i investigats per algú en una profunda cultura. Quan necessitava saber com s’escrivia una font, al seu llibre eixie. Quan necessitava un romanç del poble, ell n’havie escrit desenes. Dites, retrats de la vida disseminada, història local … Escriu sobre herbetes mentre fa poesia, escriu llegendes mentre explique relats d’amor i mort…
D’ell m’apassione la recerca antropològica i la facilitat que té de passar d’allò local a allò universal. Ara que es parle de les modalitats lingüístiques, i que volen apartar del català, haurien de saber que defensar allò nostre signifique defensar lèxic propi del Matarranya que ell usave mentre explicave romanços, com acapissada, atansos, banialta, bastell, bregar, brollar, caspirot, correntilla, clotxola, cusset…
A l’obra de Desideri va regnar la temor a la mort. Finalment, i de manera desafortunada, la mort va arribar. Lo 7 de febrer de 2012 seran los 75 anys del seu naixement. I al maig se celebrarà la germanor de Pena-roja i Vallibona, de la que va deixar una gran obra de teatre escrita. Per què no pensem en un acte de commemoració de la seua obra, per què no una excursió, per què no…?

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte u d’octubre del 2001)

Va existir un temps sense Intereconomies i amb passions interlingüístiques, entre l’últim terç del segle XIX i el primer del XX, quan l’ideal romàntic de recuperar llengües i cultures regionals va originar institucions com l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i l’Estudio de Filología de Aragón (1915). L’EFA, dirigit per Juan Moneva y Puyol, catedràtic de Dret Canònic de la Universitat de Saragossa, va impulsar diversos projectes, com un Diccionario aragonés, que comprenien tot lo territori lingüístic aragonès, és a dir, castellà, català i aragonès, segons ha estudiat María Pilar Benítez a María Moliner y las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón (Rolde de Estudios Aragoneses, 2010). Moneva, que té dedicat un cèntric carrer saragossà, era tot un personatge: conservador maurista, catòlic i de geni insuportable —així el retrata Ramon Mur a la introducció a El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado (Cesba, 2008, p. 42)—, havia après lo català llegint cròniques medievals i s’obstinava a parlar-lo i escriure’l als seus amics catalanoparlants com lo citat Membrado, natural de Bellmunt del Mesquí.
Uns anys abans, al 1878, Marcelino Menéndez Pelayo havia guanyat la càtedra de Literatura Espanyola de la Universitat Central de Madrid amb un programa d’història de la literatura que incloïa la castellana, la catalana i la galaica-portuguesa. Lo savi càntabre, que va estudiar los dos primers anys de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona, dominava el català i set llengües més. També l’admirava, com demostren les seues paraules a la reina Maria Cristina als Jocs Florals de Barcelona de 1888: “Aquí teniu, Senyora, la llengua catalana brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna” (Mario Crespo, “Menéndez Pelayo y el catalán”, Alerta, 11-IX-2011). Deixeble i editor de les obres de Milà i Fontanals, amic d’erudits catalans i mallorquins amb qui es va correspondre també en la seua llengua materna, va merèixer denominar durant uns anys lo carrer Torrent de l’Olla del barri de Gràcia barceloní que, més tard, l’Ajuntament, oblidant amistats antigues, va tornar al nom originari. Trobaríem personalitats i actituds similars avui en dia?

María Dolores Gimeno

M’he baixat una magnífica entrevista al lingüista i catedràtic Jesús Tuson (València 1939), per a sentir-la amb calma. En plena polèmica pel tema de la immersió —un model d’èxit contrastat—, escoltar-lo ha estat un bàlsam per a les meues oïdes. Manel Fuentes ha fet la pregunta que tots els catalanoparlants (sobretot els aragonesos) ens fem: El català fa nosa?. La resposta ha estat demolidora i, desgraciadament, encertadíssima: «Hi ha algunes persones […] que si en una habitació solitària, sense ningú que els veiés, tinguessin un botonet i poguessin pitjar-lo amb la conseqüència que la llengua catalana desapareixeria, el pitjarien. Els fa nosa tot allò que no sigui l’unitarisme: un estat, una llengua; un estat, una religió; un estat una llei; un estat, una mentalitat… Hi ha una llarga tradició […] d’unitarisme estatal que diu que és molt més còmode de governar un estat de gent uniformada que un estat amb gent diversa. […] Aquesta gent que pitjaria el botó ha de fer una reflexió: en el món hi ha uns 200 estats, però es mantenen 6.000 llengües. Si volen una llengua per a cada estat i la resta morralla que s’ha de deixar de costat, són responsables de l’eliminació de 5.800 llengües amb els centenars de milions de persones que hi ha al darrera, que la parlen per què és la que han heretat, és la seua, no per a emprenyar. El seu argument és que així el món serà més simple… però 200 llengües encara són massa llengües, per a ells. El que realment voldrien és que tothom parléssim, a tot estirar dues o tres llengües: l’anglès (“quina nosa, això de parlar anglès”), xinès (“què complicat això dels bastonets…”) i la tercera, la seua, perquè ja la tenen apresa: en el fons són uns egoistes.» Si la voleu sentir sencera, aneu a http://www.catradio.cat/audio/563927/

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de setembre del 2011)

A l’edifici més bonic de l’antiguitat —Sthendal dixit— ja l’havia qualificat el gran Miquel Àngel de “disseny angèlic, no humà”. Estem parlant del Panteó de Roma, temple consagrat a tots els deus i construït per ordre de l´emperador Adrià a principis del segle II. Es va edificar en tres o quatre anys. El romàntic Lord Byron el definia amb cinc qualificatius: “senzill, ferm, sever, auster i sublim”. Segons els clàssics dos eren les qualitats d’allò que ells deien “monumental”: senzillesa i grandesa. Va ser el primer temple de l’antiguitat que valorava l’espai interior, que respira espiritualitat i connexió amb el cosmos. En una paraula: humanitat.
No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.
Possiblement avui Miquel Àngel diria el mateix: “disseny angèlic, no humà”, però amb un altre sentit. Perquè ara som al segle XXI, malgrat que l’església i els seus fans semblen no adunar-se’n.
És definitiu: les obres s’acabaran l’any 2026 (“casualment” el centenari de la mort d’en Gaudí). Meravellós. Molts no han pogut ni podran, jo…hi arribaré?

