Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de maig del 2012)

Com sabem, el BCE és el banc central de la moneda única europea, l’euro. La seua funció principal consisteix a mantenir el poder adquisitiu de l’euro i, amb això, l’estabilitat de preus en la zona de l’euro. Molt minsa i pobra és la seua funció en períodes de creixement i normalitat, que converteix el BCN en gairebé un nyap en els períodes de crisi. Tenim un exemple ben proper de l’actuació del BCE ben recentment: quins acords o mesures ha pres en la reunió de Barcelona —400 policies per cada assistent— davant l’anguniosa crisi que tant ens afecta a alguns països? Cap ni una, seguir amb el manteniment del tipus d’interès al u per cent i recomanar més i més retallades. Un tipus d’interès que només serveix per a que els bancs puguin refinançar-se, pagant el u per cent, però que el països han d’anar a buscar els diners als “mercats” financers, pagant el que sigui: Alemanya el 0,2 per cent, Espanya i Itàlia entre 5 i 6, Portugal i Irlanda entre el 10-12, Grècia el 20 o 25 per cent (en alguns moment ha arribat al 500 per cent). Altrament dit, Alemanya podria tenir un deute cinc vegades superior al d’Espanya o Itàlia i pagar la mateixa quantitat com a interès. Com han de sortir de la crisi els països més afectats? Per a què serveixen els Bancs nacionals dels estats dels països de la UE? Formen part del gran nyap i prou. O canvien substancialment les funcions i actuació del BCE, o ho tindrem molt magre alguns països per superar la crisi. No té cap sentit que un banc central que té el control d’una divisa, no tingui la capacitat de finançar tots els Estats que formen part d’aquest banc. Per aquesta mancança, són els “mercats” financers mundials el que agafen el poder i actuen amb criteris d’especulació a curt termini, i fan moure el risc cap el país que els interessa més. Tot el que no sigui caminar cap un BCN molt similar al de la Reserva Federal dels Estats Units i amb unes regulacions clares, serà perdre el temps i portar alguns països envers l’aprofundiment de la crisi o a la fallida total.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 de maig del 2012)

No resulta infreqüent qualificar la intel·ligència amb adjectius per tal de concretar diverses aptituds, característiques o àmbits a on s’aplica: emocional, social, empresarial, digestiva…, i inclús intel·ligència artificial, que és pura creació científica. La intel·ligència humana té una part de do natural i una altra d’aprenentatge al llarg de la vida, ja sigue en la parcel•la relativa als coneiximents objectius, la que implica les emocions o la que es produix dins de la nostra vida social. Estos dos raders aspectes —emocional i social— més que ser conseqüència de l’educació rebuda —que també— són fruit d’anar amb los ulls ben oberts mirant què està de més o de menys en un moment determinat, què molesta o què resulta més agradable o convinent. Som animals polítics —va dir fa segles Aristòtil—, membres de la “polis”, éssers socials des de la família en què naixem, l’escola a on deprenem, l’àmbit del treball o els espais de la festa i les celebracions.
N’hi ha persones que, independentment del seu coeficient intel•lectual, resulten analfabetes socials enmig d’una situació quotidiana en què han de tractar amb d’altres. No és mala fe sinó un defecte d’atenció i de perspectiva, que es plasma en diferents actituds i graus. Estan los que pequen per defecte: un dessucat, que és curt de paraules, o qui fa el desentès, és a dir, com qui no se n’entera, encara que el tema sigue important. I, per contra, tenim los que es passen de la ratlla creient que ho fan més que bé: xarraires sense control, los que criden i no escolten o els dessoluts, amants d’excessos que fan nosa als del voltant. Un dia se van trobar un dessolut, un desentès i un dessucat al voltant d’una taula d’un bar, i a punt van estar de fer conversa, però no van poder ni ganes tenien. A la vora, quatre o cinc més molt sociables van aconseguir parlar a crits tots alhora, i l’intent conversacional va quedar en monòlegs paral·lels a on cada un reia la seua pròpia gràcia.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 d’abril del 2012)

Quan m’iniciava en això que en diuen música clàssica era Karajan. Era igual una simfonia de Beethoven que una òpera de Verdi o Wagner. S’havia de comprar Karajan. Vaig voler adquirir unes Estacions de Vivaldi pel grup I Musici i el botiguer es va disculpar, però a canvi em va oferir les de Karajan, que era el “millor director del món”. En realitat la meva curiositat em duia a voler saber si hi havia vida musical a més a més de Karajan.
Més endavant, quan ja havia descobert que sí, em van preguntar si hi havia més tenors a més de “Los Tres Tenores”. Allò em va recordar la infantesa, quan Mossén Vicent ens endinyava allò de “¿Quántos dioses hay?”, i la resposta era que només hi havia un Déu en tres persones diferents. El “Tres Tenors” eren, doncs, les persones de la Santíssima Trinitat Tenoril. Era impossible que n’hi hagués més.
Fa ara uns anys, un ingenu company de fatigues em va informar de que havien descobert un senyor que venia mòbils i que era un tenor que cantava com Pavarotti. No és que cantés com un professional, no com Pavarotti.
Fa uns mesos un alumne em va dir que a “El Hormiguero” havia sortit el millor pianista del món, un tal Lang Lang. I ara fa uns dies el vaig veure a la tele en un d’aquests realitys de talents, i la meva estimada Paula Vázquez tampoc dubtava en presentar-lo com el millor. Al menys no va dir que era l’únic. En realitat Lang Lang és l´únic pianista de nivell que surt per la tele. Evidentment això el converteix en el millor.
Però potser el cas més agosarat és el del meravellós tenor lleuger Juan Diego Flórez, que fins i tot molts dels bons aficionats a l`òpera consideren el millor tenor de l’actualitat. El problema és que aquest eminent belcantista, que converteix en or tot el que canta, no interpreta mai als grans compossitors operístics: Monteverdi, Händel, Mozart, Verdi, Wagner, Puccini, Bizet o Richard Strauss.
En aquest circ dels intèrprets mediàtics, ple de simplificacions dràstiques i de ximpleries, en quin lloc queden els grans CREADORS de música? En quin lloc queda l´ART? En quin lloc queda…el públic?

Antoni Bengochea

Lo 2012 és importantíssim per a Pena-roja. És any de Rogativa de Vallibona a Pena-roja. Una cita que es repeteix cada set anys, i que marque l’agenda de les dos viles des de fa més de sis segles i mig, i prop d’un centenar d’edicions.

L’origen de la rogativa se situe en l’any 1347, amb l’epidèmia de pesta negra. Vallibona es queda sense dones jóvens, i set xics acompanyats del capellà ixen a buscar dones fora. Creuen tota la Tinença de Benifassà fins que a Pena-roja, a set hores de camí, troben set mosses amb les que es casaran. I així comença una rogativa d’agraïment per la recuperació de la vila que es repeteix cada set anys.

L’origen de la Rogativa, per la pesta negra, ajuda a fer pensar sobre la nostra història més obscura. La pesta té origen asiàtic. La seua entrada a Europa es produeix pels ports comercials europeus situats al mediterrani, en un procés incipient de mundialització. I va assolar tota Europa, perdent-se un terç de la població del vell continent.

Dos van ser les raons donades en aquell moment sobre l’origen de les morts: la causa jueva i la causa esotèrica. La de l’origen jueu va donar lloc a una onada de persecucions dels jueus, a qui s’acusava d’intoxicar els pous. Però a pesar d’atribuir-los l’origen de la pesta, els jueus morien de la malaltia com tota la resta d’humans. I en segon lloc, els astròlegs culpaven de la malaltia a una conjunció dels astres que causava els mals.

Tant la xenofòbia com l’esoterisme són dos prejudicis que encara ara tenen credibilitat, sobretot en els pitjors temps. La font real de contagi, que eren les rates, no va ser evident fins més tard. Però en esta causa s’amaga que, encara ara, mos espantem en veure rates.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 d’abril del 2012)

Aquests dies s’ha reeditat l’original alemany del llibre d’en Hans Beimler Im Mörderlager Dachau (Al camp d’assassins de Dachau) a l’editorial PapyRossa de Colònia. Publicat per primera vegada a Moscou el 1934, feia temps que era exhaurit. L’actual edició va acompanyada de nombroses notes i d’una detallada biografia de l’autor. N’existeix una versió castellana del text d’en Beimler publicada a Barcelona l’any 1937. Beimler era el cap del Partit Comunista de Baviera i diputat al Parlament Alemany. Quan el cop d’estat dels nacionalsocialistes a Alemanya l’any 1933 molts opositors al nou règim —majoritàriament comunistes i socialistes— van ser reclosos al primer camp d’extermini nazi a Dachau. Molts d’aquests reclusos van morir de les tortures o es van suïcidar. El camp de Dachau esdevingué la primera escola de la brutalitat despietada de les SS, que més tard exercirien en tants i tants camps d’extermini fins al 1945. Després de 28 dies d’internament i de tortures Beimler aconseguí fugir del camp de Dachau i refugiar-se a la Unió Soviètica. Allà redactà el text abans citat on es denunciaven per primera vegada els horrors de Dachau, el primer camp nazi d’extermini, davant de l’opinió internacional, un tètric preludi a l’horror encara més massificat que havia d’arribar. De Moscou Beimler passà a París i allà el sorprengué la sublevació franquista. Beimler va arribar a Barcelona el set d’agost del 1936 per a organitzar el Batalló Thälmann format majoritàriament per brigadistes alemanys. Al front de Madrid, a la Ciutat Universitària, va morir l’u de desembre del 1936. El 5 del mateix mes fou enterrat a Barcelona, al cementiri de Montjuïc. A Alemanya el seu record es va mantenir ben viu a la República Democràtica, amb molts carrers i institucions que en duien el nom, però ben poc a la Federal. Després de la reunificació no són poques les ciutats i institucions que han esborrat el seu nom —perquè era comunista. I a Espanya? Ai, Espanya!, si ni hem condemnat el feixisme. Quan els franquistes el 1939 van ocupar Barcelona obriren la tomba d’en Beimler, cremaren les despulles i van fer desaparèixer les cendres.
Artur Quintana

A la vida hi ha successos que mai s’obliden. I jo en vaig protagonitzar un que a casa nostra va dixar un record inesborrable. Entre els quatre i els vuit o nou anys vaig tindre un company de jocs que li dien José Mari i que passave els estius amb la família de Mont-roig. Deuríem tindre cinc anys quan, una vesprada, son iaio, el tio Rafael lo Confiter, se mos va endur a les eres del Colomer per a que mos entretinguérem jugant mentres ell faenejave a una finca pròxima. Però abans de dixar-mos a les eres mos va avisar repetidament que no mos atansarem a les vores perquè hi havie una altura considerable i podíem prendre mal. Ara, jo, que era un tracalet, em vaig confiar en excés i vaig caure per la paret. Lo tossoló deguere ser d’antologia. I després vaig saber que els crits desesperats del meu company van alertar a son iaio, i aquell bon home, sentint-se culpable i enormement preocupat, em va pujar a casa al coll, amb lo nét de l’altra mà i corrent. Perquè l’únic que jo recordo d’aquella feta és lo despertar d’un terrible somni ple d’estranyes llums a dins del que pareixie ser una cova de grans parets de roca viva que s’anaven tancant lenta i inexorablement sobre mi. A poc a poc vaig anar recuperant lo coneiximent, però, encara semiinconscient, sentia una horrible opressió al cap. Me’l vaig palpar i vaig notar que el tenia embolicat amb un gran drap ennugat i que, davall, al costat dret del front, hi havie alguna cosa molt dura que pareixie ser l’origen d’aquell malestar. Quan les estranyes llums es van dissipar vaig anar distingint allò que em rodejave. Em vaig trobar gitat al llit de mons pares, envoltat d’una sèrie de persones que em miraven entre preocupades i expectants. Tota la família, i també el tio Rafael amb los ulls plorosos, estaven allí. Per sort tot va acabar en un malson gràcies —segons van dir— al gran pessetó que em van subjectar al front, oposant una titànica resistència a l’enorme barroco que pugnave per eixir. Quin cap més dur!

Publicat a la columna “Viles i gents” del periòdic La Comarca, edició del 20 d’abril de 2012

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 d’abril del 2012)

Don Joan ha passat a la història esdevenint mite. La seva personalitat s’arrossega per la nostra escena des de temps antic, i ja de les seves fons originals en tragué bon cabdal primerament, Tirso de Molina que al 1630 ens aportà en El Burlador de Sevilla y convidado de piedra el mèrit de fixar el tipus i la faula de Don Juan en un paradigma que serà etern; molt de seguida en continuarà fent traços Molière al 1665; un segle més tard, Mozart al 1787 en fa la seva magnífica revisió operística, i encara al 1844, en Zorrilla va tenir la necessitat de subjectar-lo a les regles de la dramatúrgia de la Il•lustració, fent esdevenir amb la seva proposta el molt popular Don Juan Tenorio. Però al si del seu emblema, només hi ha contingut un dels seus atributs projectant-se escorça enllà: la figura del perseguidor amorós. I malgrat sembli una profanació, aquesta és potser la vessant menys interessant de totes les que els textos que l’han anat fent perdurar, ens proposen.
La forma de l’amant més aviat masclista, força repel•lent per la seva capacitat de manipulació, sempre al servei de les seves necessitats personals i dels seus capricis arbitraris, dotat d’un ego en continuu creixement, malversador de virginitats, esbotzaire de morals, no és res comparat amb l’essència del que aquest gran personatge ens ha aportat en quant a reflexió humana pertoca al llarg dels temps. Icona de gran amant, com a tal és pràcticament paper moll embolcallant l’acritud d’una opció activista davant la societat. Transgressor, sí, però no només amb les dones. Ens Demostrarà que les pròpies lleis dels homes, quan s’han escrit amb la tinta de les falses conviccions morals, son tant minses com el mateix propòsit que les ha dictades. I ell, Don Joan, el que ens diu és: deixem de fer-ho d’amagat d’una vegada; el que hàgim de fer, jo ho faré cara a cara! I així, una de les seves grans gestes més dignes de menció, es la d’enfrontar-se sincerament a un rigorós i aïradament benestant pare durant tota una vida de desgavells, fins que en necessitant-lo sincerament perquè segueixi mantenint la seva regalada vida, el menteix sincerament demanant-li un perdó, que sincerament no sent, tot per aconseguir que li doni amb sinceritat un altre cop de mà per a seguir apaivagant les seves malversacions. Elegantment, s’esmuny de tots els codis establerts per l’estament privilegiat de la societat, aquells tan estrictament erigits per tal d’esdevenir murs infranquejables, aquells tan ben estudiats dins el disseny de l’alta arquitectura moral… amb tantes bades com calguin perquè s’hi escolin còmodament les conveniències.