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de setembre del 2011)

L’editorial Planeta acaba de reeditar, amb pròleg de Pere Gimferrer, Los Trovadores d’en Martín de Riquer, exhaurit des de quasi vint anys. Ens n’hem de felicitar perquè així tornem a disposar d’una de les millors edicions de la lírica occitana —d’on deriva tota la lírica occidental— i, a més, amb l’ajut d’una versió literal castellana. Riquer vol amb aqueixa traducció literal estimular el lector a llegir la lírica occitana en l’original; la seua traducció només pretén ser un ajut, utilíssim sí, però que de cap manera vol substituir la lectura directa del text occità. Penseu també que per a nosaltres, parlants nadius d’una llengua romànica, i en prou de casos d’una o dos més també romàniques, aquesta lectura és especialment fàcil —sempre que siguem capaços de traure’ns de damunt els prejudicis que ens afoguen. A més, tinguem en compte que la llengua occitana és una llengua espanyola, pròpia de la Val d’Aran i oficial a tot Catalunya, i deu trobadors serien ara espanyols, entre ells el nostre rei Alfons II. De les 2.542 composicions que ens han aplegat de la lírica medieval occitana, obra d’uns 350 trobadors, en Riquer n’ha triat 371 de 122 autors, i les ha proveïdes d’abundoses notes biobibliogràfiques, amb comentaris literaris i de detall de cada poeta i composició, enfrontant-se eficaçment amb les dificultats d’uns textos i uns autors dels segles XII i XIII. El tot va precedit d’un estudi general dels trobadors occitans de quasi un centenar de pàgines. Martí de Riquer, que prompte farà els cent anys, ha estat catedràtic de literatures romàniques a Barcelona, membre de les acadèmies de Bones Lletres i de la Lengua, i amb una gran obra, bàsicament medievalista, de les literatures castellanes, catalanes, franceses i occitanes, a més de les del Segle d’Or. A les seues classes, molt suggestives, sempre ha sabut encomanar als deixebles l’entusiasme per les lletres medievals, especialment dels trobadors. De família carlina va lluitar en el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat al costat del sublevats en l’ocupació de Catalunya, i la seua vida té tocs de llegenda, com la que corre sobre el seu braç malmès en batalla.

Artur Quintana

Fa uns mesos parlava a n•esta columna de la mosca negra. I mirant-ho fredament, amb la perspectiva que done el temps, penso que en aquell moment ho vaig fer una mica alegrement, com si la vulguera ignorar. Allò no va estar bé. I ho sé. Perqué en honor a la verdat hai d’admetre que fa ja alguns anys que no me la puc desempellegar de damunt i, per tant, esta mosca ha esdevingut una indesitjada vella amiga meua. Una vella amiga amb una perniciosa mossegada i amb la que, fins ara, sempre mos havíem trobat per les terres baixes. I per tal causa jo tenia la secreta esperança de qué no la voríem mai per les nostres muntanyes. Infeliç de mi! Descarada com ella sola, enguany, la mosqueta morta —qué dic morta?, si és més viva que la fam!— s’ha decidit a remuntar no solament lo Matarranya sinó també el Tastavins. Ara bé: hi ha qui diu que esta mosca no és nova per estes terres, ja que sempre hi ha estat, per les vores dels rius. Jo ho desconec. I l’únic que puc argumentar és que a mi, fins ara, no m’havie atacat mai a Mont-roig. Però enguany, la molt traïdora, una vesprada que vaig tindre l’ocurrència de baixar a l’hort a collir tomates en pantalons curts, se’n va voler aprofitar i es va decidir a espatllar-me les meues plàcides vacacions, atacant-me sense pietat per la zona dels sofrages. Recordo que fa cinc anys, amb la primera mossegada, se’m va unflar tant la cama que vaig haver de passar pel servei d’urgències. Però ara, escarmentat a còpia de mossos, ja n’hai aprés. I, estiga a on estiga, tinc sempre a mà els granulets d’“Apis mellifica”, un remei homeopàtic fet a partir del verí d’abella que és gairebé miraculós ja que fa baixar la inflamació en poques hores. En tot cas tinc ja molt clar que entre la primavera i la tardor, quan ixca al monte, em tocarà portar tot lo cos cobert. Fins i tot la cara i les mans, si és menester.

Publicat a la columna «Viles i gents» de La Comarca, edició del 16 de setembre de 2011.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2011)

Molts dels grans dramaturgs de la història han estat també poetes. O fins hi tot, primerament grans poetes. Per citar-ne alguns, només alguns, faré crida pel bé de la memòria col•lectiva que ja a l’antiga Grècia els dramaturgs eren nomenats, poetes, des de Sòfocles, i mirem-nos després Shakespeare, o Oscar Wilde, amb Lorca o ara l’Albert Mestres, i, així en podríem anar anotant… I és que el seu amor per la paraula, la seva, més ben dit, reverència, per la paraula, aquella que professen intrínsecament els poetes a l’hora d’atrevir-se a sortir de la mètrica per intentar navega entre les aigües de la Dramàtica, fa que els suri, fins hi tot sense voler, bellesa.
I d’aquesta manera, fem atenció a Cinta Mulet i Grau.
Paraula bella, que d’un text escrit, el fa desitjar ser dit.
Això també és teatre. I diem “també”, expressament, per bé que, sí, el teatre és moltes coses, és, per exemple, conflicte, crítica social, judicis de valor, emocions… i totes elles imprescindibles; però no oblidem -que darrerament sembla que ho fem- que també és paraula. I la paraula que es escrita, i després dita, amb bellesa, ens apropa al plaer, un plaer semblant al que proporciona la música, —mots en lloc de notes per aconseguir melodies, cadències, ritmes, embrancades com estan pel seu parentesc en el si de les arts—, i amb aquest plaer és com se’ns complementa la quintaessencia dimensió del fet teatral.
Amb Cinta Mulet i Grau intuïm aquesta experiència en el transcurs de la seva peça, Qui ha mort una Poeta, tota una capbussada a la Poesia Escènica. I és entre els títols de Teatre Contemporani d’Arola Editors a l’abril del 2007, en la seva acurada col•lecció Textos a part, que s’hi inclou aquest bucle dramàtic de la poetessa d’Horta de Sant Joan. Tres veus de dona desprenen de les seves llagues femenines punyents sagetes. De denuncia. També de ressentiment. I de decepció. Que no per belles, menys doloroses. Retornant-nos aquest valor de paraula, al públic se li oferirien impactes carnals confrontats als impactes sublims: també per la anihilació de la pròpia veu poètica planyent la pròpia poesia i, en equació directe, l’ànima humana, la qual, divaga, perduda. El clam d’aquestes tres veus de dona que en harmònica fusió en fan una, esdevé dramàtic per l’encantament del seu so, pel contingut directe. I poesia, mort i bellesa són prou elements com per omplir bé, tot un escenari, que d’aquesta manera, Cinta Mulet ens porta de la mà, per la seva, d’Escena Humana.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 d’agost del 2011)