Marta Momblant

La Presidenta de la Diputació Provincial de Terol, Carme Pobo, que també ho és del Consell Rector de l’Instituto de Estudios Turolenses, ha nomenat com a Director Gaudio Jesús Sánchez Brun. Per tant, ell serà el nou responsable de l’entitat durant els pròxims quatre anys. Pren el relleu a Montserrat Martínez, professora emèrita de la Universitat de Saragossa, que ja portava vuit anys en el càrrec i que havia dimitit l’any passat. També havia deixat el càrrec el sotsdirector l’entitat Rafael Lorenzo. Tots dos, originaris del Baix Aragó, han dut a terme durant este període al front de l’Institut una excel•lent tasca de dinamització de la investigació i la cultura terolenca.
El nou director de l’Instituto de Estudios Turolenses, des del 16 de març, és catedràtic de Geografia i Història per la Universitat de Saragossa, especialista en el franquisme, ha estat treballant en els instituts de Terol com a professor i ocupant càrrecs directius en diferents centres des de 1987.
L’entitat provincial, que va ser creada el 1949 per la Diputació Provincial de Terol, mereix continuar la seua tasca, a pesar de les fortes retallades pressupostàries que ha sofert en els últims anys, on l’àmbit de la cultura ha estat el més castigat a conseqüència de l’actual crisi econòmica. Animem el nou director, Gaudio Jesús Sánchez, a encetar una nova etapa amb la finalitat de fomentar, coordinar i orientar les tasques d’investigació i cultura en les diverses branques de les ciències i les arts quan es relacionen amb la província de Terol, com diu la institució en la seua presentació. Esperem que l’Instituto de Estudios Turolenses continuï la necessària col•laboració amb les nombroses associacions culturals comarcals i locals escampades per tot el nostre territori.
-Publicat a La Comarca el 30 de març del 2012-

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de març del 2012)

En diverses ocasions m’he manifestat sobre la gairebé nul·la possibilitat d’incloure la Travessia Central Pirenaica al pla d’infraestructures de la Unió Europea per diversos motius. És més, he escrit també sobre la seua inviabilitat o impossibilitat enfront del Corredor Mediterrani a mig termini, inclús, a llarg termini també. La inversió en el túnel de 50 quilòmetres per travessar els Pirineus és francament molt gran, per tant és més que difícil de demostrar la seua rendibilitat, i a més, el Govern francès mai ha estat interessat en aquesta gran obra. El mes passat, cap govern de la UE va votar a favor d’aquesta travessia sota els Pirineus, amb l’excepció del Govern espanyol del PP. Tinc la impressió que com sabien que no s’aprovaria, en demanar la inclusió de la TCP acontentaven els aragonesos i madrilenys, i suposaven que seria entesa la petició com una banalitat pels defensors del CM. Considerant el que he dit abans i ateses les restriccions econòmiques, com a conseqüència de la crisi, l’entestament de gairebé la majoria dels aragonesos no anirà més enllà, serà un somni d’una nit d’estiu, una altra Gran Scala. Però el que és més trist que tot un poble, segurament de bona fe i amb el desig de debò de millora i desenvolupament, pugui caure tan fàcilment en el parany del centralisme polític —estructura vial radial— que tant de mal ha fet a tota Espanya. Jo em pregunto i pregunto a qui em vulgui escoltar: ¿quin tipus de desenvolupament —mercaderies o industries— pot venir a Aragó de Madrid? No podria succeir l’efecte invers en xuclar possibilitats aragoneses cap al km cero? Mentre tant, Aragó deixa perdre possibilitats de convertir-se en el nexe d’unió i centre logístic vertebrador del Cantàbric i el Mediterrani, fonamental per construir la racional xarxa viaria de comunicació d’una Espanya estructurada amb criteris econòmics i no pas polítics, oblidant-se per sempre de la concepció centralista decimonònica. El futur de progrés d’Aragó no vindrà pas de l’altiplà castellà. No entenc la facilitat que tenen els polítics aragonesos de vendre a la ciutadania plans i projectes incoherents o irrealitzables. I a més, quan no es realitzen, ningú els carrega al compte d’aquells que els han hissat com a senyera.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de març del 2012)

Abans era el iaio, ara és la mama qui de tant en tant diu alguna paraula rara. Los avantpassats tenen estes coses i s’obstinen a reencarnar-se al vocabulari que han utilitzat o utilitzen l’un o l’altra. Passió personal i deformació professional —sic filòloga— sempre hai tingut l’orella parada a estes alertes lèxiques, missatges màgics a on la terra i els hòmens se transformen en verb.
Sentides un dia aïllat, retornen un altre a la meua memòria. Cútio”. Sic cútia? Penso en la llarga cadena oral que ve de la nit de la Edat Mitjana i acaba en lo iaio i la mama i en l’Alcover-Moll, que me dóna explicacions i aval filològic des de la distància: “Perseverant, constant (Calasseit, Maestr., Cast., Val.)”. En castellà “terco, firme”. La cita d’autoritat és valenciana i de fa cent anys: “Ella roja, però cútia: yo sofocant-me y sense poder-me contindre”, La pau dels poblets, novel•la original de Víctor Navarro Reig (València, 1913), un registrador de la propietat ben cútio si fem cas a la seua obra com a professional del Dret i com a autor de creació i etnògraf aficionat.
M’imagino el Dr. Navarro durant lo seu temps lliure, fent enquestes per les Pitiüses per a las Costumbres en las Pithiusas (1901) o analitzant materials d’arxiu, preocupat per dixar constància i denunciar l’abandó que patien Eivissa i Formentera a finals del segle XIX. M’imagino també després Mossèn Alcover o Manuel Sanchís Guarner recorrent territori franjolí a la recerca de materials verbals, l’un pel Diccionari, l’altre per l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica. O als 80-90 l’equip de Lo Molinar: l’Artur Quintana, Hèctor Moret, Carles Sancho i d’altres, replegant literatura oral abans de la seua expiració, igual que fa dos dies la Mònica Sales pel Baix Matarranya enquestava informants, los d’edat avançada millor que els jòvens.
Cútios i savis tots ells, han creat en les seues publicacions una reserva lèxica i cultural com la del banc de llaors de l’Àrtic. Scripta manent, sed verba volant. Perseverarà la comunitat dels parlants en fer viu lo cabal lingüístic?

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diari La Comarca el 23 de març de 2012)

Parlàvem fa algunes setmanes sobre la despoblació lligada a les gelades de 1956. Però no tot són amenaces de l’entorn. Algunes vegades, poques, hi ha oportunitats lligades al que passa al nostre voltant. Lo nostre territori és eminentment emigrant. Algunes viles des de principis de segle XX. Però el crack se va produir sobretot los anys del desarrollismo. Molta població jove es va veure abocada a l’emigració cap a unes ciutats famolenques de mà d’obra industrial.
Tot i això, la crisi patida a nivell internacional a partir de l’any 1973 va tenir les seues rèpliques aquí a finals d’eixa dècada, i principis de la següent. Los nivells d’atur als que es va arribar a les ciutats van fer retornar molta població jove que no hi trobave faena. Eixa crisi va ser motiu per a que alguns tornaren, i els que s’havien quedat, repensaren l’economia del territori. Van crear noves empreses que fins avui han mantingut lo mercat de treball comarcal.
Després ha arribat una època de bonança econòmica, que sobretot a partir de la dècada passada, ha mantingut índex alts de pèrdua de població jove instruïda, però la substituït per nova població immigrant. Això ha fet una societat més multicultural. I s’han conjugat dos models d’evolució de la població. La conca baixa del Matarranya, que ha pogut mantenir la quantitat de població empadronada, com Faió, Nonasp, Favara, Maella o Massalió. Però no només. També altres, com Queretes i Fórnols, o al Mesquí la Torre de Vilella, la Canyada i la Codonyera. Només uns poquíssims municipis han pogut fer pujar de manera clara la població, en alguns casos, a costa de la despoblació d’altres. És la situació de Vall-de-roures, La Freixneda o la Sorollera. La resta del Matarranya ha perdut població, entre els quals sobretot destaquen la Portellada, Ràfels, Lledó, Arenys, Torredarques, Torre del Comte, Vall del Tormo o Valljunquera.
Eixa generació que va refer l’economia matarranyenca els anys 80, ara s’està jubilant. Tanque el seu cicle en una nova crisi, la immobiliària del 2008. Però acompanyada aquí en la crisi del preu dels pinsos i la carn, del benestar animal… Però també dibuixa bastants casos de gent jove que, en les complicacions laborals que es perfilen a les ciutats, retornen aquí a fer-se un lloc. Lo temps dirà si ham segut capaços de reinventar-mos i assegurar la nostra economia i població, mal que bé, per a 30 anys més.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de març del 2012)

Em resulta impertinent la seguretat en que molts sabuts afirmen que les òperes tenen poc interès teatral. Voldria aprofitar per donar una mica d’informació del fons teatral de moltes òperes.
Del contingut teatral de l’òpera cal destacar dos aspectes: la qualitat del llibret i la qualitat de la font literària en que es basa (si el llibret no és original).
Els bons llibretistes han de tindre sentit dramàtic i qualitat poètica, així com una eficàcia basada en la síntesi i en l’economia de mitjans. Exemples els trobem en Francesco Busenello, autor de la gran (i teatral) Coronació de Poppea de Monteverdi , Lorenzo da Ponte amb Cosí fan Tutte d´en Mozart (sorprenent i molt actual comèdia), el duet Halévy-Meilhac (Carmen de Bizet) o Hugo Von Hofmansthal, llibretista habitual de Richard Strauss (El Cavaller de la Rosa o Ariadna en Naxos).
Pel que fa a les fonts literàries la llista seria inacabable: Eurípides (Les Ifigènies de Gluck o la Medea de Cherubini), Virgili (Els Troians de Berlioz), Beaumarchais (El Barber de Sevilla) Víctor Hugo (Ernani o Rigoletto de Verdi), Goethe (Faust de Gounod o Werther de Massenet), Schiller (sobre tot d’extraordinària Don Carlo de Verdi), Walter Scott (Lucia de Lamermoor) o més contemporanis com Wilde (Salomé), Apollinaire, Cocteau, Ostrowsky (Katia Kabanova de Jànacek), Puixkin (Tchaikowsky-Mussorgsky), Maeterlink (Pélléas et Mélisande de Debussy), Melville (Billy Budd de Britten), Brecht, T.Mann (La Mort a Venècia de Britten), Ghelderode (Le Grand Macabre de Ligeti) o Tolsoi (Guerra i Pau de Prokofiev). Sobre tot Shakespeare, que alguna cosa sabria de teatre: Macbeth de Verdi, Romeo i Julieta de Gounod, El Somni d’una nit d’estiu de Britten o la magnífica Lear d’Aribert Reimann.
Quan els dos aspectes (gran llibretista i gran escriptor) s’ajunten, el nivell assolit és excels: Da Ponte-Beaumarchais a Les Noces de Figaro; Da Ponte-Molière a Don Giovanni; A.Berg-Büchner o Wedekind (Wozzeck i Lulú respectivament), Hofmansthal-Sófocles (Electra de Strauss) o les dos joies d´en Verdi: Otello i Falstaff, de d’infal•lible tàndem teatral Arrigo Boito-Shakespeare.
I finalment Wagner, potser no un escriptor genial, però els llibrets dels seus drames són perfectes per la seva música.
Com veieu hi ha per a triar.