El passat 24 d’agost, poc abans de començar la Comissió d’Educació de les Corts d’Aragó, la consellera d’Educació, Universitat, Esport i Cultura, Dolores Serrat, anuncià, entre altres coses, que a l’àrea de Cultura tenia com a prioritat la reforma de la Llei de Llengües, la qual anirà dirigida a protegir les modalitats lingüístiques pròpies de la Comunitat “però sense imposar l’anomenada normalització de l’aragonès i del català”.
Per què té tanta pressa la senyora Serrat, catalanoparlant, en voler canviar la Llei per protegir les modalitats lingüístiques? S’ha llegit la Llei? Què s’ha de fer per protegir més encara aquestes modalitats més enllà d’allò que s’estableix a la Llei? Ho sap de debò? Per què no demana l’opinió del Consell Superior de Llengües, abans de parlar d’aspectes tècnics lingüístics?
A quines llengües pertanyen les modalitats lingüístiques d’Aragó? No l’haurà donat per pensar que l’Aragó és multilingüe? Sap que la Constitució Espanyola obliga a la cooficialitat de totes les llengües pròpies? Quin merder, oi? Està d’acord el PAR amb el que la consellera ha manifestat?
Senyora Serrat, li convindria saber la diferència entre normalització i normativització, és possible que l’ajudés en les seues decisions, o potser no, perquè hauria de substituir les simplificacions polítiques per lògics criteris científics.
Cregui’m, senyora consellera, si no vol fer el ridícul, demani l’opinió del Consell de Llengües. Les llengües no són, ni de dretes ni d’esquerres, encara que es puguin utilitzar per guanyar vots. També l’aniria bé fer cas a la Real Academia Española de la Lengua, a l’Institut d’Estudis Catalans, a la Comissió Europea, a filòlegs, lingüistes, escriptors, acadèmiques, a qualsevol científic, etc., etc. Sisplau, no li pregunti al seu director de Cultura, li dirà que ja es veu a primera vista que allò que es parla a la Franja no és català. També li dirà que la Llei és d’esquerres com l’art, el cinema, la pintura…
Aprofitant l’avinentesa, quan pensa la consellera convocar els premis literaris de la DGA (Lletres Aragoneses, Guillem Nicolau, Arnal Cavero i Miguel Labordeta? Aquesta convocatòria sí que és prioritària i urgent. Una petita precisió, pel que fa al Guillem Nicolau i a l’Arnal Cavero: sempre s’han convocat fent esment a treballs en català i aragonès o en les seues modalitats. El Miguel Labordeta, per contra, no contempla les modalitats del castellà.

José Miguel Gràcia

Les festes d’agost d’enguany a Vall-de-roures van iniciar-se amb un merescut homenatge a Ramon Puyo Serrano, més conegut popularment com a Ramonet. Un personatge molt estimat per la població, entre altres coses, per la seua dedicació a una part important del folklore popular: la jota. Ramonet va nàixer a Queretes el 1927 i, de ben menut, va formar part de la rondalla de la vila. Més tard, va casar-se a Vall-de-roures i va passar a col•laborar activament amb el grup local Aires del Matarranya. Es va implicar en la recuperació del bolero de Vall-de-roures, ell és l’autor de la lletra, la peça més destacada del repertori folklòric de la capital del Matarranya i que s’interpreta i balla cada any el dia de Sant Roc a la plaça complint la tradició des que es va recuperar, al principi de la dècada dels cinquanta. Anys més tard, quan l’edat i les obligacions no li ho permetien seguir la rondalla, va organitzar, amb altres companys cantadors de jota, les trobades dominicals. Primer al bar Maestrazgo de Vall-de-roures des del 1991 i, més tard, al Casino. Reunions que s’inicien puntualment a les nou del matí. Per a celebrar la seua implicació amb el folklore, els seus companys de trobada, van oferir-li un emocionant festival de jotes en el pati exterior del castell de Vall-de-roures que va congregar un total de vint-i-dos cantadors de jotes i una rondalla, on hi havia participants d’un ampli territori. Del Baix Aragó: Nonasp, Samper de Calanda i Híjar I Matarranya: Vall-de-roures, Queretes, la Portellada, Beseit, Mont-roig, Pena-roja i Massalió. Algunes de les lletres interpretades feien referència a l’homenajat. Al final de l’acte Ramonet, amb vuitanta-quatre anys i visiblement emocionat per l’encontre, va tindre encara ànims i il•lusió, per a interpretar una jota en solitari i seguidament unes altres acompanyat amb tots els amics cantadors participants en la vetllada folklòrica. Enhorabona Ramonet!
Publicat a La Comarca 26 d’agost 2011

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 d’agost del 2011)

Les diputacions provincials s’han posat en qüestió. Vella institució creada al 1836, fruit de l’oposició popular a la invasió francesa de 1808 i les Corts de Cadis, es mirada com un residu inútil en temps de crisi perquè duplica competències i multiplica càrrecs en forma de diputats indirectes elegits entre els regidors municipals.
Per contra, les províncies de 1833 tenen bona salut; són la circumscripció electoral que produïx diputats i senadors estatals i, per tant, garantia de la democràcia directa i l’actual sistema de partits. Los concursos de bellesa, iniciativa empresarial decidida per jurats sui generis i un paripé de votació telemàtica, també són provincials. Però no importa haver nascut a la província en qüestió per a representar-la com a guapo o com a polític. Candidats “cuneros” van repartint-se des de la Restauració lo número u de les llistes de les províncies amb menys consciència identitària, juntament amb los locals, a la caça d’un escó obtingut a base de promeses que programen los imprescindibles assessors de campanya que ningú mai los reclamarà perquè ningú recordarà més avant qui és lo seu diputat. Dones de mides irreals, retocades i hiperblanc sonriure permanent; hòmens depilats i musculats amb roba metrosexual…, tots diuen representar territoris i repetixen altres frases estereotipades intentant provar que els guapos també pensen. No m’agraden eixes fires ràncies de bestiar humà ni en la tradicional versió femenina ni en la seua recent clonació masculina. No m’agraden tampoc les llistes electorals tancades, fruit de l’habilitat personal dins de l’estructura dels partits, ni els diputats que se desentenen dels seus representats quan ja s’han acomodat bé a Madrid.
A la tele apareix sonrient la Miss Espanya Paula Guilló Sempere a punt de marxar cap al Brasil al concurs de Miss Univers 2011. Diu que vol fer un bon paper representant “a la mujer española”; ni rastre de la terra terolana de conveniència a les paraules de Miss Teruel 2010, nascuda a Elx: valdria per a diputada. Posats a triar maneres de representar, preferia les difuntes matrícules de cotxes amb la “TE”.