Antonio Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 10 de març del 2012)

Un dia d’estiu del 1802 n’Uriaga, un jove tasmanià de la costa sud-est, va veure una nau que passava prop. En desembarcaren una dotzena de persones. N’Uriaga havia sentit parlar d’aquella gent de pell rosada, que tenia una llança de foc extremadament perillosa amb què havien mort alguns del seu clan i n’havien robat les dones. També deien que no tots eren tan perillosos i que s’hi podia tenir tracte i intercanviar productes. N’Uriaga dubtava, però finalment va decidir, amb dos companys, a acostar-se als forasters. Quan foren a una distància prudencial van deixar a terra les llances, i els altres van fer el mateix amb les llances de foc. Aleshores es van barrejar entre ells i van baratar productes, entenent-se majoritàriament per gests, perquè la llengua dels forasters era inintel•ligible i sabien poquíssimes paraules de tasmanià. Un d’ells sobre una pell molt fina va fer unes marques que li va mostrar i que n’Uriaga no va acabar d‘entendre. Al cap d’una estona una mica llarga Uriaga i els seus companys se’n van anar, i aquella gent va tornar a la nau. Era una nau francesa que havia arribat a Tasmània per a estudiar-hi la flora i fauna, dreçar-ne mapes i descriure’n la cultura dels habitants. El retrat que un dibuixant francès va fer de n’Uriaga sortosament s’ha conservat. Aquesta trobada va ser la darrera de les poques pacífiques entre tasmanians i europeus. Un any més tard els britànics ocuparen l’illa i hi van portar soldats i colons, que durant trenta anys es van dedicar a assassinar els cinc mil tasmanians amb la brutalitat més espantosa. Passats aquests trenta anys solament quedaven vius 250 tasmanians, que foren internats en camps de concentració on va anar morint. Alguns mestissos, descendents de tasmanianes i de caçadors anglesos de foques, són els únics que han sobreviscut. De la llengua i cultura tasmaniana se’n sap ben poca cosa. El genocidi dels tasmanians ha estat segurament els més complert en la història de la humanitat. Val la pena recordar que d’aquest genocidi, i d’altres de semblant, se’n diu oficialment descubrimiento i encuentro de culturas.
Artur Quintana

Havia començat a escriure l’article, quan, en aixecar la vista tot empaitant una idea, vaig adonar-me que hi havia un llibre que em mirava. De fet s’havia quedat a mitja caiguda, enganxat pel darrera de la prestatgeria, subjectat in extremis pels seus companys de lleixa. Em va fer la sensació que em mirava amb una certa peremptorietat. No sé si em cridava «Caic! Ajuda’m!» o bé «Ep, que sóc aquí!». Com que era al capdamunt de tot (el prestatge dels poetes, prop del cel), vaig haver d’enfilar-me a la cadira per a rescatar-lo. Va resultar ser el primer volum de les memòries de Vicent Andrés Estellés, Tractat de les maduixes. Un exemplar prim, amb la virolada coberta dissenyada per Enric Satué. Vaig començar a fullejar-lo sense baixar de la cadira. A la pàgina de cortesia hi havia escrit el meu nom i la data, vint-i-set de febrer del 86. Se’m van humitejar els ulls sense saber ben bé per què. Potser va ser la remembrança de l’emoció sentida quan, als vint-i-tres anys, encetava la lectura d’aquelles pàgines. M’hi vaig passar mig matí, amb l’Estellés. (És el que tenen els diumenges: hom pot permetre’s aquestes digressions.) En tancar el llibre va torbar-me una inquietud: serien capaces les meues filles de llegir aquelles proses? Vaig recordar la meua «primera vegada», és a dir, quan vaig descobrir que les paraules que empràvem a casa es podien escriure, i que servien per a anomenar amb precisió i bellesa cadascun dels sentiments, dels pensaments, dels elements. Tant se val si s’escrivien a Burjassot, Pena-roja, Manacor o Palafrugell: eren les nostres. Però, com que al món ha d’haver-hi de tot, encara se sent algú que diu que «xapurrejem». Espero que les filles no se’l creguin mai. I que un dia descobreixin el seu propi Estellés.
La Comarca, columna «Viles i Gents», 16 de març de 2012

Sovint, un amic meu saragossà proclame als quatre vents que no hi ha plaer més gran a la vida que el fer de ventre. Sí, ja sé que “fer de ventre” és un eufemisme, però un, quan escriu, mire de ser políticament correcte; i quan no ho fa també. En defensa de tan sorprenent asseveració, l’amic argumenta que la satisfacció que proporcione el defecar pot arribar a ser immensa, inigualable i innenarrable. Màxime quan, després d’amollar els sorollosos nuncis precursors de la gran tronada, després d’aguantar-te estoicament les ganes entre ímprobes esforços, i després d’intentar localitzar un vàter com un posseït entre forts retortillons de panxa, finalment aconseguixes evacuar sense haver infringit cap norma de conducta d’entre les socialment admeses. Recordem que, en esta matèria, la veu popular arribe al súmmum de la sabiduria quan sentèncie que «trons de cul, rellampecs de me…», o que «val més petar que rebentar». Però no és solament el poble pla qui se n’ocupe, ja que fins i tot ho va fer l’ínclit Don Francisco de Quevedo y Villegas quan, al seu discurs satíric «Gracias y desgracias del ojo del culo», posave en boca d’un imaginari filòsof esta aseveració: No hay contento en esta vida / que se pueda comparar / al contento que es cagar; i també esta altra: No hay gusto más descansado / que después de haber cagado. Avui m’hai sentit especialment inspirat per a escriure sobre els afers de la part de popa del cos humà. I és que, regirant per la bibloteca hai desempolsegat la reedició facsímil d’un deliciós llibret de borxaca que va ser editat l’any 1901, a Sevilla, per la Administración de la Biblioteca Humorística. Va ser un regal d’una amiga valenciana, coneixedora de la meua innata propensió a bromejar amb les qüestions escatològiques, i recull, entre altres treballs relacionats amb esta temàtica, les «Gracias y desgracias…» de l’excels Quevedo, i el deliciós «Defensa del pedo» de Don Manuel Martí. Un llibre que recomano a aquelles persones disposades a observar la vida sense excessius dramatismes, per a les quals és fonamental no perdre mai el sentit de l’humor.

Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», edició del 9 de març de 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de març del 2012)

Hi ha tant a dir de Don Joan, que abans de fer-lo pujar dalt lescena humana i esquarterar-lo en parts emblemàtiques o esmicolar-lo en bocins dogmàtics o esllavissar-ne l’encanteri del seu mite, cal, n’estic segura, tastar-lo.
Per a desemmascarar a Don Joan, primer de tot, cal endinsar-s’hi i no hi ha millor manera per a fer-ho que transcrivint aquí alguns, només uns pocs, dels seus més brillants mots. Difícil elecció. De tants que n’hi ha, de substàncies tant variades, de tant plens com van tots. Però els que aquí convido a ser paladejats, son, probablement, els menys coneguts, els menys destil•lats, els probablement menys populars, uns de tants, en aquest cas del cinquè acte, que des de la segona meitat del segle disset, ens arribaran amb rabiosa actualitat. I després que l’hàgim gaudit de la mà de Carmen i Josep Maria Vidal que al 2001 van regalar-nos des de la seva traducció la bellesa amb què la nostra llengua pot omplir les seves paraules, la seva poètica, la seva claredat de pensament, el seu ritme, el seu joc escènic, la seva dimensió en tots i cada un dels seus personatges, podrem procedir, seguidament, en haver-ho paït, a començar a dir-ne quelcom, sobre aquesta gegantina peça de l’escena humana.
Don Joan.- “Ara ja no hi ha res de vergonyós, en aquest fet: la hipocresia és un vici que està de moda, i tots els vicis de moda passen per virtuts. El personatge d’home de bé és el millor de tots els personatges que es puguin representar avui en dia, i la professió d’hipòcrita té avantatges meravellosos. A força de ganyotes, es crea una societat estreta amb tota la gent que ha pres partit. És sota aquest abric favorable que jo em vull salvar i assegurar els meus afers. No abandonaré els meus dolços costums; però tindré cura d’amagar-me’n i em divertiré sense fer soroll. Perquè, si per atzar arribo a ser descobert, veuré sense bellugar un dit, com tota la càbala farà seus els meus interessos, i em defensarà segament contra tothom. Em convertiré en el més gran censor de les accions dels altres, jutjaré tothom desfavorablement, i només tindré bona opinió de mi mateix. Així que algú hagi topat amb mi ni que sigui una mica, no perdonaré mai, i conservaré, sense fer soroll, un odi irreconciliable. Faré de venjador dels interessos del Cel i, amb aquest còmode pretext, acorralaré els meus enemics, els acusaré d’impietat i sabré desfermar contra ells els fanàtics sorollosos, que, sense coneixement de causa, els escridassaran en públic, els cobriran d’injúries i els condemnaran obertament des de la seva autoritat privada. És així com cal aprofitar-se de les febleses dels homes, i com un esperit savi s’acomoda als vicis del seu segle. (..)”

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de febrer del 2012)

Estic escrivint un llarg article sobre els béns de Sixena, i només començar a preparar-lo llegeixo que la secular decadència del Monestir de Santa Maria de Sixena començà amb els Trastàmara, després hi vingueren les desamortitzacions i al 1936, l’incendi i la destrucció. Al veure escrit “dinastia dels Trastàmara”, automàticament penso en Martí I l’Humà, l’últim rei del Regne d’Aragó que morí l’any 1410 sense descendència. Cap commemoració s’ha fet honorant l’últim monarca aragonès. Com va escriure Ramon Mur: “Martí I l’Humà, humà, però oblidat”. I sense solució de continuïtat penso en la Concòrdia d’Alcanyís del 1412 i després en el Compromís de Casp. Aquest any, per a commemorar el 600 aniversari de la Concòrdia, s’ha celebrat el 15 de febrer el Ple de les Corts d’Aragó a Alcanyís i una recepció al Parador de la Concòrdia, “por todo lo alto” —com es va dir des de l’Ajuntament d’Alcanyís—, amb la participació de totes les institucions: el Justícia d’Aragó, les Corts, la Comarca i l’Ajuntment. Tothom va parlar dels valors del diàleg, del seny i la justícia que des de la concòrdia va acabar en el compromís, tot i que, ningú se’n recordà de lloar l’últim rei d’Aragó, Martí l’Humà, però sí de reconèixer l’exemple, com va dir la senyora Rudi, que van donar tant la Concòrdia com el Compromís en el reconeixement dels drets dels aragonesos. Em pregunto, quins drets dels aragonesos va mantenir Ferran d’Antequera? Recordo ara també un article d’Artur Quintana que qualificava el Compromís de Casp com a “farsa o nyap monumental”, i afegia, “com és ben sabut” Els Trastàmara van estendre les lleis castellanes per Aragó, Catalunya i València, fent desaparèixer part de la cultura i de la llengua: l’aragonès i el català van quedar relegats com a llengua del poble, de la plebs, i el castellà, s’imposà com a llengua de la cort i la noblesa. Sis cents anys han passat i segueix la imposició lingüística, si més no, igual o encara més aferrissada per part, incomprensiblement, d’una part important de la societat aragonesa.

José Miguel Gràcia

A finals de gener es van tancar les portes del cinema Montecarlo de Vall-de-roures. L’ajuntament que el gestionava des de feia dos anys, a través d’una empresa de titularitat municipal, argumentava que ja no podia assumir per més temps el dèficit que generava i que augmentava cada any que passava. El que sorprèn de la situació és que a una distància de menys de vint quilòmetres, concretament a l’Arenys de Lledó tinga un cinema municipal actiu a la Casa de la Cultura, una vila de només 196 habitants en el cens del 2011. Cada diumenge a la nit es projecta un títol amb una única sessió. I a la veïna comarca de la Terra Alta, la població d’Arnes també tinga obert un cinema amb només 500 habitants i el mateix passa a Horta de Sant Joan amb 1300 veïns. Totes tres poblacions compten amb una programació de pel•lícules prou digna i actuals i donen vida als locals culturals municipals. Es fa difícil d’entendre que si a menys de vint quilòmetres de la capital del Matarranya hi ha projecció de cinema no en puga haver a Vall-de-roures on resideixen 2300 habitants i amb una comarca d’influència de 900 veïns. El manteniment del cineclub local a Vall-de-roures, programat des de fa un any per la biblioteca municipal, amb el suport de l’ajuntament que ara haurà de traslladar-se al saló de projeccions a la Casa de la Cultura, amb una projecció setmanal dijous a la nit, no pot considerar-se com una alternativa prou vàlida a la programació de cinema que s’estava oferint fins ara a la població. És una llàstima la pèrdua d’un espai cultural que no pot ser substituït de cap manera pel cinema vist a través de l’ordinador o de la televisió. En les pantalles de gran format, com passa amb els cinemes, l’espectador participa activament en la trama de la pel•lícula, sense cap distracció, se sent com l’autèntic protagonista de la història. Res a veure amb les projeccions en pantalla menuda.

(Publicat a La Comarca el 17 de febrer 2012)

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de febrer del 2012)

És un baliga-balaga. Treballa des de que té coneiximent: ja a la primera adolescència sense remunerar, aidant a casa caps de setmana i vacacions, i per sort només acabar la carrera. La família se va esforçar per pagar-li els estudis i ell per traure bones notes, llegir i estudiar idiomes. I per passar-ho bé amb les colles d’amics al poble i a la Universitat. Mentre ocupava un lectorat i coneixia un altre país, va preparar unes oposicions i les va guanyar. S’ha passat la vida fent classes en instituts de Batxillerat i Secundària, uns més tranquils que altres. Durant lo temps lliure va fer una tesi doctoral, recorrent arxius de mitja humanitat. D’ací va passar a la docència universitària, primer compartint-ho amb l’Institut i des de fa un temps en exclusiva, oposició a oposició i sense dixar d’investigar dins de la jornada laboral i fora d’ella. Mentrestant va comprar un pis amb una hipoteca que, calculant, podia pagar amb lo seu sou. Fins ara ha tingut dos cotxes utilitaris, un d’ells de segona mà. Ha viatjat una mica, mirant de conèixer més bocins de món, en funció dels estalvis. Forma part activa d’un parell d’associacions culturals. Creu en l’educació i en la sanitat públiques, que sempre ha utilitzat de manera racional. No practica l’absentisme laboral imaginant malalties. Paga taxes bancàries, les factures i els impostos. Mai ha demanat un crèdit, mai ha viscut per damunt de les seues possibilitats. Ara es desperta cada dia amb notícies contra els funcionaris, amenaces de suprimir lo seu treball o peticions de més esforços per culpa dels que han estirat més lo braç que la manega. Ell no ha afondat los mercats, no ha rebut indemnitzacions milionàries, no cobra pensions vitalícies, no té dietes ni mòbil d’empresa. Tampoc ha construït aeroports sense avions, estacions buides amb trens luxosos, macroedificis i costosos circuits de carreres.
És un baliga-balaga perquè sempre participa en la “festa democràtica” de votar unes llistes tancades amb tararots, lilots, badocs, capçots, que la fan malbé, desconeixedors del seu “ofici” i dels límits de lo just i raonable.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de febrer del 2002)

L´any 1976 vaig visitar la Fundació Miró per primera vegada, a l’any de la seva inauguració. Els visitants érem, com es diu, tres i el de la guitarra. Ni tan sols hi havia cafeteria.
Joan Miró era en aquella època un nou nat. Ens havíem enterat que era molt prestigiós arreu del món i que havia viscut un exili interior al seu propi país durant tota la dictadura; però el coneixíem com un agüelet infantiloïde que feia ninots de filferro, borrons, taques i espantalls i, de vegades, emprava colors cridaners que resultaven decoratius. Per suposat, en aquella època que no teníem clar ni la democràcia, gairebé tothom afirmava que aquell “art” també el sabien fer els eixerits xiquets de la gent normal.
Avui Miró és un clàssic reconegut a tot el món i la exposició que hi ha ara a Barcelona és visitada per milers de ciutadans que omplen l’edifici de gom a gom, buscant el que diu el títol: l’Escala de l’Evasió.
Doncs sí, una molt bona manera d’evadir-se de la realitat quotidiana, és visitar aquesta extraordinària exposició que ens apropa una mica més aquest artista que tantes vegades ha travessat els límits de la rutina, obrint portes i finestres a la fantasia i al sentiment. Tenaç i honrat com pocs, Miró ens mostra una escala fortament arrelada a la realitat de la seva època, però que ens transporta cap a móns d’una creativitat que ens farà tindre el cervell ben actiu i despert. Tot al contrari d’altres artistes que amb una aparença de realisme formal, ens presenten una realitat mistificada molt allunyada de la autèntica i que només mira al passat.
L’Escala de l’Evasió ens proposa el Miró més compromès amb el seu entorn i que va des de la reivindicació del món camperol, al surrealisme crític dels anys vint, les pintures salvatges dels 30 (una visió dels totalitarismes europeus i premonició de les guerres), o la postguerra espanyola de la sèrie Barcelona, sense oblidar les musicals i poètiques Constel•lacions, les pintures pobres, el món còsmic dels anys 60 o la reflexió sobre els esdeveniments del final del franquisme.
Miró: irrepetible e imprescindible.

Antoni Bengochea

Publicat a La Comarca el 10 de febrer de 2012

La humanitat ha viscut sempre lligada a l’entorn climàtic que l’envolta. Però gràcies a la tecnologia, cada vegada menys. Les gelades d’esta setmana han estat històriques, i alguns punts alts del Matarranya les màximes no han superat los zero graus en dies.
L’any 1956 se va registrar també una gelada històrica. Va ser tremendament superior a l’actual. Va escomençar el dos de febrer, com la d’enguany. Les gelades no es van aturar fins finals de mes. Lluís Rajadell arreplegue testimonis orals al seu llibret “1956, l’any de la gelada”, que coincidixen en què les mínimes van baixar dels 15º davall zero al mateix Vall-de-roures. Això va provocar la gelada de gran part dels olivars, sustent bàsic per a moltes famílies.
No és menys cert que l’estructura econòmica també estave en un procés de canvi. Barcelona s’estave industrialitzant de manera accelerada, i eixe procés requerie l’entrada de més mà d’obra. Tant l’impacte climatològic de les gelades a l’agricultura i a la moral de la zona, com la reestructuració industrial, van marcar el futur del Matarranya fins avui dia: la despoblació.
Desideri Lombarte va emigrar justament l’any 1957, en plena crisi. Explicava eixa vivència de l’Emigrant pena-rogí en clau d’amarga supervivència:
La mare mos va fer la maleta,/ mig plorosa, mig contenta./ Lo vestit dels domenges, / tres camises, la de portar, la nova i la vella. / Les sabates als peus –no en teníem més que unes–.
I el calaix que va quedar forro. / (…) / A la cartera onze bitllets d’a cent / i cap d’a mil / i un nugo al pit.
Dins d’estes efemèrides, també coincideix que el dimarts 7 de febrer Desideri haurie fet 75 anys. En este motiu, l’Associació Cultural del Matarranya participe el domenge a una caminada al Tossal dels Tres Reis per a commemorar-ho.

(Publicat Diario de Teruel, el dissabte 4 de febrer del 2012)

És ben sabut que part dels nostres intel•lectuals, institucions i mitjans de comunicació s’esforcen de fa temps en destruir aquest patrimoni dels espanyols que són les llengües minoritzades —aragonès, basc, català … . Fent això han aconseguit que molts conciutadans interioritzen aquest missatge destructor, creant en les mateixes víctimes —els ciutadans de llengua aragonesa, basca, catalana, …— profunds complexos d’autoodi, que de vegades esclaten violentament, com en els recents i tètrics fets de la Codonyera i la Freixneda. Una de les tècniques més utilitzades consisteix en ridiculitzar aspectes de la llengua que es desitja discriminar. I és així com l’autoodi i l’afany autodestructiu s’ha pogut escampar en col•lectius que en principi hi pareixien immunes. Podem veure que determinats grups i associacions profundament compromesos en l’estudi, foment i reforma de l’aragonès ridiculitzen importants mesures en el mateix sentit per part del Consello d’a Fabla Aragonesa. Un dels camps més atacats és l’ortografia del Consello: si ja és ridícul, argumenten, escriure zezina o eraldica, encara ho és més grafiar Biba Balenzia! I així aconsegueixen l’aplaudiment barat d’un públic profundament acastellanat i immers en l’autoodi, al qual li costa molt d’entendre que allò que val per al castellà —la distinció de ‘v’ i ‘b’— puga no ser-ho en aragonès. La reforma ortogràfica del Consello és criticable per diverses raons, però en cap cas no se la pot titllar de ridícula. Se’n ridiculitza també la formació de neologismes: en els primers anys de les reformes del Consello és proposà de dir fablaluén en comptes de telefono, però aviat es va retirar per por que passés el que realment ha passat amb animal tetador per mamifer/mamifero. Aquí hom s’hi ha rabejat, mostrant aquest mot com el súmmum del ridícul. Però ni fablaluén ni animal tetador tenen res de ridícul: són exemples d’uns altres procediments per a crear neologismes: mentre determinades llengües, i entre elles la castellana, tendeixen a crear neologismes a partir del grec i del llatí, d’altres ho fan a partir del propi vocabulari —com és el cas de l’alemany Fernsprecher (=fablaluén) o Säugetier (=animal tetador). De ridícul pónt, d’autoodi molt.
Artur Quintana

Aquells qui, fa una cinquantena d’anys, van visitar els nostres pobles, si es van fixar únicament en les maneres rústiques, és probable que tragueren la conclusió que la ruralia matarranyenca vivie ancorada en el primitivisme. Res més lluny de la realitat, ja que la capacitat d’autoorganització que tenien les nostres comunitats és més que destacable. A tall d’exemple mos centrarem en lo funcionament del forn de la Vila de Mont-roig. En aquella època els masovers eren los únics que tenien forn a casa. Els vilers havien d’acudir necessàriament al forn públic. Allí hi treballaven dos persones, que eren remunerades únicament amb espècies, és a dir, amb una part d’allò que es portave a coure. Eren lo forner i la pugera. I el que percebien pel seu treball es coneixie com “la puja”, que a Mont-roig estave fixat en una peça per a cada un per trentena enfornada. Com és natural, lo forner ere el responsable del bon funcionament del servici. Y la pugera ere l’encarregada de subministrar rama al forn, de controlar la correcta aplicació de la puja i de dirigir cada dia el sorteig de les enfornades entre les usuàries del dia següent. D’enfornades se’n feen quatre, o com a molt cinc, cada dia, entre les onze del matí i les tres de la tarde, coincidint amb les hores. I en cada una es donave servici a quatre cases. Al sorteig li dien “lo turno”, i també “a traure número”, i consistie en qué, just al migdia del dia anterior a aquell en qué volien enfornar, es reunien les interessades a la porta del forn per a sortejar l’ordre a seguir. I ho feen traent de l’interior d’un topí metàl•lic unes pecetes de plom gravades amb un, dos, tres, quatre o cinc puntets que es corresponien amb l’ordre de les enfornades. En definitiva, es tractave d’antics sistemes, establerts pel costum inveterat, i perpetuats en el temps, destinats a regular l’ús del servici i les pacífiques relacions entre els diversos agents. Tot un model.

Publicat al periòdic La Comarca, columnma «Viles i gents», del 27 de gener de 2012

Encara recordo el dia que vaig descobrir Cavall Fort. Va ser a casa dels tiets Galí-Trullenque, on hi havia abundància de llibres i discos, alguns d’ells en francès i molts en català. Estic parlant de finals dels seixanta. Jo vivia en una barriada d’immigrants, on la lectura no era l’afició estrella; i molt menys en català, una llengua vetada a les aules —més o menys com encara passa aquí a l’Aragó. Els meus pares van fer un esforç i m’hi van subscriure. Guardo pràcticament tots els números des d’aquell 140 del gener del 69, el primer que va arribar a la nostra bústia. Gràcies a ells em vaig familiaritzar amb l’ortografia de la llengua que parlàvem a casa. Evidentment no la vaig aprendre a escriure, però m’hi va ajudar quan, més endavant, ho vaig intentar. El que va aportar-me Cavall Fort, però, va més enllà: vaig descobrir els ninotaires francobelgues, escriptors com Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, articles de divulgació científica, excursionisme, manualitats. Tot plegat força diferent del que llegia (amb gust també) als “TBO”, “Pulgarcito” o “TioVivo”.
Després de molt de temps, vaig tornar a la Franja i vaig trobar-me que, malgrat tants anys de democràcia, la cosa de la llengua estava fins i tot pitjor que en aquella Barcelona grisa de principi dels setanta. Vaig subscriure la meua filla gran a la revista, amb l’esperança que, si més no, no li sonés estrany això de veure escrit el català que parlem tots els de casa. Gràcies a la menuda, Cavall Fort continua arribant cada quinze dies. Els temps, evidentment, no tenen res a veure amb els d’aleshores. Ara mana l’audiovisual, i el paper de les revistes d’entreteniment ha passat a ser residual. Malgrat tot, tinc l’esperança que, si algun dia volen escriure alguna cosa en l’idioma de la família, no els soni estrany ni ‘xapurrejat’, sinó clar i català.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de desembre del 2012)

Estrenada al 1853, al llegendari Teatre La Fenice de Venècia, La Traviata, no és només una de les òperes més populars de Verdi, sinó també una de les més perfectes de tota la seva producció. Tot melòman sap que està bassada en la novel•la que cinc anys abans Alexandre Dumes Fill havia publicat, La Dama de les Camèlies, presentant en ella un retrat realista del París del segle XIX.
La història que el llibretista Francesco María Piave n’extreu, però, per la peça que el gran compositor desitjà desgranar, no té tant la pretensió de reproduir un drama social, sinó més aviat d’aprofundir en un estat d’ànim concret, un dels més inquietants. El títol assenyala a la protagonista com a “l’extraviada”, referint-se a Violetta Valéry, que sí que ho està, d’extraviada, i a dues bandes. Per una d’elles i al just parer de l’època, en ser una cortesana, una dama de reputació lleugera. Per l’altra, perquè està malalta. Està covant una malaltia lletja, la tisi, contagiosa i de sentència a mort segura. I amb tan de dolor i tan malbaratament físic, és al primer acte on el nus de l’ària principal canta Croce e delizia, i sabent ella que morirà aviat, decideix encarar amb despit el sofriment, amb la necessitat que dona el desesper, aclamant plaer i satisfacció als quatre vents, i servint-se del nou amor que Alfredo li ofereix en safata de plata, perquè potser, en tant a oportunitat d’assaborir res que s’assembli a la joia, n’és l’ultima. Al segon acte, despresa totalment de la sofisticació del París enlluernador i consagrada al seu nou amant a qui revesteix de company, s’ha convençut tant de la benaurança del seu nou estil de vida que fins creu percebre ajornada la visita de la mort i tot. Fins que arriba en Germont pare. El de l’Alfredo, qui ingenu i jove amant, més jove que ella, tan clofoll d’haver-me endut, davant de tots, només per a ell, talismà tan preuat, no és capaç de veure els ulls de la dama negre sotjant el clatell de la seva estimada. I per això la presència del pare. La veritable consciència, més enllà de la social, la vital. Si be ella ha de morir de totes maneres, per què perpetuar tal relació infructuosa que no fa més que malbaratar la il•lusió del seu tendre fill…? Per no escampar, sigui dit de passada, la reputació de tota una família burgesa benestant com és la seva…
Violetta hi accedeix. Demana només una cosa a canvi. Una abraçada. Una abraçada de pare a filla. Altra volta és només humanitat, el que ella reclama. On ella voldria aferrar-s’hi. Al tercer acte Violetta s’ha d’acomiadar. Gràcies a la treta que havia ordit amb en Germont pare per a fer-se allunyar a d’infeliç Alfredo, s’ha quedat sola, i només te un comiat a fer. Al de la vida. A la seva, en forma d’homenatge al temps viscut i, és amb aquest valent i esqueixat Addio del passatto que Verdi ens fa arribar a l’essència d’aquesta història, el teló de fons, un París en vies de decadència, a l’escena humana, una existència resistint-se a ser finida.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de gener del 2012)