Maria Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’agost del 2011)

He visitat els Museus Vaticans per quarta vegada i he eixit amb la mateixa sensació que la primera, quan no em deixaven entrar adduint que no tenien canvi.
Els Museus tenen milers de visitants diaris, molts més que qualsevol lloc de la ciutat eterna. Jo només sóc un número. Però puc extraure algunes conclusions:
-És el museu més car que conec amb diferència i no fan cap tipus de descompte si no ets eclesiàstic.
- El visitant no pot triar les seccions a visitar. Hi ha un itinerari fixat que t’obliga a fer uns quants quilòmetres vulguis o no vulguis i a passar pels mateixos llocs. Ho fan per regular la visita de la Capella Sixtina, però no en volen saber res de posar numerus clausus. Aquest sistema fa gairebé impossible visitar bé algunes seccions, que encara ni conec. Això no passa a cap museu.
-Aquesta Capella està sempre plena de gom a gom. No et deixen seure a terra ni a les escales i la manera en que et fan callar, perquè-diuen-que-allò és un lloc sagrat, és humiliant.
-Cada vegada hi ha tancades més seccions al•legant que no tenen prou personal. Per suposat no et donen cap informació.
- És el museu amb més llocs de venda de souvenirs que conec (amb molta diferència). L’església té clar que Jesucrist quan reaccionà tan iradament contra els mercaders del temple, no es referia als mercaders del seu propi Corpus. Per això un amic meu diu d’aquest lloc que és el bordell més ben organitzat que coneix. (I que Miquel Àngel i Rafael em perdonin)
Malgrat tot això, la gent s’obstina en visitar aquest local encara que només siguin a Roma un o dos dies (completant la seva estada amb la Basílica de Sant Pere).
Us puc assegurar que Roma no sols té esglésies, places i monuments meravellosos (tots ho sabeu), si no que té una xarxa de palaus i museus excel•lents, ben organitzats, molt didàctics i a bons preus, la majoria gratuïts per als majors de 65 anys i en els que no cal patir l’excés de supèrbia i falta d’humilitat que destil•la aquest lloc.

Antoni Bengochea

És estiu, i per tant, hi ha més gent pels carrers. Tots fugint de les grans massificacions de població. Alguns se retrobaran en la densitat de població per les platges de Salou. I altres s’hi podran allunyar en lo retorn al poble.
Gran i terrible història la de l’emigració del món rural a la ciutat. Los avantpassats van abandonar esta terra. Marxaven del treball al sol, de les poques perres per a gastar, per una promesa de bon futur, un bon jornal, l’alliberació del jou familiar, la jornada de vuit hores, per a capacitar-se professionalment, per a anar a la Universitat… Los dies d’estiu s’omplin d’eixa història recent.
Diuen que es note la crisi, i part han redescobert casa sos pares o sos iaios. Un format de turisme econòmic, i integrat al territori. Redescobrixen la terra familiar, que anys més tard encara manté la lluita per sobreviure, per fer-se lo seu espai al món globalitzat. I és que no s’està mal.
Hi ha qui retrobe una comunitat compactada, hi ha qui retrobe un espai per emprendre noves il·lusions, hi ha qui retrobe tranquil·litat per als més menuts, hi ha qui retrobe una illa de desconnexió del dia a dia laboral, hi ha qui retrobe una activitat cultural frenètica, hi ha qui retrobe un espai a on les ones econòmiques són més suaus… Los motius no importen. Són personals i intransferibles. Però viure el Matarranya durant tot l’any no té preu. Ja sigue quatre vegades a l’any, tots los capsdesetmana o instal·lar-s’hi definitivament. Ara que hi ha tan de moviment, és un bon moment per a pensar en intensificar eixos lligams!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juliol)

Henrik Ibsen, va viure del 1828 al 1906 dedicant la seva vida a ser un boníssim retratista del seu temps, un autor que va ser capaç d’observar la rabiosa societat i que a través d’una poderosa teatralitat dins les seves obres, donà representació als moviments de l’opinió pública tot comunicant-ne un fort impuls. El dramaturg noruec va viatjar per tota Europa i va ser capç de contemplar la realitat des de diferents perspectives, el seu legat és un testimoni de successos i d’idees i, com d’altres autors a la seva època que també, amb retrospectiva, ens fan el servei d’historiadors a través del seu suposat treball a la ficció, Ibsen ens és imprescindible a l’hora de catalitzar un segle XIX tan revolucionari com ric i agosarat en propostes.
Peces com Els Apareguts, Hedda Gabler, Solness el Constructor, Peer Gynt, i la tant celebrada entre el feminisme occidental Casa de Nines, son textos insignes per entendre el desenvolupament d’una societat que pugna per desarrelar-se dels vells estigmes de consciència col•lectiva. Els diàlegs de tota la dramatúrgia d’Ibsen, sustentats per un ferm canemàs tan teatral com social, son una revaloració de la personalitat d’un segle sencer. Qui s’oposa per manca de perjudicis a la defensa de la vella moral puritana, moral oficial per la societat en vigor, percep com en tota obra del seu autor, la condemna, aconseguint l’efecte d’esdevenir l’antiheroi, i acabar sempre digne de ser odiat. I la seva obra, referent al llarg del segle XX a partir de la revisió d’aquesta moral tan toscament assentada, ens exigeix agraïment en refermar la supremacia d’una societat que amb prou ull crític, era capaç d’auto detectar-se i superar-se.
I és davant d’això que, paradoxalment, incita la curiositat conèixer si els compatriotes d’Ibsen, seran capaços de “retratar” amb la mateixa capacitat de crítica de la seva moral de fons, l’actual escena humana que en tan mala hora estan vivint, quan un segle després d’idealització cívica, aquests darrers temps el món escandinau ocupa el nostre punt de mira, i no precisament per ser significatius d’un exemple a ser seguit.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juliol del 2011)