Eren com una pluja fina el possibles càrrecs contra Iñaki Urdangarín fins el 29 desembre quan el jutge va aixecar el secret del sumari del cas Palma Arena, i el va encausar. A partir d’aquesta data, la pluja ha esdevingut tempesta. Les notícies periodístiques sobre el cas no paren dia rere dia: Andreu Manresa, el periodista que més ha escrit del cas, va dir que “les empreses d’Urdangarín eren una fàbrica de fer diners”. “El govern valencià va pagar a Urdangarín 3,5 milions d’euros”. “El govern balear li va pagar 1,4 milions sense justificar”. “L’expresident del València es va sentir obligat a donar diners a Urdangarín”, etc., etc.
Recentment, i de la anàlisi del sumari, els mitjans de comunicació ens informen de què la infanta Cristina està prou implicada en l’afer del seu marit. Per exemple: l’empresa immobiliària Aizoon, propietat de la infanta, va rebre tres milions d’euros de Nóos en 2004 i 2005; al mateix temps que Urdangarín es va pagar a sí mateix cinc milions d’euros, desviats de Nóos, bona part dels quals procedents d’administracions públiques.
Un advocat ha denunciat la infanta perquè els fets poden constituir delicte de frau, malbaratament de fons públics i falsedat documental. Cal recordar que fins el 9 de setembre Aizoon estava domiciliada al carrer d’Elisenda Pinós de Barcelona, la casa —de sis milions d’euros— propietat de Urdangarín i la infanta. El dia set s’havien escorcollat els locals de Nóos. La mansió de Washington del matrimoni es va reformar amb diners públics d’Aizoon. Així estan les coses.
Arribarà la justícia fins al fons per esclarir tots els fets i jutjar les responsabilitats de ambdós cònjuges? Han prescrit, prescriuran o deixaran prescriure els possibles delictes? A més, sembla ser que Urdangarín no va abandonar els seus negocis ni tan sols quan va ser enviat als Estats Units. Hem de pensar que la Telefònica no li pagava prou? Des del dia 9 passat, Urdangarín ja hi és a Barcelona preparant la defensa.
Cal demanar que s’apliqui la llei al Duc de Palma i a la infanta Cristina com si els fets haguessin estat comesos per qualsevol persona normal. I el sumari no s’hauria de tancar amb ells i les altres persones també ara encausades, si no que hauria d’abastir els càrrecs polítics o funcionaris públics de les institucions que van pagar les quantitats suposadament fraudulentes.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de gener del 2012)
Com les persones que les parlen, les llengües naixen, creixen, se reproduixen –o no— i moren. Són essers vius: perden paraules que designen realitats que ja no es fan servir o en guanyen de noves, invencions o derivacions d’altres existents o emprades dels idiomes del voltant.
Al català de la Franja les pèrdues les patixen, majoritàriament, los àmbits de les velles professions i tasques desaparegudes, vinculades a l’agricultura i a una societat rural sense mecanitzar que ha existit fins fa ben poc: mides antiues, eines bàsiques utilitzades des de temps primitius, tècniques de cultiu centenaris, animals quasi extingits, plantes que ningú recorda… Desapareix un món arcaic i n’arriba un altre, arrasant tot un univers lingüístic tan ric com inútil, que perviu si pot en lletres impreses literàries i als diccionaris o en la parla de la gent gran amb la qual, amb una mica de sort, ham pogut conviure. Igualment, per desgràcia, van perdent-se silenciosament paraules d’ús comú, des dels mesos de l’any, que, segons observo, persistixen en un peculiar sistema mixt: enero, febrer, març, abril, mayo, junio, julio, agost…, lo mateix, per exemple, que colors (ja no tenim groc sinó amarillo) i objectes corrents (tallam amb cuchillos, obrim grifos d’aigua), los xiquets van a escuela i les accions s’expressen amb verbs de raïl aliena i terminació pròpia (alquilam cases en lloc de llogar-les com abans).
Les adicions des de llengües més poderoses que s’engolixen termes vigents són un perill que miren d’evitar les autoritats lingüístiques de cada llengua i amostren los professors, però nosaltres som pobres en este terreny. Diferents i necessaris són los préstecs per designar novetats, que hauríem de ser capaços d’integrar al sistema propi, traduint-los (ratolí i no mouse) o adaptant-los a la pronunciació (com lo bàsquet). De la mateixa manera, tot i lo postís que pugue resultar, devem fer reviure partícules gramaticals i termes inusuals i anar a la pròpia llengua a buscar cultismes i paraules que mai o rarament s’han utilitzat per les nostres comarques illetrades. Si no, acabarem acotolant les paraules i nosaltres mateixos.

María Dolores Gimeno

El nostre company de columna Carles Terès ha estat guardonat enguany amb el Premi Guillem Nicolau atorgat pel Govern d’Aragó que es concedeix anualment a una obra escrita en llengua catalana. El treball presentat per autor a la convocatòria literària es titula ‘Licantropia’. Segons el jurat Carles l’obra premiada narra una història d’enllobament d’uns personatges –l’empremta dels quals ha perdurat en els seus descendents- que recorda els relats basats en la tradició oral, sustentats en el col•lectiu imaginari del nostre territori. La novel•la, segons el propi autor, està inspirada en la llegenda popular de la Punta de la Samarreta, un cas evident de licantropia.
Carles Terès a través de les columnes on col•labora, Viles i gents a La Comarca des de 1996 i L’esmolet a la revista Temps de Franja des del 2003, destaca com a crític analista de la societat que ens ha tocat viure i bon escriptor. Ara amb la possibilitat d’una obra més àmplia i amb més llibertat, desplega la seua qualitat com a excel•lent narrador amb una gran capacitat creativa.
Implicat en la defensa de la llengua catalana del Matarranya des que immigrà des de Barcelona a Torredarques en la dècada dels 90, de pares originaris de la Franja, ha estat durant molts anys membre de la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya i treballa com a dissenyador gràfic entre Alcanyís i Torredarques. De la seua empresa han eixit molts projectes editorials en català: els últims números de la revista Temps de Franja, la col•lecció Lo Trinquet promoguda per l’Instituto de Estudios Turolenses i els darrers volums de les col•leccions de Lo trill, Lo trull i Quaderns del Cingle.
Esperem que este reconeixement literari doni impuls definitiu a un escriptor que té una potència creativa extraordinària. Ja tinc ganes de llegir la novel•la que promet i, a més, perquè bé del bracet d’un entranyable amic i company. Enhorabona!

Carles Sancho Meix

Publicat a La Comarca, 6 de gener 2012

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de gener del 2012)

Una pregunta ingènua: quina és la millor òpera de l’historia? No ho sé, però avui n´he triat una que ben bé ho podria ser: Les Noces de Fígaro.
Aquest monument artístic és un arranjament d´una peça teatral de Beaumarchais, el millor dramaturg de l’època prerrevolucionària francesa, i el van dur a terme Lorenzo da Ponte (el llibret) i Wolfgang Mozart l´any 1786, que treballaren conjuntament amb peus de plom, ja que l´obra estava prohibida a Viena. El que va perdre de càrrega política i social, ho va guanyar en profunditat sicológica i dramàtica i en emotivitat. Aquesta obra suposava el naixement de la que podríem anomenar comèdia musical de caràcters o d’acció, amb la música al servei de les emocions, de la psicologia dels personatges i de la acció dramàtica. En resum: teatre del bo amb música meravellosa. Mozart-Da Ponte fusionaven la reformada òpera seria de Gluck (contrària a l´antiteatral belcanto, pero encara protagonitzada per aristocràtics personatges que- com deia el gran Wolfgang- cagaven marbre) i l’òpera buffa, més popular i propera, però també més superficial.
Aquesta màquina teatral ens fa un veritable retrat de l`època rococó i de la decadència de la societat de l´”ancien régime” i la música sublima els sentiments d´uns personatges a la recerca de la felicitat, amb totes les seves febleses. El protagonisme i la connivència dels personatges femenins (de classes socials diferents) també resulta innovador. Al final el perdó universal com a solució (i sacrament) a les nostres febleses. L´aparentment ingènua filosofia il•lustrada resulta més versemblant que el cursi romanticisme t’alo de “amor és no tindre que dir mai “ho sento”, perquè la realitat ens dicta que “amor es dir “ho sento” quan cal”.
Les Noces de Fígaro va ser un èxit discret a Viena, que preferia a Martin i Soler, Paisiello o Salieri. Què difícil és ser popular si es parla de profunditat, densitat musical, innovació, o “massa notes…herr Mozart”. Però no tingueu por: és la millor i vosaltres esteu preparats. La faran al Liceu del 28 de gener al 3 de febrer a preus populars i encara hi ha entrades. Ànim.

Antoni Bengochea

Des del passat estiu que, per circumstàncies que no vénen al cas, no tenim tele a la casa de Torredarques. Això m’ha permès comprovar el que afirmen alguns escriptors: la manera tan diferent com s’aprofita el temps. Quan parlo d’«aprofitar el temps» no em refereixo a picar pedra o a estudiar o a fer qualsevol altra activitat «productiva», que també, sinó a llegir un llibre, fullejar tranquil·lament una revista, xerrar o tot just asseure’s al balcó a mirar els subtils canvis del paisatge. Els pensaments flueixen d’una altra manera, com un corrent continu, sense interferències ni curtcircuits. Sí que tenim un petit aparell lector de DVDs i unes quantes pel·lícules per veure, però aquesta activitat la fem quan volem i amb l’atenció que requereix.
A voltes m’he preguntat què passaria si, durant un període de temps suficient (un mes. O sis), el munt de canals de TDT que arriben a les nostres llars emetessin programes de qualitat. Amens, entretinguts, divertits, interessants, però de continguts ben fets i pensats per a la «construcció» de les persones, no per a la seua alienació, que és el què ara passa. Com que això no sembla possible (suposo que als que ens governen, polítics o financers, no els interessa) l’alternativa és prescindir-ne. En certa manera els nostres joves tendeixen a fer una cosa semblant amb la visualització de programes a internet. Tanmateix em temo que sovint la seva tria no difereix gaire del què hi ha a la TDT, però ja és un primer pas: no empassar-se tot el què ens volen fer engolir.
Sé que, en llegir aquestes línies, algú mourà el cap i pensarà que és molt difícil de dur a terme, especialment si tens fills. Jo també ho pensava. Convisc com tothom amb la dolça letargia del «a veure què fan?». Però no costa gaire fer la prova, encara que sigui els caps de setmana i vacances, a manera de desintoxicació. Hi ha vida més enllà. I crec que és millor.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 desembre del 2011)

La lingüística és una ciència on tothom se sent amb dret de dir-hi la seua, indiferentment d’haver-la estudiada o no. Segurament és així en molts casos perquè tothom sap, si més no, una llengua a la perfecció, i majoritàriament creu que és bagatge suficient per a pontificar-hi. Hi ha també altres raons derivades sovint d’abusos d’autoritat. I així prolifera arreu la lingüística-ficció, amb els més arrelats prejudicis. Un que pareix gairebé inextirpable és el d’atribuir judicis de valor a les llengües, malgrat el seu caràcter neutre. Així, amb absoluta manca d’humanisme i de vergonya, són molts els que no s’estan de dir que com més parlants té una llengua, més excel•lència té, i si aquests parlants són rics i poderosos encara més, o que una llengua escrita, oficial i amb una gran literatura té més perfecció que una altra que no s’escriu, ni és oficial ni té una gran literatura. De ben poc serveix que el lingüista els diga que totes les llengües tenen les mateixes capacitats de desenvolupar el pensament, de comunicació, emoció i d’identificació dels seus parlants. No faltarà qui dirà que, per exemple, l’aragonès no serveix per a parlar de física quàntica, o que l’alemany –o el grec o el llatí– són les llengües més adequades per a parlar de filosofia, … . Un altre prejudici consisteix en proclamar que una llengua –generalment la pròpia- és unitària d’allò més i que les seves modalitats són tan mínimes que tothom s’hi entén sense dificultats, mentre que una altra llengua –sovint la del veí– és del tot incomprensible només canviant de poble. Un exemple conegut és el del castellà, llengua de gran unitat, de la qual diuen que tothom s’entén tant si és de Ushuaia com de Móstoles, mentre que això no passa amb el basc on segons contava Unamuno els seus avis, biscaí l’un i guipuscoà l’altre, no s’entenien i havien de parlar castellà. Baroja, però, que, contràriament a Unamuno, no era un ressentit enfront del basc, conta que els bascos d’Espanya s’entenien sense problemes parlant en basc amb els bascos de França. Hi ha molts més prejudicis lingüístics, massa, és clar.

Artur Quintana

Natxo Sorolla

El contacte fa enemics i ja sabeu com van les coses entre veïns. No és estrany veure tensió en els partits entre Queretes i Calaceit, o entre Calaceit i Vall-de-roures. O les relacions són històricament complicades entre Beseit i Vall-de-roures, entre Pena-roja i Fondespatla, o entre Maella i Favara. Res trau que entre pobles que tenen un nivell important d’animadversió, també hi haigue bones amistats personals. Però el veïnatge entre pobles moltes vegades fa enemics.

I esta dinàmica no és només pròpia del Matarranya. Al futbol, que deixa córrer les baixes passions, allò més comú és la competència entre veïns, com s’observa entre el Saragossa i l’Osasuna, entre l’Espanyol i el Barça, entre l’Atlético i el Real Madrid, o entre la Real Sociedad i l’Athletic de Bilbao. Però també es veu entre equips de territoris potencialment competidors, encara que no siguen veïns, tals com lo Barça i el Madrid, o l’Athletic i el Madrid.

Tot este joc d’enemistats i amistats va lligat en que tots los recursos són escassos, des de les terres per a treballar i els diners, fins les lligues i les copes. I per a adquirir-los cal competir. El triangle màgic diu que «els amics dels meus amics són, també, els meus amics». I la seua tergiversació diu allò contrari: «els enemics dels meus enemics són els meus amics». Perquè molts agents són amics perquè coincideixen a tenir un enemic comú. Passa amb l’Espanyol i el Real Madrid, o passa amb l’Atletico i el Barça.

En un camp molt llunyà, però no menys interessant, com és el de la guerra entre navegadors d’Internet, ocorren coses similars. Los tres principals navegadors són Internet Explorer de Windows, lo Firefox de programari lliure i el Chrome de Google. Los tres competeixen per obtenir la màxima quota de mercat, però un dels navegadors, lo Firefox, és finançat en part per la seua competència, Google. Esta acció, que aparentment és il·lògica, s’entén si s’interpreta que els navegadors en bona part són màquines que determinen quin buscador d’Internet s’utilitza. I tant Firefox com Chrome utilitzen el buscador de Google. I l’empresa Google té en el buscador la base principal del seu negoci, ja que des d’aquí capta l’atenció dels usuaris a la publicitat que gestiona en les búsquedes, i que al final mantenen el seu negoci. La realitat econòmica fa que a aquells que aparentment els interessa competir pels recursos escassos, en realitat els interesse més col·laborar per tenir més força de cara al competidor real.