Del sastre a casa passant pel banc dels acusats. Aquest és el camí que hauria de recórrer el president de la Generalitat Valenciana, Sr. Camps, per un evident delicte de suborn impropi. Després de cinc dies sense dir paraula, el Sr. Rajoy va fer un comunicat on defensa l’honorabilitat del Sr. Camps, perquè “ningú es corromp per tres vestits”, l’honorabilitat d’un mentider, suposo volia dir . Tant d’enrenou només per tres vestits? Que va acceptar els vestits i altres peces, i va mentir, ho sabem ara i ho sabíem abans.
Per què els imputats en el cas de la trama corruptiva Gürtel van fer aquests regals a ell i al altres companys de partit? Per què el Sr. Rajoy no ha tingut mai la valentia, o senzillament l’honradesa, d’enviar a casa el Sr. Camps? Què sap el Sr. Camps que podria fer trontollar la carrera política del Sr. Rajoy? Quina és la veritat dels de Gürtel, del PP de València i el finançament il•legal del partit? El ciutadans tenim dret a saber-ho i els valencians més encara.
Ara tractaran de cercar qualsevol estratagema per evitar les entrades i sortides al jutjat. “Ofrezco mi sacrificio a España”, “soy inocente, completamente inocente” ha declarat fent-se el màrtir. Per a què la pena sigui, de moment, només monetària i mínima, sense inhabilitació política, evitant també una possible pena de presó, els altres s’autoinculpen, “ergo” són culpables.
Hauria d’haver dimitit fa temps. Tant de bo no s’hi hagués presentat a les eleccions… On és el codi ètic del PP? Quina cara més gruixuda! Sempre no els pot sortir bé. Una colla d’impresentables. I els altres tres imputats deixaran també la política?
L’han votat majoritàriament, diuen els del PP. Això no vol dir altra cosa que: o els votants no es creien els presumptes fets delictius del Sr. Camps i dels seus companys , o no els importava perquè ells haguessin fet el mateix.
Ha trigat prou, però aquesta vegada, el Sr. Camps farà el camí del sastre a casa. Passarà pel banc dels acusats? I els valencians seguiran votant majoritàriament el PP?
Jo em pago els vestits,
digué el senyor Camps:
eren els vestits
de feia deu anys.

José Miguel Gràcia

Estos últims dies quan llegeixo en la premsa que la nova presidenta del Govern d’Aragó, la popular Luisa Fernández Rudi, afirma que derogarà la Llei de Llengües que es va aprovar a les Corts d’Aragó durant la passada legislatura amb els vots del PSOE i de la CHA i parla de la protecció i desenvolupament de l’ús de les modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó anul•lant la normalització de l’aragonès i el català, em ve a la memòria aquell canvi que es va produir en el govern aragonès a l’estiu del 1987 quan el PSOE va perdre les eleccions autonòmiques i va assumir el poder el PAR. El president de l’executiu d’aquell moment, el regionalista Hipólito Gómez de las Roces, només fer-se càrrec del govern va sentenciar que cremaria totes les gramàtiques catalanes a l’Aragó, en referència clara a l’obra del doctor Artur Quintana que havia publicat recentment en la col•lecció Pa de Casa promoguda pel Govern d’Aragó que titulava “La nostra llengua. Gramàtica de la llengua catalana”. Un manual per ajudar a professors i alumnes en l’ensenyament i aprenentatge de la llengua de la Franja. El resultat de l’advertiment del president de cremar totes les gramàtiques catalanes a l’Aragó va ser que durant aquella legislatura liderada pel PAR no només no es va poder aturar l’ensenyament del català a la Franja si no que va augmentar significativament el número de centres que el van sol•licitar i també el número d’alumnes que volien aprendre la nostra llengua. En aquella mateixa legislatura va nàixer l’Associació Cultural del Matarranya, un col•lectiu amb 22 anys d’existència, amb 400 d’actius socis que edita llibres, CDs, revista, organitza trobades culturals, classes de català i defensa la nostra llengua. El més destacat escriptor del Matarranya, el pena-rogenc Desideri Lombarte, escrivia, aquells anys, les millors pàgines de la nostra incipient creació literària posant el valor la llengua del territori. Repetirem la història?
La Comarca 22, juliol, 2011

(Article publicat el dissabte 16 de juliol del 20011)

Un viatger modern fa del viatge una aventura planificada. Si volem evitar sorpreses i disfrutar amb profit, s’han de mirar horaris, consultar previsions meteorològiques, comprar guies turístiques i fer maletes. Una maleta és una casa en miniatura, amb roba, sabates, productes d’higiene, medicaments, papers…, una recopilació sintètica de tot lo que necessitarem fora del nostre entorn habitual per recórrer un altre lloc. No importa si este és conegut o nou, volem apressar l’experiència del descans o de la visita que passarà ràpida i recordar-la al moment de tornar al treball, ja sigue en acabar lo cap de setmana o després del descans més llarg de l’estiu. Per això cal ficar a la bossa una màquina de retratar i, si abans havíem de preparar los rodets, que revelarien més tard als laboratoris, ara les digitals amb memòria i carregador mos permeten eixir més despreocupats i multiplicar de forma increïble la quantitat de les instantànies.
Resulta fantàstic poder captar sense restriccions tot allò que captiva l’ull, de la vivència singular a l’edifici monumental, de la circumstància graciosa a la naturalesa magnífica. Fantàstic i esclavitzador, perquè la ferramenta capturadora del moment ha acabat convertint-se en l’objecte mateix de la visita, substituint-la. La màquina de retratar se transforma en un apèndix de l’ull que mos impulsa a una carrera frenètica retratista d’espais i paisatges amb la nostra figura o sense ella, posant o de forma espontània. Molts turistes ara no miren: fotografien o filmen. La realitat se contempla a través d’un objectiu o de la pantalleta digital, que la presenten al moment en miniatura i després en diferit, quan tornats a la rutina del treball diari procedim a rememorar gràcies als milers de fotografies que sintetitzen los dies feliços, imatge de una imatge. No hem mirat ni el mar ni el monument ni els amics o família que mos acompanyen ni els altres passejants, los hem fotografiat a ells i a nosaltres mateixos i més que una realitat hem viscut una imatge, hem construit un record abans de ser-ho per congelar lo temps perdut.

Maria Dolores Gimeno

Viles i gents publicat a La Comarca, 15/7/2011

Luisa Fernanda Rudi ha pres possessió de la presidència d’Aragó. Les dones han aconseguit, per fi, ostentar un càrrec d’estes condicions. Encara avui dia això és un mèrit remarcable. La normalitat hauria de fer passar desapercebut que una dona presidix Aragó. Los 35 anys de restauració de la democràcia han estat liderats per estructures de partits dominades per hòmens. A més cal remarcar positivament que el canvi ve de les files més conservadores d’Aragó. Hi ha fets que haurien d’haver-se normalitzat abans. Però Aragó tendeix a ser conservador en els avenços socials. Però fins i tot les capes més conservadores han sabut valorar l’aportació de les dones a la societat.

En la seua investidura, la presidenta ha remarcat un dels problemes que considera més importants a Aragó: lo reconeixement del català i l’aragonès. «Mi Gobierno remitirá a estas Cortes un proyecto de ley de reforma de la actual ley de lenguas que proteja el uso de las modalidades lingüísticas propias y derogue la normalización del catalán y del aragonés».

S ’esperava una reacció d’estes mesures. Durant l’aprovació de la Llei de llengües al PP van tindre la fantasia de pagar un anunci radiofònic que situava un hipotètic ciutadà preguntant “¿Podría decirme donde está la plaza del Pilar?” i que rebia resposta, a Saragossa!, en català barceloní!: “Giri a la dreta i tot recte”. El perplex ciutadà s’indignava, responent “Pero… ¡¿cómo dice usted?!” La veu en off de l’anunci tancava el tema amb un “Seguramente que a ti tampoco te parece normal. No a la imposición del catalán, no a la ley del PSOE. Partido Poular”. Ni a vostè li pareixerà normal, ni a mi em pareix possible. Hi ha coses inversemblants. I que a Saragossa te conteston en català és ciència ficció.

La visió oposada al multilingüisme no és compartida ni pel líder del PP ni per les cúpules autonòmiques. Rajoy ha declarat que “aposta pel bilingüisme integrador” i ha assegurat que el castellà “no està perseguit” a Catalunya perquè hi ha un “bilingüisme perfecte” que cal “respectar”. A les Balears aposten “pel bilingüisme integrador que suposa aprendre les dues llengües per igual”. Al País Valencià per “un bilingüisme basat en el respecte i la tolerància”. I anant més lluny, a Galícia aposten per “un acord per la llibertat, pel bilingüisme i contra la imposició”. Al País Basc “per la cooficialitat que garantix la convivència i el respecte a totes les sensibilitats”. A Navarra defensen “el bilingüisme harmònic i el dret a ser educat en la llengua espanyola que lliurement triem i a conèixer les llengües cooficials de cada Comunitat Autònoma”.

El PP exporta arreu el discurs del bilingüisme, però a Aragó abandera l’anticatalanisme i imposa el monolingüisme castellà als catalanoparlants. Arribarà un dia que tots los líders aragonesos comprendran que mantindre esta llengua nostra és un símbol de riquesa. Mentres, només podrem estar contents perquè l’anticatalanisme és presidit per una dona.

Des dels cercles conservadors solen carregar contra els debats lingüístics dient que «no són los problemes de la gent del carrer, hi ha coses més importants de les que parlar». Si Rudi trau a la palestra el tema l’anticatalanisme i els bens de la Franja, és ben segur que tindrà un bon debat mediàtic per a anar entrant en calçador les retallades socials, lo transvasament de l’Ebre, la privatització de les escoles… Temps al temps.

Un dels privilegis dels lectors és la potestat de donar (o no) una oportunitat als llibres que comencen a llegir. Com en totes les coses de la vida, en aquesta decisió hi ha també una part de prejudici, negatiu o positiu. El plaer més gran és quan un autor supera els apriorismes i aconsegueix fer-nos gaudir amb la seua obra. En canvi, la decepció és dolorosa quan passa el contrari: que la narració no respongui a l’expectativa i que ni tan sols la benvolença o la simpatia cap a l’escriptor sigui capaç de salvar-la. Aquesta reflexió m’ha vingut al cap després de les meues dues lectures més recents. Primer vaig acabar la darrera novel·la d’en Murakami traduïda al català «1Q84. Llibres 1 i 2». De l’escriptor japonès em sedueix l’estil i l’atmosfera torbadora que traspuen les seues històries. Recordo amb una certa emoció quan vaig llegir el primer passatge de «Tòquio blues», un llibre que havia comprat per a la meua filla gran. «1Q84» m’ha atrapat, com m’esperava, per la manera com està narrat. La història, tanmateix, se m’ha tornat confusa —fins i tot sabent que Murakami sol barrejar fantasia i quotidianitat—, potser per què encara em falta el «Llibre 3». Però el novel·lista té tot el meu crèdit: estic convençut que no em decebrà. El segon llibre és a l’altre extrem, tant quant a extensió (menys de 100 pàgines enfront les més de 700 de l’anterior) com per la procedència geogràfica de l’autora: la pallaresa Maria Barbal. «Escrivia cartes al cel» em va impacientar una mica al principi, però atès que les quatre novel·les que he llegit de l’escriptora m’han agradat força, vaig decidir arribar fins al final. Vaig encertar-ho: no m’ha decebut. Ara que ve l’estiu m’he fet regalar el darrer llibre de l’infal·lible John Irving. A veure quina experiència m’espera…

La delicada situació en qué es trobe el patrimoni mont-rogí vinculat amb la religiositat i les creences populars és molt preocupant. I ja fa temps que hi pelejo. Concretament des del 1993, quan vaig publicar el meu primer treball referit a la malaventurada ermita de Santa Bàrbara. I és que, per diverses causes, al llarg dels anys, eixe patrimoni s’ha anat empobrint i degradant de tal manera que en estos moments ha quedat reduït a una iglésia, una ermita i unes poques restes de les altres dos ermites, de les diferents capelles, dels santets i de les creus que hi havie a les eixides de la vila i pel terme. Les causes són diverses. En primer lloc trobem los conflictes bèlics que han castigat Mont-roig amb particular duresa, pero a continuació apareix ja la irresponsabilitat i la desídia a l’hora de posar en valor, de protegir i de conservar eixe patrimoni. La llum roja es va encendre entre Nadal de l’any 2009 i Pasqua de 2010, quan es va comprovar que havien desparegut dels seus llocs les escasses restes que quedaven de la creu de Sorolla i dels Santets. Inmediatament es va donar la veu d’alarma, però, sorprenentment, a Mont-roig ningú en sabie res del parador d’aquelles peces. La qual cosa es fa difícil d’entendre ja que estaven situades a pocs metres de la carretera nacional i per a poder-les carregar es deguere necessitar maquinària. En aquell moment també es va alertar a l’Ajuntament, però desconec si els responsables del govern municipal d’aquell moment van fer alguna gestió amb la finalitat de localitzar i de recuperar els elements desapareguts. Ara, passat lo temps, es fa difícil comprendre qué se n’ha fet i quin profit se n’ha pogut traure ―si és que se n’ha tret algun. En tot cas, en esta matèria, la situació és tan difícil que als mont-rogins no mos quede cap altra solució que actuar decididament si volem evitar que es pergue o desaparegue el poc que mos quede.