Els enemics dels nostres enemics són els nostres amics. I si traslladem l’exemple dels navegadors i dels equips de futbol, com a Matarranyencs tindrem una bona base per a repensar les relacions de col·laboració i competència entre matarranyencs. L’economia del Matarranya és ben diferent d’aquella en què va gestar la competència entre pobles. Lo Matarranya és, ara més que mai, una mota de pols en un Univers tremendament gran i intercomunicat. I a eixe Univers és a on està la seua competència real, a on ha de vendre la seua producció agroalimentària de la terra o des d’a on han de vindre els visitants que òmpliguen los seus establiments turístics. La guerra per fer-se en los recursos no és una guerra entre natres, si no una guerra contra altres. Fer més gran lo nom de Matarranya mos fa més forts davant eixa competència real exterior. Les xarxes estructuren activitats col·laboratives i competitives per a repartir els recursos escassos. La competència i la col·laboració són inherents a un sistema social. I el sistema social és molt més gran que el Matarranya. Promoure la competència entre natres només mos farà més dèbils. Col·laborar mos farà més forts per a competir junts contra aquells que són la competència real.

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 24 de desembre del 2011)

Els Pastorets són les representacions nadalenques per excel·lència, dramatitzacions divertides i entranyables que combinen magistralment els continguts més argumentals del misteri cristià del naixement de Jesús, com la lluita del bé contra el mal o el naixement del Messies. S’estructuren en diferents parts i s’anomenen Pastorets perquè l’acció o trama es desenvolupa a través dels diàlegs que tenen els pastors en anar a fer l’ofrena al nounat. L’origen dels Pastorets el trobem en el teatre religiós medieval català que en dates nadalenques s’estructurava en quatre nuclis argumentals: els Officium pastorum (l’adoració dels pastors o “pastorades”, l’Ordo prophetarum (desfilada de profetes bíblics i aparició de la Sibil·la), l’Ordo stellae (basat en el tema de l’estel dels Mags) i l’Ordo Rachaelis (dramatització del lament de Raquel després de la matança dels Innocents). Tot i que els primers textos en català d’aquest tipus de teatre són del segle XV, no és fins a finals del XIX, amb l’aparició primer del text de Miquel Saurina Los Pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist (publicat l’any 1887) i el de Federic Soler “Pitarra” El bressol de Jesús o En Garrofa i en Pallanga (publicat l’any 1901) que la representació torna a agafar embranzida. Des d’aleshores han estat molts els autors que han escrit la seva pròpia versió d’aquesta dels Pastorets, com La flor de Nadal de Francesc d’Assís Picas, L’estel de Natzaret de Ramon Pàmies o els famosos Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús de Folch i Torres.
Però el millor de tot plegat i, el que sens dubte ha donat als Pastorets més embranzida entre el col·lectiu del poble català, és el fet que aquestes representacions que es fan en centres socials, centres parroquials, casinos o teatres, es porten a terme per grups de teatre local o fins hi tot per l’agrupació dels veïns reunits exclusivament per a preparar aquest espectacle i fer-s’ho tot plegat entre ells. Per tant, la simbologia associacionista que suposa haver de saber organitzar-se per a repartir-se els personatges, distribuir la disposició escènica, confeccionar tot el vestuari així com construir els decorats i suportar-se els nervis i les angoixes escèniques i les rialles fluixes de cada comunitat, pren prou significació socio-cultural. I una mica més profà, però no per això menys important, és la càrrega amb la que s’han emplenat les nostres bambolines en el sens fi d’acudits populars que van plens d’errates rememorades en l’equivoc de tal i qual personalitat del poble que en uns Pastorets o altres van estrafer la seva entrada a l’escenari al moment menys adequat… O, no pocs Sants Joseps hauran sortit a l’escenari el dia de Sant Esteve amb unes copetes de cava de més al damunt… O, tot i l’agraïment que molts dels actors que excel·leixen les seves brillants actuacions a l’escena o a la televisió, el deuen a la cantera nadalenca, fer el joc de paraules amb la dita més famosa i potser menys lloable entre el gremi teatral d’un espectacle malaguanyat professionalment, es quedar-se reduït a una interpretació “de Pastorets”… formant part ben arrelada, també, de la nostra, sempre juganera, escena humana.
Benvolgut, públic: Molt bon Nadal per a tots!

Marta Momblant

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 17 de desembre del 20011)

Esclar que geogràficament ho és, no obstant, jo em vull referir a la seua tendència a voler ser-ho políticament i econòmicament. Només quan els anglesos hi veuen o intueixen que el seu aïllament els pot perjudicar, obren alguna escletxa, sense arribar mai a porta o finestra, per à que entri el continent a l’illa, o ells —o els seus productes— puguin sortir més fàcilment. Col•locant pals a les rodes de la CEE, ara UE, la Gran Bretanya ha estat capaç d’obtenir substanciosos profits, i mantenir-los en el temps. Són diferents, ho volen ser, i no només per conduir per l’esquerra. El més recent exemple el trobem en l’actitud prepotent i obertament interessada i egoista del seu primer ministre David Cameron amb el seu desmarcatge de la resta del 26 països de la UE. Va dir a la Càmara dels Comuns: “Tinc molt clar que es pot ser membre compromès i influent de la UE, però al mateix temps, romandre fora dels acords que no protegeixin els nostres interessos” Això s’explica dient que no vol estar a les verdes, però sí a les madures. I les madures són, entre altres coses, el manteniment dels “mercats financers” a la City —12 per cent del producte interior anglès. De moment a Cameron no li ha sortit massa bé la jugada perquè Alemanya i França l’han plantat cara, i alguns membres dels seu partit, el lliberals i molt especialment el líder de l’oposició, Edd Miliban, han criticat amb diferents graus d’intensitat la seua actuació, al adonar-se de què Cameron s’ha passat.
La UE hauria d’aprofitar l’avinentesa per a no posar-li les coses fàcils a la Gran Bretanya, és més, si de debò donés al Banc Central Europeu l’estatus i funcions que la raó i la necessitat reclamen, la City veuria perillar una gran part de la seua activitat financera, que tant de mal està fent a un bon grapat dels països de la UE. Només amb una taxa —de la qual els “illencs” no volen ni sentir-ne parlar— que gravés els moviments de capitals, més enllà de l’economia real, veurien ressentir-se una important quantitat d’empreses financeres que omplen els gratacels de la City. La UE no hauria de fer marxa enrere en cap cas i si la Gran Bretanya vol baixar-se del carro, que ho faci.

José Miguel Gràcia

Sis pessetes amb vuitanta cèntims. Això és exactament lo que costave un pa de vuit-cents grams l’any 1967. La gent de Mont-roig recordarà que els meus pares van ser els primers panaders del poble. Deurie ser l’any 1958 quan van pensar que per a complementar el negoci de la tenda que tenien a casa Sastron, podien vendre-hi també pa. I van abordar l’empresa. Però alllò no s’havie fet mai al poble i va resultar ser un desgavell. Perqué, al no disposar de forn propi, havien de coure el pa al de la Vila, que llevat dels guàrdiacivils i de quatre famílies més ere encara utilitzat per totes les cases. De primer van pastar a casa Sastron, però quan van comprar la pastadora pesave tant que la van haver d’instal•lar als baixos de l’hostal de la Placeta. En aquelles circumstàncies, lo procés d’el•laboració del pa es complicave molt, ja que, una vegada feta la pasta l’havien de pujar al forn, ben embolicada i dins d’unes canastes, a lloms d’un burret. Allí la tallaven, la pesaven i, després d’arredonir els pans o de fer les barres, ho enfornaven. I una volta cuit l’havien de baixar a casa Sastron, per a vendre’l. Està clar que amb tant de tràfec, obligats a seguir cada dia aquell particular via crucis, a casa nostra el futur del negoci del pa es va vore sempre com a molt incert. A més eren los anys d’hegemonia del “Servicio Nacional del Trigo”, l’organisme que controlave la producció i el comerç del blat, i qui fixave els preus. I per a acabar-la de rematar, los guanys eren mínims ja que el preu del pa també l’imposave aquella Administració proteccionista. Hi reflexiono sovint, sobre estes qüestions. Sobre tot quan, últimament, per una barra de pa de vuit-cents grams em demanen 2,60 €, és a dir, l’equivalent a 432,60 pessetes. No m’ho puc acabar que en quoranta-quatre anys lo preu del pa s’hage incrementat un 6.361,817%, més del doble que la major part dels jornals. Definitivament, m’estic fent vell.

Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», el 16 de desembre de 2011

(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 10 de desembre del 2011)

Esta setmana passada s’han celebrat a Queretes (Matarranya) unes jornades de reflexió històrica sobre la Guerra Civil de 1936 i el seu transcurs concret a la localitat, dirigides per Juan Luis Camps amb la col•laboració de l’Associació Cultural Medievo. S’han organitzat en tres sessions diferents; la primera, lo dissabte 3, se va centrar en lo context de la II República i les circumstàncies que van derivar en lo cop d’Estat del 18 de juliol, així com en lo moment de crisi que vivia la vila; i a continuació en los cinc dies primers de la guerra, dels quals se va fer una crònica detallada des de l’arribada allí de la notícia i les conseqüències a l’administració local. Lo dimarts 6 se van tractar tres períodes successius de gran incidència a Queretes: lo revolucionari (del 26 de juliol al 31 d’agost), les col•lectivitzacions anarquistes –que es van produir en diferents pobles de la comarca— (fins l’agost del 37), i el socialista (fins l’abril del 38). Finalment, lo dijous 8 va estar dedicat a la radera etapa de la guerra, des del 2 d’abril del 38, en què la zona va passar al nou règim franquista i va quedar fronterera amb lo nou front bèl•lic de la batalla de l’Ebre; la postguerra i les seues cruentes conseqüències van tancar l’anàlisi.
Les jornades se van completar amb la projecció de tres pel•lícules: Raza, Tierra y Libertad i La buena nueva; amb una exposició fotogràfica i una parada de llibres sobre l’època. S’han de destacar l’alta assistència i la coherent i exhaustiva organització de la proposta, que oferia en paral•lel los esdeveniments generals i els locals i revisava la conjunció de causes del conflicte (polítiques, socials, econòmiques) per extreure’n conseqüències. Camps, bon coneixedor de la història del seu poble, ha analitzat moltes dades bibliogràfiques, d’arxiu i testimonials, i ha estat guiat per la voluntat de desmuntar tòpics i de no ferir sentiments gràcies a la imparcialitat i el rigor. Los protagonistes anònims del nostre passat recent més dolorós mereixen ser recordats amb perspectives com esta.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de desembre del 2011)

Em resulta molt xocant la por que té molta gent a les avantguardes artístiques i, per suposat, em desplau profundament l´intolerància i el menyspreu de molts indocumentats envers aquestes qüestions. Hi ha gent que afirma no suportar la música contemporània sense haver-ne escoltat mai un concert, fins i tot alguns ni tant sols una nota. O els que pontifiquen sobre art contemporani, quan no s’han parat ni mitja estoneta a observar un quadre de Rothko, Klee o Tàpies (si és que aquests reconeguts mestres es poden considerar art contemporani). I encara n´hi ha que et solten allò de que les obres de Miró les fan els seus nets. Quina sort! Qui pogués tindre nets tan eixerits!
Fa uns dies em va dir una professora que ella preferia Velàzquez a Dalí o Tàpies.
Doncs jo també -li vaig contestar. Això és jugar sobre segur. La qüestió és si consideres que Dalí o Tàpies són a l’altura de Steen, Carreño de Miranda, Pantoja de la Cruz, Vicenzo Carduccio, Peregrino Tibaldi o Cabanel, tots ells mestres reputadíssims a la seva època, molt per damunt de El Greco, Zurbarán, Vermeer, Van Gogh (que no va vendre mai un quadre) o dels avui meravellosos impressionistes (a les exposicions dels quals es batien rècords de riotes). Em va dir que no els coneixia.
Fa un parell d’anys vaig fer la mateixa prova en música. Un company en va dir que no suportava la música d’en Messiaen, que no es podia comparar amb Mozart i Beethoven. Jo li vaig proposar el mateix, si el considerava a l’altura de Paisiello, Stamitz, Alessandro Scarlatti o el valencià Martin i Soler, rival de Mozart, les òperes del qual es mantenien molt més temps en cartell que les del mestre de Salsburg. Va ser directe: “tot allò d’abans era millor”. Jo vaig pensar: allò d’abans… també hauria d’incloure les manifestacions artístiques i musicals de Neanderthal, Ergaster o Erectus?
Curiosament la gran majoria d’aquests sabuts adquireixen sense dubtar l’últim model que surt al mercat quan es tracta d’objectes de consum: televisions de plasma, ordinadors, mòbils, iphones, ipods, etc… C´est la vie!

Antoni Bengochea

-Publicat a La Comarca 25 de novembre 2011-

La primera setmana de desembre, coincidint amb el pont de la Constitució, s’han organitzat al Matarranya unes jornades sobre història. Si l’any passat l’encarregat d’organitzar-les va ser un grup d’actius jóvens de Vall-de-roures, on hi va haver: conferències, reportatges i exposicions, enguany a Queretes el protagonisme de liderar-les ha estat Juan Luís Camps, que precisament va participar com a conferenciant l’any passat a Vall-de-roures. La guerra civil a Queretes és el títol de la convocatòria d’enguany, on també hi haurà conferències, exposicions i projeccions. Les jornades comptaran amb tres sessions: dissabte 3, dijous 8 i dissabte 10 i les xerrades començaran a les set de la tarda. Col•laboren en la convocatòria: l’Ajuntament i les associacions locals de Queretes, l’Associació Cultural del Matarranya, la Llibreria Serret de Vall-de-roures i l’Associació Cultural la Bresca d’Arnes. Juan Luís Camps, historiador de Queretes, ha publicat diverses obres sobre la seua vila, tant en castellà com en català: A costa de Cretas(2008), Toni Llerda, terra i llengua(2006), Lledó, Arenys, Calaceit i Queretes(2004) i Cretas: una villa de la orden de Calatrava entre el Algars y el Matarraña(2000). Estos últims anys Juan Luís Camps s’ha dedicat intensament a investigar sobre la història recent de la vila: la seua passió. Ha recopilat molts materials d’arxius, bibliogràfics i testimonis, cada vegada més escassos, que van viure o van escoltar relats d’aquells apassionants anys de permanent conflicte en el nostre territori. Tota esta heterogènia informació recopilada, li ha donat forma i la presentarà de manera molt didàctica durant les jornades. Queretes ha estat especialment afortunat en l’estudi d’esta etapa de la història perquè el CESBA ja va publicar un extraordinari estudi de la col•lectivitat de la vila a càrrec d’Encarna i Renato Simoni: Cretas. La colectivización de un pueblo aragonés durante la guerra civil española, 1936-1937(1982-83). Obra que, notablement ampliada i traduïda al català, serà pròximament publicada per l’Associació Cultural del Matarranya, iniciant la col•lecció Lo Sellàs, destinada a editar obres d’història de la nostra comarca.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de novembre del 2011)

La fira del llibre de Francfurt d’enguany ha tingut com convidat especial Islàndia i la seua literatura. La literatura islandesa tingué el seu gran moment mentre el país fou independent: des del poblament de l’illa a partir del 830 fins a mitjan segle XIII quan la monarquia noruega l’ocupà i la va convertir en una oblidada colònia, que més tard passaria a Dinamarca, sense que res canviés. I això va durar fins que Islàndia en la segona meitat del segle passat va recuperar la independència, i amb ella la llengua i la literatura. Bona part de la burgesia islandesa durant el període colonial, com sol passar en casos semblants, s’havia esforçat en adoptar la llengua i la literatura daneses i oblidar la pròpia. Un procés ben conegut entre nosaltres. La pagesia es mantingué fidel a la llengua i a la literatura islandeses: els hiverns són llargs, freds i tempestuosos a Islàndia, i fins que ràdio i televisió no arribaren a les masies la lectura de les sagues va ser-hi constant. La literatura dels anys medievals de la independència no solament va descriure la vida dels primers temps a l’illa i dels grans viatges a Groenlàdia i al Canadà —les Sagues—, ans també el món dels mites i de les divinitats germàniques —l’Edda, sobretot—, que coneixeríem molt fragmentàriament, si només tinguéssem el que ens diuen les altres literatures germàniques. Un dels grans admiradors de la literatura islandesa medieval va ser en Jorge Luis Borges, autor d’un deliciós manualet “Las literaturas germánicas” —penseu que quan diem “literatures germàniques” el 85% vol dir islandeses. I en temps contemporanis, a més del conegut premi Nobel Halldór Laxness, tenim —en tot cas en traducció alemanya, inglesa o escandinava— una munió d’escriptors en islandès. A la fira de Francfurt aquests autors no van haver de patir les impertinències de molts periodistes, allò tan típic, que d’altres sí hem sofert, de “Com és que vosté escriu en una llengua de tan pocs parlants, 350.000, que no arriben ni a la meitat dels de basc, i no ho fa en anglès i així arribaria a tot el món?”.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de novembre del 2011)

Definir l’Esperpento és un dels fets dramàtics més enrevessats que ens puguem trobar entre les avantguardes literàries de la història d’Europa occidental. És ben sabut per tots, que el seu creador, Ramón María del Valle-Inclán, ja va tenir la generositat de definir-nos-el en boca de Max Estrella a Luces de Bohemia, però amb tot, cal rubricar la perplexitat del contingut d’aquesta experiència escènica que feu d’espill invertit d’una determinada experiència històrica, ja que ambdues experiències ens han enquimerat durant tot el Segle XX.
En Valle-Inclàn va desenvolupar la seva existència vital tot creuant el pont que uniria efervescentment dos segles, en nàixer al 1866, fent així cloenda d’aquesta centúria, en encetar el darrer segle del segon mil•lenni, en haver de bregar entre repúbliques i dictadures, per bé que efímeres, no per això menys punyents, en participar en revolucions socials i intel•lectuals, en debatre’s entre guerres i paus amb onades nacionals i internacionals, i en morir-se l’any 1936, just a temps. A temps per no veure materialitzat a l’escena humana el seu esperpento escènic en una guerra civil amb el que la va seguir al darrera, més enllà del que ell ja havia imaginat en la seva eclèctica producció dramàtica. Sempre en cerca contínua, Valle-inclán va trobar una de les millors aportacions de la dramatúrgia espanyola al teatre europeu del seu temps, i la seva gran imaginació en temps de gran misèria nacional el portaren a mirar-se l’estètica del mon -en el sentit més filosòfic del concepte- des d’un angle… agosarat: l’angle del grotesc.
Cal no deixar de banda que és precisament el grotesc de les farses, l’arrel de l’esperpent per a Valle-inclan, qui a partir d’aleshores, desenvolupà una nova mirada per mitjà de la qual contemplà també ara la pròpia història d’Espanya, apostada en la tradició còmica de les farses, en la seva autèntica dimensió grotesca. Grotescs eren els militars espanyols que protagonitzen Martes de Carnaval, així com la visió de la guerra de Cuba a Las galas del difunto, sigui així la pròpia dictadura de Primo de Rivera a La hija del Capitán o sigui al fantotxe tràgic del tinent Friolera, víctima ben grotesca, és clar, d’aquell altre tan venerat codi de l’honor de l’antiga espanya imperial.
Concebut el seu revolucionari monocle, no es va aturar davant de res, tot i que les seves peces foren segrestades durant el Directori i, val a dir que tota la dramatúrgia en general de Valle-Inclán es representà durant els anys vint molt parcialment, quan només durant la segona república s’estrenaren algunes de les seves obres fins aleshores censurades, ja que això és el que sol passar en cicle, quan una poderosa estètica resum un lliurepensament damunt l’escena humana en paral•lel amb l’absolutisme ideològic.
Cal no deixar de banda, doncs, precisament en vespre d’eleccions, que els cicles, si no se’ls interromp, es repeteixen.

Marta Momblant

Quan vaig escomençar a escriure al Viles i gents me vaig proposar que no parlaria massa de llengua. Tot i que el tema m’ocupe de manera plena en altres parts de la vida, una columna en català a un diari editat a Alcanyís pot tractar tants altres temes igual o més importants per a les nostres comarques. Però mos queden per davant uns quants anys que haurem de guerrejar per mostrar allò evident. Tot se remunte a la moció de censura a A. Algueró, exalcalde de la Freixneda. Lo poder d’un alcalde en 16 anys a la vila ha forçat finalment una coalició que, en los moments actuals i de cara al que anem, és contranatura: PSOE i PAR desbanquen lo PP.
I entren nous aires al consistori. Aires que revitalitzen la realitat del dia a dia. A tots mos sone estrany eixe alcalde vell catalanoparlant contestant en castellà a les preguntes d’un locutor que li parle en català. Però els vicis del poder de tota la vida portaven a estes paradoxes. És per això que el nou alcalde parle en la nostra llengua als plens, i ha d’acabar defensant que parla català perquè és la nostra llengua. No és cap novetat que un alcalde parlo català a la gent del seu poble. Però hi ha qui no pot encaixar una comarca rejovenida i que intenta fer-se un espai d’una manera diferent a com ho ha fet fins ara. Lo Matarranya s’està reinventant, donant valor a allò que alguns consideraven cosa del passat. Perquè el Matarranya alçarà el seu futur en los solaments del seu passat.
No són pocs los alcaldes que han fet més que gestos positius cap a la llengua. Alguns renoven consistoris que estaven ja enquistats, com a Mont-roig. Altres tenen una llarga tradició, com a Favara. Altres han marcat diferències en les línies marcades des de dalt, com a Pena-roja. Tots ells treballen per fer normal i digna la llengua que hem heretat. Per a fornir un futur digne en allò del passat que val la pena que conservem. Per a mantindre la nostra identitat com a matarranyencs. Mos ham de felicitar tots perquè tenim representants que recorden allò que som, i saben quina Matarranya volem ser.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de novembre del 2011)

El conseller de Sanitat d’Aragó, Ricardo Oliván, va anunciar fa pocs dies que s’havia solucionat el problema de l’assistència dels pacients de la Franja a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, després de l’acord amb el conseller català de Sanitat, Boi Ruiz. Com tots sabem el conflicte havia estat motivat per les receptes dels crònics i perquè de l’Hospital de Lleida derivaven malalts a l’Hospital de Barbastre, pel no pagament d’uns quants milions d’euros que demanava el Departament de Salut català. El que no es diu com han arribat a un acord en tan poc temps. Era raonable el que demanava la part catalana? Quant i con es pagarà ? Quan hi ha voluntat d’acord i les persones es seuen al voltant d’una taula, la possibilitat d’acord és sempre alta.
Per què no es reuneixen els consellers de Cultura d’ambdues comunitats, i qui convingui més, i es posen també d’acord en tot allò que fa referència al litigi dels bens de les parròquies de la Franja? Com és un tema que realment no afecta pas la vida dels ciutadans i menys encara els mou, com la voluntat d’acord és nul•la, com les raons de les parts són complexes i com és una distracció per al “personal” tenir alguna cosa contra el veí; ni es pararà mai cap taula per negociar, ni les sentències de l’Església serviran de gran cosa. La política eclesiàstica i la seua manca d’objectivitat i d’autoritat, es barregen amb l’altra política des del començament de la segregació de les parròquies de la Franja. Per cert, així com El Periódico denomina sempre la Franja, els de l’Heraldo ho tenen prohibit i han de dir “comarcas orientales de Aragón”, per això les seues notícies són una mica més llargues.
Aprofitant l’avinentesa goso dir que, atesa la comoditat que hi tenen els franjolins per anar a visitar-se a Lleida, podien aprofitar el viatge, els malalts lleus que puguin o els seus familiars, per veure les obres d’art del Museu Diocesà lleidetà. I també els franjolins sans podrien anar a gaudir de les obres d’art provinents de les parròquies de la Franja i les altres… Si algun dia hi són a Barbastre, ho tindran més difícil, llavors hauran de protestar com ho han fet ara per la sanitat.

José Miguel Gràcia

Escric estes línies lo dia de la Mare de Déu del Pilar. Avui, a casa, el telèfon no pare. I és natural, perqué per aquelles casualitats del destí a la família n’estem ben servits, de Pilars. Ma mare s’ho die. I també s’ho diuen la meua dona, ma germana i una de les nores. Per tal causa els seus noms habituals són Pilarin, Pili i Pilar. I tots contents. Estes elucubracions em porten a reflexionar sobre la repercusió pública, fora d’Aragó, de les festes del Pilar a Saragossa. Comprovo que, actualment, amb molt poques excepcions, la major part de les cadenes es limiten a donar-ne una breu referència als noticiaris. En canvi, durant la jornada, pràcticament totes les televisions parlen repetidament de “la Fiesta Nacional”, de “la Fiesta de la Hispanidad”, i fins i tot, algunes, de “la fiesta de la Raza”. Veig que les pantalles van plenes d’imatges de la desfilada militar que s’està fent a Madrid. I tal circumstància em porte a noves cavil·lacions. ¿Voleu dir que amb la crisi econòmica que estem patint no es podie prescindir d’esta exhibició? Diuen que enguany és una desfilada austera i que no arriben a tres mil los militars que hi participen. Pero, algú em podrie explicar quin és lo cost final de l’exhibició? Pensant en tot això se’m regire l’estómec al recordar la gran retallada de sou que vam patir els funcionaris l’any passat. I és que, amb los diners de tots no s’haurie de jugar. Ja ho veeu: a poc a poc, tal com ha anat avançant lo matí, lo meu humor s’ha anat fent més gris. I és que en començo a estar fart de tanta despesa inútil. Estic molest i indignat. I ja fa temps que em pregunto de qué servix votar a les eleccions. De moment tinc decidit que en les pròximes no votaré al Senat, ja que és una càmara inútil, innecessària i prescindible, que origine una enorme despesa. I al Congrés ja m’ho pensaré!

Publicat a La Comarca del 28 d’octubre de 2011

El darrer dissabte d’octubre vam fer la ruta entre Mont-roig i Torredarques «Camins de germanor». Una iniciativa d’aquestes que fan dir amb orgull —parafrasejant Anton Abad— «sóc de poble». (Segurament, si la traslladéssim a un àmbit més ampli, les coses anirien d’una altra manera.) La marxa senderista es va fer coincidir amb la 14a edició del reviscolat Ball del poll. Aquest dia els torredarquins commemorem la independència de Mont-roig, esdevinguda el 1791, i ho celebrem amb l’esmentat Ball del poll i una menjada popular. Enguany, doncs, aquesta festa d’afirmació vilatana es va compartir amb els veïns mont-rogins. I la millor manera de visualitzar aquesta germanor va ser unir els dos pobles amb una caminada a través dels paisatges magnífics d’ambdós termes. Al bosc no hi ha fronteres, només camins que comuniquen les persones que viuen en un i altre indret. Camins de germanor. Després de la menjada i del ball, la celebració s’allargà amb l’actuació de la banda catalana La Limoncello i amb la festa espontània que els agermanats més energètics compartiren fins ben de matinada. Va ser un dia rodó.

Una setmana després, José Luis i Fernando em van convidar a l’excursió de Torredarques a Castell de Cabres. Dels paisatges bromosos de la Camiseta davallarem a la llarga vall d’Herbers. Passarem vora les antigues mines de carbó, al barranc d’Escalona. Les ruïnes dels edificis ens parlaren de l’activitat que un dia animà aquells verals, ara tan solitaris. Un plugim intermitent ens acompanyà tot aquest tram, però l’aigua avivava els colors de les fulles i les roques. Al final del trajecte, l’amic del restaurant l’Espiga, tot i estar de vacacions, ens va obrir la porta per reconfortar-nos amb uns talls de magre, tomata del seu hort i la beguda escaient. Un bon final per a un bon dia.