(Publicat a la columna “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís de l’1 de juliol de 2011)

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de juliol del 2011)

Hi estic d’acord, faig meu aquest encapçalament que vaig llegir fa uns dies al Diario Vasco.
Feia referència a unes frases que va pronunciar un germà d’una víctima d´ETA, en relació a la legalització i el nou poder emergent de Bildu.
Les frases eren les següents: “s´ens ofereix una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”. Aquesta és la que més em va colpir. Però també afegia: “S’està perdent la batalla contra la deslegitimació del terrorisme” o “la democràcia és avui més dèbil”. No sé si aquestes expressions estan carregades de raó, però sí d´un profund sentiment, i comprenc que per als familiars de les víctimes és quelcom insuperable.
Però un desgraciat paral•lelisme em fa pensar que aquestes són en realitat les bases de la nostra democràcia i són les que es van establir a la Constitució del 78.
Efectivament, la nostra Constitució es va poder edificar tancant amb forrallat el llibre del passat més recent, i oferint-mos “una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”, i gràcies a aquest plantejament es va “anar perdent la batalla contra la deslegitimació del franquisme”, règim totalitari que practicà l’opressió i el terrorisme d’estat durant gairebé quaranta anys, produint, entre altres coses, moltes més víctimes que les d´ETA (independentment que s´estigui o no d’acord amb les xifres que dona Paul Preston en el seu llibre “L’holocaust espanyol”). També aprofito per recordar-vos que ETA va sorgir com a reacció als “25 años de paz” i si Espanya no hagués estat un règim dictatorial, possiblement d’aquesta banda terrorista no n’haguéssim sentit ni parlar mai. Per tot això i acabant amb aquest maleït paral•lelisme, la democràcia espanyola “és avui més dèbil”que les altres democràcies occidentals, perquè va néixer, créixer i es va desenvolupar en la Pau de l´Oblit, pilar bàsic de la tan gastada expressió “nuestra ejemplar transición”.
Tampoc això que dic sé si està carregat de raó, però sí d’un profund sentiment solidari amb els milers de víctimes del franquisme, amb les associacions per la Memòria Històrica o amb les persones que directa o indirectament van patir l´holocaust de Mauthausen.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de juliol del 2011)

Enguany fa cent anys de la fundació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia de la llengua catalana, la màxima institució per establir-ne les normes. Enguany és també el centenari de la mort d’en Joan Maragall, pensador, poeta, publicista i autor d’un carteig amb Unamuno, on mirava d’explicar-li –santa innocència!- la discriminació que pateixen les llengües minoritzades d’Espanya. La Secció Filològica, aprofitant aqueixa coincidència d’aniversaris, ha engegat un programa de difusió de la llengua catalana i de l’obra d’en Maragall amb el títol de ‚Paraula viva’, sintagma fonamental de l’ideari del poeta, i on tothom és convidat a participar (vegeu-ne detalls a la xarxa sota Secció Filològica). És any també de quatre grans centenaris per a la llengua i la literatura catalanes al País Valencià: a més del ja citat de la Secció Filològica -tan vàlid per al País Valencià com per a l’Aragó, Andorra, Balears, etc.- tenim el centenari de la mort d’en Teodor Llorente, i els dels naixements d’Enric Valor i Vives i Manuel Sanchis Guarner. Llorente fou la gran figura de la Renaixença al País Valencià. Molt bon poeta, fou rebut el 1906 a Barcelona com a príncep i com a símbol de la unitat de la llengua catalana. Valor i Vives fou un perfecte home de lletres: gran gramàtic del català, excel•lent novel•lista de tall realista i arreplegador dels contes populars valencians en versions esplèndidament reelaborades. Sanchis Guarner ha estat definit com “L’iniciador de la filologia moderna al País Valencià”. Escrigué la primera gramàtica catalana amb tècnica moderna referida al País Valencià, i molts estudis tant de llengua com de literatura i etnopoètica amb especial dedicació, però no exclusiva –va ser el primer en estudiar a fons el català d’Aiguaviva, descobrí el català de Múrcia, … – al seu país. Col•laborà a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i en féu totes les enquestes catalanes i moltes d’aragoneses i castellanes. Fou el primer membre numerari valencià de la Filològica i n’era corresponent de l’Academia de la Lengua. Per la seva obra valencianista d’investigació va sofrir persecució i un atemptat amb bomba per part d’elements ultres.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de juny del 2011)

Des de l’any 1948 fins a la seva mort, Bertol Brecht residí a Berlin-Est, on va fundar la companyia de teatre Berliner Ensemble reconeguda pel mon occidental com a model al llarg de tot el segle vint. Dramaturg i poeta, el seu treball com a director instaurà una nova tècnica escènica i interpretativa, una nova manera de copsar el fet teatral i marcà, a més, el punt de partida per al moviment de postguerra. Brecht és teatre i política; molts ho han intentat, pocs ho han aconseguit. Una cosa és la teorització, l’altre molt diferent és, des de damunt l’escenari, fer diana amb el fibló. Brecht inspirà el seu teatre, sinònim de lluita, en la revolució espartaquista de Rosa Luxemburg i de Karl Liebkenecht, però per a commemorar-ne dolorosament la fallida, per condemnar en nom seu aquell món de la postguerra on viu sense esperança, i que ha vist desaparèixer amb la dilució d’aquests dos líders, una línia directriu de gran importància. Amb tot, en els drames compilats durant el seu exili itinerant de la URSS als Estats Units, no es limitarà a considerar el marxisme com a única font de meditació, sinó que l’inclourà dins l’esforç històric i especulatiu de la humanitat. Serà dels primers a alçar el moviment a la categoria de filosofia amb projecció per a les masses, en la línia de les de Confuci i de Lao Tse, i que ell vehiculà vers el seu públic. Enormement paradigmàtic com a fill del temps que li tocà viure, si s’estudia més enllà de la superfície a Brecht, l’home i la seva obra, s’impliquen moltes preguntes. No es poden pas comprendre i jutjar si se’ls sostreu del seu context històric i cultural del qual formen part, si no es consideren al seu costat tants d’altres poetes o dramaturgs amb les seves obres que, com ell, visqueren èpoques d’amargura, plenes de llàgrimes de rancor per la desfeta que provoca la decepció.
Una de les grans forces escèniques de Brecht rau en la contradicció estilística del seu medi teatral, perquè emprant l’epopeia, els èpics i les giravoltes dels mites, es serveix d’aquesta grandiloqüència escènica per embolcallar un llenguatge planer, emprant molt sovint el dialecte, de tall didàctic, potser fins hi tot vulgar, on tot si val quan es tracta d’apropar i fer més identificables les idees, que no les formes, a l’hora de portar a terme la dinamització de la classe obrera.
El seva obra fou espill social i polític i la seva escena seria, per sempre més, una crida al públic confortablement assegut a la platea, a llevar-se, sortir del teatre i anar a fer la revolució. Aquesta ha estat la particular manera de Brecht de fer més humana, l’escena.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 de juny del 2011)