Dimarts 4 d’octubre Aragón Televisión va emetre un nou programa de “Borradores” dirigit i presentat pel periodista i escriptor Anton Castro amb el títol “Cultura y creación en el Matarraña”. En l’hora que va durar el programa l’Anton va saber fer una bona selecció de personatges i escenaris per a oferir a l’espectador una visió general de la cultura i la creació a la nostra comarca. Dels ingredients que més em van sorprendre en el programa va ser escoltar la llengua i els textos tal com van ser escrits i interpretats per la gent del territori. El Duo Recapte, Antoni Bengochea rapsode i Màrio Sasot a la bandúrria, de Calaceit i Saidí respectivament, van ser els encarregats d’iniciar i finalitzar el programa des del plató interpretant poemes del mequinensà Hèctor Moret i el pena-rogí Desideri Lombarte. En aquella llengua que fa uns quants anys a la gent de la comarca ens havien fet creure que només servia per a parlar, que no podia eixir de la vila. Moret i Desideri, amb els seus textos desmunten clarament l’argument, es mostren poemes universals des del parlar quotidià. Marta Momblant, dramaturga i narradora, beseitana d’adopció com ella mateixa diu, llegia un text d’una de les seues guardonades obres i el mateix feia Andreu Subirats, poeta i rapsode, que té casa a la Freixneda. Per a tots dos el Matarranya és font d’inspiració i activa màgicament la seua creativitat artística. Escoltar la nostra llengua a Aragón Televisión resulta altament novedós quan hauria de ser bastant freqüent en ser una llengua pròpia del patrimoni aragonès. Anton Castro que coneix i estima el Matarranya, este estiu ens va acompanyar i va participar durant una jornada literària a Vall-de-roures i la Torre del Comte promoguda per Octavi Serret, va saber donar un tast de cultura a través del programa amb espais i personatges representatius del territori: Javier Aguirre, Gema Noguera, Laia Vaquer, Octavi Serret, Sofia Asunción i Lars Graugaards…

Carles Sancho Meix

Publicat a La Comarca 14 d’octubre del 2011

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de novembre del 2011)

Les festes van passant pel calendari a cop de tradicions que, de la mateixa manera, passen pel temps, i és que el conjunt de costums, celebracions i gastronomia d’abans sobreviuen millor o pitjor en funció de la competència i de les modes. L’1 i el 2 de novembre toca recordar els difunts, un ritual de visites i flors en disminució per la pràctica creixent de les incineracions que se’n van a l’aire, allunyant la terrible mort. Són o eren dies de Tots los Sants i també de panellets, castanyes i moniatos. Per les seques terres del Matarranya encara sobreviuen, esporàdicament, los panellets que preparen algunes famílies o venen als forns, però ja han marxat l’humil moniato i les castanyes, fruit de boscs humits que arribava en temps passats envoltat de l’exotisme del Nord i ara fora de lloc en una estació cada camí menys fredolica.
Eixos dies a la comarca era costum reunir-se les colles de xiquets i jòvens a les cases al voltant del foc a rostir los fruits i el tubèrcul a la cendra, a degustar los dolços panellets de farina, almelda i ou i a beure una copeta de moscatell o de mistela. A la caldoreta de les flames se jugava a l’aduana, un joc de taula arribat des d’Alemanya, bastant popular durant la primera meitat del segle passat; se composava de cartrons amb il•lustracions de colors que representaven una campana, un gos, un martell…, i consistia en anar venent o comprant en funció de la puntuació obtinguda segons una tirada de dos daus en què el jugador havia de cantar la combinació corresponent: “Campana gossè”, és a dir, campana i gos, recorda encara mi pare. Curiosa derivació de paraula! Ara, sense foc a en terra ni fred ni jocs antius, mos queda el Halloween, versió americana de la mitologia celta, que decora guarderies, centres comercials o parcs temàtics amb carbasses inquietants color toronja i tota la sèrie funerària: esquelets, calaveres, ixoreacs –‘muricecs’, ‘ratpenats’, diuen uns altres–… Trick or treat. Susto o dolç.

María Dolores Gimeno

(Publict al Diario de Teruel, el dissabte 29 d’octubre del 2011)

Bé, finalment ho han fet, a al menys, ho han dit: aquesta gent de la ETA diu que deixa l’activitat armada per sempre.
En un altre moment hauria opinat sobre aquest tema, però avui no és el moment, sobre tot al veure com els voltors s’han llençat sobre la carronya (presumpta) etarra. Per una banda el món “abertzale”, que l’endemà va eixir a manifestar-se en massa reclamant tota la seua parafernàlia. Per l’altra la caverna descreguda parlant de pactes del govern amb ETA, de treves-trampa, i de víctimes humiliades que s’haurien de convertir en àrbitres (i òbviament legisladors) d’aquest tema. Mare de Déu!, un altra vegada nacionalistes espanyols i bascs més o menys extremats intentant treure tallada en vista d’unes eleccions imminents. Quina pressa, quin batibull, quin soroll!
A mi el soroll m’agrada poc, prefereixo la música. I així vaig optar per allò que al segle XIX deien una escapada romàntica, una fugida poètica de la grollera realitat. L’endemà del “comunicat” el vaig dedicar a escoltar bona música basca. Primer Imanol, potser el cantautor basc més implicat políticament, atacat per les dos bandes (i aprofito la polisèmia d´aquesta paraula): la meravellosa Zure Tristura. Després la música de La Pelota Vasca (La Pell contra la Pedra, d’encertat títol metafòric) que em va dur a l´inevitable Mikel Laboa: de l´impressionant Baga, Biga, Higa a la preciosa Txoria Txori, que vaig repetir obsessivament, en moltes versions diferents. Entremig vaig gaudir del discurs de Leonard Cohen al lliurament dels Premis Príncep d´Astúries.
Txoria-txori és música minimalista, perquè a més de l’efecte hipnòtic de les repeticions, no és pot di més amb tan poca lletra: “si li hagués tallat les ales hauria set meu, no s’hauria escapat, però així… hauria deixat d’ésser ocell, i jo…jo el que estimava era l’ocell”.
I entre les moltes interpretacions d’aquesta obra mestra, també em va suggerir una actual: les dos “bandes” volen tindre l´ocell (Euzkadi) presoner. Per a ells, l´important és la propietat de l´impedit animal, no la seua essència: la possibilitat de volar.
Però no vull tornar a la grollera realitat, la poesia està molt per damunt. Tanco els ulls, em relaxo i començo a volar:
“Egoak ebaki banizkio…”

Antoni Bengochea
http://www.youtube.com/watch?v=nCwkq8H5YHk&feature=related

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 d’octubre del 2011)

Un bel dì bedremo es compta entre una de les àries més plorades del repertori operístic i fou Giacomo Puccini, el darrer descendent d’una llarga nissaga de músics assentats a la ciutat de Lucca, Italia, que vivint entre el 1858 i el 1924 la composà, compartint aquesta petita gran peça d’art amb un munt d’altres belles, bellíssimes, partitures operístiques, també de la seva collita, que s’escamparen per arreu d’Europa.
Un bel dì bedremo…, que vol dir: “Un bell dia veurem…” son els mots amb els que iniciant l’ària amb què just començat el II Acte de Madama Butterfly, estrenada al 1904, se’ns sacseja l’ànima. I el que acostuma a passar en aquests cassos, contràriament a qualsevol altra premissa, ja que la repetició, lluny d’avorrir-te, hi va a favor, com més l’escoltes, i més coneixes l’argument de la peça i els mòbils pels quals aquests personatges han estat dotats per a expressar els seus conflictes, més fort se’ns sacseja.
A cavall entre finals del Segle XIX i l’inici del segle XX, a Nagasaki, on els marins dels Estats Units han establert la seva seu de control militar, un oficial estableix un casament de conveniència amb una noieta japonesa per qui aquella unió significa tot excepte la falsedat; el seu nom, de primer CIO-Cio-San esdevindrà Madama Butterfly, “Senyora Papallona”, emprant els mots anglo-saxons per a fabricar-li un sobrenom, en haver accedit per raons de supervivència a unir-se amb algú alier a la seva raça, suposant-li aquest pas, restar repudiada per una part important de la seva comunitat. I a la nova caseta, dalt del turó, amb vistes al mar, amb el seu nou nom i el seu nou estatus social de “senyora americana”, allà es queda, plantada i sense marit, perquè l’oficial, com és natural, marxa per tornar a casa seva, la que considera seva de debò, l’americana, sense haver assegurat mai si tornarà. Una acció que a ulls de tots els que envolten a Cio-Cio-San queda clara com l’horitzó de Nagasaki, ell no està donant pas senyals de retornar a fer vida, ni arrels, entre els asiàtics. Però per a Madama Butterfly, això no pot ser veritat i incansable, repeteix, fins hi tot insulta, una i altra vegada a la seva minyona, Suzuki, titllant-la de dona de poca fe, que ell, sí, l’amant espòs, sí que tornarà i aleshores és quan ens canta, un bell dia veurem… la nau que ens el portarà…
L’ànima se’ns sacseja, perquè veiem la convicció cega amb la que Cio-Cio-San fa el seu cant d’esperança, pel que ella viu, tan segura, quan nosaltres sabem que no es farà realitat: ell torna, sí, però amb una muller americana “legítima” i la japoneseta, haurà de deixar, després del seu suïcidi, un únic testimoni d’aquella relació que per un dels dos sí que va ser important: un fillet rosset però d’ulls allargassats.
I en posar-nos a nosaltres per testimonis d’avançada d’un error, a la història, als pobles, a la vida, als homes i a les dones, als personatges, obligant-nos a viure’n el desenllaç, s’esguerra veritablement l’anima a l’escena humana.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’octubre)

Fa uns anys vaig haver de redactar un text en castellà i català. Era un text breu, prou formal i tirant a acadèmic. Tant a la versió castellana com a la catalana vaig fer servir algunes poques formes tretes de les dites “modalitats” de l’Aragó. Els editors no tingueren res en contra de les “modalitats” catalanes usades, però sí de les “modalitats” castellanes i en especial del mot tremoncillo, que no trobaven als diccionaris i consideraven, per tant, com a paraula non grata. Va costar Déu i ajuda convèncer-los que tremoncillo és veu molt estesa en les modalitats castellanes de l’Aragó. En una altra ocasió, amb un company, vam publicar un llarg text en castellà i català amb menys pretensions acadèmiques, ple de formes pròpies de les nostres modalitats. De les catalanes ningú en va fer cap crítica, però sí de les castellanes arribant a dir que la llengua era del tot desencertada i grotesca. Mentre que per al català molts lectors i editors voldrien textos on només apareguessen les modalitats aragoneses, per al castellà és al revés: allà només voldrien textos on, precisament, no apareguessen les modalitats aragoneses. Per tant les modalitats de la llengua castellana de l’Aragó ho tenen magre per a sobreviure. I què hi diu la Llei de Llengües a tot això? Defensa aferrissadament la promoció de les modalitats del català i l’aragonès, i de les del castellà en parla tan poc com pot. Al §1 del Preàmbul diu [aragonès, castellà i català] les tres amb les seves modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó i al §2, 7, 1, d parla d’una zona d’ús exclusiu del castellà amb modalitats i varietats locals. I això és tot. La Llei es mostra molt detallista quant als drets i obligacions de les modalitats de l’aragonès i del català, mentre que de les del castellà només diu que existeixen sense treure’n cap conseqüència. El per què d’aquesta actitud de la Llei, aparentment paradoxal, és diàfan: cal suggerir als ciutadans que mentre l’aragonès i el català són llengües atomitzades en centenars de modalitats, de fet tantes com pobles, el castellà és del tot unitari.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 d’0ctubre del 2011)

Dia 30 de setembre, un dels col•laboradors d’aquesta columna, Antoni Bengochea, rebia un escrit del Departament d’Ensenyament de la DGA comunicant-li el cessament de la seua funció com a col•laborador del Projecte d’Animació “Jesús Montcada” a les Escoles de la Franja. De fet ni esmentaven el nom de Jesús Montcada i escrivien “Francha” (sic), el que demostra el seu interès pel gran escriptor mequinensà de llengua catalana i el coneixement lingüístic de la Franja. Prèviament Antoni Bengochea havia demanat una entrevista amb el director de Política Educativa per parlar del futur del projecte. La resposta ha estat el cessament per carta, sense cap explicació i l’obligació de retornar a temps complet al seu lloc de professor de música.
El Projecte Moncada va començar el curs 2000-2001 amb l’objectiu de reforçar i revaloritzar les classes de català a les escoles de la Franja, portant a les aules, escriptors, cantautors, grups musicals, exposicions, tallers, etc., sempre en català, apropant la cultura feta en la nostra llengua als alumnes de les nostres comarques. Així mateix, mercès els convenis signats entre els governs d’Aragó i Catalunya, els alumnes de les terres catalanes frontereres de Lleida i Tarragona, amb l’Antoni Bengochea i Màrio Sasot, han pogut gaudir de la vista dels nostres escriptors i músics populars —Anton Abad, La Chaminera, Duo Recapte, Susanna Antolí, Hèctor Moret, etc. — i han pogut vindre a les escoles de la Franja escriptors de l’alçada de Emili Teixidor, Maria Barbal, Josep Coll, Màrius Serra. En total unes 800 activitats.
Per altra banda, el Departament de Cultura no ha convocat encara els cursos de català per adults, tot i que sembla que almenys es pagaran les classes realitzades el curs passat.
Com dic al títol, bastonades del PP a la nostra llengua —que els més agosarats veuen com a imposicions ideològiques revestides de retallades econòmiques.
Afortunadament el Departament de Cultura acaba de convocar els premis literaris 2011 d’Aragó, “Lletres Aragoneses”, “Guillem Nicolau” (en català), “Miguel Labordeta” (en castellà) i “Arnal Cavero” (en aragonès) que estàvem esperant des de fa uns mesos, tot i que condiciona la concessió dels premis a l’existència de crèdit suficient al pressupost 2012 del Departament.

José Miguel Gràcia