En aquest breu espai de la columna us contaré unes anècdotes o fets “curiosos” del dia de les eleccions i, més encara, dels actes de nomenament dels nous alcaldes. Em referiré al Matarranya i al Baix Aragó. A la Codonyera es va prolongar tant el recompte del vots que va ser l’últim municipi en enviar els resultats a Terol, i tot perquè l’alcaldessa elegida —del PAR— va impugnar el fet que el vot d’una persona impedida i en cadira de rodes, se’l va donar al seu fill —del PSOE—i aquest el va introduir a la urna. El PAR portava més de quaranta vots de diferència. Van esta a punt de fer intervenir la Guàrdia Civil. Mentre es produïen les votacions, la mateixa candidata del PAR s’havia encarat a una persona gran perquè anava a votar acompanyada d’un familiar —del PSOE—, recriminant-li que el dia d’avanç li havia promès el vot a ella. Quina cara!
A Bellmunt, tots els regidors elegits —dos del PP, dos del PSOE i u del PAR— es van posar d’acord per votar el cap de llista del PP. Ara bé el més curiós va està que l’alcalde elegit va fer tot el seu parlament en català, s’entén en català de Bellmunt, circumstància que mai s’havia dotat a aquella vila, i ben poc habitual en cap altra, i encara més estrany, que ho fes un representant del PP, la qual cosa el dignifica. L’envio la meua modesta, però sincera felicitació.
A Calaceit, amb quatre regidors del PSOE, quatre del PP, però amb menys vots, i u d’Esquerra Republicana, aquest últim increïblement va votar el candidat del PP. Un maridatge sorprenent, impossible d’entendre. Només que hagués votat en blanc, l’alcaldia s’hauria quedat en mans del PSOE. Què es pot pensar?
A la Freixneda, quan semblava que els dos regidors del PSOE i els dos del PAR havien arribat a un acord per guanyar l’alcaldia al PP — tres regidors—, una regidora del PSOE va votar al PP i després va dir que s’havia equivocat. L’elecció d’alcalde està en suspens i a l’espera d’estudi per part de la Junta Electoral. Distracció o penediment?
L’alcalde d’Aiguaviva no es va presentar, ni a la elecció ni a prendre possessió. A la tercera va ser la vençuda. Quin rostre!
Pel fet que, cada vegada més, els alcaldes dels pobles no resideixen habitualment al propi Municipi, se’n podrien omplir unes quantes de columnes.

José Miguel Gràcia

A la Tinença hi havie un masover vell que, corrent ja els raders anys dels masos, va veure caure una gran nevada. Va caure neu i més neu. I la neu no va marxar. Dies i dies tot nevat. Setmanes i setmanes l’hivern s’anave allargant. Fins que no li va quedar res i va decidir baixar a la «civilització». Expliquen que l’animal del que anave acompanyat, en lo llarg camí cap a la vila, no va poder resistir la penúria i es va aturar. Lo masover el va desferrar, se va quedar l’única propietat que es podie emportar a la terra promesa, i el va deixar morir. Setmanes més tard, camí avant, van trobar el masover mort. I al sarronet portave encara les ferradures, la única propietat que encara no havie perdut.

Lo masover tingué un fill nascut a la terra promesa. L’aigua xorrave de les aixetes, la llum de casa s’encenie com si fore de dia clar, la carn se mantenie fresqueta a la nevera lluny de mosques i mosquits i podie anar a la visita del doctor en mitja horeta com qui baixe al toll a bregar.

Cròniques del carrer diuen d’uns nets del masover que es van comprar un pisset allà baix a on hi ha tan d’arròs, un auto que els baixave en ple estiu a temperatura de bodega i que inclús havien rehabilitat lo Maset de la Tinença per a passar els ratos morts. Tots los nets del masover vell se van comprar una segona residència, s’hi van avear i en menys no podien passar. La cosa es va unflar i unflar fins que per més no va poder passar.

Cròniques més noves expliquen que el masover de la Tinença ja compte en besnéts que molt joves ja s’han acostumat a pagar 3€ pel gasoil, a produir tal com manen los xinos i a pedalar si se volen passejar.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de juny del 20011)

La creixent importància dels mitjans de comunicació eixits de les noves tecnologies és indiscutible. Lo correu electrònic quotidià, l’omnipresent telèfon mòbil, les pàgines webs, blocs i llistes de distribució i les xarxes socials (Twiter, Facebook…), juntament amb les edicions digitals dels diaris o el jove e-book formen part de la vida de molts. Estar connectat és una manera de viure que comunica les persones i les fa iguals. Es pot fer tant des d’una vila de 300 habitants pel Matarranya com al mig d’una gran ciutat; no importen tampoc les diferències d’edat, de sexe, de religió ni de preparació cultural, o almenys no són un gran impediment a l’accés als recursos tecnològics. Les comunicacions virtuals mos fan iguals i universals, i permeten ampliar les nostres possibilitats de sociabilitat, membres tots d’una gran família de gent a qui escrivim o llegim o amb qui podem xarrar i debatre a distància. Los nous mitjans també –ho hem vist al nord d’Àfrica, al Pròxim Orient o a la plaça de Catalunya— poden motivar l’acció ciutadana reivindicativa gràcies a un poder de convocatòria fabulós.
Al mateix temps que creixen les relacions i interaccions virtuals van perdent pes les institucions clàssiques: partits polítics, sindicats i associacions, sobretot entre els més joves, poc motivats per unes estructures superades per les connexions tecnològiques amb la seua fascinant rapidesa i el seu peculiar individualisme associatiu: ni juntes directives ni estatuts ni planificacions. Potser els partits encara continuen renovant les seues “noves generacions” amb jòvens que s’encaminen a la política per amor al lideratge, al bé públic o a un modus vivendi ben remunerat. Però al sector més altruista, la quota anual, la convocatòria per carta a l’assemblea o les reunions periòdiques, lo dinar de germanor o els programes d’actes habituals pareixen ara fills d’una altra època, amb unes dinàmiques molt establertes i lentes. La mitjana d’edat dels afiliats a les diferents associacions (culturals, sindicals, socials…) ha anant envellint en paral•lel als seus fundadors i, així, la seua renovació generacional resulta insuficient i pareix precària la seua continuïtat.

María Dolores Gimeno